diumenge, 22 de maig de 2016

L'enganyada - Thomas Mann



"Pots dir que oblidar és una infàmia, però la gent ho fa, pots pujar-hi de peus."





Mann, Thomas. L’enganyada. 
Barcelona: Viena Edicions, 2008

Die Betrogene. Traducció de Joan Fontcoberta
Col·lecció El cercle de Viena, 7



 Què en diu la contraportada...
Rosalie von Tümmler, vídua i amb dos fills, acaba de fer cinquanta anys i duu una vida tranquil•la i respectable al Düsseldorf de començament del segle XX. Però aquesta placidesa es veu de sobte alterada quan, enlluernada per la bellesa i la joventut de Ken Keaton, un nord-americà de vint-i-quatre anys que imparteix classes d’anglès al seu fill, redescobreix amb una força insòlita el desig i la passió que creia que mai no tornaria a experimentar.
Desoint els consells de la seva filla, Rosalie està disposada a transgredir les normes socials i els seus principis morals per poder sentir, encara que sigui només un instant, la felicitat i la plnitud que intueix darrere aquest desig. Fins i tot li sembla que la natura li concedeix la gràcia de transfigurar el seu cos i retornar-li l’ardor i la vitalitat dels anys de joventut...

 Com comença...
Pels anys vint del nostre segle vivia a Düsseldorf del Rin la senyora Rosalie Von Tümmler, vídua des de feia deu anys, amb la seva filla Anna i el seu fill Eduard, en condicions folgades, per bé que no opulentes. El seu marit, el tinent coronel Von Tümmler, havia perdut la vida just al començament de la guerra, però no pas en combat, sinó de manera absurda, en un accident d’automòbil (...).

 Moments...
(Pàg. 12)
- (...) Anna, no em convenceràs que amb el teu talent no podries pintar alguna cosa que alegri el cor.
- Em malentens, mare. No es tracta de si puc o no puc. No es pot. L’època i la concepció actual de l’art no ho permeten.
- Doncs és ben trist, tant per a l’època com per a l’art!

(Pàg. 42) 
El desitjo... em pregunto si havia desitjat mai. En Tümmler em desitjava quan jo era jove i li ho vaig consentir, vaig acceptar el seu festeig, m’hi vaig casar per la seva gallardia i ens lliuràvem al plaer quan ell ho desitjava. Aquesta vegada sóc jo qui desitja, per mi mateixa, pel meu compte, he posat els ull en ell com un home els posa en la dona que ha triat. Això ho fan els anys, la meva edat i la joventut. La joventut és femenina i la relació que hi té l’edat madura és masculina, però no és una relació feliç ni confiada en el seu desig, sinó vergonyosa i temorenca davant la joventut i tota la natura, perquè aquest desig és inepte.

(Pàg. 49)
(...) feia preparar plans suculents, procurava que no faltés un bon Pfälzer o Rüdesheimer, davant del qual romanien després de sopar encara una hora a la sala d’estar i del qual bevia més que de costum per poder contemplar amb més coratge el desassenyat objecte del seu amor. Però sovint el vi li feia venir son i la desesperava, i aleshores es lliurava a una lluita de resultat divers per decidir si romania allà, patint davant els ulls del noi o es retirava a plorar per ell en solitud.

(Pàg. 54) 
- (...) Anna, fa temps que vull tenir una explicació amb tu... i val a dir, tens raó, que mai no me n’has negat l’ocasió. Però és que hi ha coses, filla, que per a explicar-les, discutir-les, calen unes circumstàncies especialment íntimes, un moment favorable que deslligui la llengua...
- Quines coses, mare? No et puc servir llet amb el te. Hi vols unes gotes de llimona?
- Coses del cor, filla, coses de la natura, aquesta natura meravellosa, enigmàtica, totpoderosa, que de vegades acompleix en nosaltres fenòmens estranys, contradictoris i fins incomprensibles.

(Pàg. 56) 
- (...) Què diries, Anna, si la teva mare, a la seva edat, fos presa d’un sentiment ardent com el que és patrimoni de la joventut en flor i de la maduresa, però no de la feminitat emmusteïda?
- Per què parles en condicional, mare? És evident que això que dius t’està passant de debò. Estimes?
- Quina manera de dir-ho, filla! Amb quina llibertat, gosadia i franquesa expresses això que a mi em costa tant de fer sortir dels llavis i que tant de temps he tingut amagat dintre meu juntament amb tota la felicitat i tot el dolor vergonyants que m’ha causat dissimular-ho amb tant de rigor davant de tohom i també de tu, que ha quedat bocabadada i has caigut del núvol de la fe que tenies en la dignitat de matrona de la teva mare! Sí, estimo, estimo ardentment, amb anhel i fruïció, però també amb aflicció, com tu vas estimar en la teva joventut (...)

(Pàg. 57) 
- (...) És tant mesquí i estúpid titllar d’incomprensible un sentiment, quan  un no es pot posar al lloc de l’altre! I, tanmateix...

(Pàg.63) 
- (...) Ets una ànima senzilla, la més afectuosa i digna d’amor; els teus ulls hi veuen bé i clar en la natura i el món, però no en els llibres, no has llegit gaire. Fins ara no  has hagut de menester paraules com les que formen els poetes, paraules tan plenes de dolor i malaltia, i si ara ho fas, és que hi ha alguna cosa de...
- De què, Anna? Si els poetes fan servir aquestes paraules és perquè necessiten, perquè els sentiments i les experiències de la vida els les treuen de dins, i això és el que em passa a mi també, a qui, segons tu, no corresponen. Però no tens raó. Corresponen a qui en té necessitat i no s’espanta, perquè li surten de dins (...)

(Pàg. 64) 
- (...) Cal que no el tornis a veure, aquest remei no falla, perquè no és veritat que no es pugui oblidar. Pots dir que oblidar és una infàmia, però la gent ho fa, pots pujar-hi de peus.

(Pàg. 111)
- (...) no parlis d’engany i de cruel sarcasme per part de la natura. No la blasmis, jo no ho faig. Me’n vaig a contracor... de vosaltres i de la vida amb la seva primavera. Però, què seria la primavera sense la mort? Perquè la mort és un gran mitjà de la vida, i si la mort va adoptar per a mi la forma de resurrecció i de delícies de l’amor, no va ser una mentida, sinó una gràcia i un favor.

 Altres n'han dit...

 Enllaços:

dimecres, 18 de maig de 2016

La verdadera - Saul Bellow




"(...) la eternidad descartará todo impulso humano. La eternidad hará que la existencia te dé ganas de vomitar."



Bellow, Saul. La verdadera. 
Madrid: Alfaguara, 1998

The Actual. Traducció de José Luís López





 Què en diu la contraportada...
Harry Trellman salió una temporada con Amy Wustrin, cuando ambos estaban en el instituto, y desde entonces la ama incombustiblemente. Harry Trellman conoce la lengua china. Harry Trellman tiene misteriosos negocios en el Lejano Oriente. Y la madre de Harry Trellman no quiere a Harry Trellman.
La verdadera transcurre casi por completo en un incierto día de marzo, con nieve y sol, en el Chicago que tan bien posee Saul Bellow. En ese día, el multimillonario Adletsky, que conoce y admira las cualidades de Harry Trellman, se considera en condiciones de proporcionarle la oportunidad que necesita para, finalmente, decirle a Amy lo que siente por ella. Y esa oportunidad es nada menos que la exhumación de su marido. De hecho, el traslado de éste a su nueva sepultura tiene una misteriosa virtud catártica que permite, por fin, a los protagonistas revelarse en toda la profundidad de sus sentimientos.
Éste es un libro, pues, sobre la tenacidad del primer amor, y está contado por uno de los grandes novelistas de nuestro siglo, premio Nobel de literatura, gran maestro indiscutible de las letras norteamericanas.

 Com comença...
No es difícil saber lo que la gente cree que está haciendo. Como tampoco es demasiado difícil descubrir qué es lo uqe realmente se proponen, si se usa un poco el sentido común. Los habituales repertorios de estratagemas, supercherías y chanchullos en materia de personalidad, ligados a planteamientos delictivos, están ya muy vistos.

 Moments...
(Pàg. 10)
En Chicago tenía asuntos sentimentales inconclusos. En Boston o en Baltimore habría seguido pensando, diariamente y con regularidad, en la misma mujer: lo que le hubiera  podido decir, lo que podría haberme contestado. Los objetos de amor, como da en llamarlos la psiquiatría, ni aparecen con frecuencia ni es fácil prescindir de ellos. La distancia es una pura formalidad de la que la mente, en realidad, no se entera.

(Pàg. 16) 
Un hombre súper rico. Rico más allá de las posibilidades de comprensión de la mayoría de la gente. Incluso de las mías. Con tanta pasta, pensaba yo, se puede pasar por encima de la democracia.

(Pàg. 31)
La incompetencia con que se pintaba los labios era otro rasgo suyo característico. Ahí radicaba buena parte de su fuerza: la belleza perecedera de su carne y de su sangre. Tan carnal como la forma de su trasero cuando caminaba, una mujer madura balanceando un cartapacio. Amy no andaba como una colegiala. Y tampoco hay que olvidar el problema con los zapatos. Era como si fuese siempre a contrapié. El ritmo cambiado era la más llamativa de sus características y la  que daba coherencia a todos los demás rasgos. Porque entonces te dabas cuenta de la sensualidad, desgarbada pero intensa, de todos sus movimientos y posturas. Los años transcurridos, con sus crisis y sus guerras y sus campañas presidenciales, con todas las transformaciones de la edad presente, no han logrado cambiar ni su aspecto, ni el tamaño de sus ojos, ni la brevedad de sus dientes. Prueba irrefutable, para quien quiera constatarlo, del poder de Eros.

(Pàg. 56) 
Los hombres muy viriles eran con frecuencia estúpidos, y la estupidez compartida es una fuerza importante cuando se presenta con el lenguaje de la independencia o de la emancipación. El atractivo de hombres así apunta directamente a estratos de los sentimientos femeninos situados por debajo de la inteligencia.

(Pàg. 59) 
Eran todos personas corrientes. Nunca les hubiera dado motivos para sospecharlo, pero ya era hora de reconocer que los miraba por encima del hombro. Estaban faltos de motivaciones elevadas. Era productos corrientes y molientes de nuestra democracia de masas, sin ninguna aportación destacada que hacer a la historia de la especie, satisfechos con amontonar dinero o seducir mujeres, copular, pasarlo bien en la cama como los degenerados hijos de Eros, varones pero no varoniles, y viviendo, los hombres y las mujeres por igual, de ideas trilladas, sin belleza, sin virtud, sin la menor independencia espiritual; privilegiados en cuanto a dinero y bienes de consumo, beneficiarios de la conquista de la naturaleza por el hombre, tal como la previó la Ilustración, y de los éxitos de la tecnología punta que han transformado el mundo material. Individual y personalmente, no estamos a la altura de esos logros colectivos.

(Pàg.81) 
-Nadie dispone de ocio –dije-. Jubilarse es una ilusión. No una recompensa sino una trampa. La cara insolvente del éxito. Un atajo para la muerte. Los campos de golf se parecen demasiado a los cementerios.

(Pàg. 97)
Entendía las consecuencias del primer amor. Es algo que te golpea a los diecisiete años y que, como la parálisis infantil –aunque el primer amor se localice en el corazón y no en la médula espinal-, también puede ser discapacitante.

(Pàg. 118)
Después de haber sido durante años, y de manera deliberada, un misterio para otros, me descubría ahora incapaz de decir en qué consistía el misterio o por qué habían sido alguna vez necesarios mis disimulos.

(Pàg. 135)
Mi opinión personal es que la eternidad descartará todo impulso humano. La eternidad hará que la existencia te dé ganas de vomitar.

 Altres n'han dit...

 Enllaços:

divendres, 13 de maig de 2016

El bigoti - Emmanuel Carrère



"Passar pàgina, començar de zero, la vella i vana cantarella de tots els amargats del planeta (...)." 




Carrère, Emmanuel. El bigoti. 
Barcelona: LaBreu Edicions, 2014


La Moustache. Traducció de Ferran Ràfols Gesa.




 Què en diu la contraportada...
Un dia decideixes afaitar-te el bigoti que has lluït durant deu anys. Vols sorprendre la dona i els amics, gaudir del joc, les reaccions i els comentaris. Però la teva dona no s’hi fixa i els teus amics no recorden haver-te vist mai amb bigoti. La realitat es deforma, la memòria flaqueja i el teu món es comença a esfondrar. La simple afaitada serà el primer pas cap a una onada de pànic que et portarà molt lluny. Potser volen fer-te creure que has perdut el cap? La broma es converteix en una perillosa falla que creix al teu voltant a una velocitat vertiginosa. S’esmicola la confiança en tots els que t’envolten i, amb un canvi brusc de perspectiva, fins i tot acabaràs dubtant de l’existència de la teva ciutat.

El bigoti és un sorprenent joc de prestidigitació literaria que s’encamina cap a l’horror. Un intens vertigen, un viatge en espiral.

 Com comença...
- Què diries si m’afaités el bigoti?
L’Agnès, que fullejava una revista al sofà de la sala d’estar, va fer una rialleta i en acabat va respondre:
- Seria una bona idea.
Ell va somriure. A la superfície de l’aigua, a la banyera on feia el ronso, hi flotaven illots d’escuma sembrats de petits pèls negres.

 Moments...
(Pàg. 41)
Per què ho havia fet? Per què el volia castigar? No pas per haver-se afaitat el bigoti, en qualsevol cas. Ell no l’enganyava, no la traïa des de cap punt de vista, però si feia examen de consciència no es quedava més tranquil, cosa que volia dir que l’Agnès el sancionava per una falta de que`ell mateix no tenia consciència.

(Pàg. 58) 
(...) començava a pensar que podia ser que la cosa no anés més enllà, que no calgués veure cap psiquiatre: com que es tractava del seu antic bigoti, n’hi havia prou que se sumés al que semblava l’opinió general i no en tornés a parlar.

(Pàg. 65)
Va cloure els punys, va tancar els ulls tan fort com va poder per mirar de fer net, per escapar-se d’aquell vaivé entre dues hipòtesis que ja havia contemplat cinquanta vegades del dret i del revés i que no duien enlloc, sinó de l’una a l’altra i de l’altra a l’una, sense cap sortida que li permetés reprendre la vida normal.

(Pàg. 86)
Estava boig, vet-ho aquí, i ara el curarien. I tot plegat l’alleujava també a ell, en cert sentit, la perspectiva de deixar-se anar, de posar-se en mans de l’Agnès, del Jérôme, del psiquiatre Sylvain Kalenka (...).

(Pàg. 93)
(...) el moviment es feia  més ràpid: en Serge i la Véronique, les vacances a Java que feia dues nits l’Agnès encara recordava havien desaparegut en vint-i-quatre hores. Amb uns minuts més n’hi havia hagut prou per devorar el seu pare (...).

(Pàg. 95)
L’angoixa el va fer aixecar, entreobrir la porta. L’Agnès seia al sofà de la sala d’estar, amb el bust dret, els ulls mirant fixament el vídeo, davant seu. El grinyol de la porta li va fer girar el cap, ell va veure que plorava. “Sisplau –va dir-, no desapareguis. Tu no.”. Ella va respondre únicament: “No. Dorm.”, sense posar-hi cap intensitat especial, valia més així.

(Pàg. 120)
(...) oblidar-los, oblidar el seu ofici i trobar qualsevol cosa per poder subsistir, aquí o en qualsevol altre lloc, sempre que no el coneguessin, que ningú s’interessés per ell, que ningú no sabés mai si havia dut bigoti o no.  Passar pàgina, començar de zero, la vella i vana cantarella de tots els amargats del planeta (...).

(Pàg. 126)
(...) la veritat, ara se n’adonava, era que tot plegat era més complex. No estava boig. L’Agnès, en Jérôme i els altres tampoc. Era només que l’ordre del món havia patit un daltabaix abominable però discret que havia passat per alt a tothom tret d’ell, i que el col·locava en la posició de l’únic testimoni d’un crim a qui lògicament s’ha d’abatre.

(Pàg. 136)
Esborrar tot l’episodi de les seves vides, conseqüències incloses, però també esborrar el rastre de l’esborrador, i el rastre d’aquest rastre. Ni manipular ni oblidar, sinó no tenir res a manipular ni a oblidar, o el record tornaria de manera ineluctable i els destruiria... No, de debò, l’única ajuda que tenia a l’abast, si volia conjurar la misericòrdia del cel, era deixar-se créixer el bigoti, tenir-ne cura, confiar en el remei. Estirat al llit, es va tocar el llavi superior amb el dit, va acaronar els pèls que renaixien, la seva única esperança.

(Pàg. 149)
(...) només li calia sacsejar el cap, tancar lentament els ulls o beure uns quants glops de vi per dissipar unes imatges cada cop més exsangües, buides de substància, que no trigarien a convertir-se en espectres tan poc temibles com un comandament a distància negat al mar de la Xina o una impressió torbadora però fugissera de déja vu.

 Altres n'han dit...
Pas a pas, Núvol, El Cultural, Un libro al día.

 Enllaços:
Emmanuel Carrère, exercici kafkià, temes i formes.

dimarts, 3 de maig de 2016

Novela con cocaína - M. Aguéiev





"Lo que sucede es que en la vida somos cobardes y poco sinceros."





Aguéiev, M. Novela con cocaína.
Barcelona: Alba Editorial, 2001

Roman s cocainoi. Traducció de Víctor Gallego




 Què en diu la contraportada...
«Para un hombre enamorado todas las mujeres son mujeres, a excepción de aquella a la que ama, a la que considera una persona. Para una mujer enamorada todos los hombres son personas, a excepción de aquel al que ama, al que considera un hombre.» Reflexiones como ésta, en una novela por lo demás repleta de infrecuentes revelaciones sobre sexualidad y roles de género, y de elementos ciertamente inéditos como la adicción a la cocaína, debieron llamar la atención, a comienzos de la década de 1930, del grupo de emigrados rusos que editaban en París la revista Cifras y a cuya redacción llegó, con el seudónimo de M. Aguéiev, el manuscrito de Novela con cocaína. La paternidad de la novela, que llegó a ser atribuida a Nabókov y que no sería definitivamente esclarecida hasta 1994, fue desde entonces un enigma. Pero el revuelo estaba justificado por la extraordinaria originalidad de la obra, una narración en forma autobiográfica, ambientada en Moscú en vísperas de la Revolución, de un joven impelido por «el deseo de conferir a mi personalidad un carácter singular», desde sus últimos años en el Instituto hasta su reclusión en el solitario universo de «desdoblamientos» de la cocaína. Osada, profunda e incómoda, con una visión del mundo que supone «un insulto a nuestra noción más luminosa, tierna y pura», esto es, «el alma humana», ésta es una novela imprescindible del siglo XX, por primera vez presentada en traducción directa del ruso.

 Com comença...
Un día de principios  de octubre, yo, Vadim Másliennikov (tenía entonces diecisiete años), al dirigirme por la mañana temprano al instituto, olvidé el sobre con el dinero del primer semestre que mi madre había dejado en el comedor por la noche. Me acordé de él cuando había subido ya al tranvía y las acacias y las picas de la verja del bulevar, en continuo tropel, pasaban como una hilera ininterrumpida, y la carga que llevaba sobre los hombros me apretaba cada vez más la espalda contra una barra niquelada.

 Moments...
(Pàg. 27)
Había tanta indefensión en esa cabeza amarillenta y vieja, tanto dolor amargo y sin rencor, y tanta desesperación en esa repugnante vejez que nadie necesitaba (...)

(Pàg. 31) 
(...) nuestras miradas se encontraron y nuestros ojos sonrieron. En una noche moscovita tan ardiente como  aquélla, cuando caen  las primeras nieves, las mejillas se cubren de manchas de arándano y en el cielo los hilos del telégrafo se alzan como cables grisáceos; en  una noche como aquélla, ¿dónde encontrar las fuerzas y la severidad para alejarse en silencio, para no volverse a encontrar nunca?

(Pàg. 36)
Qué extraña resultaba mi vida. Siempre que experimentaba alguna felicidad, bastaba con pensar que ese sentimiento no duraría mucho para que en ese mismo instante desapareciera.

(Pàg. 41)
Que asombro causa contemplar cómo se aleja para siempre la espalda de una persona ofendida injustamente. Hay en ella una suerte de humanidad, de impotencia, de debilidad triste que reclama piedad, que os llama, que tira de vosotros. En la espalda de una persona que se aleja hay algo que recuerda las injusticias y las ofensas sobre  las que habrá que volver una y otra vez, que evoca la necesidad de despedirse de nuevo, y de hacerlo deprisa, inmediatamente, porque la persona se va para siempre, dejando tras ella un gran dolor, que seguirá atormentándonos durante mucho tiempo y que quizá en la vejez no nos permita dormir por las noches.

(Pàg. 54)
Sucede con mucha frecuencia que celebridades encumbradas, esos abonados al cinco del mundo de las bellas artes, reciben de sus críticos juicios entusiastas por obras tan mediocres e incoherentes que, si hubieran sido creadas por un artista sin nombre, en el mejor de los casos habrían recibido el tres (...).

(Pàg. 62)
(...) y llegábamos al íntimo convencimiento de que lo mismo que antes, en los tiempos de la tracción animal, también ahora, en la época de las locomotoras, al hombre estúpido la vida le resultaba más fácil que al inteligente y al astuto mejor que al honrado; que el avaro llevaba una vida más desahogada que el bueno; que el cruel era más apreciado que el débil; que el autoritario adquiría mayores riquezas que el pacífico; que el mentiroso se saciaba más que el justo; que el voluptuoso lograba mayores placeres que el continente. Que así había sido siempre y así seguiría siendo, mientras quedara en el mundo un solo ser humano.

(Pàg. 62)
Burkievits terminaba su exposición con un recuerdo de la enfermedad que había empezado a desarrollarse muchos siglos antes, había ido apoderándose poco a poco de la sociedad humana y, finalmente, en esa época de perfeccionamientos técnicos, había contaminado en todas partes al ser humano. Esa enfermedad era la trivialidad. Esa trivialidad que consiste en la capacidad del hombre para despreciar todo aquello que no comprende, y cuya magnitud aumenta a medida que crece la inutilidad y la insignificancia de los objetos, cosas y acontecimientos que despiertan la admiración de ese hombre.

(Pàg. 67) 
-(...) A nosotros los judíos –respondió Stein- no nos gusta derramar sangre humana. Preferimos chuparla. Qué se le va a hacer, hay que ser europeos.
En ese momento Burkievits, que se encontraba cerca, se dirigió de manera inesperada a Stein.
-Parece, señor Stein –dijo- que le asusta a usted el antisemitismo. No hay razón para ello. El antisemitismo no es en absoluto temible, sólo repugnante, lamentable, y estúpido: repugnante porque está dirigido contra la sangre y no contra la persona; lamentable porque es envidioso, cuando pretende mostrarse despectivo; estúpido porque fortalece aquel que pretende destruir. Los judíos sólo dejarán de ser judíos cuando eso constituya una deshonra de índole moral, no nacional Y ser judío se convertirá en una deshonra de índole moral cuando nuestros señores cristianos se hagan verdaderos cristianos, o dicho de otro modo, cuando se conviertan en personas que empeoren de forma consciente sus condiciones de vida para mejorar la vida de los demás, y a causa de ese empeoramiento experimenten satisfacción y alegría.

(Pàg. 80)
(...) Recapacite, lamentable funcionario de la Iglesia, embrutecido y alimentado a costa del pueblo; recapacite y no se justifique apelando a que sacerdotes de su misma religión arriesgan su vida en los campos del horror, dando la comunión a los moribundos y apaciguando  a los que se desangran. No se justifique con eso, ya que ellos saben perfectamente, lo mismo que usted, que su misión, su deber de cristianos no es apaciguar a los enfermos que se desangran, sino a los hombres sanos que marchan con la única misión de matar. No hagan como el médico que cura las llagas de la sífilis con una simple crema y no traten de justificarse alegando que apoyan esta horrorosa situación por lealtad al monarca o al gobierno, por amor a la patria o al llamado ejército ruso. No se justifiquen, ya que saben que su monarca es Cristo; su patria, la conciencia; su gobierno, el Evangelio; y su ejército, el amor. De modo que recapaciten y actúen. Actúen, ya que cada instante es precioso; a cada minuto, a cada segundo hay gente que dispara, mata y cae.  Recapaciten y actúen, ya que esas gentes, madres, padres, hijos, hermanos, todos esperan de ustedes, precisamente de ustedes, servidores de Cristo, que sacrifiquen intrépidamente sus vidas, intervengan en esta ignominia y, levantándose en medio de los dementes, griten con fuerza, con fuerza porque son muchos, tantos que pueden gritarle al mundo entero: “¡Hombres, deteneos! ¡Hombres, dejad de matar!” Ésa, ésa, ésa es su tarea.

(Pàg. 125)
- (...) Puedes –me dijeron sus ojos, que se cerraron con fatiga.
Me incliné y rocé sus labios. Quizá era precisamente así, con esa pureza inhumana, con ese preciso dolor, con esa gozosa disposición a darlo todo, el corazón, el alma y la vida, como rozaban antaño los iconos los mártires resecos, terribles y asexuados.
- Querido –dijo Sonia con voz lastimera, apartando sus labios y volviendo a aproximarlos-. Pequeño , cariño mío, dime que me amas.
Buscaba con ahínco las palabras necesarias, esas palabras milagrosas y mágicas del amor que estaba obligado a pronunciar en ese mismo instante. Pero no las hallé. Era como si mi experiencia amorosa me hubiese convencido de que sólo se pueden decir cosas bonitas sobre el amor cuando éste es ya sólo recuerdo, de que sólo se puede hablar de manera convincente sobre el amor cuando éste ha conmovido la sensualidad; pero cuando el corazón ha sido fulminado, al hombre no le queda sino callar.

(Pàg. 204)
(...) Puede incluso entenderse que una nación se enorgulleza de Beethoven, Voltaire, o Tolstói (aunque nada tiene que ver la nación en esto), pero que una nación se enorgullezca de que los muslos de Iván Tsibulkin sean  más fuertes que los de Hans Muller, ¿no les parece, señores, que un orgullo semejante habla no tanto de la fuerza y salud de Tsibulkin como de la debilidad y la enfermedad de la nación?

(Pàg. 221)
Es evidente que todo lo que se expone más arriba sobre la cocaína no debe entenderse como una opinión general, sino como el razonamiento de un hombre que lleva poco tiempo drogándose. Ese hombre piensa que la cualidad fundamental de la cocaína consistes en su capacidad para crear una sensación de felicidad; así, el ratón que ha evitado la trampa está convencido de que la cualidad fundamental de la ratonera es el trozo de tocino que él quiere comer.

(Pàg. 236)
Lo que sucede es que en la vida somos cobardes y poco sinceros; en la vida nos
preocupa ante todo nuestro bienestar personal, por eso halagamos y ayudamos –y a veces personificamos nosotros mismos- a esos canallas y miserables cuyos actos despiertan en nosotros una indignación tan terrible en el teatro. En cambio en el teatro, ese interés personal, esa ruin aspiración a los bienes terrenales desaparecen de nuestras almas; en el teatro nada personal viola la nobleza y honradez de nuestros sentimientos; en el teatro nos volvemos mejores y más puros; por eso, mientras contemplamos una obra, nuestros sentimientos más prístinos de justicia, nobleza y humanidad dominan por entero nuestras aspiraciones y nuestras simpatías. Llegados a este punto, surge un pensamiento terrible: la idea de que, si no nos volvemos completamente salvajes, si no matamos a los otros en nombre de la justicia pisoteada, es sólo porque somos cobardes, corruptos, ávidos y en general malvados, pues si en la vida, como en el teatro, exaltados por el estremecimiento en nuestras almas de los sentimientos de justicia y amor por los humillados y los débiles, hubiéramos  cultivado nuestros sentimientos más humanos, , si en la vida nos hubiéramos hecho mejores, habríamos realizado, o habríamos sentido el deseo de realizar (que es exactamente lo mismo, en tanto estamos hablando de movimientos del alma), tales crímenes colectivos, matanzas, torturas y asesinatos vengadores como ningún empedernido criminal ha realizado nunca por afán de lucro y riqueza.

 Altres n'han dit...
Enfermedad social, El laberinto del verdugo, Cronópios y Famas, Libros envenenados, Vallejo & Co., La Cause Littéraire, Moi, Juliette F., Culture Vulture, Arukiyomi.

 Enllaços:
M.Aguéiev, un enigma, context, rastrejant, el punt de vista filosòfic, ecos

 Llegeix-lo:
Rus (html)

diumenge, 1 de maig de 2016

Un pla perfecte i altres narracions - AAVV




"Cal viure sempre embriac: de vi, de poesia, de virtut; per fugir del temps, de la representació, del context."





AA.VV. Un pla perfecte i altres narracions. 
Lleida: Pagès Editors, 2016

Col·lecció Proses, 101




 Què en diu la contraportada...
El recull que teniu a les mans està format pel conjunt de contes que el jurat de la vint-i-dosena edició del premi Vent de Port ha escollit com les disset millor obres presentades a la convocatòria d’enguany. El guardó és convocat des de 1994 per l’associació cultural i recreativa La Casa del Sol Naixent, de Tremp. Com cada any, la quantitat, qualitat i lloc de procedència dels originals rebuts ens demostra la vitalitat de la narrativa curta als Països Catalans. Esperem que us deixeu endur per aquest vent que ara us bufa a cau d’orella.

 Com comença...
El dia que ens vàrem plantejar deixar el padrí en una gasolinera feia una calor enganxosa. Els nens voltaven pel poble, buscant alguna piscina aliena en la qual alliberar-se de la sufocació i la gent gran acaçava les ombres amb ampolles d’aigua de 33 cl a la mà, ventalls de colors vius comprats als basars xinesos o el prospecte de la pizzeria de la cantonada.
Un pla perfecte – Marta Boleda Montpart

 Moments...
(Pàg. 22)
Era menester un altre messies  per al nou segle, un autèntic Zaratrusta, i ell, Adolf, intuïa que una nova època daurada, una era de llum, tustava ja a les portes de l’Imperi.
- Sí, sé d’on vinc! Insaciable com la flama, cremo i m’estic consumint –va murmurar commogut aquells versos de Nietzsche, mentre s’eixugava la suor del front amb un mocador.
Una historia vienesa – Vicent Enric Belda

(Pàg. 35)
Va veure una figura que el mirava. Aquell home que xuclava les últimes raneres d’una ampolla de bourbon sabia que era ell, però no el reconeixia. Va estar uns segons contemplant la imatge que la superfície del mirall retornava. S’havia tirat al damunt mil anys de vida i altres tants de mort en vida. Descobria els trets humans que sols unes setmanes enrere li pertanyien per dret d’herència genètica, però qui els posseïa ja no era el mateix ésser. Algú aliè a ell se’ls havia apoderat fina a suplantar-lo, fins a habitar en sa casa i fins a arribar a sentir els mals i els dolors que ell patia.
Els records cremats – Francesc Company Soler

(Pàg. 44)
En el salonet la cangur encén una altra cigarreta. Ho saps perquè sents l’encenedor aquell que fa olor de benzina amb aquell soroll que fa tan particular. I penses, sospites que per a ella tot això no és més que un treball qualsevol mentre, a poc a poc, còmode i netet, et vas quedant ensopit. Ho acceptes. Tantes coses hauràs d’acceptar en aquesta puta vida... Més d’un cop t’ho ha dit ella mateixa sense pensar que sí la podies entendre.
Capvespre lema DK - Joan Carles González Pujalte

(Pàg. 54)
No encerten a explicar-se els guardes forestals com ha arribat el llop ibèric a un territori on no hi era present des del segle XIX, ni on s’amaga l’esquiva parella amb la seua llopada, ni com poden desplaçar-se sense deixar cap rastre. Només el tio Josep coneix la resposta, però, a ell, fa temps que ningú no l’escolta.
L’ermita de Benirrefús – Pablo Marco Dols

(Pàg. 62)
El món em va caure als peus en descobrir que el meu destí era tan vulgar. M’havia imaginat fent grans coses, explotant el meu cervell per canviar el món. Volia conèixer gent, analitzar novel·les, fer descobriments científics, enamorar-me, encara que fos platònicament. Totes aquestes esperances es van esvair i van ser substituïdes per una imatge grisa de tasques logístiques, números i altres feines repetitives. La meva gran capacitat mental malgastada a controlar milions de paquets perquè els accionistes d’una gran empresa poguessin repartir-se dividends després d’haver retallat despeses.
Vida i mort d’un ésser digital – Victor N. Monterrosso

(Pàg. 65)
(...) per sobre de tot, la virtut més valorada del senyor Joan Roda és que havia estat, des de sempre, un home resignat. Acceptava amb una naturalitat mancada de dramatisme que la vida no tenia res d’original; que, en realitat, hi havia ben poques diferències entre l’existència pròpia i la del veí, i que, ras i curt, no calia fer res més que el que tocava: resseguir les previsibles línies marcades sota els peus des dels inicis dels temps.
La roda – Anna Pascual Vall

(Pàg. 78)
La filla del sabater ambulant es va deixar anar un dia cap al tard, darrere una pila de capses, poc abans que arribés l’hora de tancar-les i de tornar-les a carregar. Nou mesos després l’avi de l’alcalde va haver de desfer-se d’un altre fruit de la passió, aquest cop per asfixia dins un botí de grans proporcions. Va obligar la mare a fer un mutis absolut i el va enterrar a l’altre costat de la noguera, a tocar dels dos germanastres.
Tres raons – Joan Pinyol Colom

(Pàg. 81)  
Feliços dies serens aquells en què m’aixoplugava de la infinitud del món sota l’ala de Gabriel. Avui, però, prenem en abús la sang de Crist per omplir la vacuïtat de l’ànima, per arborar les gèlides entranyes, per mitigar lo tedi, l’spleen dels hòmens de la nostra era. Cal viure sempre embriac: de vi, de poesia, de virtut; per fugir del temps, de la representació, del context.
Herois del nostre temps – Ferran R. Palet.

(Pàg. 95)
Sempre havia cregut que allò de la crisi dels quaranta era un invent de psicòlegs, psicoanalistes i venedors de viatges per a persones amb ganes de retrobar l’equilibri interior en països exòtics que volien ampliar el negoci. Potser simplement se li estava marcint la flor que havia dut a la mà anant pel món tota la vida i li arribava l’hora de dedicar-se a cuidar el seu jardí particular.
Llàgrimes cò(s)miques – Josep Rafart Canals

(Pàg. 104)
Passa el temps I tot encaixa, però no n’ets conscient en el moment que succeeixen els fets, sinó després. Com un trencaclosques, on l’atzar va posant les peces en el lloc adequat, i un bon dia, no saps per què, decideixes esbrinar l’autor d’aquell quadre, i observes que hi ha el teu nom en un racó i, de sobte, ho entens tot. I et martiritzes pensant que si te n’haguessis adonat abans, probablement ho hauries pogut evitar, com si a les teves mans romangués el poder de canviar el transcurs del destí.
Adéu, falcó de Ponent – Montse Rubinat Sindreu.

(Pàg. 113)
Tot va començar quan vaig desaparèixer del món dels vius, per dir-ho d’alguna manera; ho vaig fer tan de sobte que vaig quedar ben trasbalsat. El que mai no m’hauria pogut ni imaginar, però, és de quedar flotant per allà al damunt com aquell que no vol la cosa.
L’espera – Anna Salgot de Marçay

(Pàg. 122)
Aquell dia la meva agenda no estava gaire atapeïda, a causa d’una cancel•lació de darrera hora. Disposava encara ben bé d’un parell d’hores, que havia pensat destinar a un passeig pel Chiado i arribar fins a Casi do Sodré i sentir aquella humitat a vegades hostil del riu Tejo calant-me els ossos. Però la mirada d’en Guimaraes suplicava la meva companyía.
Hotel Avenida Palace – Xavier Serra Guasch

(Pàg. 129)
El dia que el van dur al cementiri, la migrada colla d’amics que formaven el seguici van convenir que Tià Teixidó havia estat un murri de pebrots. Durant divuit anys havia negat per activa i per passiva que ell tingués res a veure amb aquella història. Quan se li preguntava sobre la qüestió, sempre contestava que allò eren falòrnies inventades per quatre caps calents. A l’últim, tot i el desencís, ningú no posà en dubte la seva sinceritat. Fins que el van enterrar.
Les sueques – Roland Sierra Farreras

(Pàg. 139)
(...) retrobem en Mateu sota la pluja. L’havíem deixat al caire d’un pou de records i ressentiments i sota un paraigua ineficaç. Ara avança de pressa cap a casa seva. Segueix amb el cap farcit de cabòries, descabdellant línies argumentals; definint perfils de personatges; connectant sensacions i experiències que li permetin crear una historia. Constatant, en definitiva, que no té clar sobre què escriure. Però percebent aquell neguit que acompanya el misteri de la creació literària imminent; quan s’està a punt de materialitzar, negre sobre blanc, la idea...
El factor Zweig – David Torelló Alsina

(Pàg. 147)
Deia que sabia on guardaven els diners i com accedir-hi, i que pensava saquejar el negoci. L’únic que encara no havia resolt era com fer-s’ho per infiltrar-se en l’edifici des del carrer.
- Hi ha una finestra que no tanca del tot –va explicar-, però l’obertura és massa petita. Només algú molt prim podria esmunyir-s’hi. O un nen...
Lladres – Aleix Tura Vecino

(Pàg. 157)
Sempre que pensó en la Carlota em ve al cap la mateixa melodia. “Sol, fa, mi, re, mi, fa, do, fa...” Són les primes notes del tercer moviment de Souvenir d’un lieu cher, de Txaikovski, i era la nostra peça predilecta. Això, i l’aroma d’Heno de Pravia que desprenia el seu cos quan girava els fulls de la partitura “...mi, re, do, re, mi, mi, do, mi...”.Encara em sembla que la veig, asseguda al piano, fent l’acompanyament, mentre jo treia del meu violí de color de cirera tot aquest enfilall de notes tan belles (...).
Record d’un lloc estimat – Pilar Vinent Barceló

 Enllaços:
Premi Vent de Port