dijous, 20 de novembre de 2008

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury


Bradbury, Ray. Les cròniques marcianes
Barcelona: Bruguera, 1984


The martian chronicles
Traducció: Quim Monzó
Col·lecció: Els Llibres del Mirador, 3




>> Què en diu la contraportada...
Com un Ramon Muntaner del futur, Ray Bradbury ha escrit aquestes cròniques -de la conquesta d'una Neopàtria marciana pels almogàvers ianquis- com una reflexió sobre la quotidianitat, l'angoixa i la patètica tristor de la condició humana, i les ha tenyides d'humor. L'aparició de Les cròniques marcianes va suposar la més gran alenada d'aire fresc que la ciència-ficció ha rebut en el darrer mig segle. "¿Què ha fet aquest home d'llinois -es demanava Jorge Luis Borges el 1954, en tancar les pàgines del llibre- perquè episodis de la conquesta d'un altre planeta m'omplin de terror i solitud?"

>> Com comença...
Feia un minut, a Ohio era l'hivern: les portes i les finestres eren tancades, el gebre entelava els vidres, el gel feia el serrell a les teulades, els nens esquiaven pels vessants i les mestresses de casa caminaven desmanegadament -dins d'abrics de pells: com grans óssos negres- pels carres glaçats.
De sobte, una llarga onada de calor va travessar el poble. Una marea d'aire tòrrid: semblava com si algú hagués deixat oberta la porta d'un forn. La calor bategà entre les cases, els arbustos i els infants. El gel es va desprendre de les teulades, es va esquerdar, i començà a fondre's. Les portes van obrir-se . Aixecaren les persianes de les finestres. Els marrecs van treure's la roba de llana. Les mestresses de casa van arrencar-se les disfresses d'ós. La neu va disoldre's i mostrà els prats de l'estiu proppassat, vells i verds.

>> Moments...
(Pàg. 55)
Oi que era un bon ciutadà? Doncs, ¿per què no podia anar a Mart? Els amenaçà amb els punys i els va dir que volia guillar de la Terra. Abans de dos anys esclataria una gran guerra atòmica. Ell i milers com ell, tothom qui tingués seny, se n'aniria a Mart. Ja ho veuríeu! Per fugir de les guerres, la censura, els estats-policies, la militarització, el control governamental d'això i d'allò, de l'art i de la ciència! Que s'hi quedés qui volgués! Els oferia la mà dreta, el cor, el cap, per l'oportunitat d'anar a Mart! ¿Què calia fer, què calia signar, qui calia conèixer per a ficar-se en un coet?

(Pàg. 82)
No estaria pas bé, la primera nit a Mart, de fer gaire fressa, o de dur un aparell estrany, estúpid i lluent com una estufa. Fóra una mena de blasfèmia importada. Ja hi hauria temps per a tot allò, més tard: temps per a llençar pots de llet condensada en els orgullosos canals marcians, temps perquè els fulls del Times de Nova York s'escampessin, volessin i s'arrosseguessin pels fons marins de Mart, solitaris i tristos, temps per a deixar les peles de plàtan i els papers d'embolicar el berenar escampats per les runes belles i delicades dels antics pobles de les valls marcianes. Ha hauria força temps per a tot això. En pensar-ho, s'estremí una mica.

(Pàg. 104)
-Sabien viure en contacte amb la natura, perquè la comprenien. Mai no van tractar de ser només homes i oblidar que també eren animals. Aquest és l'error que vam cometre quan Darwin va aparèixer. El rebérem de bon grat, a ell, Huxley, Freud. Tot somriures. De seguida, vam descobrir que Darwin i les nostres religions no encaixaven. Vam ser imbècils. Van tractar de fer-hi un lloc per a Darwin, Huxley i Freud. Però no va anar bé. I aleshores, com idiotes, vam tractar d'abatre la religió. I ens en vam sortir prou bé: vam perdre la fe i vam començar a demanar-nos què era la vida. La fe ens havia donat sempre resposta a tot. Amb Freud i Darwin, però, tot s'escolà. Hem estat, i encara som, un poble sense nord ni guia.

(Pàg. 115)
Els homes de la Terra van venir a Mart.
Van venir-hi perquè tenien por o perquè no en tenien pas, perquè eren feliços o perquè no ho eren gens, perquè se sentien com els Pelegrins o perquè no s'hi sentien ni mica. Cada home tenia el seu motiu. Abandonaven esposes dolentes, feines dolentes o ciutats dolentes. Venien per trobar alguna cosa, per abandonar-ne alguna altra o per obtenir-ne una altra encara. Venien per desenterrar alguna cosa, per enterrar-ne alguna altra o per plantar-ne una altra encara. Venien amb somnis petits o grossos o sense cap somni. Des de cartells a quatre tintes, un dit del govern assenyalava tothom, a totes les ciutats: AL CEL HI HA FEINA PER A VOS: VENIU A MART!.

(Pàg. 125)
Els coets incendiaren els pedregars, feren lava dels rocs, carbó de la fusta, vapor de l'aigua... De la sorra i la sílice, en feren vidre verd que, com un enorme mirall trencat, reflectia tota la invasió. Els coets venien de nit, com tambors que repiquessin. Els coets venien com llagostes, en núvols que s’escampaven com flors de fum rosat. Dels coets sortien homes amb martells a les mans. Homes disposats a colpejar ràpidament aquell món estrany fins a donar-li una forma que els resultés més familiar, disposats a enderrocar tot el que no fos conegut, amb les boques plenes de claus, com carnívors de dents d'acer, escopint-los perquè les mans actives bastissin cases de fusta, a les quals afegiren ràpidament teulades que esborraven les paoroses estrelles, i cortines verdes que deixaven la nit fora.

(Pàg 128)
(...) Sap que és Mart? És com un regal de Nadal que em van dur fa setanta anys (no sé si vostè n'ha tingut mai cap): en deien calidoscopis. Eren plens de miques de cristall, roba i boletes, deixalles. Però el miràveu cap a la llum del sol i el que s'hi veia et prenia l'alè. Uns dibuixos!. Bé, Mart és igual. Pasi-s'ho bé. No demani que sigui cap altra cosa que allò que és.

(Pàg. 139)
Mart era una costa llunyana. Els homes hi van caure en onades. Cada onada era diferent, cada una més forta. La primera duia homes acostumats als espais, el fred i la solitud. Prims, amb cares que els anys havien emmagrit encara més, ulls com cabotes de clau i mans com guants vells: prestes a agafar-ho tot. A la Terra, molts havien estat pastors avesats als coyotes. Mart no els podia fer pas res, car venien de planúries i prades tan immenses com els camps marcians. Van arribar i van fer que el planteta semblés menys buit, de tal manera que aquells que n'eren mancats van trobar el coratge que els calia per seguir.los. Van posar vidres a les finestres destrossades, i llums dins de les cases.
Foren els primers homes.

(Pàg. 166)
Quan tot va ser catalogat, net i a lloc, quant tot fou esporgat dels perills, quan les poblacions foren fixes i la solitud s'havia reduït prou, de la Terra van arribar-hi els sofisticats. En colla, de vancances, de viatge de compres - de quincalla-, per fer fotografies i conèixer l'ambient. Hi anaren a estudiar i aplicar lleis sociològiques. Hi arribaren amb estels, banderoles, lleis i reglaments, duent-hi bona part de la paperassa que havia fet malbé la Terra i, ara, empudegava també Mart. Van començar a planificar les vides i les biblioteques de tothom, van començar a tractar d'educar i domesticar la mateixa gent que havia anat a Mart precisament perquè no els eduquessin, ni els donessin lleis, ni els domestiquessin.
Era inevitable que alguna d'aquesta gent s'hi revoltés...

(Pàg. 170)
Totes les meravelloses mentides literàries, tots els ocells de la fantasia havien de ser morts a trets! Els van arrenglerar contra un mur de biblioteca, un matí de diumenge, fa trenta anys, el 1975. Alinearen el Papà Noel, el Cavaller sense Testa, la Blancaneus, l'Ogre que segrestava la Filadora d'Or, la Mare Ànec...Quins gemecs! Els dispararen, i cremaren els castells de papers, les granotes encantades, els reis antics i tots els que foren feliços per sempre més (ja que era un fet que, mai, ningú no havia estat feliç per sempre més). L'això era una vegada esdevingué el

res mai més no fou.
>> Altres han dit...
La Biblioteca del Kraken, Patatabrava, Un vici com un altre

2 comentaris:

  1. Hola!,
    em podeu fer una entrada aixi pero d'un altre llibre?

    "la vida a la porta de la nevera"

    Es urgent Gràcies!

    ResponElimina
  2. I el llibre?, i els motius? i el per què és urgent?
    I tu, anònim, t'ho vols perdre?

    ResponElimina