diumenge, 28 de febrer de 2010

El crit del peresós - Sam Savage


Savage, Sam. El crit del peresós
Barcelona: Columna, 2009












The cry of the sloth. A complete account

Traducció de Josefina Caball
Col·lecció Clàssica

>> Què en diu la contraportada...
Andrew Wittaker, que sobreviu a base de llaunes, pastisseria industrial i vodka, és l'editor d'una revista literària modesta però molt cuidada, Soap: A Journal of the Arts. A través d'aquesta revista, espera atiar el foc de l'excel·lència literària publicant relats de viatges com Els vàters d'Annapurna o la poesia invertida de Wildercamp..., però la vida no és fàcil quan t'empaiten els deutes, una exmuller exigent, uns autors desesperats, uns llogaters sonats i la pròpia manca de perspectives.
Lligat de mans i peus per la seva falta de recursos econòmics, decideix establir un festival literari per donar una empenta a la debilitada revista. Esdevindrà aquest fet el seu moment de glòria o serà més aviat el seu Waterloo personal?
El crit del peresós és un retrat conmovedor i una brillant dissecció del món de la literatura en tota la seva esplendor -i decadència-!

>> Com comença...
Senyor Fontini,
Li faig saber que l’instal·lador de plaques de guix ha presentat la factura corresponent a la reparació del sostre de la cuina. Com ja deu saber, era un tros de sostre molt gros, de fet, més gros que el sostre que malauradament molta gent té a la sala d’estar. A més a més, ja és el segon cop, per la qual cosa m’és dues vegades més difícil fer-me càrrec d’aquest pagament. A mi no em sobren els diners, no puc trametre a l’empresa que va reparar el sostre més de tres-cents dòlars de la meva butxaca. Li adjunto còpia de la factura perquè l’examini. Li prego que m’enviï els diners juntament amb el proper lloguer.
Atentament,
Andrew Whittaker
Societat Whittaker

>> Moments...
(Pàg. 19)
Sempre he cregut que el motiu pel qual la gent s’avorreix és que no es fixa en els detalls.

(Pàg. 22)
Senyora Lessep,
Gràcies per haver-nos deixat llegit de nou Les sabatetes de vesc. Després d’haver-ho considerat detingudament, hem arribat a la conclusió que aquest treball no reuneix els nostres requisits. Lamento que no entengués bé la frase “de moment no reuneix els nostres requisits” i es pensés que l’havia de presentar de nou. En el món editorial “de moment” en realitat vol dir “mai”.
A. Whittaker,
Director de Soap

(Pàg. 31)
Sóc plenament conscient que fa molt de mal que et rebutgin un treball. Sobretot és dolorós la primera vegada, quan encara no tenim la cuirassa tan necessària del cinisme.

(Pàg. 36)
(...) Llegir aquest nou material ha sigut com caminar sobre una pila de plaques de guix xopes. Quan acabes de llegir una frase interminable, sense cap verb ni subjecte en perspectiva, i arribes finalment a la tranquil·litat relativa del punt i a part, penses que no tindràs prou energia per a la frase següent, que no tindràs prou força de voluntat per aixecar la bota empastifada d’aquesta porqueria enganxosa per fer un pas endavant i endinsar-la en més porqueria encara, fins que realment no pots més i decideixes no fer-ho, i aleshores deixes que tot plegat et rellisqui de la falda i caigui a terra.

(Pàg. 43)
Capità Barrows,
Com vostè, estic consternat pel panorama actual de les lletres nord-americanes. És ben cert que, es miri com es miri, només es veu cinisme i mofa i que hem perdut de vista la magnífica tradició humanista, que no sé ben bé que era. A més a més, com diu vostè, la majoria de la gent fa moltes faltes gramaticals, cosa que diu poc a favor dels seus pares i dels seus professors, fossin qui fossin. Tanmateix, personalment no hi puc fer res.
Atentament,
Andrew Whittaker

(Pàg. 54)
No ha estat fins aquesta nit, mentre m’estava al llit sense poder dormir, que m’he adonat que no només molts dels meus records són com fotografies, aïllats i immòbils, sinó que, a més, són records de fotografies, d’aquestes mateixes fotografies, que, ja de gran, dec haver vist moltes vegades a casa la mare, cada Nadal, de fet. A part d’això, no tinc gairebé res.

(Pàg. 56)
Hem de triar quan som massa joves, sense pràcticament gens d’informació, i després, cadascú fa la seva vida i l’hem d’aguantar tant sí com no. Tot plegat és depriment. Ens tanquem dins d’una capsa i en acabat ja no en podem sortir.

(Pàg. 78)
Fa un munt de dies que no parlo amb ningú. Aquest matí al supermercat, quan he arribat a la caixa i he demanat a la noia un paquet de cigarrets, m’ha sortit un gall. He mirat de fer-hi broma, però ella no m’ha seguit la veta. I me n’he anat.

(Pàg. 90)
Tinc la ràdio sobre una pila de la vora i fa un moment l’he engegada amb l’esperança absurda i remota de sentir Billie Holiday cantar Am I blue. M’he dit a mi mateix que si l’arribava a sentir voldria dir que el món anava bé. Però, és clar, el que he sentit ha sigut una cançó estrident de rock and roll.

(Pàg. 96)
En la depriment corrua d’adjectius relacionats amb la vida, “mort” segueix amb funesta regularitat l’adjectiu “vell”. No hi ha pensat mai en això?.

(Pàg. 116)
En quina decissió em vaig equivocar? O potser ven ser cinc decisions, o mil? A la gent li agrada dir que a cada moment la trajectòria de la nostra vida es bifurca i hem de triar. Sec darrera l’escriptori en comptes d’estar-me vora la finestra, on potser hauria rebut l’impacte d’un totxo, o en lloc d’anar a fer tombs pel parc, on potser trobaria una dona bonica, un atracador, un venedor d’assegurances, o ningú. Quan vaig a la botiga, trenco per un carrer en comptes d’un altre i tot ha canviat per sempre. T’has preguntat mai si passa el mateix en l’altra direcció?

(Pàg. 177)
No sé com continuar aquesta carta, ni tan sols sé si l’hauria de continuar. No sé si no valdria més que l’emmatxuqués, com totes les altres, i la tirés al muntet piramidal del racó. Quan cadascú dels fulls arrugats aterra al capdemunt de la pila i baixa rodolant fins al capdavall de tot, penso que és una bona metàfora de la meva vida, que des del capdamunt baixa rodolant cap al fons de tot, inexorablament.

(Pàg. 192)
(...) estic bastant cansat de mi mateix. No has desitjat mai ser una altra persona? M’agradaria molt ser una persona que es digués Walter Fudge.

(Pàg. 195)
La veritat és que ja no en tinc més ganes. Tot el que m’envolta sembla podrit o capgirat. Tant de bo pogués sortir de mi mateix, de la mateixa manera que un surt de casa.

(Pàg. 208)
La part més tràgica de tot plegat és que, quan realment aconsegueixo memoritzar una idea o escriure-la, gairebé mai no té cap mena de valor i l’aura de brillantor que tenia no és sinó un engany de l’estat semiconscient en què els actes cognitius més estúpids i banals semblen productes d’un geni.

(Pàg. 213)
Fa temps que em dic a mi mateix: “Potser hi haurà algú que vulgui”. Però llavors em pregunto: “Hi ha algú que pugui?”. Fa estona que cau alguna cosa del cel. Podria ser neu. Podrien ser llàgrimes.

(Pàg. 217)
Al capdavall, l’objectiu de tot plegat hauria de ser arribar a algun lloc; si no, per què embrancar-se? I això és el que em plantejo una vegada i una altra. Per què emprendre cap viatge?.

>> Altres han dit...

dijous, 25 de febrer de 2010

Sàtires - Horaci


Horaci. Sàtires
Martorell: Adesiara Editorial, 2009












Sermones

Traducció de Jaume Juan Castelló
Colecció Aetas, 4

>> Que en diu la contraportada...
Convençut que el poeta ha d'instruir i alhora delectar, màxima que ell mateix va fer famosa en la seva Art poètica, Horaci ens regala en aquesta obra un veritable manual de vida pràctica. Les delícies de l'amistat de debò, el poder il·limitat dels diners, els perills de la golafreria, els avantatges del sexe amb les meuques -i, és clar, els inconvenients de practicar-lo amb les dones casades-, la niciesa dels nous rics i fins les manies d'un precursor de la nouvelle cuisine: tot això, i molt més, és present en aquest llibre genial.

>> Com comença...
¿Com és, Mecenas, que tothom es mostra insatisfet amb el que li ha tocat viure, tant si ho ha triat reflexivament com si s’ho ha trobat al davant per atzar, i lloa els qui segueixen camins oposats?. (Sàtires, I, I)
Qui fit, Maecenas, ut nemo, quam sibi sortem seu ratio dederit seu fors obiecerit, illa contentus uiuat, laudet diuersa sequentis? (Sermones, I, I)

>> Moments...
(Pàg. 29)
¿És que no saps perquè serveixen els diners, quina és la seva utilitat? (Sàtires, I, I)
Nescis quo ualeat nummus, quem praebeat usum? (Sermones, I, I)

(Pàg. 31)
Hi ha en les coses una mesura, i hi ha, en resum, uns límits més enllà o més ençà dels quals no hi ha res que s’aguanti dret. (Sàtires, I, I)
Est modus in rebus, sunt certi denique fines, quos ultra citraque nequit consistere rectum. (Sermones, I, I)

(Pàg. 41)
¿Vols dir que n’hi ha prou de vigilar la mena de persona i no la cosa en si, la que provoca el mal en qualsevol cas?. Perquè, si perdre la bona reputació o dilapidar el patrimoni familiar és un mal a tot arreu, ¿quina és la diferència entre relliscar amb una casada o amb una esclava togada?. (Sàtires, I, II)
An tibi abunde personam satis est, non illud quidquid ubique officit euitare? Bonam deperdere famam, rem patris oblimare malum est ubicumque. Quid inter est in matrona, ancilla peccesne togata?
(Sermones, I, II)

(Pàg. 45)
¿És que tu, quan la set et resseca la gola, demanes que la copa sigui d’or? ¿I quan et ve la fam arrufes el nas a tot allò que no sigui un paó o un turbot? Quan l’entrecuix se t’infla i tens al teu abast una serventa o un esclau jove, sobre els quals pots descarregar el teu impuls de manera immediata, ¿et decantaries per aguantar-te l’erecció fins a rebentar?. Jo no. (Sàtires, I, II)
Num tibi cum faucis urit sitis, aurea quaeris pocula? Num esuriens fastidis omnia praeter pauonem rhombumque? Tument tibi cum inguina, num, si ancilla aut uerna est praesto puer, impetus in quem continuo fiat. Malis tentigine rumpi? Non ego. (Sermones, I, II)

(Pàg. 51)
Si davant els teus defectes acluques els ulls per no veure’ls, ¿com és que quan es tracta dels errors dels amics files tan prim com l’àguila o com la serp d’Epidaure? Encara que també és cert que, de retruc, també ells vigilen els teus de ben a prop. (Sàtires, 1,3)
Cum tua peruideas oculis mala lippus inunctis, cur in amicorum uitiis tam cernis acutum quam aut aquila aut serpens Epidaurius? At tibi contra euenit, inquirant uitia ut tua rursus et illi. (Sermones, 1, 3)

(Pàg. 55)
Com que no hi ha ningú que neixi sense algun defecte, els millors són els que els tenen més petits. Un amic de debò sospesara equitativament els meus defectes i les meves virtuts, i en el cas que les virtuts pesin més, per poc que sigui, s’inclinarà d’aquesta banda. Aquesta és la llei de l’amistat. Qui l’accepti, serà pesat amb la mateixa balança. (Sàtires, 1,3)
Nam uitiis nemo sine nascitur; optimus ille est, qui minimis urgetur. Amicus dulcis, ut aequum est, cum mea conpenset uitiis bona, pluribus hisce, si modo plura mihi bona sunt, inclinet, amari si uolet: hac lege in trutina ponetur eadam. (Sermones, 1, 3)

(Pàg. 65)
Tria’n un qualsevol entre la multitud: o bé el turmenta l’avaríacia o el tortura l’ambició. (Sàtires, 1,4)
Quemuis media elige turba: aut ob auaritiam aut misera ambitione laborat. (Sermones, 1, 4)

(Pàg. 69)
Els qui reciten els seus escrits en ple fòrum són una multitud, i també els qui ho fan als banys: allí, en un lloc tancat, la veu ressona amb més dolçor. Això els encanta als qui no tenen res dins el cervell, però no a aquells que es pregunten si allò que fan és arrauxat o inoportú. (Sàtires, 1,4)
In medio qui scripta foro recitent, sunt multi quique lauantes: suaue locus uoci resonat conclusus. Ianis hoc iuuat, haud illud quarenteis, num sine sensu, tempore num faciant alieno. (Sermones, 1, 4)

(Pàg. 125)
Quan et proposis escriure coses dignes de ser llegides dues vegades, dóna sovint la volta al punxó, i no t’esforcis per ser admirat per la multitud. Tingues-ne prou amb uns quants lectors. (Sàtires, 1,10)
Saepe stilum uertas, iterum quae digna legi sint scripturus, neque te ut miretur turba labores, contentus paucis lectoribus. (Sermones, 1, 10)

(Pàg. 135)
Oh, pare i rei Jupiter, tant de bo que la meva arma es desfaci plena de rovell a la funda i que ningú no em causi cap dany, estimant com estimo la pau! Però ai! Aquell que em punxi –és millor que no em provoquin, ho dic ben alt- vessarà llàgrimes i en boca de tota Roma serà l’objecte dels meus versos.
O pater et rex Iuppiter, ut pereat positum robigine telum nec quisquam noceat cupodo mihi pascis! At ille, qui me conmorit –melius non tangere, clamo-, flebit et insignis tota cantabitur urbe.
(sermones, II, 1)


(Pàg. 145)
De manera que, si algú decideix que d’ara endavant les gavines rostides són una menja exquisida, la joventut romana, dòcil a l’estupidesa, obeirà. (Sàtires, II, 2)
Ergo siquis nunc mergos suauis edixerit assos, parebit praui docilis Romana iuuventus.
(Sermones, II, 2)

(Pàg. 149)
¿I vols dir aleshores que no hi ha altra cosa millor en què puguis gastar el que et sobra? ¿Com és que encara hi ha gent innocent que passa calamitats mentre tu ets tan ric? ¿Com s’explica que hi hagi antics santuraris dels déus en ruïnes? ¿Per què d’un munt tan gran, miserable, no en cedeixes una part a la pàtria estimada? (Sàtires, II, 2)
Ergo quod superat non est melius quo insumere possis? Cur eget indignus quisquam te diuite? Quare templa ruunt antiqua deum? Cur, inprobe, carae non aliquid patriae tanto emetiris aceruo?
(Sermones II, 2)

(Pàg. 163)
I ara escolteu i poseu-vos còmodes tots aquells que sofriu patiments deguts a la funesta ambició o a l’afany de diners, tots aquells que esteu afectats per la febre de la luxuria, per la funesta superstició o per una altra malaltia mental. Acosteu-vos a mi, ben a prop i amb ordre, mentre us demostro que tots esteu ben bojos. (Sàtires, II, 3)
Audire atque togam iubeo conponere, quisquis ambitione mala aut argenti pallet amore, quisquis luxuria tristiue superstitione aut alio mentis morbo calet. Huc propius me, dum doceo insanire omnis uos, ordine adite. (Sermones, II, 3)

(Pàg. 165)
Perquè totes les coses, virtut, fama, honor, tot, diví o humà, obeeix al dictat de les belles riqueses. I aquell que se les hagi procurades, aquell serà honorable, valent i just. (Sàtires, II, 3)
Omni enim res, uirtus, fama, decus, diuina humanaque pulchris diuitiis parent; quas qui construxerit, ille clarus erit, fortis,iustus.
(Sermones, II, 3)

(Pàg. 173)
¿Quina és la diferència, doncs, entre llançar tot allò que tens a un precipici i no disposar mai d’allò que t’has guanyat? (Sàtires, II, 3)
Quid enim differt, barathrone dones quidquid habes an numquam utare paratis? (Sermones, II,3)

(Pàg. 183)

L’amor té dues coses dolentes: la guerra, i la pau que ve després. Si algú pretén que aquestes coses, que són incertes i fluctuants per un atzar cec, gairebé com una tempesta, se li presentin clares, no farà altra cosa que esforçar-se a tornar-se boig d’una manera clarivident i mesurada.(Sàtires, II, 3)
In amore haec sunt mala, bellum, pax rursum: haec siquis tempestatis prope ritu mobilia et caeca fluitantia sorte laboret reddere certa sibi, nihilo plus explicet ac si insanire paret certa ratione modoque. (Sermones, II,3)

(Pàg. 195)
Però ningú no hauria de cometre la imprudència de tenir-se per expert en l’art del menjar si abans no domina la subtil qüestió dels gustos. (Sàtires, II, 4)
Nec sibi cenarum quiuis temere arroget artem no prius exacta tenui ratione saporum. (Sermones, II, 4)

(Pàg. 219)
¿Quan serà que podré gaudir llegint els llibres dels antics, o dormint o passant el temps sense fer res, i oblidar-me de la vida agitada? (Sàtires, II, 6)
Quando ego te adspiciam quandoque licebit nunc ueterum libris, nunc somno et inertibus horis ducere sollicitae iucunda obliuia uitae? (Sermones, II, 6)

(Pàg. 221)
Pensa que tots els éssers que viuen a la terra han rebut de la sort una ànima mortal i que no hi ha manera d’escapar-se de la mort, siguis gran o insignificant. Per aquesta raó, bon amic, viu feliç mentre t’és permès, i envolta’t d’allò que et complagui, viu, i recorda com n’és, de breu, la teva vida. (Sàtires, II, 6)
Carpe uiam, mihi crede, comes, terrestria quando mortalis animas uiuunt sortita neque ulla est aut magno aut parui leti fuga: quo, bone, circa, dum licet, in rebus iucundis uiue beatus, uiue memor, quam sis aeui breuis.
(Sermones, II, 6)

(Pàg. 229)
A tu et fascina la dona d’un altre, a Davus una puteta. ¿De quin de nosaltres dos és el pecat que més mereix la crucifixió? A mi, quan la natura em posa calent i erecte, la puta, qualsevulla que sigui, tan bon punt ha rebut despullada a la claror d’una llàntia el flagell de la meva tita trempada o amb lascius moviments de cul m’ha cavalcat estant jo de panxa enlaire, m’acomiada, i no sento ni infàmia ni gelosia perquè un altre més ric o més ben plantat s’escorri al mateix lloc que jo. (Sàtires, II, 7)
Te coniunx aliena capit, meretricula Dauum. Peccat uter nostrum cruce dignius? Acris ubi me natura intendit, sub clara nuda lucerna quaecumque excepit turgentis uerbera caudae clunibus aut agitauit equum lasciua supinum, dimittit neque famosum neque sollicitum ne ditior aut formae melioris meiat eodem. (Sermones, II, 7)

(Pàg. 233)
Si aquell que serveix un esclau rep el nom d’esclau substitut o de company d’esclavatge, com és costum anomenar-lo, ¿què sóc jo respecte a tu? Perquè tu, que em dónes ordres a mi, tens la dissort de servir-ne un altre, i ets manejat com un titella per uns cordills que mou un altre.
¿Quí és lliure, doncs? (Sàtires, II, 7)
Adde super, dictis quod non leuius ualeat; nam, siue uicarius est qui seruo paret, uti mos uester ait, seu conseruus, tibi quid sum ego? Nempe tu, mihi qui imperitas, aliis seruis miser atque duceris ut neruis alienis mobile lignum.
Quisnam igitur liber? (Sermones, II, 7)


>> Altres han dit...

dilluns, 8 de febrer de 2010

La pedra de paciència - Atiq Rahimi


Rahimi, Atiq. La pedra de paciència
Barcelona: Empúries, 2009









Syngué Sabour
Traducció de Imma Estany
Colecció Narrativa, 346


>> Que en diu la contraportada...
Guanyadora del prestigiós premi Goncourt, La pedra de paciència explora la tensió i l’angoixa que minen les hores nocturnes d’una dona al costat del seu marit, ferit fatalment a la guerra. L’home jeu, moribund, al llit de casa seva. A fora, les bombes cauen pertot arreu i la guerra, esgarrifosa, pren una rere l’altra les vides dels veïns, els amics de la família, els nens del barri. A poc a poc, en la solitud de la vetlla, la dona li parla i anem descobrint els horrors que bateguen rere una vida aparentment normal. Maltractada, ignorada, deixada de banda durant tots els anys de matrimoni, la dona vomita lentament la ràbia, el ressentiment i tots els secrets que ha mantingut callats tot aquest temps, en un apassionant crescendo literari que atrapa completament al lector. Escrita amb mà mestra, l’esplèndida i commovedora La pedra de paciència és el retrat realista, duríssim, d’una vida infeliç, feta malbé.

>> Com comença...
La cambra és petita. Rectangular. És asfixiant malgrat les parets clares, de color blau verd, i les dues cortines amb motius d’ocells migradors immobilitzats en emprendre el vol sobre un cel groc i blau. Foradades aquí i allà, deixen penetrar els raigs de sol per acabar sobre les ratlles apagades d’un kilim. Al fons de la cambra hi ha una altra cortina. Verda. Sense cap motiu. Amaga una porta condemnada o una habitació dels mals endreços.

>> Moments...
(Pàg. 24)
“Déu, fes que torni a la vida!”. La seva veu es torna greu. “De fet, ha lluitat durant molt de temps en nom teu. Pel gihad!”. S’atura, i de seguida continua: “I tu, tu el deixes així?! I les seves filles? I jo? No pots, no, no tens dret a deixar-nos així, sense home!”.

(Pàg. 29)
(...) es dirigeix cap a la porta. Amb llàgrimes i ràbia als ulls, desapareix en la foscor del corredor, mentre que el quinqué fa tremolar l’ombra de l’home a la paret, fins que s’acaba de fer de dia i els raigs del sol entren pels forats del cel groc i blau de la cortina per condemnar el llum a la incertesa.

(Pàg. 36)
En fi, imagina’t, estar promesa durant gairebé un any i casada durant tres anys amb un home absent, no és cosa fàcil! Vivia amb el teu nom. Ni tan sols no t’havia vist, sentit, ni tocat, abans. Tenia por, por de tot, de tu, del llit, de la sang. Però al mateix temps era una por que m’agradava. Ja coneixes aquella mena de por que no t’allunya del desig, sinó al contrari, que t’excita, et dóna ales, encara que et pot cremar. Era aquesta mena de por la que tenia.

(Pàg. 45)
Vet aquí que es fa de nit a la ciutat, i tota ella cau en l’abaltiment de la por. Però ningú no dispara.

(Pàg. 59)
Es repenja a la paret, i deixa passar una estona –potser unes deu voltes de rosari, com si el passés al ritme de la respiració de l’home-, per reflexionar, anar als racons de la seva vida, i tot seguit tornar amb records (...)

(Pàg. 98)
L’avia s’aturava en aquest punt de la història. Li demanàvem que ens expliqués com continuava, i ella ens deia: “Ai, nenes, no conec el final d’aquesta història. I fins ara, ningú no la coneix. Es diu que l’home o la dona que la trobi tindrà una vida preservada de tota desgràcia”. Però tota convençuda, llavors jo li deia que si ningú no coneixia el final d’aquella història, no es podia saber quin final seria el bo. Ella reia tristament i em feia un petó al front: “Això és el que se’n diu misteri, bonica. Qualsevol final és possible, però saber quin és bo i just...Aquí és on radica el misteri”.

(Pàg. 100)
(...) “Per tenir final feliç, filla meva, aquesta història, com la vida, exigeix un sacrifici. En altres paraules, la desgràcia d’algú. No ho oblidis mai: cada felicitat engendra dues desgràcies”. “I per què?”, em vaig sorprendre ingènuament. Amb aquestes senzilles paraules em va respondre: “Filla, per desgràcia, o per sort, no tothom pot accedir a la felicitat, ja sigui a la vida o en una història. La felicitat dels uns genera la desgràcia dels altres (...)”.

(Pàg. 131)
“(...) Tant bon punt posseïu una dona, de seguida us convertiu en monstres”.

>> Altres han dit...
Capeando el temporal, El placer de la lectura, Letras en tinta, Carme J. Huertas, El Periódico

dilluns, 1 de febrer de 2010

El tercer hombre - Graham Greene


Greene,Graham. El tercer hombre
Madrid: Alianza Editorial, 1986









The third man
Traducció de Bárbara McShane i Javier Alfaya
Col·lecció El libro de bolsillo



>> Què en diu la contraportada...
Concebido como base para un guión cinematográfico que Alexander Korda pidiera a Graham Greene en 1948, el relato titulado El tercer hombre (1950) es indisociable de la película que, dirigida por Carol Reed, interpretada por Joseph Cotten, Orson Welles y Trevor Howard y con música de Anton Karas, constituye un testimonio imperecedero de la Europa inmediatamente posterior a la Segunda Guerra Mundial. Ambientada en una Viena dividida en cuatro zonas bajo el control militar de Estados Unidos, Gran Bretaña, la Unión Soviética y Francia, la narración describe la desencantada realidad de las postguerra, dominada por el miedo, la corrupción y la precariedad. En este marco de crisis de valores, incertidumbre ante la vida y miseria económica, los conflictos morales adquieren especial intensidad y dramatismo. La romántica historia de Rollo Martins, solicitado contradictoriamente por la amistad, el amor y un innato sentido del deber, sirve de hilo conductor a esta patética evocación de los desastres de la guerra.


>> Com comença...
Nunca se sabe cuándo va a caer el golpe. Cuando vi por primera vez a Rollo Martins escribí esta nota para mis archivos policiales de seguridad: “En circunstancias normales un tonto jovial. Bebe demasiado y puede provocar conflictos. Cuando pasa una mujer a su lado levanta la vista y hace algún comentario, pero tengo la impresión de que el asunto no le interesa. No ha credido nunca y tal vez sea esa la razón por la que adora a Lime.” Escribí esa frase, “en circunstancias normales”, porque le vi por primera vez en el funeral de Harry Lime. Era febrero, y los enterradores se vieron obligados a utilizar taladradoras eléctricas para abrir la tierra helada del Cementerio Central de Viena. Fue así como hasta la naturaleza hizo todo lo posible para rechazar a Lime (...)

>> Moments...
(Pàg. 18)
Nunca nos acostumbramos a ser menos importantes para los demás de lo que ellos lo son para nosotros (...).

(Pàg. 19)
Qué pronto se da uno cuenta del silencio, hasta en una ciudad tan silenciosa como Viena, mientras la nieve cae sin descanso.

(Pàg. 46)
Tal como yo lo veo al repasar mis archivos, las notas de las conversaciones y las declaraciones de varios personajes, en aquel momento Rollo Martins todavía habría podido irse de Viena sin correr peligro. Había demostrado una curiosidad insana, pero le habían frenado la enfermedad en cada brote. Nadie había soltado nada. La lisa pared del engaño no había mostrado ninguna grieta a los dedos que palpaban.

(Pàg. 52)
Después de un par de copas el espíritu de Rollo Martins siempre se volvía hacia las mujeres: de una manera vaga, sentimental, romántica y como sexo en general. Después de tres copas, como un piloto que una vez localizado el blanco se lanza en picado, comenzaba a dedicarse a una chica que estuviera libre. Si Cooler no le hubiera ofrecido una tercera copa, probablemente no hubiera ido tan pronto a casa de Anna Schmidt y si..., pero hay demasiados “síes” en mi manera de escribir, porque mi profesión es medir las posibilidades humanas y la fuerza del destino no puede encontrar espacio en mis archivos.

(Pàg. 58)
“Hacía mucho frio y yo me levanté para correr las cortinas de la ventana. Sólo me di cuenta de que tenía mi mano sobre la suya cuando la retiré. Cuando me puse en pie y bajé la vista para mirar su rostro. No tenía una cara bonita, ése era el problema. Era una cara para vivir con ella un día tras otro. Una cara para toda la vida. Me sentí como si estuviera penetrando en un nuevo país cuyo idioma no supiera. Yo siempre había creído que se ama a una mujer por su belleza.(...)”.

(Pàg. 76)
Cuando uno ve un mundo que camina hacia su fin, un avión que se desvía de su curso, supongo que no tiene ganas de charlar, y desde luego para Martins un mundo había llegado a su fin, un mundo de amistad fácil, de veneración a un héroe, de confianza (...).

(Pàg. 81)
“No te había visto reír hasta ahora. Hazlo otra vez. Me gusta.”
“No tengo fuerzas para reír dos veces.”

(Pàg. 95)
Fue el miedo o la excitación lo que hizo palpitar su corazón, o quizá fueran los recuerdos que la melodía despertaba en él, porque la vida siempre se aceleraba cuando aparecía Harry, cuando aparecía como ocurría ahora, como si nada hubiera sucedido, como si no hubieran metido a nadie en la tumba ni se hubiera encontrado a nadie degollado en un sótano; cuando aparecía con esa actitud suya divertida, condescendiente, de o lo tomas o lo dejas, y, claro está, uno siempre lo tomaba.

(Pàg. 97)
(...) El mal era como Peter Pan, conllevaba el don aterrador y horrible de la eterna juventud.

(Pàg. 107)
¿Qué hace que un hombre sin esperanzas se agarre a unos cuantos minutos más de existencia?

>> Altres han dit...
Estación de tránsito, El Zepporro Altisonante, Proscritos

>> Enllaços:
Graham Greene, un escriptor i molts autors, però,...on és Harry Lime?, Viena ocupada, estraperlo, penicilina, el Prater, Anton Karas, Harry Lime: "...després de tot no és tant terrible.", moralitat i ètica, Jansenisme, Zane Grey
.