dijous, 31 d’agost de 2017

Una tomba per a Boris Davidovic - Danilo Kis




" (...) la lectura de molts llibres porta cap a a la saviesa, però la lectura d’un sol llibre, cap a la ignorància armada amb el fanatisme i l’odi." 




Kis, Danilo. Una tomba per a Boris Davidovic.
Barcelona: Angle Editorial, 2003.


Grobnica za Borisa Davidovica, traducció de Simona Skrabec
Col·lecció Narratives, 14



 Que en diu la contraportada...
Una tomba per a Boris Davidovic mostra fins a quin punt es pot tergiversar el sentit de la història, com els governants creen i destrueixen els herois populars, com aniquilen vides i idees que els són contràries. Amb una prosa bellíssima Danilo Kis repassa alguns horrors del segle XX: els camps de concentració estalinistes, la guerra civil espanyola, els baixos fons. Assetjats per poderoses maquinàries ideològiques, religioses i polítiques (que desencadenen l'odi i la repressió en les seves múltiples formes), els personatges de Kis malden per afirmar la seva veritat i l'autenticitat de la seva existència. Boris Davidovic no voldrà una tomba amb què puguin manipular el seu record; preferirà llençar-se al foc. Aquest llibre va provocar una polèmica desmesurada al seu país i Kis va haver-se d'exiliar

 Com comença...
El relat que segueix, nascut de la sospita i la incertesa, té l’única desgràcia (que alguns anomenen sort) de ser veritable: va ser escrit de la mà de gent honrada i es basa en testimonis fiables.
Un ganivet amb el mànec de fusta de roser

 Moments...
(Pàg. 25)
Gould Versckoyles va néixer en un raval de Dublín a prop del port, on sentia els xiscles dels vaixells, aquest crit estrident que a un cor jove que creu en la justícia li parla d’altres móns i pobles fora de Dubh-Linn, d’aquesta albufera negra on la pudor i la injustícia ofeguen encara més que en altres llocs.
La truja que es menja les seves cries.

(Pàg. 26)
Veig Versckoyles com es retira a Màlaga, a peu, amb l’abric de cuir que va sostreure a un falangista mort (sota l’abric hi havia un cos esquàlid completament nu i una creu de plata penjada d’una cinta de cuir); veig com ataca, amb la baioneta calada, amb el crit als llavis que l’eleva com si portés les ales d’un àngel exterminador; veig com la intensitat de la veu sobrepassa els anarquistes que van aixecar la seva bandera negra als pendents pelats damunt Guadalajara, preparats per a una mort sublim i absurda; el veig com escolta, sota el cel candent al costat d’un cementiri a prop de Bilbao, els discursos en què, com si es tractés de la creació de l’univers, es distingeix entre la mort i la vida, entre el cel i la terra, entre la llibertat i la tirania; el veig com buida tota la càrrega a l’aire apuntant avions, impotent, com cau immediatament després, cobert de foc, terra i metralla; el veig  com sacseja el cos mort de l’estudiant Armand Jauffrot, que li va morir als braços a prop de Santander; el veig com jeu amb una bena bruta al cap en un hospital improvisat a tocar de Gijón, tot escoltant els deliris dels ferits entre els quals n’hi ha un que crida Déu en irlandès; el veig com parla amb una infermera jove que el posa a dormir com si fos un nadó, mentre li canta una cançó en una llengua desconeguda i veu, tot i estar mig adormit, drogat amb opi, com ella es fica al llit d’un polonès amb la mà amputada i un instant després ja sent, com en un malson, els gemecs malaltissos de l’amor; el veig com en algun lloc de Catalunya seu en l’improvisat quarter general del batalló al costat del telègraf Morse i repeteix senyals desesperats demanat socors mentre des d’un cementiri pròxim la ràdio emet les cançons alegres i suïcides dels anarquistes; el veig com pateix conjuntivitis i diarrea; i el veig com s’afaita despullat de la cintura en amunt al costat d’un pou amb les aigües emmetzinades.
La truja que es menja les seves cries.

(Pàg. 37) 
(...) el lector desconfiat i tafaner, però, li recomano que consulti la bibliografia on podrà trobar les proves necessàries. (Potser hauria estat millor si hagués triat una altra forma de comunicat, un assaig o un estudi on tots aquests documents els hauria pogut utilitzar
 de la manera habitual. Però hi ha dues coses que em retenen: no és gens convenient utilitzar testimonis vius, orals, de persones fiables com a documents; i per altra banda, no he pogut renunciar al plaer de narrar, un plaer que dóna a l’escriptor la impressió falsa que està creant el món i que, tal com es diu, el transforma.)
Els lleons mecànics.

(Pàg. 43)
La crueltat dels ortodoxs no és, de fet, menys cruel que la crueltat d’una comunitat pagana, però el fanatisme dels fidels a la tirania d’un sol Déu és encara molt més virulent i eficaç.
Els lleons mecànics.

(Pàg. 62)
Karl Georgijevic Taube va néixer el 1899 a Esztergom, Hongria. Per molt que les dades sobre els seus primers anys siguin escasses, la grisor provinciana de les petites ciutats centreeuropees del principi de segle es perfila nítidament enmig de la penombra dels temps passats: cases baixes de color gris amb patis que el sol durant el seu lent camí divideix amb una clara línia de demarcació en quadrats d’una llum enlluernadora i en una mena d’ombres humides, cobertes de floridura, semblants a tenebres; les fileres d’acàcies que a la primavera fan una olor trista, com l’espès xarop contra la tos i els caramels per aclarir la gola, l’olor de les malalties infantils; l’esclat fred del barroc a la farmàcia on brillen els recipients blancs de porcellana amb aires gòtics; el gimnàzium llòbrec amb el pati enrajolat (bancs verds de pintura pelada, gronxadors malmesos que semblen forques i els lavabos de fusta pintada amb calç); la seu de l’ajuntament tenyida del groc de Maria Teresa, el color de les fulles caduques i de les flors de tardor que surten en les cançons que als capvespres toca l’orquestra zíngara al parc del Grand Hotel.
El cercle màgic de les cartes.

(Pàg. 65)
(...) sentia fàstic de la seva pròpia feblesa i de la sang dèbil de la seva raça llatina, “que ploriquejava tot just sentir esmentar la sang”.
El cercle màgic de les cartes.

(Pàg. 68) 
Si els camins del destí no fossin atzarosos i d’una arquitectura tan embullada, que fa que els llocs només es deixin intuir i no pas veure, podríem dir que, no obstant el terrible final, Karl Taube havia nascut sota una bona estrella.
El cercle màgic de les cartes.

(Pàg. 69)
(...) la malaltia i la seva ombra, la mort, són, especialment en els ulls dels tirans, només una encarnació del sobrenatural i els bruixots una mena de mags: la conseqüència lògica d’una determinada concepció del món.
El cercle màgic de les cartes.

(Pàg. 94) XXX
“... Tot just asseure’m en un pupitre de la universitat, ja vaig anar a la presó. Vaig ser detingut exactament tretze vegades. Dels dotze anys que van seguir a la meva primera detenció, més de la meitat els vaig passar fent treballs forçats. A més a més he passat tres vegades pel difícil camí de l’exili, un camí que em va robar tres anys de la vida. Durant els breus moments de “llibertat”, observava com en una pantalla com passaven davant dels meus ulls els tristos pobles russos, les ciutats, la gent, els esdeveniments, però jo sempre corria, dalt d’un cavall, en un vaixell, en un carro. No hi ha cap llit on hagi dormit més d’un mes. Vaig  conèixer l’horror de la realitat russa els vespres llargs i desagradables d’hivern, quan els llums febles de Vasiljevski Ostrov tot just parpellegen, i aquest poblet rus apareix a la llim de la lluna en una bellesa falsa, enganyadora. La meva única passió va ser aquest penós, entusiàstic i misteriós ofici de revolucionari... Perdoni’m, Zina, i porti’m en el seu cor; això li resultarà tan dolorós com si portés una pedra al fetge”.
Una tomba per a Boris Davidovic

(Pàg. 118)
Aquest home valent va morir el 21 de novembre de 1937 a les quatre de la tarda. Darrera seu van quedar alguns cigarrets i un raspall de dents.
Una tomba per a Boris Davidovic

(Pàg. 123)
Estava ocupat amb la lectura i l’escriptura quan entraren en la meva habitació una gran part d’aquesta gent, armada amb la ignorància tan esmussada com un bastó i amb l’odi esmolat com un ganivet. No foren pas els meus teixits de seda allò que els havia omplert els ulls de sang, tampoc els meus llibres ordenats als prestatges; la seda l’amagaren sota les capes, els llibres els tiraren a terra i començaren a trepitjar-los i estripar-los davant dels meus ulls. Però aquests llibres relligats en cuir i numerats foren escrits per homes savis i a dins trobarien, si els haguessin volgut llegir, milers de raons per matar-me allà mateix i a dins hi havia també, si els haguessin volgut llegir, el remei i el bàlsam per al seu odi. I jo els vaig dir que no els estripessin perquè molts llibres no són perillosos, de perillós només n’hi ha un; i els vaig dir que no els estripessin perquè la lectura de molts llibres porta cap a a la saviesa, però la lectura d’un sol llibre, cap a la ignorància armada amb el fanatisme i l’odi. 
Gossos i llibres.

(Pàg. 124)
(...) malgrat tot,  el patiment temporal de l’existència és més valuós que el buit final del no-res.
Gossos i llibres.

(Pàg. 129)
(...) des de darrera de les tanques aparegué una munió de gent armada amb bastons i ganivets, m’agafaren i em preguntaren si era jueu o cristià. Jo els vaig preguntar què eren ells mateixos i ells em van dir: “Nosaltres som els pastors honrats al servei de la fe de Crist”, i em digueren també: “En nom del paradís celestial i el paradís terrenal exterminarem tots els que no van per Seu camí, els jueus i els no jueus”. Jo els vaig dir aleshores que no era jueu i els vaig dir: “És que fins al paradís celestial i el paradís terrenal s’hi arriba a través de la sang i el foc?”, i ells em digueren: “N’hi ha prou amb una sola ànima descreguda per expulsar-nos a tots del paradís i de l’esperança, com n’hi ha prou amb una sola ovella ronyosa per infectar tot el corral”; i també em digueren: “No és millor degollar una ovella ronyosa que deixar que s’infecti tot el corral?”, i cridaren: “Deteniu-lo perquè les seves paraules fan olor de dubtes i de descregut”, i em lligaren les mans i se m’emportaren. Jo encara els vaig preguntar: “Que tenen poder sobre la gent per disposar de la seva  llibertat?”, i ells em digueren: “Nosaltres som els soldats de Crist i tenim el permís de les autoritats per separar els infectats dels sans, aquells que dubten d’aquells que creuen”.
Gossos i llibres.

(Pàg. 131)
“(...) Considera que el seu bateig no és vàlid?”
“Sí”
“Per què s’exposa voluntàriament als perills del pensament herètic?”
“Perquè vull viure en pau amb mi mateix i no amb el món”,
“Expliqui-ho”.
“Com que no sé en què creuen els cristians i per què creuen; com que, en canvi, sé en què creuen els jueus i per què creuen, i com que considero que la seva fe està demostrada amb les Lleis i els Llibres dels profetes que he estudiat com a doctor durant els vint anys passats, dic, doncs, que fins que no se’m demostri amb les meves Lleis i els meus Profetes que es poden aplicar a la fe cristiana, no creuré en el cristianisme, tot i la seguretat que em donaria l’abric d’aquesta fe i m’estimo més morir que abandonar les meves creences”.
Gossos i llibres.

(Pàg. 134)
(...) de sobte es va fer present en la meva consciència com una metàfora desenvolupada de la doctrina clàssica sobre el moviment cíclic del temps: “Qui va veure el present, ho va veure tot: allò que va passar en els temps més remots i allò que passarà en el futur” (Marc Aureli, Pensaments, llibre VI, 37). En una polèmica amb els estoics (i encara més amb Nietzsche), J.L. Borges formula així la seva lliçó: “L’univers es consumeix periòdicament pel foc que l’ha engendrat per renéixer de les cendres i reviure la mateixa història. De nou, les parts llavors disseminades s’uneixen i tornen a donar forma a les pedres, als arbres, a la gent –i fins i tot a les virtuts i als dies, ja que per als grecs no hiha un substantiu sense substància, De nou cada espasa, cada heroi, de nou, cada minuciosa nit d’insomni”.
Gossos i llibres.

(Pàg. 138)
Els poemes que daten entre 1918 i 1919 no ens donen cap possibilitat de desxifrar on es van escriure; tot passa encara en les regions cosmopolites de l’ànima que no té un mapa precís.
Biografia breu d’A.A. Darmolatov (1892-1968)

 Altres n'han dit...

 Enllaços:

dimarts, 22 d’agost de 2017

Historias de cronopios y de famas - Julio Cortázar





"Lo verdaderamente nuevo da miedo o maravilla."






Cortázar, Julio. Historias de cronopios y de famas. 
Madrid: Santillana, 2007. 




 Que en diu la contraportada...
Historias de cronopios y de famas es uno de los libros legendarios de Julio Cortázar. Postulación de una mirada poética capaz de enfrentar las miserias de la rutina y del sentido común, el escritor argentino toma aquí partido por la imaginación creadora y el humor corrosivo de los surrealistas. Esta colección de cuentos y viñetas entrañables es una introducción privilegiada al mundo inagotable de uno de los más grandes escritores del siglo XX y un antídoto seguro contra la solemnidad y el aburrimiento.

 Com comença...
La tarea de ablandar el ladrillo todos los días, la tarea de abrirse paso en la masa pegajosa que se proclama mundo, cada mañana topar con el paralelelpípedo de nombre repugnante, con la satisfacción perruna de que todo está en su sitio, la misma mujer al lado, los mismos zapatos, el mismo sabor de la misma pasta dentrífica, la misma tristeza de las casas de enfrente, del sucio tablero de ventans de tiempo con su letro “Hotel de Belgique”.
Manual de instrucciones.

 Moments...
(Pàg. 26)
Piensa en esto: cuando te regalan un reloj te regalan un pequeño infierno florido, una cadena de rosas, un calabozo de aire.
Preámbulo a las instrucciones para dar cuerda al reloj (Manual de instrucciones)

(Pàg. 66)
Cuando se pone un espejo al oeste de la isla de Pascua, atrasa. Cuando se pone un espejo al este de la isla de Pascua, adelanta. Con delicadas mediciones puede encontrarse el punto en que ese espejo estará en hora, pero el punto que sirve para ese espejo no es garantía de que sirva para otro, pues los espejos adolecen de distintos materiales y reaccionan según les da la real gana.
Conducta de los espejos en la isla de Pascua (Material plástico)

(Pàg. 69) 
Mi secretaria lloraba, leyendo el decreto por el cual me dejaban cesante. Para consolarme decidí abstraer sus lágrimas, y por un rato me deleité con esas diminutas fuentes cristalinas que nacían en el aire y se aplastaban en los biblioratos, el secante y el boletín oficial. La vida está llena de hermosuras así.
Posibilidades de la abstracción (Material plástico)

(Pàg. 70)
Un señor toma el tranvía después de comprar el diario y ponérselo bajo el brazo. Media hora más tarde desciende con el mismo diario bajo el mismo brazo.
Pero ya no es el mismo diario, ahora es un montón de hojas impresas que el señor abandona en un banco de plaza.
Apenas queda solo en el banco, el montón de hojas impresas se convierte otra vez en diario, hasta que un muchacho lo ve, lo lee y lo deja convertido en un montón de hojas impresas.
Apenas queda solo en el banco, el montón de hojas impresas se convierte otra vez en un diario, hasta que una anciana lo encuentra. Luego se lo lleva a su casa y  en el camino lo usa para empaquetar medio kilo de acelgas, que es para lo que sirven los diarios después de estas excitantes metamorfosis.
El diario a diario (Material plástico)

(Pàg. 81)
Lo verdaderamente nuevo da miedo o maravilla. Estas dos sensaciones igualmente cerca del estómago acompañan siempre la presencia de Prometeo: el resto es la comodidad, lo que siempre sale más o menos bien (...).
Qué tal, López (Material plástico)

(Pàg. 100) 
Yo no sé, mira, es terrible cómo llueve. Llueve todo el tiempo, afuera tupido y gris, aquí contra el balcón con goterones cuajados y duros, que hacen plaf y se aplastan como bofetadas uno detrás de otro qué hastío.
Aplastamiento de las gotas (Material plástico)

(Pàg. 112)
Y mira el aire, pero no ve ninguna esperanza, y suspira satisfecho.
Alegría del cronopio (Historias de cronopios y de famas)

(Pàg. 129) 
Una fama descubrió que la virtud era un microbio redondo y lleno de patas.
La cucaracha estrecha (Historias de cronopios y de famas)

(Pàg. 145)
Un cóndor cae como un rayo sobre un cronopio que pasa por Tinogasta, lo acorrala contra una pared de granito, y dice con gran petulancia, a saber:
Cóndor.- Atrévete a afirmar que no soy hermoso.
Cronopio.- Usted es el pájaro más hermoso que he visto nunca.
Cóndor.- Más todavía.
Cronopio.- Usted es más hermoso que el ave del paraíso.
Cóndor.- Atrévete a decir que no vuelo alto.
Cronopio.- Usted vuela a alturas vertiginosas, y es por completo supersónico y estratosférico.
Cóndor.- Atrévete a decir que huelo mal.
Cronopio.- Usted huele mejor que un litro entero de colonia Jean-Marie Farina.
Cóndor.- Mierda de tipo. No deja ni un claro donde sacudirle un picotazo.
Sus historias naturales. Cóndor y cronopio (Historias de cronopios y de famas)

 Altres n'han dit...
AsomadoenlaventanaCrítica literaria y otros escritos, Te con sal, Un libro al día.

 Enllaços:
Julio Cortázar, contexttècniques i recursos, disseccióels temes, més enllà del surrealisme, mori la conformitat!, jocs lingüístics, què cony és un cronopio?contrapel, contrallum, ... contratot.


dijous, 17 d’agost de 2017

Ànima - Wajdi Mouawad




"Hi ha abismes insondables." 






Mouawad, Wajdi. Ànima. 
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2014. 

Anima. Traducció d’Anna Casassas.
Col·lecció Antípoda, 6



 Que en diu la contraportada...
Quan en Wahhch Debch descobreix la seva dona assassinada, es queda paralitzat fins que, esperonat per l’abisme que s’ha obert a la seva memòria, es llança cap a una irracional cacera de l’home seguint l’olor sagrada, mil·lenària i animal de la sang vessada. Sol i abandonat per l’esperança, s’embarca en una odissea furiosa a través d’Amèrica, territori de totes les violències i de totes les belleses. Els records infernals que carrega, submergits dins dels replecs de la seva infància, es desperten de nord a sud, amb el contacte de la humanitat dels uns i de la bestialitat dels altres. Per aixecar el vel que plana sobre la mentida dels seus orígens, en Wahhch haurà d’alliberar el llop de la seva còlera i sacrificar la seva ànima.
Aquesta novel·la, totèmica i animista, empeny els límits de la literatura. Ànimaés una bèstia, a la vegada real i fabulosa, que vol devorar l’inoblidable.

 Com comença...
Havien jugat tant a morir l’un en braços de l’altre, que en trobar-la ensangonada al mig de la sala es va posar a riure, convençut que veia un muntatge, un quadre grandiós, per sorprendre’l, aquesta vegada, per fer-lo caure d’esquena, deixar-lo de pedra, fer-li perdre el cap, ensarronar-lo.

 Moments...
(Pàg. 19)
(...) no reaccionava mai, surava i semblava que esperés que terra, habitació i cel es dissolguessin per tal que el seu ésser continués caient, desapareixent. A les valls fondes del seu rostre, una ombra sagnava com un sisme submarí que esqueixava encara més el seu esguard turmentat.

(Pàg. 35)
(...) per més impossible que pugui semblar, voldria dir-vos que la vida consisteix a esperar, malgrat tot. Pels mitjans que sigui, tant li fa, perquè, en matèria d’esperança, tots els mitjans són bons: espereu. No se sap mai per on vindrà la salvació.

(Pàg. 42) 
(...) he tornat a passar per davant del pis, convençut que me la trobaria. He jugat a entrar a casa per veure-la. Hi he jugat i sabia que jugava però ni em podia aturar. És com si el temps rellisqués per sobre d’aquesta pell de plàtan que vostè anomena “el dia de la seva mort”, i tot tornava a començar (...).

(Pàg. 45)
Era ample d’espatlles. Els músculs d’aquest home, m’he dit, els ha fet la ràbia, aquest home, m’he dit, no era un innocent: és de la meva raça. Un rosegador, un paràsit.

(Pàg. 52)
Jo no havia vist mai tant de dolor en un humà. El paisatge ens travessava, fanals i fanals i fanals i fanals i fanals i fanals, i fanals i fanals ens raspallaven la cara, alternaven les capes d’ombra i les capes de llum. La nit pintava la resta.

(Pàg. 64)
No hi ha durada, només hi ha instants, i la juxtaposició dels instants produeix la il·lusió de la durada.

(Pàg. 80)
Mentre passava, pel meu pelatge, una mà sense pensaments ni talent, mirava l’home.
- Els gats existeixen perquè els humans puguin acariciar els tigres. És veritat, no trobes?

(Pàg. 109)
El sol ha entrar al bar. Han quedat negres de llum. Les seves siluetes s’han confós i, sota l’empenta d’aquest enlluernament que ha vingut a sorprendre’ls, he vist que li agafava els canells i se l’acostava (...).

(Pàg. 115)
Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix vam tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa.

(Pàg. 125)
He entès que no el tornaria a veure. La seva vida  estava a punt d’esfumar-se al pas de la meva porta igual que es devia haver esfumat fa molt de temps al llindar de la seva infància.  Es veia. Era així. Havia d’anar-se’n, havia de llançar-se en una persecució desenfrenada per mirar d’atrapar una ombra com qui mira d’atrapar-se a ell mateix.

(Pàg. 144)
(...) és el que ha parlat menys, però m’ha robat el cor l’esquerda que tenia a la veu, la seva estranya fredor, la bretxa dels seus greus, impotents per trobar la profunditat. Hi ha abismes insondables. Aquesta veu n’és un. Cap fons on arribar ni cap cel a guanyar de tant que sembla que hagi perdut modulacions. Es una veu sense caiguda ni elevació. Plana, arrossegada pel vent dels dolors.  Si cessen anirà a la ruïna, si persisteixen anirà als confins de la raó.  La veu d’un home desproveït de tota ambició, descoratjat d’ell mateix, deslliurat dels seus desitjos i de les seves pretensions i que cap il·lusió no pot alterar. Un home sol.

(Pàg. 210)
(...) et faig una pregunta: si la vida és un continu crit de dolor, com podem sentir-ne l’eco per ecografiar la cara del que ens fa patir.
Si el crit és continu, no hi ha res visible.
Exacte! Després de cada crit hi ha d’haver un silenci perquè se’n senti l’eco. Qui no para de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui s’obstina a silenciar-lo.

(Pàg. 222)
(...) no hi ha res tan embriagador com sentir-se perillós i puixant. Saber que pots matar la persona que tens al davant, saber-ho, saber que només depèn de la nostra voluntat que l’altre conservi la vida o no, saber això, aquesta consciència, és la droga més forta que la humanitat s’ha inventat mai.

(Pàg. 292)
He fet un pas i he sortit de l'ombra. M'ha mirat, l'he mirat, n'he sentit la por a l'embocadura del coll. M'hi he acostat. Amb el morro li he tocat els llavis, he ensumat l'olor dels animals morts i, en l'arc opac dels seus ulls, hi he vist el meu reflex. He acotat el cap, he posat el meu front contra el seu front i he lligat la meva vida a la seva.

(Pàg. 314)
(…) el llum de la màquina de trens ens ha il·luminat a tots dos. Ha dit Aleshores dóna-li un nom, i l’Humbert s’ha posat a parlar de la mort, aquesta línia on tot s’esborra, i de la guerra, aquesta línia on tot s’esquinça. Ha parlat de les línies poroses  que separen els humans dels animals i de la les línies que solquen les cares dels vius. Ha parlat de les línies que ens fan i ens desfan, arrugues, ratlles, límits, fronteres, demarcacions. Ha parlat de les línies que ens salven, conductores, elèctriques, musicals, i ha parlat de les que ens falten, les línies blanques desaparegudes del traçat dels nostres camins, aquests línies invisibles per a les nostres ànimes extraviades al fons dels seus laberints. Ha parlat de les línies verticals a l’extrem de les quals s’han penjat tantes i tantes Ariadnes que ja no tenien cap Teseu per salvar ni cap Minotaure per abatre, ha parlat de les línies de vida al palmell de les mans, ha parlat de les línies sense tinta per gravar-se al paper de les memòries i al final, amb el pas interminable del tren amb tots els seus vagons, s’ha posat a cridar; i també voldria parlar-te de la línea que duus a la cara, aquest tall que la parteix pel mig con la línia que, aquí mateix, fa més d’un segle, va separar aquest país entre el nord i el sud, i va fer rajar la sang de tota una joventut, i com que el bar on ens hem trobat duia el nom d’aquesta línia de demarcació, al teu  gos li poso Mason-Dixon Line.  Cada vegada que el cridis, cada vegada que diguis Mason-Dixon Line, el cor t’haurà d’esclatar fora del pit! Promet-m’ho!
T’ho prometo!
Que et salti de massa ànima i de massa set, perquè no hem sabut tenir l’ànima que somiaven tenir ni apagar la set que volíem apagar!

(Pàg. 374)
(...) Els fets del 1982 ens van traumatitzar. Per força. Centenars de cristians, sota la mirada de centenar de jueus, van assassinar centenars d’àrabs. Jo sóc jueva i en Jean és cristià. “Això” ens va convertir en botxins.
No. Vostès no són botxins. Els veig, sé qui són. Els assassins, les persones reals, vull dir, no les veig. Qui són i què se’n va fer?
Taxistes, botiguers, n’hi ha que van marxar a viure a l’estranger. Estan tranquils a París, a Toronto, a Nova York. Quan es va acabar la guerra, el 1991, el govern libanès va fer votar una llei d’amnistia que eximia de tota persecució  judicial la majoria de crims polítics comesos durant la guerra. L’hecatombe va quedar sense càstig.
L’amnistia es va tornar amnèsia –ha dit en Jean.
I l’amnèsia, ignorància. És banal. De petit, em pensava que només havien matat la meva família. Durant anys ho vaig pensar. La primera vegada que vaig ser conscient de la paraula massacre, de la paraula poble, de la paraula camp, de la paraula milicians, de totes aquestes paraules que han pronunciat, ja devia ser a la universitat. I ara tot això reapareix. Una explosió de silenci. Que cada cop pesa més. Un forat negre. Absorbeix tota la llum, no deixa que el temps passi, que es desplegui, em continua mantenint enterrat (...)

(Pàg. 406)
Conduïa bramant, plorant, invocant noms, animals, ocells, insectes, peixos, rèptils, feres, bovins, clavant cops al volant, picant-se el pit, el cap, la cara, i deixava que li sortissin crits antics, callats, empassats, enterrats a la panxa, enfonyats sota les crostes desenganxades de la seva memòria.

 Altres n'han dit...
El Biblionauta, Els llibres del senyor dolent, Tens un racó dalt del mónAnna LleonartVoltar i voltarTot és una mentida, Entrelletres, Neguit de pantorrilla, Fragments personalsAixoletNúvol (Núria Joanico), Devoradora de librosCon un libro en la mano, La medicina de Tongoy, Gabi MartínezEntre montones de libros, Devaneos, Tu nombre en la portada, DvicioJauría lectoraUn libro al día.

 Enllaços:
Wajdi Mouawad, context, detalls tècnics, sobre la redempció, sobre la brutalitat, sobre l'estil, els uns..., ... els altres, ...i l'absurd, Mason Dixon-line.

divendres, 11 d’agost de 2017

El ingeniero Menni - Alexander Bogdánov



"Todo muere: tú, la humanidad, el mundo. Todo acabará sumergido en la eternidad. Sólo la verdad permanecerá inmune (...)."






Bogdánov, Alexander. El ingeniero Menni. 
Madrid: Ediciones Nevsky, 2016. 

Инженер Мэнни. Traducció de Vladímir Aly.
Col·lecció Nevsky Prospects, 34




 Què en diu la contraportada...
Esta novela, secuela de Estrella roja, expande tanto el mundo creado como las ideas del clásico per-revolucionario. Bogdanov nos presenta el contexto y los antecedentes de la primera novela, la historia del desarrollo de Marte, y las formas en las que una aparentemente «perfecta» sociedad puede contener en sin misma las semillas del conflicto. Bogdanov no se limita a una edulcorada visión de un posible sistema soviético, sino que desmonta una tras otras todas las verdades «absolutas« de cualquier sistema autárquico.

 Com comença...
Prefacio del traductor.
Tras los eventos que describí en el libro Estrella Roja, me encuentro de nuevo viviendo entre mis amigos marcianos, y trabajando por la querida causa de unir a nuestros mundos. Los marcianos han decidido, al menos durante el futuro inmediato, abstenerse de cualquier tipo de interferencia directa o indirecta sobre los asuntos de la Tierra.

 Moments...
(Pàg. 12)
El lenguaje de las ideas puede diferenciarse mucho más que el de las palabras; incluso si las palabras parecen estar diciendo lo mismo, la idea que proponen en ocasiones suele ser completamente distinta. De hecho, la mayor dificultad que encuentra una idea para ser aceptada suele ser el problema de su traducción al lenguaje cotidiano.

(Pàg. 47)
(...) la burguesía de la Tierra es sosegada, debido a la propia naturaleza de las actividades que llevan a cabo e, incluso, algo cobarde desde que accedieron a la posibilidad del poder y el gobierno; digamos que se trata de la clase más satisfecha. Así mismo, no tiene gran confianza en sus propias habilidades para suprimir cualquier disturbio social. Por lo tanto, valora en gran media los vestigios del militarismo y del bravío que se ha mantenido entre la aristocracia y siempre está dispuesta a realizar grandes concesiones para asegurarse de contar con aliados, en caso de que fuera necesario aplastar las masas por la fuerza.

(Pàg. 61)
- (...) A ti no te gusta la historia, y creo que cometes un grave error ignorándola. Yo, por otra parte, la he estudiado con sumo cuidado, y ésta es una de las cosas que he aprendido: la sociedad es un animal extraño; de vez en cuando necesita recrearse en un absurdo desgaste de energía. ¿Qué puede ser más absurdo que una guerra? Y aun así, ¡cuántas veces una guerra ha servido para regenerar una nación! (...)

(Pàg. 72)
- (...) El proletariado lleva mucho tiempo reprimido, pero por fin está alzando la cabeza. Mira a su alrededor y dice: “¿Qué está pasando aquí? ¿Por qué? ¿Qué hemos hecho?”. Y de estas preguntas surge otra que resulta incluso más importante: “¿Qué podemos hacer?” (...)

(Pàg. 86)
- (...) ¿qué más podemos hacer, aparte de creer y creer y continuar creyendo? Si Netti no hubiera abandonado a los obreros para convertirse en ingeniero, o si Arri no hubiera sufrido diez años de cárcel, nunca nos habríamos enterado de nada de esto. Habríamos tomado decisiones distintas y habríamos malgastado nuestras energías de forma absurda. ¿Acaso no somos esclavos, acaso no es ésta la principal forma de esclavitud? Netti, Arri, hermanos, ¿cómo escapamos de esta situación? ¿Qué es lo que podemos hacer para empezar a entender, para empezar a ver y no limitarnos a creer a unos o a otros? ¿O acaso es imposible? ¿Siempre vamos a estar como estamos? Y, si esto es imposible, ¿qué sentido tiene vivir y luchar si al final de la lucha continuaremos siendo esclavos?

(Pàg. 87)
- (...) la ciencia moderna es igual que la sociedad que la ha creado, poderosa pero fragmentada, y con recursos extravagantes. A causa de esta fragmentación, las ramas individuales de la ciencia se han desarrollado de manera independiente unas de otras, perdiendo toda conexión vital entre ellas. Esto ha dado lugar a todo tipo de confusiones. Los mismos fenómenos y nociones tienen docenas de nombres diferentes en las varias disciplinas que se ocupan de ellos y son estudiados en cada rama científica sin referencia a sus aplicaciones en las otras. Cada rama posee su propio lenguaje, que es el privilegio de unos pocos iniciados, y excluye a los demás. Se generan muchas dificultades a causa de que la ciencia se haya separado del trabajo y de la vida diaria, se haya olvidado de sus orígenes y haya perdido de vista sus objetivos primordiales. Por esta razón, se preocupa con problemas que no son tales y a menudo pierde tiempo y energías en buscar respuestas a cuestiones muy simples.

(Pàg. 101)
- (...) Tú reconoces los sindicatos como los representantes legítimos, incluso únicos, de la clase obrera. Pero resulta obvio que esto no es así. Si nos paramos a pensarlo, vemos que los sindicatos sólo cuentan en sus filas con una minoría, no la mayoría, de los trabajadores. Y no son los sindicatos, sino los trabajadores individuales, quienes formalmente acceden a ciertas condiciones de trabajo. Por lo tanto, ¿por qué debería dárseles a los sindicatos el privilegio de representar a los trabajadores? Eso sería como concederle el voto a una minoría en un país, pero hacer que todo el mundo tuviera deberes cívicos. ¿Acaso insinúas que reconocerías una minoría como los únicos representantes legítimos del pueblo? ¿Acaso los socialistas no sois demócratas?

(Pàg. 104)
- El trabajador que intenta realizar su labor apartado de sus compañeros se convierte en una pieza en el tablero, al que incitan dependiendo de los conflictos que existan o al que le hacen falsas promesas, normalmente con motivos mezquinos y, a menudo, hostiles a sus propios intereses. No es un ser consciente, sino un simple material para ser moldeado al antojo de otros, una herramienta que podrán utilizar como deseen.

(Pàg. 114)
- (...) El esfuerzo no es más que un medio para alcanzar un propósito, mientas que la idea es el objetivo más alto que existe. La idea es micho más que las personas y todo lo que les pertenece. La idea no depende de ellos; al contrario, las personas son subordinadas a la misma (...)

(Pàg. 116)
- (...) así ocurre con todas las ideas. Cuanto más grandioso el torrente de los esfuerzos que se unen, cuanto más grande la propia idea, más débil e insignificante se vuelve el individuo en comparación con ella y más natural le resulta servirle y subyugarse para llevarla a cabo (...).

(Pàg. 118)
- (...) Un sueño, después de todo, no es más que un esfuerzo que resulta frustrado en la realidad y que entonces empujamos a ocupar la esfera de la fantasía. No todos los intentos, no obstante, resultan completamente inútiles; en esos casos el esfuerzo no recompensado no se volvió un simple sueño; más bien, al pasar sus conocimientos adquiridos a los hombres de ciencia, asumió una nueva forma: la de aspiración.

(Pàg. 121)
- (...) La humanidad avanza y se plantea nuevos retos y la supuesta verdad de esa idea se olvida. Cuando el crimen haya desaparecido por completo, también lo hará la idea de justicia. Cuando la vida y el desarrollo del hombre ya no se encuentren restringidos por la opresión, la idea de libertad también se volverá obsoleta. Las ideas nacen, luchan por sobrevivir y mueren. A menudo, una idea mata otra; así, la libertad anula la autoridad, el avance científico la religión, y surgen nuevas teorías que reemplazan las antiguas (...).

(Pàg. 127)
“(...) La democracias nunca debe apoyarse en un único individuo; no tiene derecho a hacerlo, puesto que se basa en el principio de la mayoría (...).”

(Pàg. 134)
- (...) En el pasado, razonaban con la lógica de los vivos. Querían que la vida se desarrollara y mejorara y eso los llevó a extraer varias soluciones. Hoy, sin embargo, su lógica es la de los hombres muertos. Quieren la paz y la inmovilidad, quieren que la vida a su alrededor se detenga. Lo que les ha ocurrido les pasa con frecuencia a muchas personas y a clases enteras, a las ideas y a las instituciones: simplemente se han muerto y se han convertido en vampiros (...).

(Pàg. 138)
- (...) Cuando una clase social al completo se vuelve obsoleta, los muertos empiezan a dar luz a otros muertos. Lo mismo ocurre con el mundo de las ideas (...).

(Pàg. 148) 
- (...)Te has rendido a las teorías de Netti y te han engañado. Yo no soy un muerto que ha vuelto del pasado. Soy la vida que quiere seguir siendo fiel a sí misma. Sólo esa vida tiene sentido. La vida poco honesta consigo misma sólo demuestra ser una mentira, puesto que la verdad no muta. Si ayer eras un hombre y hoy otro distinto, entonces es que has muerto durante la noche y otro hombre nuevo ha surgido, cuya vida será igual de efímera. Todo muere: tú, la humanidad, el mundo. Todo acabará sumergido en la eternidad. Sólo la verdad permanecerá inmune, porque sólo ella es eterna. Y es eterna porque es inmutable (...).

(Pàg. 159)
- (...) como ves, toda vida auténtica viene y va constantemente. Y morir es lo único que te queda por hacer (...).

 Enllaços:
Alexander Bogdánov, precedent i context, la complementarietat entre els dos llibres.

dijous, 3 d’agost de 2017

La millor història del món - Rudyard Kipling




"(...) havia tastat l’amor de dona que mata el record, i la millor història del món ja no s’escriuria mai." 






Kipling, Rudyard. La millor història del món. 
Barcelona: Males Herbes, 2016. 

Traducció de David Gálvez
Col·lecció Distorsions, 35



 Què en diu la contraportada...
«La millor història del món», reconeguda unànimement com una de les obres mestres de la literatura universal, narra la relació d’un escriptor consagrat amb un jove poeta sense talent. Quan l’autor comença a estar cansat de les visites de l’altre, el noi li comença a explicar una història extraordinària.
Complementen aquest volum el relat breu «El Jardiner», una de les peces més belles sobre el dol que va comportar la Primera Guerra Mundial —Kipling hi va perdre un fill—; es tracta d’un relat admirat per Jorge Luis Borges, que va dir que contenia un miracle que només el lector podia advertir. I les narracions ambientades a l’Índia «Al final del camí» i «L’última cavalcada d’en Morrowbie Jukes», en les quals Kipling mostra amb mà de mestre el xoc que suposava per als colons britànics conviure amb les tradicions i supersticions d’aquell continent sobrenatural.

 Com comença...
Es deia Charles Mears. Era l’únic fill de sa mare vídua, vivia al nord de Londres i venia cada dia a la City per treballar en un banc. Tenia  vint anys i patia d’aspiracions.
La millor història del món

 Moments...
(Pàg. 48)
Fins aquella nit, en Charlie no havia parlat de res que no pogués entrar dins de les experiències d’un galiot grec. Però ara –o no hi ha honestedat als llibres!- havia parlat d’una aventura desesperada dels víkings, de Thorfinn Karlsefnisalpant cap a Vinland, que és Amèrica, al segle novè o desè. Havia vist la batalla al port, i havia descrit la seva mort. Però aquesta d’ara era una capitomba en el passat molt més sorprenent. Era possible que se saltés mitja dotzena de vides i després recordés vagament algun episodi de mil anys més tard?
La millor història del món

(Pàg. 49)
(...) a un nano d’avui dia l’afecten tots els canvis de to i punt de vista, així que diu mentida tot i que desitgi dir la veritat.
La millor història del món

(Pàg. 52)
Si mai havia d’arribar al ple coneixement d’alguna cosa, no seria de la vida d’una ànima del cos d’en Charlie Mears, sinó de la de mitja dotzena: mitja dotzena d’existències separades i distintes viscudes damunt la mar blava durant l’albada del món!
La millor història del món

(Pàg. 62)
(...) no hi ha possibilitats. No es pot jugar amb els déus. És una història molt bonica. Ara que, com se sol dir, deixi-ho estar... Vull dir, deixi-ho córrer. Afanyi’s. Ell no durarà gaire temps.
Què vol dir?
El que dic. Ell mai, fins ara, no ha pensat en una dona.
La millor història del món 

(Pàg. 72)
Els Senyors de la Vida i la Mort mai permetrien a en Charlie Mears parlar amb ple coneixement dels seus passats.
La millor història del món

(Pàg. 83)
En Charlie  va parlar i parlar; mentrestant, jo, a milers d’anys d’ell, considerava els principis de les coses. Ara entenia per què els Senyors de la Vida i la Mort tanquen les portes rere nostre amb tanta cura. És per tal que no puguem recordar els nostres primers festejos. En cas de no ser així, el nostre món quedaria deshabitat en un centenar d’anys.
La millor història del món

(Pàg. 84) 
En Grish Chunder tenia raó; en Charlie havia tastat l’amor de dona que mata el record, i la millor història del món ja no s’escriuria mai.
La millor història del món

(Pàg. 92)
Els trimestres a l’escola privada i les meravelloses vacances de Nadal, Pasqua i estiu se succeïen, bigarrades i glorioses com joies en un enfilall. I com a joies les atresorava la Helen.
El jardiner

(Pàg. 96)
(...) Arribats a aquest punt, el poble havia acumulat molta experiència de guerra i , a la manera anglesa, havia desenvolupat un ritual per encarar-s’hi. Quan l’empleada en cap de correus va lliurar a sa filla de set anys el telegrama oficial que havia de dur a la senyoreta Turrell, va comentar al jardiner del rector: “Ara li ha arribat el torn a la senyoreta Helen”. I ell va respondre, pensant en el seu fill: “Bé, ha durat més que d’altres.”
El jardiner

(Pàg. 98)
En Michael havia mort i el seu món s’havia aturat i ella s’havia integrat, en xoc total, en aquesta detenció. Ara ella s’estava quieta i el món marxava endavant però no la concernia, no l’afectava de cap manera o en cap grau. Ho sabia per la facilitat amb la qual podia deixar caure el nom d’en Michael en una conversa i inclinar el cap en l’angle adequat, com a resposta al murmuri de compassió adequat.
El jardiner 

(Pàg. 107)
(...) Però per què m’ho explica? –va preguntar la Helen amb desesperació
Perquè estic tan cansada de mentir. Cansada de mentir, sempre mentir, any rere any. Quan no he dit mentides, les he hagudes de representar i he hagut de pensar-hi, tothora. Vostè no sap el que això significa. Ell ho era tot per a mi, tot el que no hauria hagut de ser, l’única cosa real, l’únic que m’ha passat en tota la vida. I he hagut de fer veure que no ho era. He hagut de mesurar cada paraula que he dit i pensar quina mentida diria a continuació, durant anys i anys!
Quants anys? –va preguntar la Helen.
Sis anys i quatre mesos, abans, i  dos i tres quarts, després. Des de llavors he anat a visitar-lo vuit vegades. Demà serà la novena i... i no puc, no puc anar-hi un altre cop sense que no ho sàpiga ningú al món. Vull ser honesta amb algú abans d’anar-hi. M’entén? No m’importa per a mi. Mai he estat honesta, ni tan sols quan era una nena. Però ell no s’ho mereix. Així que... que havia de dir-li-ho. No puc continuar amagant-ho. No puc!
El jardiner

(Pàg. 116)
Hi ha molts llocs a l’Orient on no és bo ni amable deixar de veure els coneguts, ni que sigui tan sols durant una breu setmana.
Els jugadors no eren conscients de tenir cap consideració especial pels altres. Es barallaven cada vegada que es trobaven però sentien el desig ardent de trobar-se, igual que els homes privats d’aigua desitgen beure’n. Eren gent solitària que entenia el significat terrible de la soledat. Tots ells eren menors de trenta anys, massa d’hora perquè cap home posseeixi un coneixement d’aquesta mena.
Al final del trajecte

(Pàg. 138)
La capacitat d’allotjament d’un solter és tan elàstica com simple n’és el parament.
Al final del trajecte

(Pàg. 139)
L’atmosfera de dins era de només quaranta graus, com testimoniava el termòmetre, i estava carregada amb la sentor dels llums de querosè mal esmocats. Aquesta pudor, combinada amb la del tabac natiu, el maó cuit i la terra seca, fa que a molts homes forts el cor els caigui als peus, perquè és l’olor del Gran Imperi de l’Índia  quan es transforma durant sis mesos en una casa de turment
Al final del trajecte.

(Pàg. 196)
La mort, que havia posat la mà sobre aquests homes un cop tot i haver-se abstingut de colpejar-los, ara semblava haver-se’n allunyat. La major part de la nostra companyia eren homes vells, vinclats, desgastats i retorçats pels anys, i dones tan envellides que semblaven les mateixes Parques.
L’estranya cavalcada d’en Morrowbie Jukes

 Altres n'han dit...
La finestra digital, Núvol (Marc Soler), The Daily Avalanche, amb èmfasi.

 Enllaços:
Rudyard Kipling, el context històric de l'autor, metempsicosis, l'impacte de la Gran Guerra, qui és el jardiner?.

 Llegeix-lo:
Anglès: The finest story in the world (html), The strange ride of Morrowbie Jukes (html)
Espanyol: El jardinero (html), Al final del callejón (html), La extraña cavalgata de Morrowbie Jukes (html).

dimarts, 1 d’agost de 2017

Libre de Meravelles: volum III - Ramon Llull





"(...) tot lo major plaser que·n enteniment de hom pot haver, és entendre."


Llull, Ramon. Libre de Meravelles: volum III
Barcelona: Barcino, 1982.



Col·lecció Els nostres clàssics, 42




 Com comença...
Comença lo ·VIII·  libre, qui és d’ome.

Longament anà Fèlix per una via, que no atrobà neguna cosa de què·s meravellàs, tro que sdevench en ·I· camp hon ovelles staven en ·I· prat, en lo qual era entrat ·I· lop qui aquelles ovelles auceya e devorave.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[PRÒLEG]

 Moments...
(Pàg. 9)
- (...) més val honor vertadera de ·I· hom, que laor falsa de ·M· homens.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[PRÒLEG]

(Pàg. 16)
La forma e la matèria són ·I· cors, en qui és la censualitat, per la qual hom ha ·V· senys, los quals són veer, hoir, adorar, gustar, sentir. Aquesta censualitat és appellada forma sensitiva; e·l subjech de aquesta és lo cors vegetat, e sensetat, imaginat, e racionat, e mogut a ésser cors humà.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[XLIIII] QUÈ ÉS HOME

(Pàg. 17) 
Per la imaginació imagina hom les coses sensibles; e con hom no ha en presència les coses que hom ha sentides ab senys corporals, adonchs la imaginativa les reté e les representa a hom en aquella disposició de la obra corporal, segons la qual hom ha vist, e hoït, ho gustat, ho odorat, o sentit. Ab imaginació imagina hom la disposició de la obra corporal, axí com en scriure, en pintar, en edificar castells e palaus, naus e les altres coses de açò semblants. Aquesta imaginació és appellada forma o potència imaginativa, e és virtut de imaginar.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[XLIIII] QUÈ ÉS HOME

(Pàg. 18)
(...) la rahon del hom és molt mellor e pus noble forma que totes les altres, e és senyorajant al moviment de les altres; e per son moviment e virtut se mouen totes les altres.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[XLIIII] QUÈ ÉS HOME

(Pàg. 19)
(...) Amable fill, de totes aquestes coses demunt dites, ço és saber, de formes e per matèries, que en hom són moltes e diverses, se segueix una forma qui és appellade forma humana, la qual és composta e ajustada de moltes formes, e composta una matèria humana de moltes matèries. E la forma humana e la matèria humana són la essència de hom, e hom és l’ésser compost e ajustat de forma e matèria humana. E açò, que jo, bell fill, vos he dit e significat, és hom.-
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[XLIIII] QUÈ ÉS HOME 

(Pàg. 27)
Sènyer –dix Fèlix-, ¿Per què Déus féu hom en condició que pogués peccar?-. Respòs lo ermità, e dix que si Déus faés hom en condició que pogués menbrar, entendre e amar Déu, e que no pogués Déus oblidar, ignorar e desamar, fóra la fi per què hom fóra, per la bonea de Déu e no per la justícia, e foren la bonea e la justícia de Déu contràries en granea, lo qual contrari és impossible.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[XLV] DE QUÈ ÉS HOME

(Pàg. 29) 
(...) ço que és ànima racional, és vida, ço és saber, que memòria, enteniment e volentat són de natura de vida speritual, e lur viure és ésser, que és la ànima, enaxí com l’ésser del sol, que és luir de forma de lugor e de matèria de lugor. Vida corporal de hom està per ajustament de elements hon és compost aquell cors, segons que havets entès; e aquella vida és appellada vida vegetativa, lo viure de la qual és per la obra de la vegetal potència; e aquell cors viu per menjar, beure, alenar, sentir calt e fret, e per les coses semblants a aquestes (...).
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[XLVII] PER QUÈ VIU HOME

(Pàg. 36)
E aytant com hom és pus noble creatura que fembre, de aytant fembra deu més amar haver fill que filla, per ço que de si mateixa hage fill, hon hage més de semblança de Déu que en filla.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[XLVIII] PER QUÈ AMA HOME HAVER FILLS

(Pàg. 42)
Ermità sènyer –dix Fèlix-, ¿hom, per qual natura enveleix?-. Lo ermità, resòs e dix que aquella demanda mateixa féu ·I· scolà a son mestre, lo qual mestre mostrà a son  scolà ·I· canal de molí que era envellesida per lo passament que la ayga na feya. –Bell amich –dix lo ermità-, lo cors del hom és vas en lo qual entre e ix ·I· elament en altre, sens negun cessament; e en lo cors del hom se fa trensmutació de una cosa en altre, enaxí com lo pa, e·l vi, e la ayga, e l’altra vianda que hom reeb, que·s tremuda en sanch e en carn de hom; e per la resistència que la ·Iª· cosa fa a la altre, se fa la corrupció per la qual hom ha enclinament a vellesa.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[L] HOME PER QUÊ ENVELLEIX

(Pàg. 46)
Mort corporal és con cors e ànima se depertéxen; mort speritual és con hom pecca mortalment.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[LI] PER QUÈ MOR HOME

(Pàg. 54)
Segons natura, tot lo major plaser que·n enteniment de hom pot haver, és entendre; e açò és per ço car entendre per ésser pus semblant a entendement que neguan altre cosa.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[LIIII] DEL PLER QUE HOM HA EN ENTENDRE.

(Pàg. 72) XXX
“(...) En aquest libre ha stòries de bataylles, de ciutats e naus e galees, e deserets reys; e de totes les altres coses antigas que són passades, fa aquest libre memòria per figures. Aquest libre, sènyer rey”, dix lo donzell, “féu aquest sant ermità, qui fo philòsof; e de tots los libres que poch atrobar, ell trasch totes les istòries que poch trer; e de tot ço que que veïa fer las hòmens e a les bísties e aucells e peiys, ell feya libres e ho posava en figuras".
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[LVII] PER QUÈ HA HOM PLAER EN OYR

(Pàg. 76)
(...) en infern pudiran tots los corsos dels hòmens, e pudirà lur alè, e lurs menbres pudiran, segons los peccats que en aquest món hauran feyts ab aquells menbres.
Segons natura, tot lo major plaser que·n enteniment de hom pot haver, és entendre; e açò és per ço car entendre per ésser pus semblant a entendement que neguan altre cosa.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[LVIII] PER QUÈ HA HOM PLAER EN ODORAR

(Pàg. 86)
(...) los hòmens mundans amen més lo plaer corporal que no fan lo plaer sperital; e per açò volen sentir plaer en tocant coses de plaser e en jaser moll, e en vestir draps prims e mols, e volen sentir plaer en escalfant con an fret, e en reffredant can han calor, e esquiven treball e moviment; per què ve sentiment qui dóna desplaer.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[LX] PER QUÈ HA HOM PLER EN SENTIR

(Pàg. 106)
(...) Fill, los crestians qui són hòmens lechs, són tenguts de guardar e de mantenir la fe ab força de armes; los clergues la deuen mantenir ab força de rahons e de Scriptures, de oracions e de santa vida-.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[LXIII] DE FE E DESCREENÇA

(Pàg. 112)
(...) los hòmens que són en peccat e cuyden venir a salvació, no han sperança; car si sperança havien, seguir s’ia que sperança e peccat haguessen concordança, la qual concordança és impossible; e dix que aquella cosa no és sperança, ans és falça creança e falça oppinió, la qual han per ço cor àman desordonadament salvació e temen dempnació.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[LXIIII] DE SPERANÇA E DE DESESPERANÇA

(Pàg, 131)
(...) Membrar, entendre e amar virtuts, e membrar, entendre e desamar vicis és occasió de saviea; e lo contrari és occasió de follia.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[LXVII] DE SAVIESA E DE FOLLIA

(Pàg. 141)
(...) Sènyer –dix Fèlix-, Déus ¿per què dóna a hom poder de peccar? Car gran meraveylla me’n dó-. –Fill –dix lo ermità-, en  hom ha Déu creat franch arbitre, lo qual hom no hauria si peccar no podia en poder peccar, e que lo poder vença si mateix en no peccar, e complesca si mateix en desamar peccat. Açò és granea de poder, e és contra fravoltat de si mateix.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[LXVIII] DE PODER E FREVOLTAT 

(Pàg. 174)
Una vegada se sdevench que Granea e Poquea se encontraren, e faeren matrimoni, e hagueren ·Iª· filla que fo Humilitat. Aquella filla fo engendrada donat Granea e Poquesa de si matexa, e estant Poquesa dejús Granea humilment, e faent-li totes les vegades reverència e honor, e ab volentat que Granea fos totes les vegades major que ella.
[LLIBRE VIII. D’HOME]
[LXXII] DE HUMILITAT E·D’ERGULL 

 Libre de Meravelles a Lleixes:
volum I, volum II, volum IV.