diumenge, 21 de juliol de 2013

Higiene de l'assassí - Amélie Nothomb



" Sí, els meus llibres són més nocius que una guerra, perquè fan venir ganes de dinyar-la, mentre que la guerra, en canvi, fa venir ganes de viure. Després d'haver-me llegit, la gent s'hauria de suïcidar.


Nothomb, Amélie. Higiene de l'assassí. 
Barcelona: Columna, 1998


Hygiene de l'assassin. Traducció de Jordi Puntí
Col·lecció Clàssica


è  Què en diu la contraportada... 
A Prétextat Tach, premi Nobel de literatura, només li queden dos mesos de vida. Tot i que des de fa molts anys la seva misantropia el manté apartat del món, finalment es decideix a acceptar una sèrie d'entrevistes. Tan sols cinc periodistes tenen la possibilitat de trobar-se amb ell: els quatre primers perden el "combat" dialèctic de manera fulminant, però la cinquena entrevista aguanta, i comença a jugar el joc de l'escriptor.
Si Higiene de l'assassí és un diàleg gairebé del començament al final és perquè no hi ha cap altra forma tan emparentada amb la tortura; les entrevistes es transformen de mica en mica en interrogatoris, duels sense treva en què es dibuixa aleshores un home diferent, paraules que fan via cap als secrets més obscurs.

è  Com comença...
Quan va ser públic i notori que l'immens escriptor Prétextat Tach es moriria abans de dos mesos, periodistes de tot el món van sol·licitar entrevistes en privat amb l'octogenari. El vell gaudia, realment, d'un prestigi considerable, però no per això la sorpresa va ser menor en veure acudir, al capçal del llit del novel·lista francòfon, enviats especials de diaris tan coneguts com Els rumors de Nankin (ens hem permès de traduir-ne el nom) i The Bangladesh Observer. Així doncs, dos mesos abans de la seva mort, el senyor Tach es va poder fer una idea de la magnitud de la seva celebritat.

è  Moments...
(Pàg. 15)
- Aleshores, ¿per què no vol parlar de les seves novel·les?
- Perquè parlar d'una novel·la no té cap sentit.
- No obstant, és apassionant sentir com un escriptor parla de la seva creació, que digui com, per què i contra què escriu.
- Si un escriptor aconsegueix ser apassionat pel que fa aa això, aleshores només hi ha dues possibilitats: o bé repeteix en veu alta tot el que ha escrit al llibre (i és un lloro), o bé explica coses interessants que no ha dit al llibre (i en aquest cas el llibre és un fracàs, perquè és insuficient).

(Pàg. 18) 
- ¿Què en sap vostè de les metàfores, jovenet?
- Doncs..., el que en sap tothom.
- Excel·lent resposta. La gent no en sap res, de metàfores. És una paraula que funciona perquè té un aire de suficiència.

(Pàg. 42) 
- Senyor Tach, li vull demanar que em respongui amb tota sinceritat aquesta pregunta: ¿em pren per imbècil?
- Naturalment.
- Gràcies per la seva sinceritat.
- No em doni les gràcies, sóc incapaç de mentir. Per altra part, no entenc per què em fa una pregunta de la qual ja en sap la resposta: vostè és jove, i no lu he pas amagat el que penso dels joves.

(Pàg. 48) 
La raça humana està feta de tal manera que alguns éssers d'esperit sa estarien disposats a sacrificar la joventut, el cos, els amors, els amics, la felicitat i encara molt més per un fantasma anomenat eternitat.

(Pàg. 50) 
- Bé. Senyor Tach, ¿com s'explica l'èxit extraordinari de la seva obra a tot el món?
- No me l'explico.
- Home, bé hi deu haver pensat i imaginat una resposta.
- No.
- ¿No? ¿Ha venut milions d'exemplars, fins i tot a la Xina i això no l'ha fet reflexionar?
- Les fabriques d'armament venen cada dia milers de míssils a tot el món, i això tampoc no els fa reflexionar.
(...)
- Gràcies a Déu, la literatura és menys nociva.
- No pas la meva. La meva és més nociva que la guerra.
- ¿Vol dir que no s'està ensabonant vostè mateix?
- Cal que ho faci perquè sóc l´únic lector que em pot comprendre. Sí, els meus llibres són més nocius que una guerra, perquè fan venir ganes de dinyar-la, mentre que la guerra, en canvi, fa venir ganes de viure. Després d'haver-me llegit, la gent s'hauria de suïcidar.

(Pàg. 52)  
- (...) Hi ha tanta gent que exagera la sofisticació fins al punt de llegir sense llegir... Com homes granota, travessen els llibres sense mullar-se ni gota.
- Sí, ja n'havia parlat en una entrevista anterior.
- Són els lectors granota. Conformen la immensa majoria dels lectors humans i, no obstant, no en vaig descobrir l'existència fins molt tard. Em pensava que tot el món llegia com jo; jo, llegeixo tal com menjo: no vol dir només que en tingui necessitat, vol dir que entra en els meus components i els modifica. Un no és el mateix segons que hagi menjat botifarra o caviar; un tampoc no és el mateix segons si acaba de llegir Kant (Déu me'n guard) o Queneau. És a dir, quan dic "un" hauria de dir "jo i alguns altres" (...)

(Pàg. 53)
- ¿No creu que, conscientment o no, tota persona canvia la manera de veure les coses, després d'haver llegit un llibre?
- No, no! Tan sols la flor i nata dels lectors n'és capaç. Els altres continuen veient les coses amb la placidesa original. I encara perquè es tracta de lectors, que són per si sols una raça ben rara. La majoria de la gent no llegeix. Sobre aquesta qüestió, hi ha una citació excel·lent d'un intel·lectual de qui he oblidat el nom: "En el fons, la gent no llegeix; o, si llegeixen, no ho entenen; o, si ho entenen, ho obliden." Això resum admirablement la situació, ¿no li sembla?

(Pàg. 55)
- (...) ¿Vostè és feminista?
- ¿Jo feminista? Odio les dones encara més que els homes.
- ¿Per què?
- Per mil raons. Primer perquè són lletges: ¿ha vist res més lleig que una dona? ¿A qui se li acut de tenir pits, malucs, i m'estalvio la resta? I després, odio les dones com odio totes les víctimes. Una raça molt fastigosa, les víctimes. Si s'exterminés a fons, potser finalment aconseguiríem la pau, i potser les víctimes acabarien tenint el que desitgen, és a dir el martiri.

(Pàg. 58) 
- Quins són els fonaments del seu desesper?
- Tot. No és tant el món, que està mal parit, com la vida. La mala fe actual consisteix també a manifestar el contrari. No, però el sents tots belar a una sola veu: "La vida és beeeella! Estimem la vida!" Em fa enfilar per les parets, sentir aquesta mena de ximpleries.
- Aquestes ximpleries potser són sinceres.
- Jo també ho penso, i això és el més greu: és una prova que la mala fe és eficaç, que la gent s'empassa aquestes històries. Així, tenen una vida de merda amb feines de merda, viuen en llocs horribles amb persones espantoses, i estimulen l'abjecció fins al punt de dir-ne felicitat.

(Pàg. 60)
- ¿Vol dir que Sartre no era un escriptor?
- ¿Que no ho sabia?
- Però, ves per on, escrivia remarcablement bé.
- Alguns periodistes també escriuen remarcablement bé. Però no n'hi ha prou de tenir estil, per ser escriptor.
- ¿Ah, no? ¿I què més es necessita, aleshores?
- Moltes coses. En primer lloc, cal tenir collons. I els collons a què em refereixo estan per damunt del sexe (...).

(Pàg. 61)
- (...) Els collons són la capacitat de resistència d'un individu davant la mala fe ambiental. ¿Científic, eh?
- Continuï
- És com dir que gairebé ningú té aquesta mena de collons. I ple que fa a la proporció de gent que té aquests collons i alhora té un bon estil, aquesta és infinitesimal. Per això hi ha tan pocs escriptors a la terra. I més si tenim en compte que encara calen altres qualitats.
- ¿Quines?
- Cal una cigala.
- Després dels collons, la cigala: lògic. ¿Definició de la cigala?
- La cigala és la capacitat de creació. Són rares les persones que són capaces de crear de veritat. La majoria en tenen prou de copiar els predecessors amb més o menys talent, predecessors que sovint ho són d'altres copiadors. També pot passar que un bon estil estigui dotat d'una bona cigala, però no de collons: Victor Hugo, per exemple.
- ¿I vostè?
- Jo potser faig cara d'eunuc, però tinc una gran cigala.
- ¿I Céline?
- Ah, Céline ho té tot: un gran estil de geni, uns collons grossos, una cigala grossa, i la resta.
- ¿La resta? ¿Què més fa falta? ¿Un anus?
- De cap manera! És el lector qui ha de tenir un anus per fer-se donar, i no l'escriptor (...).

(Pàg. 63)
- (...) Escriure sense disfrutar és immoral. L'escriptura porta, ja en ella mateixa, tots els gèrmens de la immoralitat. L'única excusa de l'escriptor és el goig.

(Pàg. 65) 
- (...) ¿no és torbador que per l'escriptura i la masturbació s'utilitzi el mateix instrument: la mà?
- Per cosir un botó o rascar-se el nas també es fa servir la mà.
- Que n`és de trivial! I, a més, ¿què prova això? Els usos vulgars no contradiuen pas els usos nobles.
- ¿La masturbació és un ús noble de la mà?
- I de quina manera! ¿No ho troba formidable, que una simple i modesta mà pugui, ella sola, reconstituir una cosa tan complexa, costosa, difícil de representar i enfarfegada d'estats d'ànim com és el sexe? ¿No és admirable que aquesta mà amable sense història procuri tant plaer (o més) que una dona emprenyadora i amb ganes de conversa?

(Pàg. 83)
- (...) ¿Com s'explica aquest refús universal a llegir-lo?
- Instint de conservació. Reflex immunitari.
- Sempre troba explicacions afalagadores per vostè. ¿I si no el llegeixen simplement perquè és avorrit?
- ¿Avorrit? Quin eufemisme més exquisit. ¿Per què no diu que faig cagar?
- No veig la necessitat d'ajustar-me a un llenguatge tan vulgar. Però no eludeixi la meva pregunta, senyor meu.
- ¿Sóc avorrit? Li donaré una resposta carregada de bona fe: no ho sé. De tots els habitants d'aquest planeta sóc el que està menys ben situat per saber-ho. Kant pensava encertadament que la Crítica de la raó pura era un llibre apassionant, i no era pas culpa seva: el tenia als nassos. Jo també em veig en l'obligació, senyoreta, de tornar-li la pregunta tal qual: ¿sóc avorrit? Per molt imbècil que sigui, la seva resposta té més interès que la meva, fins i tot si no m'ha llegit, de la qual cosa no n'hi ha cap dubte.

(Pàg. 85)
- (...) ho trobo molt hàbil: lluitar contra la mala fe amb la mala fe, amb el terrorisme intel·lectual; ser encara més hipòcrita que l'adversari és una tàctica excel·lent.

(Pàg. 97)
- (...) En aquella època no tenia altre paper que la meva vida, ni altra tinta que la meva sang.

(Pàg. 113) 
- (...) el pseudolector, revestit del seu escafandre, passa completament impermeable a través de les meves frases més sagnant. De tant en tant exclama, embadalit: "Quin símbol més bonic!" És el que s'anomena la lectura en propietat. Una invenció meravellosa, molt agradable de practicar al llit, abans d'adormir-se; relaxa i no embruta els llençols.
- ¿Què hauria preferit? ¿Què el llegissin en un escorxador? ¿O a Bagdad, durant un bombardeig?
- No dona, no, estúpida. No és el lloc de la lectura el que discutim, és la lectura mateixa. Jo hauria volgut que em llegissin sense el vestit d'home granota, sense claus de lectura, sense vacuna, i, a dir veritat, sense adverbi.

(Pàg. 146)
- (...) Miri al seu voltant, miri's vostè mateixa. el món és un formiguer d'assassins, és adir de persones que es permeten d'oblidar els que van estimar. Oblidar algú: ¿s'ha parat mai a pensar el que això significa? L'oblit és un oceà gegantí per on navega un sol vaixell, que és la memòria. Per la immensa majoria dels homes, aquest vaixell es redueix a una miserable carraca que fa aigües a la mínima oportunitat, i amb un capità, una persona sense escrúpols, que només es preocupa per estalviar. ¿Sap en què consisteix aquesta paraula innoble? Consisteix a sacrificar cada dia, d'entre els membres de l'equipatge, aquells que són considerats superflus. ¿I sap qui són els superflus? ?El malparits, els pesats, els cretins? De cap manera: aquells que són llançats per la borda són els inútils, aquells dels qual ja s'han servit. Els que ja ens han donat el millor d'ells mateixos.

è  Altres n'han dit...
Última planaLector ileso, Biombo HistóricoRegina Irae, La Cuesta de Moyano, Lecturas, Cada loco con su cableUn libro cada día, BiblumliterariaReady When You Are, C.B.

è  Enllaços:
Amélie Nothomb, univers Nothomb, l'alter ego de Tach: Céline, Pseudolectors - lectors granota.

dimecres, 17 de juliol de 2013

Voodoo Child: la leyenda de Jimi Hendrix - Sienkiewicz / Green






"¿Cómo lo haces Jimi?... Magia, hijo, magia."


Sienkiewicz, Bill i Green, Martin I. Voodoo Child: la leyenda de Jimi Hendrix
Barcelona: Glénat, 2006


Voodoo Child. The illustrated legend of Jimi Hendrix. Traducció de Alejo García.
Col·lecció El Álamo  i


è   Què en diu la contraportada... 
Han pasado casi treinta años desde que Jimi Hendrix estalló por primera vez en escena y, en lo que pareció un abrir y cerrar de ojos, elevó el rock and roll a un nivel de virtuosismo técnico e innovación creativa hasta entonces desconocido. Hoy en día su música permanece tan fresca y estimulante como siempre, y el interés por este artista y su obra continúa creciendo. Cada nueva generación de amantes de la música descubre por sí misma la riqueza del legado que Hendrix dejó tras su brevísimo paso por este planeta.

Voodo Child: la leyenda de Jimi Hendrix celebra la vida y el genio de este gran músico, narrando la historia de Jimi a través de un ingenioso entretejido de textos y casi 900 ilustraciones originales de impresionante belleza.

Voodo Child es, a su manera, tan excitante, poética e imprescindible como un solo de guitarra de Hendrix o una de sus actuaciones a corazón abierto.

Como si fuese una especie de meditación mítica sobre la naturaleza y el significado de la existencia de Jimi, este libro instala su punto de vista dentro de un audaz marco de fantasía y especulación, como dijo el propio Jimi: "Tienes que usar la fantasía para mostrar los diferentes constados de la realidad". Este salto hacia el mundo de las posibilidades fue parte integral de una estrategia creativa psicodélica, blusera y gitana.

Al mismo tiempo, Voodoo Child se encuentra sólidamente edificada sobre los hechos, los más relevantes investigadores y eruditos en el tema han aportado sus conocimientos, las imágenes fluyen libres, inspiradas por películas, vídeos y fotografías de Jimi en acción.

El texto se mezcla con las propias palabras de Jimi -recuerdos autobiográficos, letras de canciones, cartas- que iluminan tanto como su música, y dan a este relato una profunda dimensión personal.

è  Com comença...




































è  Moments...
(Pàg. 18)






































(Pàg. 20)








































(Pàg. 24)






































(Pàg. 29)



(Pàg. 33)







































(Pàg. 49)






































(Pàg. 54)


























(Pàg. 57)
















(Pàg. 66)







































(Pàg. 73-75)









































(Pàg. 90)







































(Pàg. 95)







































(Pàg. 105)



















(Pàg. 112)







































(Pàg. 124)

















è   Altres n'han dit... 
è   Enllaços:





diumenge, 14 de juliol de 2013

La nave abandonada y otros relatos de horror en el mar - William H. Hodgson





"¡Cosas extrañas! Ya lo creo que suceden cosas extrañas en el mar... Siempre han sucedido cosas en el mar. "


Hodgson, William H. La nave abandonada y otros relatos de horror en el mar.

Madrid: Valdemar, 1997


The Delerict and Other Tales of Horror in the Sea.Traducció de Esperanza Castro
Col·lecció El Club Diógenes, 67  i


è  Què en diu la contraportada... 

William H. Hodgson es sin duda uno de los representantes más originales de lo que se ha dado en llamar el "cuento materialista de terror". La asombrosa facilidad de Hodgson para recrear atmósferas angustiosas y oprimentes fascinó a H.P. Lovecraft y los escritores de su círculo. La nave abandonada, reúne los mejores relatos de terror que Hodgson dedicó a los misterios de las profundidades del mar.
La soledad de los vastos desiertos de las aguas, el horror apenas insinuado, el acecho de entidades que están más allá de la esfera humana, la pesadilla creciente, las embarcaciones abandonadas en la noche profunda de los mares inmóviles, son algunos de los temas recurrentes de la presente selección, descritos con la intensidad y el suspense de un maestro del género.

è  Com comença...
- Tiene que haber una materia...-aseguró el viejo médico de a bordo-. La materia  y unas condiciones, y, quizá... - añadió con lentitud- un tercer factor... sí, un tercer factor, aunque tal vez... no sé, no sé...
El doctor se detuvo un tanto pensativo y empezó a llenar la pipa.
- Continúe, doctor -le animamos con un interés que era algo más que simple curiosidad. Nos encontrábamos en el salón de fumar del San-a-lea, navegando por el Atlántico Norte; el doctor era un auténtico personaje. Acabó de llenar la pipa y la encendió; luego se arrellanó en su asiento y empezó a explicar sus teorías con más detalle (...).

è  Moments...
(Pàg. 73)
Era una noche oscura, sin estrellas. Nos encontrábamos en plena calma chicha en el Pacífico Norte. Desconozco cuál era exactamente nuestra posición, porque llevábamos una interminable semana sufriendo aquella calma y sin poder ver el sol, siempre oculto tras una tenue bruma que no nos abandonaba, y que parecía flotar a la altura de nuestros palos y descendía de vez en cuando para ocultarnos el mar que nos rodea.
Una voz en la noche

(Pàg. 96)
"Hoy es Nochebuena. Se han cumplido ya dos años desde que nos perdimos para el mundo. ¡Dos años! Tengo la sensación de haber vivido veinte largos años desde la última Navidad que pasé en Inglaterra. Pero supongo que ya nos habrán olvidado... y que esta embarcación no es más que una de tantas que desaparecieron para siempre. ¡Santo Dios! Pensar en esta soledad me produce una sensación de ahogo, una tensión insoportable en el pecho!
"Escribo estas palabras en la cámara del velero Homebird, y lo escribo con muy pocas esperanzas de que algún ojo humano se detenga ante este relato, pues estamos abandonados en medio del terrible Mar de los Sargazos, el Mar sin Mareas del Atlántico Norte. Desde el muñón del palo de mesana se puede ver una extensión interminable de mala hierba diseminada hasta el horizonte. ¡Una inmensidad de limo y espanto, traicionera y silenciosa...!
Desde el mar sin mareas

(Pàg. 126) 
Cuando el viento amaina, un silencio inaudito nos rodea, de un horizonte a otro, y sin embargo, es un silencio en el que uno puede sentir el latido de cosas ocultas que observan y esperan, que esperan y observan... que esperan la oportunidad de extender un garfio mortal y repentino....¡Es inútil! No creo que nadie lo entienda en su justa medida, y creo que no conseguiría tampoco comunicar el espantoso sonido del viento cuando barre estas planicies extensas y temblorosas... el agudo susurro de las algas mecidas por el viento. Cuando lo oímos más allá de nuestra protección de lona, sentimos que es algo semejante a oír el lamento de los muertos incontables que cobijan los poderosos Sargazos, muertos que lloran sus propios réquiems.
Desde el mar sin mareas

(Pàg. 132)  
Creo que ningún hombre puede atreverse a determinar cuáles son los terrores que oculta este mundo hasta que no se haya perdido en medio de la desolación absurda e inexplicable de las planicies de fangosa vegetación que pueblan el Mar de los Sargazos.
Desde el mar sin mareas

(Pàg. 149) 
"Han pasado varias semanas desde que los escuchamos por última vez, así que tengo razones para creer que se han trasladado a otro lugar, tal vez para atacar a otros seres humanos solitarios que viven el corto lapso de vida que el destino les ha deparado a bordo de alguna nave abandonada, perdida para la memoria de los hombres en las profundidades de este vasto mar de algas y monstruos despiadados.
Desde el mar sin mareas

(Pàg. 153) 
¡Cosas extrañas! Ya lo creo que suceden cosas extrañas en el mar... Siempre han sucedido cosas en el mar. Recuerdo que cuando estaba embarcado en el Alfred Jessop, un pequeño barco cuyo propietario era el patrón de a bordo, nos encontramos con algo verdaderamente extraño.
Habíamos salido de Londres hacía veinte días y nos habíamos adentrado ya en los trópicos. Yo estaba en el castillo de proa y quedaba poco tiempo para que llegara mi turno de descanso. El día había transcurrido sin apenas un suspiro de viento y la noche nos sorprendió con todas las velas inferiores recogidas en los brioles.
Pues bien, quiero que toméis buena nota de lo que voy a contaros.
La nave de piedra

(Pàg. 183)  
El mar es la morada de todos los misterios porque es el único lugar que el hombre no puede explorar totalmente. Aclarado este punto, prestad atención a lo que ocurrió después.
La nave de piedra

(Pàg. 189)
¡Los prodigios naturales del mar superan cualquier historia fantástica inspirada en él!
La nave de piedra

(Pàg. 196)
- De todos modos, nadie mostró un gran entusiasmo por registrar la nave. No resultaba muy agradable permanecer allí más tiempo del necesario. Además, estaba demasiada limpia y ordenada para mi gusto.
- ¿Qué quiere decir con que estaba demasiada limpia y ordenada? -le pregunté, pues me chocó aquella observación.
- Pues, eso -respondió-, que parecía que toda la tripulación acababa de abandonarla y que podrían regresar en cualquier maldito momento.
Los habitantes de la isleta Middle

(Pàg. 211)
Después subimos y estuvimos paseando por la cubierta de popa; fumamos, hablamos con franqueza y... escuchamos; había un silencio absoluto, sólo matizado por el sordo rumor del mar, que se agitaba más allá del cinturón de algas.
Los habitantes de la isleta Middle

(Pàg. 211)
Pero la vaga inquietud que yo experimentaba no tenía que ver realmente con la presencia de una bestia marina, que creía haber descubierto aquella mañana, sino más bien con una sensación que flotaba en la atmósfera, como si el propio aire fuera un fluido a través del cual se propagara el terror.
Los habitantes de la isleta Middle

(Pàg. 214)
En el momento en que perdía el conocimiento, escuché la voz de Williams, que rugía, dominado por un terror insoportable:
- ¡Remen! ¡Remen! ¡Remen!
Los habitantes de la isleta Middle
è  Altres n'han dit...
Googreads (Oscar), Las penas del agente Smith, Hénoba

è  Enllaços:
William H. Hodgson, claus definitories, contes materialistes de terror, l'escenari principalDavi Jones.

è Llegeix-lo:
Espanyol (html)
Espanyol (relats html: La nave abandonada, Una voz en la noche, Los habitantes de la isleta Middle)
Espanyol (relats html: La nave de piedra + los habitantes de la isleta Middle)
Anglès ( relats html: Una voz en la oscuridad - La nave abandonada - multiformat: Una voz en la oscuridad)

dimarts, 9 de juliol de 2013

En el nombre de la madre - Erri De Luca




"Cuando se es virgen, se piensa que todos los amores son posibles; después, de repente, uno borra los demás que nunca llegaron."

De Luca, Erri. En el nombre de la madre
Madrid: Siruela, 2007


In nome della madre. Traducció de Carlos Gumpert
Col·lecció Nuevos Tiempos, 99  i


è Què en diu la contraportada... 
"En el nombre del padre" inaugura la señal de la cruz. En el nombre de la madre se inaugura la vida.
«La adolescencia de Miriàm/María finaliza de una hora a otra. Un anuncio le pone un hijo en el regazo. Aquí tenemos la historia de una joven, obrera de la divinidad, narrada por ella misma. Aquí tenemos el amor desmesurado de Iosef por la esposa prometida y entregada a algo muy distinto. Miriàm/María, judía de Galilea, arrolla toda costumbre y toda ley. Llevará a cabo su tarea pariendo sola en un establo. Ha callado. Aquí se narra su gravidez arriesgada, el viaje y la perfecta eclosión de su regazo. La historia sigue siendo misteriosa y sagrada, pero con las cuerdas vocales de una madre yunque, fábrica de chispazos.»
Erri de Luca

è Com comença...
Las noticias acerca de Miriàm/María provienen de las páginas de Mateo y Lucas. Aquí se agranda un detalle por ellos esbozado: el ascua de la natividad en el cuerpo femenino, el más perfecto misterio natural.
En el fondo carece de peso, es el escupitajo de un minuto, el concurso masculino. En esta historia está ausente sin que se sienta su ausencia.

è Moments...
(Pàg. 26)
Yo estaba de pie y lo vi a contraluz delante de la ventana. Bajé los ojos que había vuelto a abrir. Soy esposa prometida y no debo mirar a los hombres a la cara. Sus primeras palabras frente a mi espanto fueron: "Shalòm Miriàm". Antes de que pudiera gritar, pedir ayuda contra el desconocido que había penetrado en la habiación, aquellas palabras me mantuvieron quieta: "Shalom Miriàm", las mismas con las que Iosef se había dirigido a mí el día de nuestro compromiso. "Shalòm lekhà", contesté entonces. Pero ahora no, hoy no pude arrancar una sílaba de los labios. Me quedé muda. Era toda la acogida que le hacía falta; me anunció el hijo. Destinado a grandes cosas, a salvaciones, pero no presté demasiada atención a las promesas. En el cuerpo, en mi seno, se había abierto un espacio. Una pequeña ánfora de arcilla aún fresca se había depositado en la cavidad de mi vientre.

(Pàg. 31) 
- (...) "Berukhà att'miccòl hannashìm", bendita tú entre todas las mujeres.
- ¿Berukhà?, ¿miccòl hannashìm? -repetía aturdido, extraviado. Sobre sus manos ennegrecidas por los callos caían lágrimas blancas-. No basta, Miriàm, no basta para explicar, ayúdame, recuerda, sigue recordando.
- Basta, Iosef, basta, eso es lo que ha pasado hoy a mediodía. He venido a decírtelo. Haz de mí lo que quieras.

(Pàg. 52) 
- Miriàm, ¿sabes lo que es la gracia?
- No con precisión -contesté.
- No es una andadura atrayente, no es el porte elevado de algunas de nuestras mujeres más destacadas. Es la fuerza sobrehumana de afrontar el mundo solos sin esfuerzo, retarlo a duelo por entero sin despeinarnos tan siquiera. No es femenino, es una dote de profetas. Es un don y tú lo has recibido. Quien lo posee está emancipado de todo temor (...).

(Pàg. 54) 
Me gusta incluso cuando la luna pasa por la cara del sol y lo apaga en pleno día. Sobre la tierra cae una paz aplastante, hasta las hormigas se detienen. En ese momento nadie roba, nadie mata, nadie muere. Durante unos minutos, el mundo se ve obligado a comportarse bien, a hablar en voz baja.

(Pàg. 60) 
- (...) Miriàm, los hombres sirven para desempeñar un oficio y para charlotear, pero se hallan perdidos ante el nacimiento y la muerte. Son cosas que no entienden. Hacen falta las mujeres en el momento de la apertura y a la hora de la clausura.

(Pàg. 69)  
-(...) Todos los ríos van al mar y el mar no se llena. Somos aguas corrientes convocadas por el mar para llenarlo, sin posibilidad de éxito, pero obedientes. Eso es Israel.

(Pàg. 69)
Me gusta la usanza de nuestros hombres de pescar un versículo antiguo para explicarse el presente. Anudan el día singular a la alfombra del tiempo.

(Pàg. 72)
-(...) Nuestra tierra ha absorvido tanta sangre como para embriagarse. Esta pobre tierra nuestra está empapada de sangre a chorros. Y eso que debía ser tierra prometida. ¿Prometida? Nos la han arrebatado de debajo de los pies cien veces, tomada por cualquiera, pisoteada por pueblos del norte y del sur, de Oriente y de Occidente. Quien la ha querido la ha tomado y la ha perdido después a los dados.

(Pàg. 81)
Cuando se es virgen, se piensa que todos los amores son posibles; después, de repente, uno borra los demás que nunca llegaron. Convertirse en mujer lleva a esta simplificación, un viento que se abate sobre una floración y no deja más que una flor. Toda la inmensidad de antes se precipita en un abrazo.

(Pàg. 91)
Fuera está el mundo, los padres, la ley, los ejércitos, los registros en los que inscribir tu nombre, la circuncisión que te dará la pertenencia a un pueblo. Fuera hay olor a vino. Fuera está el campamento de los hombres. Aquí dentro solo estamos nosotros, un calor de animales nos envuelve y estamos al resguardo del mundo hasta el alba. Después entrarán y tu dejarás de ser mío.

(Pàg. 93)
(...) se les da demasiada importancia a las palabras, ocurre que constriñen al exilio, a las cárceles o a algo peor. Acarrean peso y son aliento, sin embargo.

(Pàg. 95)
Señor del mundo, bendito seas, escucha la plegaria de tu sierva, que ahora es madre. Cuando nace un niño, la familia se augura que llegue a ser alguien, inteligente, que se distinga de los demás. Haz que no sea así. Haz que este escalofrío que sube por mi espalda, este frío venido del futuro, se mantenga alejado de él. Lo llamo Ieshu, como tú quieres, pero no me lo reclames para ninguna misión tuya. Haz que sea un cachorro cualquiera, un poco estúpido incluso, desganado, sin estudio, un hijo que se emplee en el taller de su padre, aprenda su oficio, lo prosiga.

(Pàg. 107)
Hijo de un viento de palabras llovidas sobre mí,
tú serás en cambio maceta de frases.

è Altres n'han dit...

è Enllaços:

dijous, 4 de juliol de 2013

El que resta del dia - Kazuo Ishiguro





"Al capdavall, què hi guanyarem de mirar contínuament enrere i fer-nos retrets si les nostres vides no han anat ben bé con nosaltres les hauríem volgudes?" 

Ishiguro, Kazui. El que resta del dia. 
Barcelona: Edicions 62, 1991


The Remains of the Day. Traducció de  Xavier Riu
Col·lecció El confident, 13


è Què en diu la contraportada... 
El que resta del dia és la història d'una servitud. Som als anys cinquanta. El protagonista, majordom d'una casa senyorial que ha acabar sent venuda a un milionari nord-americà, recorda els temps de glòria de la casa mentre fa un petit viatge pel país a instàncies del seu nou amo. L'obra, un prodigi de subtilesa i sagacitat, ens explica en primera persona com Stevens, el majordom, ha dedicat la seva vida a servir, a avançar-se al més petit desig del seu patró Lord Darlington; com esdevé d'aquesta manera una mena de "senyor" d'imitació, com renuncia a qualsevol tipus de vida pròpia i com, mancat d'ideologia o opinió personal, secunda des del seu paper subsidiari les vel·leïtats pro-nazis de l'aristòcrata. Quan, apartat de la casa, va fent balanç de la seva vida el resultat és desolador. És desolador per al lector, però no pas per al majordom, que, fidelíssim a la seva idiosincràsia, només té un pensament: com li caldrà reciclar-se per adaptar-se als nous temps i agradar i ser útil a un senyor tan diferent, el parvenu nord-americà que ha passat a ser director del seu destí.

è Com comença...
PRÒLEG
Juliol de 1956
Darlington Hall

Sembla cada dia més segur que finalment emprendré l'expedició que em té la imaginació ocupada de fa uns dies. Una expedició, hauria de dir, que emprendré tot sol, en el confortable Ford del senyor Farraday; una expedició que, tal com la preveig, em conduirà per una bona part de la millor terra anglesa cap a la banda de Ponent, i que podria tenir-me fora de Dalington Hall tant com cinc o sis dies.

è Moments...
(Pàg. 30)
D'aquesta terra nostra en diem Gran Bretanya, i potser hi ha algú que ho troba una pràctica tirant a immodesta. I tanmateix m'aventuraria a dir que ni que sigui el paisatge del nostre país tot sol ja justificaria l'ús d'aquest alterós adjectiu.
I tanmateix, què és exactament aquesta "grandesa"? On resideix, o en què? Ja m'adono que per respondre aquesta pregunta caldria un cap més savi que no el meu, però si em veiés forçat a arriscar una suposició, diria que és precisament la falta d'aquesta evident qualitat dramàtica o espectacular la que posa a part de les altres la bellesa de la nostra terra.

(Pàg. 43) 
Els grans majordoms són grans en virtut de la seva capacitat d'ocupar el seu rol professional i ocupar-lo fins a les últimes conseqüències; no els faran fora esdeveniments externs, per sorprenents, alarmants o vexadors que siguin; porten la seva professionalitat com un cavaller con cal porta el vestit: no deixarà que els rufians o les circumstàncies l'hi arrabassin en públic; hi renunciarà quan vulgui fer-ho i tan sols llavors, i això serà invariablement quan estigui tot sol. És, tal com dic, una qüestió de "dignitat":

(Pàg. 98) 
- (...) Deixi'm que li digui una cosa. Això que vostè descriu com "amateurisme" és allò que molts de nosaltres encara ens estimen més d'anomenar "honor".
Això va portar un murmuri d'assentiment amb alguns "escolta, escolta" i uns quants aplaudiments.
- I és més, senyor -continuà sa senyoria-, crec que tinc una idea de què vol dir vostè amb la "professionalitat". Sembla voler dir sortir-se amb la seva enredant i manipulant. Vol dir ordenar les pròpies prioritats d'acord amb la cobdícia i el profit propi més que amb el desig de veure la bondat i la justícia prevaler al món.

(Pàg. 108) 
(...) per a la nostra generació, em penso que és just de dir-ho, el prestigi professional es troba de la manera més significativa en la vàlua moral del senyor.
Em penso que la millor manera de ressaltar al diferència entre generacions serà expressant-ho figuradament. Diria que a la generació del meu pare, els majordoms tendien a veure el món en termes d'una escala: les cases de la reialesa, els ducs i els nobles de les famílies més antigues situats al capdamunt, els que hi han arribat per diner recent més avall, i així anar baixant, fins que s'arribava a un punt sota el qual la jerarquia era determinada simplement per la riquesa -o la falta de riquesa-. Qualsevol majordom amb ambicions feia simplement tant com podia per pujar tan amunt de l'escala com fos possible, i, en termes general, com més amunt arribava més gran era el seu prestigi professional.

(Pàg. 110) 
"Gran" majordom només pot ser-ho, segurament, un que pugui exposar els seus anys de servei i dir que ha aplicat els seus talents a servir un gran senyor - i a través d'ell, a servir la humanitat.

(Pàg. 119)  
(...) he triat de dir mentides innocents en tots dos casos com el mètode més senzill d'evitar coses desagradables.

(Pàg. 125)
(...) cap altra objecte de la casa no era probable que caigués sota un escrutini tan íntim per part dels forasters com la plata durant un àpat, i per això la plata servia com un índex públic de la qualitat de la casa.

(Pàg. 129)
Hi ha certs membres de la nostra professió que sostindrien que en última instància no hi fa cap diferència quina mena de patró serveixes; creuen que aquella mena d'idealisme prevalent en la nostra generació -vull dir la idea que els majordoms haurien d'aspirar a servir els grans senyors que fan avançar la causa de la humanitat- és tot just xerrameca altisonant sense cap base real. Naturalment, és remarcable que els individus que expressen aquest escepticisme invariablement resulten ser els més mediocres de la nostra professió (...).

(Pàg. 137) 
- (...) Segurament no cal que us recordi que el nostre deure professional no va amb les nostres flaqueses i els nostres sentiments, sinó amb els desitjos del senyor.

(Pàg. 151)
El despatx d'un majordom, si més no pel que fa a mi, és un lloc fonamental, el centre d'operacions de la casa, no massa diferent d'un quarter general durant una batalla, i és imperatiu que tot hi estigui ordenat -i que romangui ordenat- exactament de la manera que jo vull que estigui.

(Pàg. 170)
- (...) La dignitat no és una cosa que només tinguin els senyors. La dignitat és una cosa que cada home i cada dona en aquest país pot lluitar per obtenir-la i obtenir-la. Ja em sabrà perdonar, però com deia abans, aquí no fem gaires compliments a l'hora d'expressar opinions. I aquesta és la meva opinió i així la dic. La dignitat no és només cosa de senyors.

(Pàg. 172)
- (...) Al capdavall, és un gran privilegi tenir un paper, ni que sigui petit, al teatre del món.

(Pàg. 181) 
Lord Darlington deixà anar un altre sospir.
- Sempre som els últims, Stevens. Sempre els últims que encara ens aferrem a sistemes passats de moda. Però, més aviat o més tard, haurem d'acarar-nos amb els fets. La democràcia és cosa d'una altra època. El món és un lloc massa complicat ara per al sufragi universal i totes aquestes endergues, perquè es debatin i es debatin les coses sense mai acabar en un parlament, fins a la paràlisi.

(Pàg. 194)
- Senyor Steven, us haig de dir una cosa.
- Si, senyoreta Kenton.
- Té relació amb la meva cita. La persona que vaig a veure aquesta nit.
- Si, senyoreta Kenton.
- M'ha demanat que em casi amb ell. He pensat que teníeu dret a saber-ho.
- És clar, senyoreta Kenton. És molt interessant.
- Encara m'ho estic pensant.
- És clar.
Es va mirar les mans un instant, però llavors gairebé immediatament va tornar l'esguard cap a mi.
- Aquest conegut meu començarà a treballar a la banda de Ponent cap al mes que ve.
- És clar.
- Com deia, senyor Stevens, encara m'ho estic pensant. Tanmateix, he pensat que n'havíeu d'estar informat.
- Us ho agraeixo molt, senyoreta Kenton. Espero que tindreu una molt bona vetllada. Ara si em voleu excusar...

(Pàg. 201)
- (...) ¿Ni la més mínima sospita que Herr Hitler, a través del nostre estimat amic Herr Ribbentrop, ha estat manipulant sa senyoria com un peó, amb la mateixa facilitat amb què manipula els seus altres peons allà a Berlín?
- Em sap greu, senyor, però em temo que no he pas notat res d'això.
- Suposo que no podeu, Stevens, perquè no sou tafaner. Vós simplement deixeu que totes aquestes coses passin davant vostre i ni tan sols penseu a mirar a veure què són.

(Pàg. 214)
- (...) Al capdavall, no podem pas tornar enrera, i no pots pas viure sempre pensant què podia haver estat. T'has d'adonar que allò que tens és tan bo com el que té la majoria, potser millor, i n'has d'estar agraïda.

(Pàg. 219)
Potser, doncs, hi ha alguna cosa de cert en el seu consell, quan m'ha dit que no hauria de mirar enrere, que hauria d'adoptar un punt de vista més positiu i mirar d'aprofitar bé el que em resta del dia. Al capdavall, què hi guanyarem de mirar contínuament enrere i fer-nos retrets si les nostres vides no han anat ben bé con nosaltres les hauríem volgudes? La dura realitat, ben cert, és que les persones com vosaltres i com jo no podem pas triar gaire i  hem de deixar el nostre destí, en últim extrem, a les mans d'aquelles grans senyors que són al centre del món i lloguen els nostres serveis. Què se'n treu, d'encaparrar-se massa amb el que podríem o no podríem haver fet per controlar el curs de la nostra vida? Segurament ja és prou que les persones com vosaltres i com jo almenys ho intentem, de fer la nostra contribució en alguna cosa veritable i digna.

è Altres n'han dit...
Viu i llegeix, A peu de carrer, Zero Kelvin, Lecturas aleatorias, Invítame a un libro,

è Enllaços:
Kazuo Ishiguro, temàtica i simbols, la resistència al canvi, sobre l'error i la dignitat, narrador infident, la dignitat del majordom, Darlington Hall, símbol de poder, detalls i complementscamises negresel context internacional com a transfons argumentalpacificadors o pro-nazis?la versió cinematogràfica.