diumenge, 25 de gener de 2009

-Uf, va dir ell - Quim Monzó


Monzó, Quim. -Uf, va dir ell
Barcelona: Edicions dels Quaderns Crema, 1978






>> Què en diu la contraportada...
Un coit que es perllonga durant lustres i lustres; un incansable devorador de lletres; un trist oficinista a Lloret, tractant de lligar; un contrabandista de papallones; quatre lladregots de mig pèl; Déu creant -força matusserament- l'univers; un nàufrag frustrat; una noia amb sines farcides d'ocells i de vegetació; un tastaolletes que viu després de mort... Tot aquest prodigiós ventall imaginatiu ha estat treballat fins a convertir cada conte en una obra perfecta, rodona i indefugible. La crítica ha considerat -Uf, va dir ell com un dels millors llibres de narrativa de la dècada.

>> Com comença...
A hores d'ara se me'n fot, m'importa ben poc; millor encara: no m'importa gens tot el que ha succeït. Aigua passada no mou molins, que diuen no sé on. L'únic que vull és veure, altre cop, els cels de color pipermint i els estels que espurnegen dins del cove dels seus ulls. Però aquest cop, si em fos permès, voldria inundar-la de blancor. Perquè tot plegat comença a atipar-me una mica, cosa que esdevé sorprenent si tenim en compte que sóc un home summament pacient, però és que aquesta és una història immemorial que comença quan jo encara era jove i la besava tendrament, dins del landó llogat que el cotxer havia deturat a frec d'una illa de llum, vora la mansió neoclàssica (d'un neoclàssic tardà) on havíem d'estimar-nos tant.
(Història d'un amor)

>> Moments...

(Pàg. 56)
M'imagino que, quan em miren, em censuren la presència: on vas tu, amb els teus vint-i-quatre anys de mè?, i no saps si cal acotar el cap demanant perdó, perquè les generacions volen i abans que te n'adonis has canviat els pantalons curts de nin conformista per les primeres arrugues al voltant dels ulls, i la il·lusió de la primera grifotada ha deixat pas a la indiferència total davant qualsevol experiència de les que abans t'haguessin tornat boig. Vet aquí la vellesa. (Fum)

(Pàg. 46)
(...) així que foto el camp i em compro unes french fries a un bar blanc, de formica -¿o és fòrmica?- i plàstic, i vaig introduint-me-les dins la boca assegut a un banc del passeig, cara al mar amb la samarreta nova i suada -més que res a les aixelles- que em vaig comprar, eb vermell, ahir, i em miro el celot, tan gran i fosquíssim i ple de groguencs punts blancs, en fi, filosofies ara!, llenço la caixeta oliosa on estaven les fries i em foto altre cop dins del laberint de carrers, souvenirs, carn tèbia, eh, xaval, ep, què hi ha? (Splassshhf)

(Pàg. 83)
En lo principi és la nit: una nit falsament eterna que mai no esdevé ni tan sols matinada (...)
(La creació)

(Pàg. 95)
No sentiré cap mal enlloc; la mort és una cosa agredolça, com un menjar xinés. (Ressenya d'una depressió suïcida)

(Pàg. 104)
(...) però aquell cadàver no em deixava mai, com si volgués fer-se'm present a tothora, foll brut vell trist estúpid cadàver, constantment retornant fins que un dia desaparegué i mai més no vaig tornar a veure'l, com si se l'haguessin menjat el peixos. I fou a partir de la seva desaparició que vaig prendre consciència de la meva solitud i vaig pensar -com no?- en Robinson Crusoe, i vaig fotre'm a cercar Divendres - o Dimarts o Dimecres o Dijous o Dissabtes o Diumenges- però ni una puta ànima humana no comparegué. (Sobre la futilitat dels desigs humans)

(Pàg. 111)
Hi havia una distància tan gran entre aquelles dues imatges que se superposaven, ençà i enllà del vidre (una: el vell geperudet que pagava amb un duro el got de vi negre; i l'altra: tu, la noia daurada, d'ulleres fosques, aparcant el citroën mehari color taronja) , que mai no hauria imaginat que hi entraries, al bar de fòrmica lluent on jo esgotava el primer gintònic de la nit nadona. Quan vas seure al tamboret, just al meu costat, vaig entendre - d'un forma boirosa- que, a voltes, el món roda com cal. (Noia del mehari)

(Pàg. 123)
M'apallissà verbalment fins a fer-me penedir de l'actitud contemplativa que havia pres davant la vida. Un cop penedit, m'oferí feina en una agència de publicitat en la qual tenia quelcom a veure. La tasca era angoixant: redacció de textos per a clients neuròtics que no sabien en absolut què volien i, a la primera de canvi, desistien d'anunciar-se. La crisi, deien, i jo no sé de quina crisi parlaven (des que vaig néixer sempre hi ha vora meu qualcú que parla de crisi). (Confidència)

(Pàg. 125)
A més de tastaolletes sempre he estat un cagadubtes. El que volia dir-vos és que un dia, mentre estava de vacances a Cadaqués, em vaig morir. (Confidència)

>> Altres han dit...
Relatsencatalà

>> Enllaços
Quim Monzó, el conte com a gènere, l'estil d'en Monzó, splasshh...catalanglish, borratxera d'adjectius, mehari, agència de publicitat, Lloret de Mar, crisi economica recurrent, salses xineses i d'altres, la importància del Temps



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada