divendres, 25 de novembre de 2011

Passat festes - Joan Brossa


Brossa, Joan. Passat festes
Barcelona:  Empúries, 1995









Col·lecció Migjorn, 25


>> Què en diu la contraportada...
Si canto velles cançons: m’allunyo de les paraules
Si em perdia pel mar: no hi hauria retorn
Si immolava un bou: erraria tot sol
Si agafo un trident: no el puc clavar a les roques
Si som tan limitats, per què ens en adonem tant?
Si miro el firmament: no hi trobo cap semblança
Dels déus en parlo en silenci, per sentir-me a mi mateix
Si em pinto un sol al front: no per això deixa de ploure
Si tinc un gran habitatge: ha estat a força de plors
Cal viure de cara a terra, i sovint bufa l’oratge
Però quan no hi siguem, amor, serà ben trist.

>> Com comença...
PROEMI
Avui, a les dues de la matinada, cal
avançar el rellotge una hora i, per tant,
ha de marcar les tres, com és habitual
en aquestes dates de canvi de temps.

>> Moments...
(Pàg. 11)
PLOR DE RIALLES
T’agrada l’horitzó perquè es desplaça.
Si més no, així ho espero. ¿I això
et basta? No et voldria pas ofendre.
Trobes consol en el fet de tenir raó?
Voler-ho saber tot sembla talment
perseguir l’horitzó.

(Pàg. 15)
BIFRONT
Mira, ningú no deu cap homenatge a ningú.
El que em dius ho accepto perquè tu creus
que no t’enganyo. Però, ¿et sembla que tindrà
efecte en un futur? No tinc idees sobre el fet
d’ensenyar. Sense els homes els déus
no fan res.

(Pàg. 18)
PLANA DESENFOCADA
Els grans líders acaben arraconant
els ideals per governar amb realitats
polítiques i econòmiques que van acompanyades
d’enganys i confusió. Perquè
a més terra, menys peix.

(Pàg. 19)
ENCAIXADA
Talment arrels tortuoses, els dits
dels capitalistes es torcen cap
al palmell de la mà, on claven
les ungles.

(Pàg. 30)
MUTACIÓ
Enraonen en català, però a la més
mínima ocasión lo dejan delante
de un interlocutor de habla castellana.

(Pàg. 38)
DEL LLIBRE DEL PENSAMENT
¿Per què hi ha socialistes que no són
militants i, en canvi, no tots els qui
són del partit són socialistes?

Cada peix local és susceptible de ser
ell i el Peix gros universal. O bé el Peix
gros universal està contingut en cada
peix particular.

(Pàg. 51)
ESCRIT PER A TROBAR EN UNA AMPOLLA
DE NÀUFRAG
“Cal acceptar que la vida no té sentit i alhora
n’està plena. Guarda per a tu el que és teu
i esborra les marques. Només hi ha una cosa:
si no salves la individualitat
contra els estímuls artificials,
no pots afegir res al fet social;
perquè no hi ha res més mort
que un amor quan mor”.

(Pàg. 53)
SECTES
La gent se’n riu quan veu un jove
amb una túnica i un vel taronja;
ningú no el trobaria ridícul
si portava unes faldilles negres
fins als peus i un pitet blanc per corbata.
També aniria disfressat, oi?
Però dos pardals en una espiga
no hi poden estar...

(Pàg. 97)
ESTIGMA
- En una revista estrangera he llegit una obra
semblant a la que tu vas escriure fa tres anys.
No te la van voler estrenar al seu moment
i, si ho fessin ara, tothom diria que l’has copiada.
Veus? Els de fora ens condemnen i els de dintre
ens rematen...
I cada fletxa, si tibes ben bé l’arc,
arriba al mateix blanc.
  
(Pàg. 98)
TORRENT
 - Es tracta de la típica propaganda
dels xarlatans ben embolicada
amb la cel·lofana dels filmlets
de color llampants. Només
s’afegeix espectacularitat a un
adotzenament banal. I així
el llest s’emporta el gat a l’aigua
i és mal veí de l’home intel·ligent
que vol conèixer la realitat
i decideix ser lliure.
(Per això el consumisme valora més
el llest que no pas l’intel·ligent.)

(Pàg. 100)
RENTAT D’IMATGE
Els diners...

”Associar el signe de l’estrella al nom
de la nostra Entitat suposa destacar l’avinença
amb la societat que servim i, en conseqüència,
el compromís amb la nostra cultura”.

                        ...torcen les balances de la justícia.

(Pàg. 111)
EL VENT BUFA TARDOR
Al cor dels pobles s’hi veuen arrugues.
I va creixent la muntanya dels anys.
Diuen que un clau en treu una altre.
Sovint dues meitats no fan un tot.
La dreta mira cap al passat. L’esquerra
planteja situacions cap a una societat
futura. I el present? El present
és la fórmula veritable de tota la vida.
¿I valen la pena tants d’esforços,
tanta tendresa a cop de dolor
per arribar a aquest buit?
L’Home sempre parla amb l’autoritat
que li dóna el fracàs.

(Pàg. 134)
ÍNDEX
Cervantes espigola en Petrarca i Sèneca
Molière copia Plaute
Plaute copia els grecs
Virgili imita els poetes anteriors
Shakespeare s’apropia de Plutarc
Goethe copia Shakespeare
Etcètera.

(Pàg. 153)
COMPLANTA
L’home viu de l’home. L’espècie
humana és la sola espècie que viu
d’ella mateixa. Molts polítics
i financers són uns salvatges
- però amb vint segles de civilitat -
que només van darrera el poder,
talment infants darrera les joguines.
Rebutgen la més mínima molèstia
vinguda per uns altres camins.
Emboliquen la cartera amb la bandera.
(I no parlem dels usurers
de les entitats d’estalvi!)
N’hem vist de tots colors.
Les espines punxen així que neixen.
No ens vénen de nou les males notícies.
¿Se sap on comença el fil
i allà on acaba?
I mentrestant l’Home està sol,
sense sortida, al peu d’un abisme.

(Pàg. 183)
CONVERSA
- No ho sabia. Vols fer el favor de repetir-ho?-
I l’home va obrir la boca per complaure’m:
- Els conquistadors de l’any 1714 van obligar
els catalans a tenir la ganiveta del pa
lligada a la taula amb una cadena.
- Em sembla una premonició del que passa avui
amb el pacte autonòmic –vaig dir-li-. Oi?
Som uns ciutadans que a finals del segle XX
fan l’amor, animen el Barça i paguen
les contribucions. Tot ho esperen de Madrid
i contemplen passivament les arbitrarietats.
Per això el govern central no qüestiona
una nacionalisme tan prudent.

                        A Jordi Romaguera

>> Altres n'han dit...
Llunàtic

>> Enllaços:

dissabte, 19 de novembre de 2011

Macbeth - William Shakespeare

Shakespeare, William. Macbeth.
Barcelona: Bruguera, 1979







Macbeth

Traducció de Josep M. de Sagarra
Col·lecció Popular de Teatre Clàssic Universal, 4


>> Què en diu la contraportada...
La tragèdia de Macbeth, estrenada el 1606, marca un dels punts de maduresa de Shakespeare. Macbeth ha estat descrita sovint com la lluita del poder. Així és, en efecte: l’ambició del protagonista, esperonada per l’ambició de la seva esposa, no vacil·la a tacar-se de sang una i altra vegada. Amb tot, la lluita pel poder en una societat rude i autocràtica ens interessaria avui de manera molt relativa si els protagonistes de Macbeth no fossin contemplats en llur pregonesa interior i no ens fos mostrada la progressiva transformació del mal que els devora. El fat sembla acomplirse de manera ineluctable, i el món dels homes és només una esfera sotmesa a forces obscures que el determinen. Les bruixes, amb llurs profecies de doble sentit, que constitueixen alhora una promesa benaurada i una amenaça, teixeixen el destí dels homes no amb la impassible serenitat de les deesses gregues, sinó amb una constat arbitrarietat.
Macbeth ha estat una de les tragèdies de Shakespeare més repetidament traduïda al català. La gran traducció de Macbeth és, però, sens dubte la present versió de Josep M. de Sagarra feta durant els anys de la postguerra.

>> Com comença...
La tragèdia de Macbeth.
ACTE PRIMER
ESCENA I
Un lloc deser
t.Trons i llamps. Entren tres bruixes.

BRUIXA PRIMERA
¿Quan serem les tres plegades en pluges, llamps i tronades?

BRUIXA SEGONA
Al capdavall del brogit, quan la guerra haurà finit.

BRUIXA TERCERA
Serà a la posta de sol.

>> Moments...
(Pàg. 28)
MACBETH
Príncep de Cumberland! És un graó on he d’ensopegar, si és que no el salto, perquè em barra el camí. Amagueu, estrelles, els vostres focs, i que la llum no vegi la negror de les meves cobejances! Que davant de la mà es tanquin els ulls i, malgrat tot, que s’executi allò que els ulls s’espantaran de contemplar quan serà fet.

(Pàg. 30)
LADY MACBETH
(...) Veniu, veniu dintre els meus pits de dona i canvieu la meva llet en fel, agres ministres de l’assassinat, d’onsevulla que el vostre ésser no vist presideix tots els crim de la natura!
Oh, vine, nit espessa, i embolica’t amb el fum més sinistre de l’infern; que el meu punyal no vegi la ferida, i el cel, fent-me d’espia entre les mantes de les tenebres, que no em crida: “Atura’t!”

(Pàg. 35)
MACBETH
(...) no tinc esperó que m’agulloni els flancs del meu intent, fora d’aquesta cabriolera ambició, que salta sobre d’ella mateixa, anant a caure al damunt d’un destí que no em pertoca.

(Pàg. 57)
MACBETH
Oh! ¿Qui pot ser foll i assenyat, i just i furiós, i neutral i lleial en un moment?
Ningú! L’amor calent, precipitant-se, la calmosa raó ha deixat enrera.

(Pàg. 83)
MACBETH
No és el primer cop que es vessa sang humana! Ans que les lleis prenguessin la duresa de la vida, i fins després i tot, s’han comès crims d’aquells que esborronaven les orelles!...
.
(Pàg. 94)
BRUIXA PRIMERA La caldera va voltant i així hi anirem tirant: un budell emmetzinat. Tu, gripau, que t’has estat un dia i trenta amagat sota la pedra foguera, i de verí t’has inflat, bull primer dins l’encantat aldarull de la caldera.

LES TRES
Au, treballa, canta i vola; canta, foc, i bull, cassola!

BRUIXA SEGONA
Pell tendra de serp de riu, bull dins l’infernal lleixiu. Ull de llangardaix verdós, granota, llengua de gos, ala de rata-pinyada, llenguda d’escurçó esqueixada, fibló d’una serp sense ulls, a dins el brou dóna bulls amb una ala de mussol; vés bullint dintre el perol, per fer la sopa infernal; vés bullint, olla fatal!

LES TRES
Au, treballa, canta i vola; canta, foc, i bull, cassola!

BRUIXA TERCERA
Dent de llop i pell de cuixa de dragó; mòmia de bruixa, gola de tauró voraç, cicuta collida al ras, fetge de jueu blasfem, fel de boc, teix que trenquem durant l’eclipsi de lluna; nas de turc i boca bruna de tàrtar: dit d’un petit escanyat en ser parit, amb la fossa per tot bres; fem-ne un brou greixós i espès, i d’un tigre la ventresca dintre el brou que tot ho envesca!

LES TRES
Au, treballa, canta i vola; canta, foc, i bull, cassola!

BRUIXA SEGONA
Refredem-ho amb sang de simi i l’embruix que no s’aprimi.

(Pàg. 107)
NOI
¿S’ha de penjar els que juren i menteixen?

LADY MACDUFF
Tots

NOI
¿Qui els ha de penjar?

LADY MACDUFF
La gent honrada.

NOI
Aleshores els homes mentiders i els que juren en fals són uns imbècils, perquè n’hi ben bé prou amb tots plegats per batre i per penjar la gent honrada.

(Pàg. 112)
MACDUFF
Ni en els estols horribles de l’infern no pot néixer un dimoni prou damnat que guanyi Macbeth en el mal!

MALCOM
Accepto que és sanguinari, i que és luxuriós, i avar, i fals, i lladre, i violent, maliciós, i brut de tot pecat que porti un nom. Més no té fi ni fons el meu lúbric desig; les vostres dones, les vostres filles, verges i casades, no podrien omplir-me la cisterna dels apetits, i així les meves ganes passarien damunt de tot obstacle que s’oposés al meu voler. És millor Macbeth que un rei així.

MACDUFF
La intemperància sense límits és una tirania que, abans d’hora, ha buidat els trons feliços i ha causat la caiguda de molts reis. Més, tanmateix, no heu de tenir cap por de prendre allò que és vostre; no és difícil de satisfer de ple vostre desig i semblar fred, que, al món, se’l tapa d’ulls (...).

(Pàg. 114)
MALCOM
(...) Ah, sí! Si ho tingués poder per fer-ho, vessaria a l’infern la dolça llet de la concòrdia, i desgavellaria la pau universal, fins a confondre l’harmonia del món.

(Pàg. 139)
MACBETH
(...) La vida és sols una ombra passatgera, un trist comediant que gasta fums i s’escalfa damunt de l’escenari una hora, i no se’l sent piular mai més. Una història que ve a contar un beneit inflada de soroll i ferotgia, que al capdavall no significa res!

>> Altres n'han dit...
Llibres per llegir, Las mariposas producen huracanes

>> Enllaços:
William Shakespearefonts: Scotorum Historiae de Hector Boece , anàlisi total, grans temes, Hècate, vigileu els arbres de Birnam.

>> Llegeix-lo:
Anglès (html)
Anglès (html)
Anglès (escaneig versió 1807-Google Books)
Anglès (multiformat)
Italo-Espanyol (escaneig versió 1857 - Google Books)
Espanyol (pdf)
Espanyol (html)

>> Mira'l:
Anglès (adaptació cinematogràfica Orson Wells)
Espanyol (adaptació cinematogràfica Roman Polansky)
Japonès (adaptació cinematogràfica Akira Kurosawa -subtítols en xinès i anglès)

diumenge, 13 de novembre de 2011

Sense sang - Alessandro Baricco

Baricco, Alessandro. Sense sang.
Barcelona: La Magrana, 2003










Senza sangue
Traducció d'Anna Casassas
Col·lecció Les ales esteses, 153


>> Què en diu la contraportada...
Manuel Roca i els seus dos fills viuen al camp, en una vella granja aïllada. Un dia, un Mercedes amb quatre homes dins enfila el camí polsegós que duu a la casa. Com si des de sempre hagués esperat aquell moment, Manuel Roca crida els seus fills sense perdre un segon. Alguna cosa tan terrible com indescriptible està a punt de succeir; alguna cosa que trasbalsarà la vida de tots de manera irremeiable, sobretot la vida de la petita Nina.

Alessandro Baricco torna a la narrativa amb una novel·la breu, una història vibrant i suggerent que burxa en les profunditats de l’ànima humana. Els protagonistes són figures perdudes en l’espai i el temps, víctimes d’una guerra infinita que, com tots els conflictes de la història de la humanitat, desperta les passions i els instints més amagats. El malson de la violència, la rancúnia i la venjança dominaran els dramàtics esdeveniments succeïts a Manuel Roca i els seu fills. L’espiral d’odi que engoleix els personatges només sembla dissoldre’s gràcies a la decisió de Nina, una dona-nena que sabrà donar un sentit, i també un futur, al dolor més gran, sense que calgui vessar més sang.

>> Com comença...
Al camp, el vell mas de Mato Rujo es mantenia cec, esculpit en negre contra la llum del vespre. L’única taca en el perfil buit de la plana.
Els quatre homes arribaven en un vell Mercedes. La carretera era enfonsada i seca, una pobre carretera rural. Des de la casa, en Manuel Roca els va veure.
Es va acostar a la finestra. Primer va veure la columna de pols que s’alçava sobre el perfil del blat de moro. Després va sentir la fressa del motor. En aquella zona, ja no tenia cotxe ningú. En Manuel Roca ho sabia. Va veure que el Mercedes treia el morro, lluny, i després desapareixia rera una fila d’alzines. Després va deixar de mirar.

>> Moments...
(Pàg. 16)
(...) L’apuntava amb una pistola.
- No et moguis i llança el fusell.
Des de fora va arribar una altra ràfega. Però el noi no es va moure, va continuar quiet, a peu dret, amb la pistola apuntada. Sota la pluja de trets, tots dos van continuar immòbils, mirant-se, com un únic animal que hagués deixat de respirar. En Manuel Roca, mig ajagut a terra, va mirar el noi als ulls, el noi dret al descobert. Va intentar entendre si era un nen o un soldat, si era la mil·lèsima vegada o la primera, i si hi havia un cervell, lligat a la pistola, o només la ceguesa d’un instint.

(Pàg. 21)
- ¿Què vull?
- ¿Què vols, Salinas?
En Salinas va riure.
- Et vull a tu, doctor.
- Estàs boig. La guerra ja s’ha acabat.
- Què has dit?
- La guerra ja s’ha acabat.
En Salinas es va vinclar sobre en Manuel Roca.
- Ho decideix qui guanya, quan s’acaba la guerra.
En Manuel Roca va sacsejar el cap.
- Llegeixes massa novel·les, Salinas. La guerra s’ha acabat i prou, ¿no ho entens?
- La teva, no. Ni la meva, doctor.

(Pàg. 65)
(...) va dir una cosa graciosa sobre la mestressa. La dona va riure, i ho va fer amb un moviment del cap del qual, uns quants anys abans, hauria estat impossible defensar-se. Però l’home pràcticament no la va veure, perquè corria darrera dels seus records.

(Pàg. 66)
(...) I va passar una cosa curiosa. En un moment donat una d’aquelles portes es va obrir. Per un moment vaig tenir la seguretat absoluta que en sortiria ella i em passaria pel costat, sense dir res.
L’home va sacsejar lleugerament el cap.
- Però no va succeir res, perquè a la vida sempre li falta alguna cosa per ser perfecta.

(Pàg. 68)
La dona va alçar la mirada del plat.
- ¿Té fills? –va preguntar.
- No.
- ¿Per què?
L’home va respondre que per fer fills s’havia de confiar en el món.

(Pàg. 75)
- (...) havíem lluitat per això, per poder fer el que era just.
- ¿Disparant contra criatures?
- Sí, si calia.
- ¿Però què diu?
- Vostè no ho pot entendre.
- És clar que ho puc entendre, vostè expliqui-m’ho i jo ho entendré.
- És com la terra.
- ...
- ...
- ...
- No es pot sembrar sense llaurar primer. Primer s’ha d’esventrar la terra.
- ...
- Calia passar a través del patiment, ¿ho entén?
- No.
- Calia destruir un munt de coses per poder construir el que volíem, no hi havia cap més manera de fer-ho, havíem de ser capaços de patir i de fer patir, venceria qui suportaria més dolor, no es pot somiar en un món millor i pensar que te’l donaran només perquè el demanes, aquells no haurien cedit mai, calia combatre i un cop ho havies entès era igual si eren vells o criatures, els teus amics o els teus enemics, esventraves la terra, no s’hi podia fer res, no hi havia cap manera de fer-ho que no fes mal. I quan ho trobàvem tot massa horrorós, teníem el nostre somni que ens protegia, sabíem que encara que el preu fos molt car, la recompensa havia de ser immensa, perquè no lluitàvem per uns quants diners, o per un camp per treballar, o per una bandera, ho fèiem per un món millor, ¿entén què vol dir?, per restituir a milions d’homes una vida decent i la possibilitat de ser feliços, de viure i morir amb dignitat, sense ser trepitjats ni escarnits, nosaltres no érem res, ells ho eren tot, milions d’homes, érem allà per ells, què vol que sigui un nen que mor contra una paret, o deu nens, o un centenar, s’havia d’esventrar la terra i nosaltres ho vam fer, milions d’altres nens esperaven que ho féssim, i nosaltres ho vam fer, vostè potser hauria...
- ¿De debò hi creu?
- És clar que hi crec.
- ¿Després de tants anys encara hi creu?
- ¿Per què no hi hauria de creure?
- Van guanyar la guerra. ¿Troba que aquest món és millor?
- No m’ho he preguntat mai.
- No és veritat. S’ho ha preguntat mil vegades, però té por de respondre (...)

(Pàg. 77)
- (...) venjar-se, ara hauria de ser capaç de pronunciar aquesta paraula, venjança, vostè matava per venjança, tots mataven per venjança, no cal avergonyir-se’n, és l’única medecina que hi ha contra el dolor, tot el que s’ha trobat per no embogir, és la droga amb la qual ens fan capaços de combatre, però vostès ja no se’n van alliberar, els va consumir tota la vida, els la va omplir de fantasmes, per sobreviure a quatre anys de guerra els va consumir tota la vida (...)


>> Altres n'han dit... 

dissabte, 5 de novembre de 2011

Chernóbil, la zona - Natacha Bustos i Francisco Sánchez


Bustos, Natacha i Sánchez, Francisco. Chernóbil – La zona
Barcelona:  Glénat, 2011




>> Què en diu la contraportada...
Detrás de una catástrofe siempre se esconde una historia humana.
¿Cómo reaccionarías si de un momento a otro te vieras obligado a abandonar todo cuando tienes? Este es el relato de una de las muchas familias que tras el terrible accidente nuclear de Chernóbil dejaron sus hogares convencidas de regresar al cabo de apenas unos días. Pero era demasiado tarde, un enemigo invisible se había apoderado de sus pertenencias, de sus casas, de sus tierras, y estaba dispuesto a permanecer allí durante mucho tiempo.

Ha pasado un cuarto de siglo desde aquel 26 de abril de 1986, pero no es nada comparado con las decenas de miles de años que los residuos nucleares permanecerán aún en activo. Este es un homenaje a aquellas gentes que sufrieron las consecuencias de la energía nuclear fuera de control.

Para que nunca olvidemos lo que allí pasó.

Lejos del sensacionalismo y la controversia, Francisco Sánchez y Natacha Bustos observan desde la distancia las circunstancias de unos personajes ficticios que bien pudieron existir, ofreciendo una invitación al lector a comprender, explorar y reflexionar sobre lo que aún hoy en día representa Chernóbil.

>> Com comença...





>> Moments...

(Pag. 61)
(Pag. 80)
(Pag. 102-103)

(Pàg. 115)

(Pàg. 122)
(Pàg. 144)
(Pàg. 184)
>> Altres n'han dit...
La Finestra Digital, Gotes d'aigua, El coleccionista de tebeosEl cultural, Abandonad toda esperanza

>> Enllaços:
Patricia Bustos, Francisco Sánchez, compromísprocés d'ideacióprocés de creacióPripiat, la "zona", l’accidentLiquidadorsRadioactivitatBosc Vermell, turisme radioactiu,