dissabte, 23 de febrer de 2013

Mendel el de los libros - Stefan Zweig



¿Para qué vivimos, si el viento tras nuestros zapatos se está llevando nuestras últimas huellas?



Zweig, Stefan. Mendel el de los libros
Barcelona:  Acantilado Quaderns Crema, 2009

Buchmendel. Traducció de Berta Vias
Col·lecció Cuadernos del Acantilado, 33 i



è Què en diu la contraportada...
Escrito en 1929, Mendel el de los libros narra la trágica historia de un excéntrico librero de viejo que pasa sus días sentado siempre a la misma mesa en uno de los muchos cafés de la ciudad de Viena. Con su memoria enciclopédica, el inmigrante judío ruso no sólo es tolerado, sino querido y admirado por el dueño del café Gluck y por la culta clientela que requiere sus servicios. Sin embargo, en 1915 Jakob Mendel es enviado a un campo de concentración, acusado injustamente de colaborar con los enemigos del Imperio austrohúngaro. Un breve y brillante relato sobre la exclusión en la Europa de la primera mitad del siglo xx.

è Com comença...
De vuelta en Viena tras una visita a los barrios de la periferia, me vi inmerso de improviso en un chaparrón que, con húmedo látigo, perseguía a la gente obligándola a correr hasta los portales de las casas  otros refugios. Yo mismo busqué también, a toda velocidad, un techo que me amparara. Por fortuna, en Viena le espera a uno en cada esquina un café. De modo que huí al que se encontraba más próximo, con el sombrero que ya goteaba y los hombros empapados.

è Moments...
(Pàg. 12)
(...) leía como otros rezan, como juegan los jugadores, tal y como los borrachos, aturdidos, se quedan con la mirada perdida en el vacío. Leía con un ensimismamiento tan impresionante que desde entonces cualquier otra persona  al que yo haya visto leyendo me ha parecido siempre un profano. En Jakob Mendel, aquel pequeño librero de viejo de Galitzia, contemplé por primera vez, siendo joven, el vasto misterio de la concentración absoluta, que hace tanto al artista como al erudito, al verdadero sabio como al loco de remate, esa trágica felicidad y desgracia de la obsesión completa.

(Pàg. 23) 
En cada uno de esos toscos aglomerados formados por millones de seres que llamamos metrópolis, hay siempre, diseminadas en unos pocos puntos, alguna pequeñas facetas que en una minúscula superficie reflejan uno y el mismo universo, invisible para la mayoría, precioso tan sólo para el conocedor, para el hermano en la pasión.

(Pàg. 30) 
Gracias a él me había acercado por vez primera al enorme misterio de que todo lo que de extraordinario y más poderoso se produce en nuestra existencia se logra sólo a través de la concentración interior, a través de un monomanía sublime, sagradamente emparentada con la locura.

(Pàg. 31) 
(...) Sentí un regusto amargo en los labios. El regusto de la fugacidad. ¿Para qué vivimos, si el viento tras nuestros zapatos se está llevando nuestras últimas huellas?

(Pàg. 57)
(...) me había olvidado de Mendel el de los libros durante años. Precisamente yo, que debía saber que los libros sólo se escriben para, por encima del propio aliento, unir a los seres humanos, y así defendernos frente al inexorable reverso de toda existencia: la fugacidad y el olvido.

è Altres n'han dit...
Diari d'un llibre vellRevista de Letras, Entre montones de libros

è Enllaços:
Stefan Zweigautor de les distàncies curtesel Cafè Gluck o la metafora de transformació social, sobre el personatge de Mendelbibliofília.

dimecres, 13 de febrer de 2013

L'home que es va perdre - Francesc Trabal





"(...) hom havia accedit a deixar-li fer aquell viatge, viatge a enlloc, allà on volgués, i per una llarga temporada."



Trabal, Francesc. L’home que es va perdre. 
Barcelona:  Quaderns Crema, 1998

Col·lecció Mínima minor, 10 i


è Què en diu la contraportada...
Lluís Frederic Picàbia perd la promesa. Una mica més tard, perd la cigarrera. Més tard, encara, deu paraigües, un rellotge de polsera, una pinta de la seva mare al Cel sia, tres màquines fotogràfiques, divuit bastons, dos monocles, una maleta, quatre impermeables, tretze pipes, tres carteres, una secretària -la senyoreta Virgili-... Perdre es converteix en un ofici, en el qual Picàbia fa meravelles: un edifici de vint-i-quatre pisos de la Cinquena Avinguda de Nova York, tres elefants a la ribera d'un riu, mil vuit-cents Fords a Honduras, al mig d'un autòdrom, cinc mil criatures xineses a Tampico (Mèxic), les joies de la Corona sueca...

è Com comença...
“Estimat Lluís: Decididament, el papà, al Cel sia, tenia raó: estava escrit que entestar-nos a creure que ens arribaríem a casar tu i jo era una temeritat. L’escena de la corbata, d’abans d’ahir, ha aconseguit fer-me veure clar tot el que no m’havien pogut revelar els dos anys de festeig amb tu. Així, he decidit deixar-ho córrer tot, tornar-te la llibertat i recobrar la meva. Més val.(...)”

è Moments...
(Pàg. 47)
A l’andana de l’estació de França, a les tres de la tarda, sempre sembla que hi hagi la mateixa gent. Hi aneu un dia, i quan torneu el cap dunes setmanes encara hi trobeu els mateixos. La mateixa família endolada acomiadant una senyora grossa; els mateixos parents que diuen l’adéu a una parella amb sabates i mitges i samarretes i coll i corbata nous, símptomes de benediccions recent i trasbalsadores; la mateixa troupe d'acròbates belgues o de ballarines alemanyes: els mateixos despreocupats que ja comencen a sentir-se a París; i els mateixos senyorassos que ningú n sap qui són, d'on vénen ni on van.

(Pàg. 49) 
(...) hom havia accedit a deixar-li fer aquell viatge, viatge a enlloc, allà on volgués, i per una llarga temporada.

(Pàg. 53)
Tot allò de Cahors, tan ensopit, tan francès, tan de província, amb aquells mossos d'estació de mapes de can Paluzie, i el paisatge gris, gris, completament embolcallat en la rosada, que per aquelles bandes sempre sembla un baf de water-closet quan les travessa l’exprés, ajudarem sens dubte, a afirmar en cadascun dels nous amics l’ànsia de volar de continent. Amèrica...¿Per què havia sonat el nom d'Amèrica?

(Pàg. 59)
Quan arribaren en terres americanes, i en baixar les escales del vaixell, cadascú de tots dos notà que els queia a l’aigua el farcellet romàntic que encara els quedava dels records d’Europa, els tints de la tintoreria escampant-se vertiginosament per sota les aigües tèrboles del port i tot un embalum d’engrunes de mil coses diverses, ja indesxifrables abans, que s’estovaven i anaven a fons amb el lleu ventijol que arribava als molls americans, sota els xiscles de mil sirenes invisibles que semblaven esgarrifar-se ja de la presència i els pressentiments del que els acabava de caure a sobre.

(Pàg. 69)
Tenia dels de casa seva la mateixa idea que un home normal té dels Sants del Cel o dels Diables, i veia tan lluny i sobrenatural el Cel, l’Infern o el Purgatori. Sabia que existia Barcelona, però en tenia una visió tan esborrada, que tots els seus ex-amics li semblaven ànimes en pena que de tant en tant reclamaven el seu record amorós, o l’embafaven talment com si fossin personatges estantissos, plans, dels que deuen habitar els llims misteriosos. I li passava alguna vegada que per esvair aquests pesombres d’adormia dient, per tota aquella gent i aquella terra, vertiginosos parenostres.

(Pàg. 73)
Cinc minuts de retard, quan es tracta d'anar a busca una dama a casa seva, mai no compten. Sempre hi ha cinc minuts ocults entre els perfums del tocador, o entre les sedes del guarda-roba, o entre el vernís de les ungles i el rimmel que deixa volves minúscules al voltant dels ulls.

(Pàg. 77)
Joana descobria la follia del goig del bes i no podia avenir-se que no hi hagués un bes que durés tota una vida, que no hi hagués un bes tan llarg com la seva existència... Besar: ¿quina altra cosa millor pot desitjar-se?.

(Pàg. 84)
Comprenia que s’anava vestint de mica en mica d'infinitat de capes sobreposades que el convertien cada dia més en un producte de la civilització més autèntica. Només, alguna vegada, li fallava alguna pràctica correcta d'hipocresia ben administrada, per acabar d'arrodonir el seu tracte amb el proïsme.

(Pàg. 94)
(...) Quines ganes de complicar-se la vida, si la vida és una cosa ta simple: una mica de sol, una mica d'amor  una mica de fum i un licor ben perfumat per amorosir els llavis... ¿què hem d'anar a buscar més, en aquesta vida?

(Pàg. 120)
I un home que s’ha passat anys acariciant una il·lusió com aquesta, sense veure-la realitzada i sense tenir possibilitats immediates de realitzar-la, i d'un patac li esclateu allò que el fa viure, ¿no és just que es jugui el tot pel tot, prescindint dels escrúpols que fins aleshores l’aguantaven?

(Pàg. 127)
- (...) Voldria trobar la manera de no haver de preocupar-nos més a cercar idees noves. Perdre tot el que ens volta fins a trobar-nos sols, és a dir, sol. Que en fa de temps que hi penso: trobar-me sol, totes les coses perdudes a la meva vora! Només jo al món, jo tot sol. Sense res ni ningú. L’amo del món però sense el món (...).

è Altres n'han dit...
who's there?, un subproducte pop, LlunàticLletraferit, Le vent se lève.

è Enllaços:
Francesc Trabal, de la Colla de Sabadell, Joan Oliver, Armand Obiols i l'autor xerren del llibre, la màgia del caosliteratura de l'absurd.

dijous, 7 de febrer de 2013

Salt en el temps - Kurt Vonnegut





“(...) Hi ha cap ésser humà capaç de comprendre plenament la vida mentre la viu... cada minut, cada instant?”




Vonnegut, Kurt. Salt en el tems.
Barcelona:  Angle Editorial, 2003


Timequake
. Traducció de Irma Triginé
Col·lecció Narratives, 12 i


è Què en diu la contraportada...
El 13 de febrer del 2001 l'univers deixa d'expandir-se, es contrau i retrocedeix deu anys entrere. Tothom ha de tornar a viure aquests anys, tal com els havia viscut, sense possibilitat de canviar res. Mancats de voluntat pròpia, els éssers humans esdevenen màquines, una idea recurrent en els llibres de Vonnegut. Segons l'autor, aquesta és la seva darrera novel·la i repassa, amb un cinisme ferotge, els seus temes preferits: la vanitat i la estupidesa humanes, les guerres absurdes (no hi pot faltar Hitler jugant al bingo), la televisió, el poder econòmic americà... Però també desplega la seva sensibilitat extrema cap als desvalguts i els oprimits.

è Com comença...
Pròleg

L’any 1952 Ernets Hemingway va publicar, a la revista Life, un relat llarg que es deia El vell i el mar. Narrava la història d’un pescador cubà que feia vuitanta-quatre dies que no pescava res, fins que un bon dia va agafar un peix espasa. El va matar i el va amarrar a la barca, però abans que arribés a la costa els taurons li van arrencar a mossegades tota la carn de l’espina.
Quan es va publicar el relat jo vivia a Barnstable Village, a Cape Cod. Vaig demanar a un pescador del poble què li semblava la història, i em va respondre que el protagonista era idiota (...).

è Moments...
(Pàg. 18)
El fet que existeixin instruments com les armes de foc, tan fàcils de fer funcionar com un encenedor i tan barats com una torradora, capaços de permetre que al primer que se li passi pel cap mati un pare, Fats, Abraham Lincoln o John Lennon, Martin Luther King, Jr. o una dona amb un cotxet hauria de ser suficient perquè tohom reconegués, citant el vell escriptor de ciència-ficció Kilgore Trout, que “la vida és una merda”.

(Pàg. 29)
(...) quan les coses ens van bé ens hauríem d’assegurar que ens n’adonem.

(Pàg. 39)
“Hi ha cap ésser humà capaç de comprendre plenament la vida mentre la viu... cada minut, cada instant?”

(Pàg. 41) No m’hauria perdut la Gran Depressió o la Segona Guerra Mundial per res del món. A l’excursió a la platja Trout va afirmar que, a diferència d’altres guerres, la nostra seria eterna al món de l’espectacle gràcies als uniformes dels nazis.

(Pàg. 43)
”(...) Satanàs”, va continuar, “no podia desfer res del que Déu havia creat. L’únic que podia fer era ajudar les petites joguines de Déu a tenir una vida una mica menys avorrida. Ell veia el que Déu no veia: estar viu era sinònim d’estar o mort d’avorriment o mort de por. O sigui que va posar dins d’una poma tota mena d’idees que, com a mínim, els farien passar l’avorriment. Hi va posar instruccions per poder jugar a daus i a cartes i per follar, receptes de cervesa, de vi i de whisky i il·lustracions de diverses plantes que es podien fumar, entre altres coses. I també instruccions per fer que la música, les cançons i la dansa fossin divertides i sexis. I per poder blasfemar quan es donessin un cop al dit petit del peu.
”Satanàs va fer que una serp donés la poma a Eva, Eva hi va fer una queixalada i la va passar a Adam. Adam hi va fer una mossegada, i van follar.”.

(Pàg. 88)
I llavors va preguntar: “Com coi ho he pogut fer?”

Actualment, l’estiu del 1996, conservo aquesta pregunta com una de les meves tres cites preferides. Dues són més aviat preguntes, no pas frases que aconsellen sobre alguna cosa, La segona és una que va dir Jesucrist: “Qui diuen que sóc?” (...).

(Pàg. 89)
Era hivern, i vaig obtenir la segona condecoració començant per la cua del meu país, una condecoració que es dóna als ferits de guerra. Me la van donar per congelació.

Quan vaig tornar a casa, després de la guerra, el meu oncle Dan em va donar un copet a l’esquena i va exclamar: “Ara sí que ets tot un home!”
Vaig estar a punt de matar el meu primer alemany.

(Pàg. 114)
(...) va escriure a Deu anys amb el pilot automàtic posat: “No necessitava un salt en el temps per aprendre que la vida era una merda. Ja ho sabia de la meva infància, dels meus suplicis i dels llibres d’història.”.

(Pàg. 136)
Kilgore Trout va escriure mai algun poema? Que jo sàpiga, només en va fer un, el penúltim dia de la seva vida. Sabia molt bé que la Mort el venia a buscar, i que el moment arribaria molt aviat. Resulta útil saber que entre la mansió i les cotxeres, a Xanadú, hi ha un ficus.
Trout va escriure:
   Quan el ficus
   la dinyi-cus
   tornaré a Xanadi-cus.


(Pàg. 140)
Els que es dediquen a explicar històries amb paper i llapis, que ja no importen a ningú, es divideixen en els que van per feina i els que s’entretenen. Els que van per feina escriuen els relats ràpid, sense ordre ni concert, pim-pam, de qualsevol manera. I llavors el repassen minuciosament i arreglen tot el que no els agrada o el que no funciona. Els que s’entretenen van frase per frase, fins que no en deixen una llesta no comencen l’altra. I acaben quan acaben.

(Pàg. 144)
(...) mai no em permetria a mi mateix dir res graciós a costa que algú se sentís com una merda.
Que aquest sigui el meu epitafi.

(Pàg. 163)
Entenc per sant tota persona que viu de manera decent en una societat indecent.

(Pàg. 166)
“(...) Contemplar el que suposadament  és una obra d’art és una activitat social. O t’ho passes bé o no t’ho passes bé. I no tens per què donar més explicacions. No tens per què dir res.(...)”

(Pàg. 167)
”(...) Pràcticament  no existeixen quadres respectables creats per persones de les quals no en sabem res de res. Fins i tot tenim algunes informacions de com vivien els que van fer les pintures rupestres a les cavernes de Lascaux, a França.
”M’atreviria a afirmar que cap quadre no pot atreure seriosament l’atenció de la gent si l’espectador no associa l’obra d’art a un ésser humà concret (...) Els quadres són famosos per la seva humanitat, no per la seva pictoritat.”

(Pàg. 177)
Trout haura pogut arribar a ser un gran publicista, i el mateix es pot dir de Jesucrist. La base de qualsevol anunci bo és una promesa creïble. Jesús va prometre temps millors e una altra vida. Trout prometia el mateix però aquí i ara.

(Pàg. 180)
(...) accidentalment, i no de manera premeditada, els llibres, a causa del seu pes i la seva textura, i també a causa de la seva dolça i aparent resistència a la manipulació, involucren els nostres ulls i mans, i després les nostres ments i ànimes, en una aventura espiritual que em sabria molt greu que els meus néts es perdessin.

(Pàg. 187)
Deixeu-me que puntualitzi que ni Kilgore Trout ni jo no hem fet servir mai un punt i coma. No serveixen per res, no volen dir res. Són hermafrodites transvestits.

(Pàg. 191)
(...) En aquest llibre, el científic Frankenstein disposa en forma d’home un grapat de parts del cos de diferents cadàvers.
Frankenstein els dóna vida amb electricitat. Els resultats que descriu el llibre són completament oposats als que s’aconsegueixen en la vida real amb les cadires elèctriques de les presons estatals nord-americanes. Molta gent es pensa que Frankenstein és el monstre. Però no. Frankenstein és el científic.

(Pàg. 206)
Molta gent fracassa perquè el seu cervell, l’esponja xopa de sang d’un quilo i mig, la seva misèria, no li acaba de funcionar del tot bé. La causa del seu fracàs  pot ser tan senzilla com això. Algunes persones, per molt que ho intentin, no estan a l’alçada de les circumstàncies! Això és tot!

(Pàg. 214)
Me’n torno a casa. M’ho he passat de conya. Mireu, estem a la Terra per anar passant l’estona. Que ningú  no us digui el contrari!

è Altres n'han dit...
Males Herbes, The New York Times, Bookstravaganza Bros

è Enllaços:
Kurt Vonnegut, novel·lant la vida..., o no és novel·la?, Yes, there is a message: awareness, l'eïna principal de l'autor, teràpia nihilista, La vida és una merda, heu estat molt malalts, però ara ja esteu bé..., hi ha molta feina a fer, l'autor i de la seva obra.

dissabte, 2 de febrer de 2013

La nit del caçador - Davis Grubb






"- No són al riu, oi, Harry? Són en algun lloc entre nosaltres... i encara ens infecten amb la seva ferum..."



Grubb, Davis. La nit del caçador.
Barcelona:  Viena Edicions, 2012

The Night of the Hunter. Traducció de Marta Pera
Col·lecció El cercle de Viena, 6 i



è Què en diu la contraportada...
En els anys més difícils de la Gran Depressió americana, en Ben Harper, un pare de família cansat de viure en l’absoluta misèria, decideix assaltar un banc, però, com sol passar en aquests casos, no triguen gaire a enxampar-lo, i és jutjat i condemnat a mort.
Mentre espera el compliment de la sentència, comparteix cel·la amb en Harry Powell, un enigmàtic personatge que anomenen el Predicador i que duu tatuada en una mà la paraula “amor” i, en l’altra, “odi”, i que no para de burxar-lo perquè li digui on ha amagat el botí, encara no recuperat.

Després de la mort d’en Ben, penjat a la forca sense haver revelat mai el seu secret, el Predicador surt de la presó i s’encamina cap al poble on malviuen la vídua i els dos fills del lladre ajusticiat, convençut que sabrà guanyar-se la seva confiança. I efectivament, la vídua d’en Ben Harper, desitjosa de trobar suport en algú, congenia amb el Predicador, sense sospitar que el fervorós Harry, aquell que creu un home de Déu, duu a la consciència més d’un pecat.

è Com comença...
Estava fet amb una mà de criatura i un guix: un gargot infantil, delicat, de línies blanques als maons vermells de la paret del costat de la cavallerissa d'en Jander. Un parell de pals senzills feien la forca, una línia trencada gruixuda representava la corda i una mena d'espantaocells penjat.

è Moments...
(Pàg. 28) 
Res no aturaria el Predicador. Ja tornava a haver-hi una lluïssor al fons d'aquells ulls de caçador; ja tornava a formar-se una pregunta darrere d'aquells llavis prims i ferotges. Allò tenia mèrit, se li havia de reconèixer.

(Pàg. 34)
Estava cansat. De vegades, en somnis, cridava que estava molt cansat. Eren els assassinats, el que el cansava. De vegades es preguntava si Déu realment se’n feia càrrec. No és que al Senyor el preocupessin els crims. La Bíblia n’era plena, de crims. Però hi havia coses que sí que Déu detestava –el perfum, les coses oloroses, les coses amb blonda, les coses amb rínxols, les coses putes.

(Pàg. 67)
- (...) ¿Vols que t’expliqui el conte de la Mà Dreta i la Mà Esquerra, la història del Bé i del Mal?

(Pàg. 164) 
- No són al riu, oi, Harry? Són en algun lloc entre nosaltres... i encara ens infecten amb la seva ferum...

(Pàg. 199)
En John es va posar dret adonant-se, de sobte, que tot estava perdut: que el món li havia fallat, que la nit era immensament profunda quan l’últim llum s’apagava titil·lant, engolit per la foscor.

(Pàg. 213)
- (...) Gràcies, senyora-
- Gràcies –va dir la Pearl, fent un petit intent de reverència que la Willa li havia ensenyat feia dos Nadals.
Fora!, semblaven dir els ulls de la mestressa grassa. Fora, perquè em recordeu una cosa espantosa que està passant en aquesta terra actualment; s’ha trencat un patró: una cosa tan bàsica i vella com el girar de les estrelles a l’hivern. Fora! No em feu pensar que són temps difícils i que els camins són plens de criatures!

(Pàg. 258)
En John es va arrambar a la dona, de manera que el seu braç dret fregava el d’ella i va pensar: Tocar-la és com les coses que he oblidat, les coses de fa molt de temps, quan el món era una flassada blava de llana i sentia el sol als ulls i al món només hi havia dues cares, però aquelles cares ja no les recordo.

(Pàg. 269)
(...) i el vell ha dit: Senyora! Jutgem aquest home per assassinat..., no pas per heretgia! I llavors la dona ha cridat: I això no és pitjor?!

(Pàg. 270)
Veniu a escoltar la història
de mort al riu, de sang i por!
Tot va passar a Cresap’s Landing,
entre l’estiu i la tardor.

(Pàg. 273)
Els arbres d'hivern estan despullats i s’estiren com els dits de la pobresa en el cel gris.

(Pàg. 283)
(...) Déu les empari, les criatures! Perquè a cada criatura nascuda de la matriu d’una dona li arriba l’hora d'haver de travessar un lloc fosc, un carreró sense portes, empaitada per un caçador els passos del qual ressonen a les llambordes de darrere. A totes les criatures –riques o pobres-, per més privilegiades que siguin, per més que dormin en una habitació calenta i segura, els arriba l’hora de les petjades ressonants i de la solitud immensa, una hora en què ningú no les veu ni les sent, i les fulles seques que el vent arrossega per terra fan el cruixit de la Por i el tic-tac de la casa vella és el martell de l’escopeta del caçador.

(Pàg. 284)
Déu les empari, les criatures! Perquè totes tenen un Predicador que les persegueix pel riu fosc de la por i la incapacitat d'expressar-se i les portes tancades. Tots els nens són muts i estan sols perquè no hi ha cap paraula que pugui dir la por d'un nen ni hi hauria cap orella que la volgués escoltar si aquesta paraula existís ni ningú l’entendria si la sentís. Déu les empari, les criatures! Ho suporten tot i resisteixen.