diumenge, 23 d’agost de 2015

Els sofriments del vell Werther - Bohumil Hrabal





"(...) el món és ingrat i la gent és de naturalesa diversa, l’un és doctor, i l’altre jardiner o neteja les comunes (...)"





Hrabal, Bohumil. Els sofriments del vell Werther. 
Barcelona: Edicions 62, 1993

Utrpení starého Werthera. Traducció de Maria García.
Col·lecció El confident, 20


 Què en diu la contraportada...
Els sofriments del vell Werther, un text escrit el 1947 que no es va editar a Txecoslovàquia fins a l’any passat, és un homenatge ple d’afecte i tendresa que l’escriptor dedica al seu oncle Pep.  Gran bevedor, gran seductor, fanfarró genial i mestre en l’art d’esquivar responsabilitats, l’oncle narra en set “processos-verbals” dictats al seu nebot Bohumil, la seva joventut i els seus amors en l’època dels Habsburg. A les places de mercat de les ciutats guarnició de l’Imperi Austro-hongarès, als carrerons foscos de la vella Praga, tot un món que avui ha desaparegut i que ell fa reviure en un torrent de paraules on frases i imatges xoquen i es sobreposen al ritme dels records.

 Com comença...
Sabem que ha arribat l’estiu quan l’oncle Pep porta posats dos pantalons. A l’hivern en porta tres. Quan, a les acaballes de l’estiu, la gent s’adona que l’oncle porta tres pantalons diuen: “Aquest any l’hivern serà fresquet!”

 Moments...
(Pàg. 34)
(...) jo els dic aquestes coses perquè sàpiguen, senyoretes, què és la passió i què és un simple excés, la passió és quan un vol alguna cosa, i si no l’aconsegueix, es torna mig boig, mentre que l’excés, o millor dit la disbauxa, és quan es vol aconseguir aquesta cosa, encara que costi la vida, com l’amor, el tabac, i d’altra banda la passió està bé, però l’excés perjudica (...).

(Pàg. 47) 
(...) però a mi no m’agradava, quan s’arremangava les faldilles ensenyava unes cames plenes de greix i protuberàncies com si fossin sacs, les cames han de ser maques, tant Kamila com Líba tenen unes cames fines i un cosset magnífic, fins i tot en Bastia n’estaria satisfet, perquè són la garantia de la felicitat conjugal (...).

(Pàg. 57) 
(...) hi ha una pila de gent que és comunista només en el paper i només quan obren la boca, mentre que un comunista de debò hauria de treballar i repartir-ho tot equitativament amb les altres i no solament garlar sense fer res (...).

(Pàg. 63) 
(...) quan es mol mamar cal tenir on caure, si no la bogeria està a l’aguait, s’instal•la al magí i no treu cap a res (...).

(Pàg. 66)
(...) per algunes persones el matrimoni representa molt, és una espècie de prostitució legalitzada, com escriu en el seu llibret el senyor Batista, quan la dona no complau l’home, o ell a ella, no es va enlloc, però una cara bonica i un cos ben fet són la garantia de la felicitat conjugal (...).

(Pàg. 67)
(...) no es tracta de d’amor, sinó de passió i encara podríem parlar de luxuria fins i tot, mentre no hi ha fills, pot passar, però quan arriben els fills, s’acaba tot, no n’hi ha ni per comprar calçotets (...).

(Pàg. 82) 
(...) quina paciència i quina voluntat cal per consagrar-se a la ciència i quin patiment per arribar a ser un virtuós, això vol dir molts estudis, no ens ho podem ni imaginar, a Amèrica tenen els negres per a la música, i nosaltres ens preguntem, és això la democràcia? (...)

(Pàg. 85)
(...) els nobles eren viciosos perquè s’ho podien permetre i a més tenien el sentit de l’art i de la cultura, aprenien el necessari per embrutir la gent per al tron i l’altar, i Batista ens va ensenyar que l’instint sexual es desperta a l’edat adulta, quan un home estima una dona encara que aquesta no sigui bonica, sent amor, mentre que els que busquen belleses, senten passió (...).

(Pàg. 95)
(...) tan bon punt es despertava, escrivia, perquè és al matí que es tenen els somnis més bonics, i quan ja fa una estona que ens hem despertat ja no es pot compondre, no s’ha de tocar massa el terra a causa del magnetisme (...)

(Pàg. 96) 
(...) el món és ingrat i la gent és de naturalesa diversa, l’un és doctor, i l’altre jardiner o neteja les comunes (...)

(Pàg. 111)
(...) d’on li ve a l’home aquesta inclinació al crim, matar i robar no és cap art, jo em puc presentar arreu, sóc popular, però un assassí, el pobre s’ha d’amagar, d’altra banda, fins i tot l’Estat més generós no ho autoritza (...)

(Pàg. 113)
(...) diuen que els fills són la benedicció d’una família, però només quan són bons en alguna cosa, actors o cantants que són la glòria dels seus pares i de la seva pàtria, o campions de lluita, però d’aquests no n’hi ha gaires, i sempre porten una vida amarga, no es poden desviar del camí i fer el que el cor i el sexe els demanen, no poden deixar de treballar, i la gran majoria moren bojos o tísics, o bé d’esgotament, són les dificultats de la inspiració (...).

 Altres n'han dit...
Un libro al día, Vida de profesor.

 Enllaços:
Bohumil Hrabal, context social de la seva obra.


dimecres, 19 d’agost de 2015

Rèquiem - Antonio Tabucchi



"(...) avui és un dia molt estrany, somio però sembla que tot sigui realitat."




Tabucchi, Antonio. Rèquiem. 
Barcelona: Edicions 62, 2001

Requiem. Traducció de Núria Prats.
Col·lecció El Balancí, 411
 

 Què en diu la contraportada...
Un diumenge d’estiu, un home llegeix el Llibre del desassossec sota una morera en una masia d’Azeitao i, de cop i volta –per un sortilegi, per una al·lucinació- es troba a Lisboa. És un dia calorós, la ciutat està quasi deserta. L’home comença a recórrer la ciutat a la recerca de persones i coses que han desaparegut de la seva vida (un amic, una dona, el pare, un poeta, una casa, una pintura), dels quals pren comiat per última vegada. Aquesta novel·la, que parla de la mort gairebé com una cosa alegre, és un rèquiem i, al mateix temps, un viatge errant, un somni. Però sense oblidar que és, també, un homenatge a Portugal, un recorregut extraordinari per la ciutat de Lisboa.

 Com comença...
Vaig pensar: aquest paio ja no ve. I després vaig pensar: no li puc dir “paio”, és un gran poeta, potser el poeta més gran del segle vint, fa molts anys que va morir, l’he de tractar amb respecte. Però mentrestant em començava a avorrir, el sol picava fort, era l’últim sol del mes de juliol (...).

 Moments...
(Pàg. 12)
(...) el problema és que no sé per què sóc aquí, és com si tot això fos una al·lucinació, no sabria com explicar-t’ho ni tampoc sé ben bé el que em dic (...)

(Pàg. 14) 
(...) Un moment, va dir el Venedor de Loteria Coix, ¿què vol dir exactament, amb això de l’inconscient?, l’inconscient pertany a la burgesia vienesa del començament de segle, això és Portugal i vostè és italià, nosaltres pertanyem al Sud, a la civilització grecoromana, no tenim res a veure amb l’Europa central, perdoni però nosaltres el que tenim és ànima. Té raó, vaig dir, jo tinc ànima, és cert, però també tinc inconscient, és a dir, ja tinc inconscient, perquè no sé si ho sabia però l’inconscient s’agafa, és com una malaltia, jo he agafat el virus de l’inconscient, aquestes coses passen.

(Pàg. 15)  
(...) avui és un dia molt estrany, somio però sembla que tot sigui realitat, a més m’he de trobar amb unes persones que només existeixen en el meu record.  Avui és l’últim diumenge de juliol, va dir el Venedor de Loteria Coix, la ciutat està deserta, devem estar a uns quaranta graus a l’ombra, potser sí que és el dia més indicat per retrobar persones que només existeixen en el record, en la seva ànima, perdoni, vull dir en el seu inconscient, haurà de fer moltes coses en un dia com avui, li desitjo bon dia i bona sort.

(Pàg. 23) 
(...) ¿vols saber el teu destí? Em va agafar la mà esquerra i es va posar a observar atentament el palmell de la mà. És una mica complicat, fill meu, va dir la Vella Gitana, més val que seguir aquí en aquest banc. M’hi vaig asseure, i en cap moment no em va deixar anar la mà. Fill meu, va afegir la vella, això no pot ser, no pots continuar vivint als dos costats, al costat de la realitat i al costat del somni, això provoca al·lucinacions, ets com un somnàmbul que travessa un paisatge amb els braços oberts i tot allò que toca  entra a formar part del seu somni, jo mateixa, que sóc vella i grassa i peso vuitanta quilos, sento que em dissolc en l’aire quan et toco la mà, com si també entrés a formar part del teu somni.

(Pàg. 33)
(...) Bon dia, Senyor Casimiro, va saludar el Tadeus, tinc una sorpresa per a vostè, ¿reconeix aquest home ?, ¿no el recorda?, doncs és un vell amic que torna del no-res un dia calorós com el d’avui, ha volgut visitar-me abans que me’n vagi a l’infern, i jo l’he convidat a menjar el sarrabulho.

(Pàg. 61) 
(...) tenia una feina burocràtica, però com que sempre m’ha agradat pintar també vaig fer un curs de belles arts, en realitat m’agradava pintar però no sabia què pintar, no tenia inspiració, la inspiració és fonamental per a la pintura. I tant, vaig confirmar, sense inspiració no hi hauria pintura, ni tampoc les altres arts.

(Pàg. 65) 
(...) parli’m d’aquest virus, vaig dir, ¿què més en sap, d’aquest virus? És un virus molt estrany, va dir el Pintor Copista, sembla que tots el duem a dins en estat latent, però es manifesta quan les defenses de l’organisme estan baixes, llavors ataca amb virulència, i després s’adorm i torna a atacar, cíclicament, miri, encara li diré una altra cosa, crec que l’herpes és una mica com el remordiment, se’ns queda a dins i un bon dia es desperta i ens ataca, i després es torna a adormir perquè aconseguim amansir-lo, però continua a dins, no hi ha res a fer contra el remordiment.

(Pàg. 68)
Ara tot prova càncer, va dir el Revisor de Tren, fins i tot la infelicitat, jo tinc un amic que es va morir de càncer perquè sempre era infeliç.

(Pàg. 83)
Tenia ganes d’estar-me allà, fumant, mirant el billar amb aquella estranya combinació geomètrica que formaven les boles damunt del feltre verd i que jo havia de superar. L’estranya trajectòria que havia de dibuixar la meva bola per arribar a la bola de l’adversari em va semblar una premonició: era evident, aquella paràbola impossible que havia d’aconseguir en el billar era la paràbola que havia de tancar aquella mateixa nit (...).

(Pàg. 84)
(...) m’he passat la vida entre rics, és molt emprenyador viure sempre al costat dels rics i no ser ric, perquè se t’encomana la seva mentalitat però no els pots acompanyar, jo tinc la mentalitat perfecta per viure com un ric però no tinc els mitjans per fer-ho, només la mentalitat.

(Pàg. 103)
(...) vull que entenguis que jo no entenc la honestedat com tu l’entens, en el sentit que tu dónes a l terme jo no sóc honest, les meves emocions són a través de la ficció veritable, considero que aquest tipus d’honestedat de què en parles és una forma de pobresa, la veritat suprema és fingir, és una convicció que he tingut tota la vida. Potser en fas un gra massa, vaig dir, ara estàs mentint per partida doble, no s’hi val. Oi tant, que s’hi val, va protestar el Meu Convidat, el que és important és sentir.

 Altres n'han dit...
Tropezando con melones, Ignacio Germán, La escuela de los domingosReady Steady Book.

 Enllaços:
Antonio Tabucchiestil propi, La tentació de Sant Antonio (H. Bosch), ... i el foc de Sant Antoni (Herpes Zoster), Alentejo, la importància del sarrabulho i altres mengesel rerafons: Pessoa - Tabucchi.

dissabte, 15 d’agost de 2015

El billete de 1.000.000 de libras - Mark Twain




"(...) Cada vez que yo cantaba mi juego, le agregaba una posdata; cada vez que ella cantaba su juego me acusaba recibo."



Twain, Mark. El billete de 1.000.000 de libras.
Palencia: Menoscuarto Ediciones, 2009

The £ 1.000.0000 bank-note. Traducció de Amando Lázaro
Col•lecció entretanto, 6
 

 Què en diu la contraportada...
Considerado por William Faulkner «el padre de la literatura americana», Mark Twain (1835-1910) cuenta con el creciente favor de los lectores un siglo después de su muerte. El billete de 1.000.000 de libras, uno de sus mejores relatos tardíos, es buena prueba de la vigencia de su obra. Twain despliega aquí su magistral amenidad para narrar una curiosa apuesta que encierra una alegoría sobre el valor del talento y su azarosa traducción en dinero, uno de los grandes temas del autor y de la sociedad contemporánea.

  Com comença...
Cuando yo tenía veintisiete años, estaba empleado de escribiente de un corredor de minas en San Francisco, y era un hombre experto en todos los pormenores del tráfico de valores. Me encontraba solo en el mundo y únicamente podía fiarme de mi ingenio y buena reputación; pero estas cualidades me llevaban por el camino de una fortuna segura, y yo me sentía satisfecho con esa perspectiva.

 Moments...
(Pàg. 24)
Aquellos hombres habían hecho esto quizá con buena intención, pero también podían haberlo hecho con mala; ése era un aspecto sobre el que no cabía discusión alguna; había pues, que dejarlo estar. Ellos estaban metidos en un juego, un plan o un experimento, fuese el que fuese; tampoco sobre eso se podía dictar sentencia; había que dejarlo estar. Alguien había apostado sobre mí; tampoco eso podía descubrirse; a otra cosa, pues. Con eso dejamos de lado todos  los factores indeterminables; el resto del problema es cosa tangible, sólida, y puede ser clasificada y etiquetada con seguridad.

(Pàg. 36)
(...) fui subiendo y subiendo, a medida que aumentaba mi celebridad, hasta que llegué a la mayor altura posible; y allí me quedé, tomando la delantera a todos los duques que no eran de sangre real y a todos los eclesiásticos, con excepción del primado de toda Inglaterra. Pero fíjense ustedes bien en que esto no era cobrar fama, sino simplemente notoriedad. Llegó entonces el golpe máximo –el espaldarazo, como si dijéramos-, el que en un solo instante transmuta la escoria perecedera de la notoriedad en el oro permanente de la fama: ¡El Punch publicó mi caricatura! Sí, desde ese momento quedé convertido en un personaje; me hallaba ya firme en mi sitio.

(Pàg. 40)
Téngase en cuenta que, a pesar de tanto gastar al fiado, me mantenía cuidadosamente dentro de mis posibilidades, es decir, dentro de mi salario. Como es normal, yo no podía saber cuál sería éste, pero tenía una base de cálculo bastante buena en el hecho de que, si yo ganaba la apuesta, tendría una colocación a mi gusto entre cuantas aquel rico caballero podía proporcionarme, con tal que yo fuese competente. Yo demostraría, desde luego, mi competencia; de eso no abrigaba la menor duda. En cuanto a la apuesta, no perdía tiempo en cábalas; siempre había tenido yo buena suerte.

(Pàg. 49) 
Los ingleses no juegan a nada por pura diversión. Cuando no pueden ganar o perder algo –y las dos cosas les dan lo mismo-, no juegan.

(Pàg. 50)
(...) Sí, le dije que la amaba, y ella..., pues bien: ella se sonrojó hasta volvérsele rojos los cabellos, pero mis palabras le gustaron; me lo dijo. ¡Qué velada aquella! Cada vez que yo cantaba mi juego, le agregaba una posdata; cada vez que ella cantaba su juego me acusaba recibo, sin dejar por eso de contar sus cartas.

(Pàg. 54) 
Hastings hablaba y yo no le oía una palabra. Cuando él y yo entramos en la sala, tuve que volver en mí ante los ferverosos elogios que hizo de las mil comodidades y lujos de que yo disponía.
- Permítame usted que permanezca unos momentos contemplándolo a gusto, hasta quedarme satisfecho. ¡Válgame Dios! ¡Si es un palacio, si es un palacio! Hay en él todo lo que uno podría desear, incluyendo un tibio fuego de carbón y la cena preparada. ¡Enrique, esto no sólo me hace ver lo rico que es usted: me hace comprender también hasta la médula todo lo pobre que soy yo; si, ¡qué pobre, qué desdichado, qué vencido, qué derrotado, qué deshecho estoy!

(Pàg. 61) 
Hablamos de salario; nunca hablábamos de otra cosa que de mi salario y de amor; unas veces de amor, otras de salario, y otras de amor y de salario.

 Altres n'han dit...
Col·lectiu de lectura Pep SempereLeyendo se entiende la gente, El Norte de Castilla.

 Enllaços:
Mark Twain, contextualitzant l'autor i la seva "nouvelle", però... existeixen aquests bitllets?.

 Llegeix-lo:
Anglès (html)

 Mira-la:

dimecres, 12 d’agost de 2015

La autopista del Sur - Julio Cortázar




"Se esperaba más del sueño que de las noticias siempre contradictorias y desmentidas."





Cortázar, Julio. La autopista del Sur. 
Madrid: Nórdica Libros, 2010

Col•lecció Minilecturas, 1
 


 Que en diu la contraportada...
En este relato, escrito en 1964, Julio Cortázar narra un fabuloso atasco en la autopista entre Fontainebleau y París un domingo por la tarde. En realidad se trata de una metáfora de nuestras propias vidas: vivimos atrapados en una rutina. Cada persona en su automóvil, identificada por su marca o modelo, tiene como objetivo llegar a París para realizar una determinada tarea. Un accidente hará que compartan un mismo tiempo y lugar, la autopista, durante varios días. Aunque se irán generando grupos para poder subsistir, cada protagonista vive su propia soledad.

Como señala Ariel Dorfman, La autopista del sur constituyó una advertencia acerca del despeñadero hacia el que nos dirigíamos, y esa crítica a la tecnología se vuelve hoy aún más válida y necesaria, ahora que la globalización es el dogma indiscutible de la época.

Jean-Luc Godard se inspiró en este fantástico relato para realizar su película Weekend (1967).

 Com comença...
Al principio la muchacha del Dauphine había insistido en llevar la cuenta del tiempo, aunque al ingeniero del Peugeot 404 le daba ya lo mismo. Cualquiera podía mirar su reloj pero era como si ese tiempo atado a la muñeca derecha o el bip bip de la radio midiera otra cosa, fuera el tiempo de lo sque no han hecho la estupidez de querer regresar a París por la autopista del sur un domingo de tarde (...).

 Moments...
(Pàg. 10)
El  404 del ingeniero ocupaba el segundo lugar de la pista de la derecha contando desde la franja divisoria de las dos pistas, con lo cual tenía otros cuatro autos a su derecha y siete a su izquierda, aunque de hecho solo pudiera ver distintamente los ocho coches que lo rodeaban y sus ocupantes, que ya había detallado hasta cansarse (...).

(Pàg. 15) 
(...) contaban de otro domingo en que el tránsito había estado detenido durante cinco horas, pero ese tiempo empezaba a parecer casi nimio ahora que el sol, acostándose hacia la izquierda de la ruta, volcaba en cada auto una última avalancha de jalea anaranjada que hacia hervir los metales y ofuscaba la vista (...).

(Pàg. 36)
A mediodía habían avanzado más de cincuenta metros, y empezaba a divisarse la sombra de un bosque a la derecha de la ruta. Se envidiaba la suerte de los que en ese momento podían ir hasta la banquina y aprovechar la frescura de la sombra; quizá había un arroyo , o un grifo de agua potable. La muchacha del Dauphine cerró los ojos y pensó en una ducha cayéndole por el pecho y la espalda, corriéndole por las piernas; el ingeniero, que la miraba de reojo, vio dos lágrimas que le resbalaban por las mejillas.

(Pàg. 43) 
Un hastío sin nombre pesaba sobre ellos al anochecer; se esperaba más del sueño que de las noticias siempre contradictorias y desmentidas.

(Pàg. 48)
Ya nadie llevaba la cuenta de lo que se había avanzado ese día o esos días; la muchacha del Dauphine creía que entre ochenta y doscientos metros; el ingeniero era menos optimista pero se divertía en prolongar y complicar los cálculos con su vecina, interesado a ratos en quitarle la compañía del viajante del DKW que le hacía la corte a su manera profesional.

(Pàg. 53) 
En la noche los grupos ingresaban en otra vida sigilosa y privada; las portezuelas se abrían silenciosamente para dejar entrar o salir alguna silueta aterida; nadie miraba a los demás, los ojos estaban tan ciegos como la sombra misma. Bajo mantas sucias, con manos de uñas crecidas, oliendo a encierro y a ropa sin cambiar, algo de felicidad duraba aquí y allá.

(Pàg. 65) 
No se podía hacer otra cosa que abandonarse a la marcha, adaptarse mecánicamente a la velocidad de los autos que lo rodeaban, no pensar.  En el Volkswagen del soldado debía de estar su chaqueta de cuero. Taunus tenía la novela que él había leído en los primeros días. Un frasco de lavanda casi vacío en el 2HP de las monjas. Y él tenía ahí, tocándolo a veces con la mano derecha, el osito de felpa que Dauphine le había regalado como mascota.

(Pâg. 66)
(...) y se corría a ochenta kilómetros por hora hacia las luces que crecían poco a poco, sin que ya se supiera bien por qué tanto apuro, por qué esa carrera en la noche entre autos desconocidos donde nadie sabía nada de los otros, donde todo el mundo miraba fijamente hacia adelante, exclusivamente hacia adelante.

 Altres n'han dit...

 Enllaços:


dimarts, 4 d’agost de 2015

La carniceria - Bastien Vivès



"- (...) ¿Para el caballero?- Eh... es que todavía no se....Bueno... Tomaré un poco de compasión, por favor.- Lo siento, pero ya no nos queda."



Vivès, Bastien. La carnicería
Madrid: Diábolo  Ediciones, 2011

La Boucherie.  
 


► Que en diu la contraportada...
La Canirceria es la autopsia de una relación amorosa que retrata la vida y miserias de una pareja anínima. En ella, Bastien VIvès punta el paisaje de muchas relaciones sentimentales... de las que acaban mal.

Com comença...

































Moments...

(Pàg. 14)
























(Pàg. 51-52)
























(Pàg. 59-66)































(Pàg. 75-78)



























Altres n'han dit...



Enllaços: