dimecres, 15 de desembre de 2010

Mentre la nit no arriba - Josué Guimarães


Mentre la nit no arriba. Guimarães, Josué.
Barcelona: Edicions de 1984, 2009 







Enquanto a noite nao chega 

Traducció de Josep Domènech Ponsatí



>> Què en diu la contraportada... 
Dos vellets, un enterramorts i un poble en ruïna: mentre la nit no arriba, Don Eleuterio i Donya Conceição trenen el relat de tots els gestos d’amor que han omplert la seva vida.
Obra mestra de la literatura brasilera, aquest gran petit llibre de Guimarães ha estat adaptat al cinema per Beto Souza.

>> Com comença...
La vella va sospirar:
- Si l’Adroaldo fos viu, avui faria seixanta-vuit anys.
El marit va corregir sense pressa:
- Seixanta-set, dona. Va néixer el 1911, un dimecres. Era un dia de festa qualsevol, no em puc recordar exactament de quin, però era un dia que no treballava ningú.
Es va dirigir a la calaixera, on hi havia el retrat del fill, en sèpia, descolorit, retat. Era un jove revolucionari del 30, entre dos companys, i hi havia al fons les grans rodes, fetes d’una sola peça, d’una locomotora de vapor. Tots tres reien distesos. Als seus peus, dormia un gos blanc amb taques fosques, arrupit. El vell va passar els dits arrugats per la foto.
- El nostre Adroaldo –va ser només el que va dir.

>> Moments...
(Pàg. 21)
(...) Vostè ho sap, Don Eleuterio, les persones porten des del bressol la inscripció sota la pell amb el nom de la persona que el destí ha separat perquè s’hi casi, i aquí al meu pit, si vostè m’escorxa la pell, hi llegirà Maria Rita; l’hi juro pel que hi ha de més sagrat, l’hi juro pels ulls de la meva mare.

(Pàg. 39)
- (...) Ningú no es casa amb la mort.
- Era el que jo també em pensava, però en un punt tenia raó.
- Quin punt?
- Aquell que cap noia no es voldria casar amb un enterramorts. No és pas que l’ofici sigui diferent dels altres. Un es guanya la vida com pot. I hi ha gent que he conegut, al cap i a la fi, que sempre ha viscut de la mort. M’explico: gent que proveeix de la fusta per fer-ne caixes de morts: gent que té fabriques de ferros per als clavetaires; gent que planta flors i que en ven: els que aconsegueixen cadàvers per a les funeràries; els diaris que publiquen esqueles: ràdios que mantenen espais per a notícies de defuncions; impremtes per imprimir recordatoris i esqueles; notaries que fan registres, i advocats que fan inventaris i testaments. Tanta gent, Donya Conceição, que si hagués de recordar-la se’m faria negra nit.
- I només l’enterramorts se la carrega –va dir la vella:
- Doncs és com vostè diu.

(Pàg. 72)
(...) el nen en va sortir amb un enorme panet, menjant-se’l com un mort de gana. La gent del carrer s’aturava i tot per mirar-lo i es divertien amb aquell nen famolenc. I jo prou que sabia que no era tan sols la gana, sinó la flaire del pa, el que ell es menjava. I així va quedar dintre meu com un retrat (...).

(Pàg. 79)
Els seus dits van caminar pel llençol desgastat, i va dur la mà escleròtica i el braç prim fins a trobar la mà d’ell, que reposava abandonada i freda. Va prémer la vella mà del company, com dient-li que estava molt feliç pel fet de trobar-se junts des de feia gairebé setanta anys, a pesar de la ciutat morta i el soroll fugaç de les llebres en la nit plena de presagis.

(Pàg. 88)
(...)Donya Conceição li va demanar que es calmés, la filla ja se n’havia anat amb el vent que bufava enfurismat, i ella ja podia veure per les esquerdes de la paret que la matinada estava en camí, a l’hora exacta en què el dia solia cloure les pagines del seu vell i tendre àlbum, carregant cap al si de la terra tots els records de les llargues nits en què s’imaginaven perduts en un racó de món.

(Pàg. 94)
Ell es fregava pausadament les mans nuoses. El pasta ressorgia amb nitidesa, no pas com a fotos, sinó com en una pel·lícula en blanc i negre, on les persones i la natura tenien vida pròpia i enraonaven i somreien, i el so dels seus passos i el metall de les seves veus ara eren audibles, com si en aquell moment fossin a casa seva, participant d’aquell lent i arrossegat final que arribava amb tranquil·la naturalitat.

(Pàg. 95)
- Arriba un dia en què la llum ja no arriba i la nit passa a ser eterna –va dir Don Eleuterio sospirant.

>> Enllaços:
Josué Guimarães, el context literari, enterramorts, quan arriba la nit, oda a l'oblit, es fa llarg esperarla novel·la en cel·luloide, la revolució del 30 o la fí d'Adroaldo
.

dijous, 9 de desembre de 2010

El primer dia de les nostres vides - Teresa Roig


Roig, Teresa. El primer dia de les nostres vides.
Barcelona: Proa, 2010



Col·lecció Proa Beta, 213








>> Què en diu la contraportada...

En Daniel és un comptable i pare de família de cinquanta anys que viu aclaparat per la rutina. Un dilluns, esperant el metro per anar a la feina, tot el pes de la seva grisa existència li cau al damunt. Ha tocat fons. Aleshores, veu una noia especial a l’andana i, sense saber per què, la segueix. Aparentment, en Daniel i ella no tenen res en comú, però junts passaran vint-i-quatre hores a la deriva per la ciutat, al marge de la resta del món. Un dia que els canviarà per sempre.

Teresa Roig ha escrit una història d’amor gens convencional, que posa l’èmfasi en les segones oportunitats que ofereix la vida. Perquè tot final obre un principi. I perquè només quan t’adones que estàs perdut pots trobar el camí.

>> Com comença... 
Sona un telèfon que m’esquerda la son. Vull ignorar-lo, deixar que gemegui, que res ni ningú em faci sortir del llit... Però no calla i acabo agafant-lo.
Una veu d’home pregunta per mi, amb nom i cognoms. Responc, mastegant les paraules, encara amb els ulls tancats.

>> Moments... 
(Pàg. 13) 
La seva mirada em tibava des de dins mentre caminava cap a ella... Ningú no m’havia mirat d’aquella manera des de feia molt de temps. Vaig sentir que existia de nou; que no era invisible del tot.

(Pàg. 55)
Vam passejar.
Molta gent ha oblidat el que és. Tothom camina per anar a algun lloc concret i com a últim recurs. En general, es té massa pressa per arribar i és millor que un taxi, bus o metro agilitzi el tràngol de l’espera.
Caminar és tan sols un mitjà, no és mai l’objectiu, si bé resulta sorprenent descobrir com es transforma el carrer si li dónes temps, si t’espolses el ritme frenètic i mecanitzat que se t’enganxa al cos. Aleshores es converteix en tot un espectacle, digne només de l’observador més pacient. La ciutat és sempre canviant; infern per a uns, paradís per a uns altres; tot depèn de si ets capaç de frenar enmig de la multitud, nedar contracorrent... O, fins i tot, aturar-te.

(Pàg. 60)
- (...) Vull que em contestis si realment podries escollir una altra vida, ser diferent. Com saps quina oportunitat és la que pot canviar-ho tot? La que t’assenyala el camí correcte i no una falsa drecera?
- Les anteriors són les que a mi van canviar-me la vida. Per a tu, jo no puc saber-ho... Ha de ser la que tu consideris definitiva, que sigui prou gran per no poder evitar-la.
- I com sabre que ho és?- I va afegir en veu baixa: - Les molles són tant petites...

(Pàg. 103)
- M’agrada el so dels teus pensaments.
Vam mirar-nos als ulls un instant.
Em semblava el comentari més absurd i tendre que havia sentit mai... Vaig optar per no dir res. Fins i tot va costar-me esbossar un somriure, tant com a ella acceptar-lo i correspondre’m. Després, va apartar la mirada, es va treure les sabates, i es va allunyar tot seguit, de puntetes, descalça entre la gent.

(Pàg. 113)
Mentre arrossegàvem els peus fora de la sorra, tornant a la part sòlida i asfaltada de la platja, encara es podia sentir amb més força la remor del mar. Les onades, en l’intent de seguir els nostres passos, esborraven les petjades que havíem deixat enrere. I l’eco d’un pensament insistia a turmentar-me a cada batec. “No cal ofegar-se per morir: n’hi ha prou amb desitjar-ho”.

(Pàg. 124)
Teníem una conversa pendent, una situació destapada per resoldre. Però tots dos evitàvem recordar-ho, parlar-ne de nou. Com qui ignora la roba estesa sota la pluja i el vent. Convivíem en un mutisme gairebé perenne, cobrint de tant en tant els mínims més absurds, topant-nos en una casa que semblava buida, fins i tot amb nosaltres a dins. I sempre feia fred (...).

(Pàg. 148) 
La desesperació viu en els racons més insospitats de les nostres vides, alimentant-se de la por, de la ignorància. La veus a casa, al carrer, a la feina. Si la deixes, t’acompanya arreu on vas, com si fos la teva ombra. Dia rere dia. I a poc a poc se’t va ficant a dins, sota la pell, a la sang; la respires, la bombeja el teu cor. La sent a l’aguait de cada oportunitat, consumint les esperances.

>> Altres n'han dit...
Ariadna al laberint grotescNosaltres llegim, Llibres a estones,

>> Enllaços:
Teresa Roigsí, sóc un escriptor novell,... i què?!els coms i els perquès del llibre, més pistes, detalls, moments...,, quedar-se fora de jocreflexions (ideals) sobre la jubilació,  Temps era temps que un rei anomenat Pigmalió..., -La vida...-va xiuxiuejar amb un fil de veu.-Diane Arbus, la feina, la cova..., Ho sento pare, però no tinc gana.





dilluns, 6 de desembre de 2010

Meridià de sang - Cormac Mc Carthy


Mc Carthy, Cormac. Meridià de sang.
Barcelona: Edicions 62, 2009






Blood Meridian

Traducció de Esther Roig Giménez i Lluís Delgado Picó.
Col·lecció El balancí, 621



>> Què en diu la contraportada... 
Una faula moral impressionant i imaginativa sobre la naturalesa de la violència i la justícia.
Ens trobem en ple segle XIX al bell mig de la zona fronterera que separa Mèxic dels Estats Units. Les autoritats mexicanes i de l’Estat de Texas organitzen una expedició paramilitar per eliminar el major nombre d’indis possible. És el que s’anomena El Grup Glanton, que té com a líder espiritual el jutge Holden, un home dur, violent i cruel que està convençut de la seva immortalitat. En un moment determinat els carnissers de Glanton decideixen aturar la matança per iniciar un nou extermini: la llei de la selva es comença a imposar. Enmig d’aquest malson, un noi de catorze anys es veurà obligat a enfrontar-se al món.

>> Com comença... 
Vet aquí el noi. És blanc i prim, porta una camisa fina de lli tota esparracada. Atia el foc a la rerecuina. A fora s’estenen els camps llaurats, foscos i amb clapes de neu, i més enllà boscos encara més foscos o n encara habiten els pocs llops que queden. A casa seva tenen renom com a talladors de fusta i com a pouaires, però el seu pare de fet era mestre d’escola. Estira, begut, cita versos de poetes el nom dels quals ja s’ha perdut. El noi s’ajup a la vora del foc i el mira.

>> Moments... 
(Pàg. 49) 
La ira de Déu està adormida. Déu la va amagar un milió d’anys abans no existissin els homes i els homes són els únics que la poden despertar.

(Pàg. 97)
Les muntanyes retallades eren d’un color blau pur a l’alba i els ocells piulaven, i quan va sortir el sol va atrapar la lluna a l’oest i van quedar l’un davant de l’altra a banda i banda de la terra, el sol incandescent i la lluna convertida en la seva pàl·lida imitació, com si fossin els extrems del canó d’una mateixa arma a les puntes del qual els mons es cremessin fins a esdevenir irreconeixibles.

(Pàg. 149)
Eren homes d’un altre temps, per molt que tinguessin noms cristians, que havien viscut tota la seva vida en una terra verge, com els seus pares abans que ells. Havien après a fer la guerra en la guerra, generacions encalçades des de la costa atlàntica a través de tot un continent, des de les cendres de Gnadenhutten a les praderies, fins a les sagnants terres de l’oest. Si gran part del món era un misteri, els límits d’aquell món no ho eren, perquè no tenia mesura ni frontera i contenia bèsties encara més horribles i homes d’altres colors i éssers que cap home no ha vist i alhora no més estranys del que els seus propis cors ho eren dins d’ells, malgrat les extensions solitàries i totes les feres.

(Pàg. 157)
(...) Si Déu pretengués interferir en la degeneració de la humanitat no ho hauria fet ja a hores d’ara? Els llops fan selecció natural, ves. Quina altra espècie en seria capaç? És que la raça humana no és més depredadora encara? El món funciona naixent, madurant i morint, però en els assumptes no hi ha minva o el migdia de la seva maduració assenyala la caiguda de la nit. El seu esperit s’esgota en el cim dels seus triomfs. El seu meridià és alhora el seu declivi i el vespre el seu dia.

(Pàg. 182)
Van recórrer la terra fronterea durant setmanes buscant els senyals dels apatxes. Desplegats per aquella planúria avançaven en constant elisió, com agents predestinats a dividir el món que es trovaven i a deixar darrere seu igualment extinguit el que havia estat i ja no tornaria a ser. Genets espectrals, blancs de pols, anònims en la calor emmerletada. Per sobre de tot semblaven anar totalment a la ventura, primitius, provisionals, desproveïts d’ordre. Com éssers sorgits de la roca absoluta i condemnats a l’anonimat i a no desfer-se dels seus propis miratges per errar famèlics i sentenciats i muts com gorgones vagarejant per les brutals solituds de Gondwana en una època anterior a la nomenclatura, on cada un era el tot.

(Pàg. 253) 
Contemplava el foc i si hi va veure presagis, tant se li’n donava. Viuria prou per veure el mar occidental i el que pogués passar li era igual perquè el dominava la indiferència. Tant si la seva història era concomitant a homes i nacions com si acabava allà. Feia temps que havia desistit de valorar les conseqüències, i encara que acceptés que el destí dels homes estava fixat, s’atorgava la facultat de contenir en si mateix tot el que alguna vegada seria en el món i tot el que el món seria per a ell, , i atès que la carta del seu destí estava escrita a la pedra original, ell s’atribuïa l’autoritat i així ho manifestava, i guiaria el sol implacable fins al seu enfosquiment final com si hagués estat ell qui hagués ordenat tot allò en eres remotes, abans que existissin els camins, abans que existissin homes o sols per recorre’ls.

(Pàg. 258)
La Biblia diu que qui viu a espasa a espasa morirà, va dir el negre.
El jutge va somriure, la cara lluent de greix. Quin home com cal diria el contrari?, va dir.
La Bíblia diu que la guerra és dolenta, va dir l’Irving. Però no serà perquè no hi surtin històries de guerres i sang.
Tant se val el que els homes opinin de la guerra, va dir el jutge. La guerra perdura. És com preguntar el que opinen de la pedra. La guerra sempre ha existit. Abans que l’home existís, la guerra ja l’esperava. L’ofici suprem a l’espera del seu suprem artífex. Així era aleshores i així serà sempre. Així i de cap altra manera.

(Pàg. 339)
Els records dels homes són incerts i el passat que va ser difereix molt poc del passat que no va ser.

>> Altres n'han dit...
B de llibre, Món de llibresLacatus style, Cactus, El rastre de Clarisse, Hislibris, Espacios en blanco, La ciudad de un billón de sueños,


.