dimarts, 23 de desembre de 2014

El fil de l'horitzó - Antonio Tabucchi





"(...) si un no té el coratge d'anar més enllà no entendrà mai, només es veurà constret a interpretar tota la vida sense saber per què."

Tabucchi, Antonio. El fil de l'horitzó. 
Barcelona: Pòrtic, 1987

I filo dell'orrizzonte. Traducció de Santiago Albertí i Marta Albertí
Col·lecció El brot, 46



 Què en diu la contraportada...
"Aquest llibre és deutor d'una ciutat, d'un hivern particularment fred i d'una finestra. Escriure'l no m'ha procurat gaire alegria. Tanmateix he notat que, com més s'envelleix, més es tendeix a riure sol."


 Com comença...
Per a obrir els calaixos cal girar la maneta de palanca, tot pitjant. Aleshores la molla es desenganxa, el mecanisme es dispara amb un lleu clic metàl·lic, es posen automàticament en moviment els coixinets de boles, els calaixos estan lleugerament inclinats i s'escorren tots sols sobre petites vies. De primer apareixen els peus, després el ventre, després el tronc, després el cap del cadàver.

 Moments...
(Pàg. 16)
(...) ella vindrà a trobar-lo al matí i estaran junts fins al vespre, ell prepararà un mos ràpid per prendre a la cuina i passaran la tarda sencera al llit; ella li xiuxiuejerà que és llàstima haver-se conegut tan tard, quan els jocs eren fets; està segura que amb ell hauria estat feliç, potser també ho pensarà ell, però per encoratjar-la dirà que no, una cosa és ser amants i una altra cosa és ser cònjuges, la quotidianitat és el pitjor enemic de l'amor, l'esclafa.

(Pàg. 30)
Spino ha comprès que aquell mort en qui pensava no importava a ningú, era una petita mort dins el gran ventre del món, un insignificant cadàver sense nom i sense història, una deixalla de l'arquitectura de les coses, un residu.

(Pàg. 41)
(...) "No sé si li agradarà, pare", ha afegit, "és un llibre que parla de les estranyes combinacions de la vida."
El sacerdot ha somrigut i l'ha mirat amb indulgència. "Només Déu coneix totes les combinacions de l'existència, però només a nosaltres ens pertoca de triar la nostra combinació d'entre totes les possibles", ha dit, "només a nosaltres". I dient això ha empès el llibre cap al seu interlocutor.

(Pàg. 48)
Ha estampat la fotografia sencera, tot deixant encesa l'ampliadora uns segons més que no calia perquè la foto de contacte era massa exposada. A la cubeta del reactiu semblava que als contorns els costés de delinear-se, com si una realitat llunyana i escolada, irrevocable, es resistís a ser ressuscitada, s'oposés a la profanació d'ulls curiosos i estranys,, al despertar en un context que no li pertanyia. Aquell grup de família, ho ha sentit, es refusava a tornar a exhibir-se a la llotja de les imatges per satisfer la curiositat d'una persona estranya, en un lloc estrany, en un temps que ja no és el seu. Ha comprès també que evocava fantasmes, que tractava d'extorsionar-los, amb la innoble estratagema de la química, per a una complicitat coaccionada, un equívoc compromís que ells, contraents ignars, subscrivissin amb una posa improvisada adreçada a un fotògraf d'aleshores.  Equívoca virtut de les instantànies!

(Pàg. 52) 
El senyor Poerio té un somriure amable, ulleres de lents gruixudes que li fan uns ulls petits i llunyans. Sembla defensat per un inexpugable candor, deu ser l'edat, com la consciència de ser ja passat.

(Pàg. 63) 
Hi ha dies en els quals la bellesa gelosa d'aquesta ciutat sembla desvetllar-se: en les jornades límpides, per exemple, de vent, quan una brisa que precedeix el llebeig escombra els carrers tot espetegant com una vela tibada. Aleshores les cases i els campanars adquireixen una nitidesa massa real, de contorns massa nets, com una fotografia contrastada,  la llum i l'ombra s'enfronten amb prepotència, sense conjugar-se, i dibuixen escaquers negres i blancs de claps d'ombra i d'enlluernaments, de carrerons i de placetes.

(Pàg. 69) 
- Escolta, Harpo -ha dit ell-, si un no té el coratge d'anar més enllà no entendrà mai, només es veurà constret a interpretar tota la vida sense saber per què.
Harpo ha cridat un cambrer i li ha demanat de beure. "Però qui és ell, per a tu?", ha preguntat a poc a poc, "és un desconegut, no compta per a res en la teva vida". Parlava en un murmuri, estava neguitós i les seves mans estaven nervioses.
- I tu? -li ha dit Spino- Tu qui ets, per a tu? Ja saps que si un dia volies saber-ho t'hauries de buscar tot al voltant, reconstruir-te, escorcollar calaixos vells, recuperar testimonis d'altres, empremtes escampades d'ací i d'allà, i perdudes? Tot és fosc, et cal anar a les palpentes.

(Pàg. 86)
(...) I ha pensat que hi ha un ordre de les coses i que res no succeeix per atzar; i l'atzar és precisament això: la nostra impossibilitat de copsar els veritables nexes de les coses que són, i ha sentit la vulgaritat i la supèrbia amb què unim les coses que ens volten.

 Altres n'han dit...
Asteriscos y subrallados, Los Diez, Por qué no leer.

 Enllaços:

diumenge, 21 de desembre de 2014

El diable al cos - Raymond Radiguet



"(...) l'amor, que és l'egoisme de dos, ho sacrifica tot per a ell mateix i viu de mentides."


Radiguet, Raymond. El diable al cos.
Barcelona: Viena Edicions, 2010

Le Diable au corps. Traducció de Josep Maria Pinto.
Col·lecció Clàssics moderns.




Què en diu la contraportada...
Amb només vint anys, Raymond Radiguet ho havia fet pràcticament tot: havia viscut sense preocupar-se de res en l’alegre París de començament de segle, havia tastat amb delit tot allò que se li havia ofert, havia fascinat els cercles intel·lectuals i havia escandalitzat la societat benpensant, i, de cop, s'havia extingit amb una mort sobtada, poc després de revisar les proves d’impremta de la seva petita gran novel·la: El diable al cos.

En aquesta obra, Radiguet parla obertament de la iniciació sexual d'un adolescent amb una dona més gran que ell, casada amb un militar que ha estat mobilitzat al front durant la Gran Guerra. Però, sobretot, parla de l'irrefrenable arravatament de la passió, de les contradiccions d'una edat en què res dura gaire encara que sembli per sempre, de la gelosia i la possessió, del cinisme i l'heroïcitat. I ho fa com mai ningú no s'havia atrevit fins aleshores.

  Com comença...
Ja sé que m'exposo a força retrets. Però què hi puc fer? És culpa meva haver det dotze anys pocs mesos abans que es declarés la guerra? Sens dubte, els transtors que em van venir d'aquell període extraordinari van ser d'una mena que no experimentem mai en aquesta edat; però, com que no hi ares prou fort per envellir-nos malgrat les aparences, m'havia de captenir com un nen en una aventura en què fins i tot un home s'hauria sentit desconcertat.

 Moments...
(Pàg. 42)
(...) després d'haver tastat en companyia de la Marthe els encants de la llibertat, els vaig voler tastar tot sol, i més tard buscar-me adeptes. La llibertat se'm va convertir de seguida en una droga.

(Pàg. 51)
El seu son era un pretext per posar els seus braços al voltant del meu coll, i un cop desperta, amb els ulls humits, dir-me que acabava de tenir un somni trist. Mai no me'l volia explicar. Jo aprofitava el seu son fals per respirar els seus cabells, el seu coll, les seves galtes ardents, fregant-les amb prou feines per tal que no es desvetllés; tot plegat, carícies que no eren, com s'acostuma a creure, la xavalla de l'amor, sinó més aviat la joia més exquisida, a la qual només pot recórrer la passió.

(Pàg. 52)
La vaig besar, sorprès de la meva audàcia, mentre que en realitat era ella qui, quan jo m'acostava al seu rostre, havia atret el meu cap contra la seva boca. Les seves dues mans s'aferraven al meu coll; no s'hi haurien pas aferrat més furiosament en un naufragi. I jo no entenia si volia que la salvés o bé que m'ofegués amb ella.

(Pàg. 66)
En qualsevol altre moment, desitjar la mort del seu marit hauria estat una quimera infantil, però aquest anhel esdevenia quasi tan criminal com si jo l'hagués matat. Devia la meva felicitat naixent a la guerra, i n'esperava l'apoteosi. Esperava que la guerra es posaria al servei del meu odi com un anònim que comet el crim en nom nostre.

(Pàg. 69) 
Considerar la mort amb calma només compta si la considerem sols. La mort de dos ja no és la mort, ni tan sols per als incrèduls. Allò que ens entristeix no és deixar la vida, sinó abandonar allò que li dóna sentit. Quan un amor és la nostra vida, quina diferència hi ha entre viure plegats i morir plegats?

(Pàg. 71) 
M'afectava que la Marthe hagués pogut enganyar la seva mare sense escrúpols, i la meva mala fe li retreia que pogués mentir. I tanmateix, l'amor, que és l'egoisme de dos, ho sacrifica tot per a ell mateix i viu de mentides.

(Pàg. 97)
Érem al mes de maig. Veia menys la Marthe a casa seva, i no hi dormia si no era que havia pogut inventar a casa meva una mentida per quedar-m'hi també al matí. La inventava un o dos cops per setmana. L'èxit perpetu de la meva mentida em sorprenia.

(Pàg. 99)
La meva, diguem-ne, idea fixa de posseir-la com no l'havia posseït en Jacques, de besar un racó de la seva pell després d'haver-li fet jurar que mai no s'hi havien posat altres llavis que no fossin el meus, no era sinó llibertinatge. Que potser me n'adonava? Tot amor comporta la seva joventut, la seva edat madura, la seva vellesa. Potser ja estava en aquest últim estadi en què l'amor ja no em satisfeia sense algunes recerques.

(Pàg. 101)
Un perfum de provisionalitat m'excitava els sentits. El fet d'haver tastat plaers més brutal, més semblants als que s'experimenten sense amor amb la primer que arriba, m'ensopia els altres.

(Pàg. 131)
Uns mesos més de gràcia i hauríem de triar: o viure en la mentida o en la veritat, i no pas més còmodes en l'una que en l'altra.

(Pàg. 144)
La infantesa busca pretextos. Obligada sempre a justificar-se davant dels pares, acabar mentint resultava del tot inevitable.

(Pàg. 145) 
No em vaig poder estar de justificar-me, en veu baixa. Ella va brandar el cap: "M'estimo més -va murmurar- ser infeliç amb tu que feliç amb ell". Vet aquí unes paraules d'amor que no volen dir res, i que fa vergonya de repetir però que, quan les pronuncia la boca estimada, ens embriaguen.

 Altres n'han dit...

 Enllaços:

dissabte, 20 de desembre de 2014

Notícies de tres ratlles - Félix Fénéon





"Al Voló, uns oficials espanyols han injuriat un turista francès culpable d'aquest grafit: Visca Catalunya!."





Fénéon, Félix. Notícies de tres ratlles. 
Barcelona: L'Avenç, 2012

Traducció de Joan-Lluís Lluís
Col·lecció Literatures  i

è Què en diu la contraportada...
Les «notícies de tres ratlles» són un objecte literari no identificat. El diari parisenc Le Matin va publicar a partir de 1905 notícies curtes que circulaven per telègraf. L’arribada de Félix Fénéon va transformar aquesta monòtona secció en una atracció diària. Entre maig i novembre de 1906, Fénéon va fer de la recopilació de notícies breus un exercici estètico-polític. Abans de Fénéon, un tren que descarrilava era un tren que descarrilava. Amb ell, el mateix descarrilament esdevenia una altra cosa: potser una obra literària, potser una obra de subversió política. Així, les «notícies de tres ratlles» van esdevenir «Contes de tres ratlles» o, fins i tot, autèntics «haikus periodístics».

è Com comença...

El cadàver del sexageneri Darlay penjava d'un arbre, a Arcueil, amb aquest rètol: "Massa vell per treballar".

è Moments...
(Pàg. 13)
En un cafè del carrer Fontaine Vautour, Lenoir i Atanis, a propòsit de les seves dones absents, han intercanviat alguns trets.

(Pàg. 14)
El dunkerquès Scheid ha disparat tres vegades contra la seva dona. Com que fallava repetidament ha apuntat la seva sogra: l'encertà.

(Pàg. 16)
Un munt de mastegots han estat intercanviats, a Hennebont, entre rojos i esquirols, entre partidaris de la vaga i obrers més dòcils.

(Pàg. 20)
Un penjat, en situació des de feia dos mesos, ha estat descobert a l'Estérel. A cops de bec, uns ocells ferotges l'havien desfigurat absolutament.

(Pàg. 23)
Duel. El pit d'un president de condecorats militars, el Sr. Armieux, ha estat foradat per tres bales pel Sr. Pinguet, del Petit Fanal, d'Orà.

(Pàg. 24)
Sense que cap fes diana, sis trets han estat bescanviats, a la muntanya del Roule, entre l'alcalde de Cherbourg i un periodista.

(Pàg. 26)
Tan bon punt hagué ensumat el seu rapè, A. Chevrel esternudà i, caient del carro de farratge que menava des de Pervenchères, expirà.

(Pàg. 30)
Una europea de Tunísia fou raptada, a Medjez, per dos àrabs disbauxats. Pogué fugir, encara intacta, però ja mig nua.

(Pàg. 34)
El Sr. O. Calestroupat conegué, a la Cambra, una dona gens desdenyosa. Vesprada galant; despertar tètric: li havia furtat 11.250 francs.

(Pàg. 35)
V. Petit, de Marizy-Sainte-Geneviève, volia morir, però amb alegria; begué dos litres de
vi i un litre d'aiguardent i morí, efectivament.
(...)
Un ràpid ha passat a damunt de dos coixinets de 12 kg col·locats a la Taye per desconeguts. Petit sacseig.

(Pàg. 36)
Eugène Périchot, de Pailles, propr de Saint-Maixent, acollia la Sra. Lemartrier a casa seva. Eugène Dupuis vingué a cercar-la-hi. El mataren. L'amor.

(Pàg. 37)
En veure que la seva gorra de forestal volava, Christian, que baixava en carro el pendent de Vologne, saltà, i caient, es matà.
(...)
Al carrer Championnet, Hutter, que bescanviava trets amb Poittevin, policia, tocà un badoc, el nen Guinoseau.

(Pàg. 45)
Suors, prostració, erupció papulovesiculosa: febre picarda. A Rouillac, de cinc-cents habitants, cent cinquanta la tenen.

(Pàg. 47)
A la vora del riu, a Saint-Cloud, han estat descoberts el sabre i l'uniforme del soldat Baudet, desaparegut l'11. Crim, suïcidi o posada en escena?

(Pàg. 49)
Raoul G., d'Ivry, tornà d'improvís i, marit sense delicadesa, foradà amb un ganivet la seva dona, que s'esbargia als braços d'un amic.

(Pàg. 50)
Com? Tanta mainada dalt de la meva paret? Amb vuit escopetades, el Sr. Olive, propietari tolonès, els en féu fugir, ensangonats.

(Pàg. 51)
En un partit de revòlver entre brètols, a la ronda de Belleville, dos badocs, dissortats, la passada nit, foren ferits.

(Pàg. 58)
A 80 anys, la Sra.  Saout, de Lambézellec, començava a témer que la mort l'hagués oblidada i, quan la seva filla hagué sortit, es penjà.

(Pàg. 61)
Vull beure! cridava Ducharles, també anomenat Bambula i, veient-se impedit de fer-ho, polvoritzà amb cinc bales les fioles d'unc café de Corbeil

(Pàg. 62)
Un rentaplats de Nancy, Vital Frérotte, que havia tornat de Lourdes curat per sempre més de la tuberculosi, ha mort diumenge erròniament.

(Pàg. 64)
A Cozes, 150 soldats sortits de Rochefort per maniobrar s'han quedat palplantats. La calor. I eren soldats colonials.

(Pàg. 66)
Tot i que el Sr. Jules Kerzerho presidia una societat de gimnàstica ha estat aixafat, bo i saltant en un tramvia, a Rueil

(Pàg. 68)
El Sr. Dickinson, de Choisy-le-Roy, vagarejava al seu terrat. Un lladre! Tres policies s'hi enfilaren i el somnàmbul caigué.

(Pàg. 69)
Quatre-cents eclesiàstics reberen, a l'estació de Moulins, Mons. Lobbedey, el seu nou bisbe. Cinc d'entre ells foren arrestats en ple furor sagrat.

(Pàg. 74) 
Al Voló, uns oficials espanyols han injuriat un turista francès culpable d'aquest grafit: Visca Catalunya!.

(Pàg. 76)
A Bourdeus, el Sr. Fallières ha fet comparèixer el maquinista del tren que l'hi havia dut i, magnànim, li ha donat la mà.
(...)
Ja no hi ha cap déu per als borratxos: Kersilie, de Saint-Germain, que havia confós la finestra amb la porta, ha mort.

(Pâg. 83)
Encès pel seu fill de cinc anys, un petard de senyals de tren esclatà sota les faldilles de la Sra. Roger, a Clichy: les destrosses foren considerables.

(Pàg. 89)
700 francs i el títol de pubilla de Puteaux clamen la virtut de l'armillera Françoise Vigneron, del carrer dels Hors-Bouts, 15.

(Pàg. 91)
La Sra. Olympe Fraisse narra que, al bosc de Bordezac, un faune infligí meravellosos ultratges al seus 66 anys.

(Pàg. 93)
Des de fa temps cap de turc del seu company de taller Boissonet, Canet, de Saint-Cloud, ha estabornit aquest a cops de soldadora.

(Pâg. 95)
Els Srs. Weiss, Roubaud, etc., s'han embarcat a Pauillac. Estudiaran, al Congo, la malaltia de la son. Els negrots dormen massa.

(Pàg. 96)
Un flascó flotava. Mauritz, de Sèvres, s'inclinà per agafar-lo i caigué dins el Sena. Es troba ara al dipòsit de cadàvers.

(Pàg. 101)
Xerraire irascible, Convest, de Thiais, ventà un cop de barra de ferro al cap del seu interlocutor, Milot, de Choisy-le-Roy.

(Pàg. 102)
Prop de Gonesse, Louise Ringeval, de quatre anys, caigué d'un directe, fou recollida per un ràpid i arribà, al carrer Daval, 16, de París, a penes esgarrinxada.
(...)
Renaud fou ben desafortunat de passejar-se a l'abast del fusell del professor Thalamas, el qual caçava a Gambais. A hores d'ara, agonitza.

(Pàg. 105)
Émilienne Moreau, de la Plaine-Saint-Denis, es tirà a l'aigua. Ahir saltà del quart pis. Encara viu, però s'ho està pensant.

(Pàg. 109)
L'amor. A Mirecourt, Colas, teixidor, disparà un tret al cap de la Srta. Fleckbenger i tot seguir es tractà amb el mateix rigor.

(Pàg. 112)
Fer la volta al món: per tal de seguir aquest programa, Louis Legrand, Bedroux i Lenoël, que sumen 36 anys, s'han escapat de la colònia de Gaillon.

(Pàg. 117)
A les cinc, Marie Leca estava contractada com a criada pel Dr. Metzger;  a les vuit, marxava, enduent-se 10.000 francs en pells i joies.

(Pàg. 123)
Robin i Cugnien han estat descoberts ferits, a Versalles. Víctimes d'una agressió, digueren. Duelistes a ganivetades, més aviat.

è Altres n'han dit...
El mono de tinta, La Finestra Digital, El placer de la lectura.

è Enllaços:
Félix Fénéon, retrat d'un autor polièdricliteratura fotogràfica, contextfaits divers, claus, precursor de les tecnologies de la urgència, tastet actualitzat.

è Llegeix-lo
Francès (Le Matin, 1906)

dissabte, 13 de desembre de 2014

Vals con Bashir - Ari Folman i David Polonsky




"Aquella noche...por primera vez en veinte años... tuve un horrible flashback de la guerra del Líbano."







Folman, Ari i Polonsky, David. Vals con Bashir.
Barcelona: Salamandra, 2009


Waltz with Bashir. Traducció de Isabel Margelí   i


è Què en diu la contraportada...
Beirut, septiembre de 1982. Mientras las tropas israelíes acordonan la zona, las milicias cristianas entran en los campos de refugiados de Sabra y Chatila y perpetran la masacre de cientos, si no miles, de palestinos. Ari Folman, autor de este libro, fue uno de aquellos soldados israelíes, y durante más de veinte años no logró recordar nada del horror de aquella noche ni de las semanas siguientes.
Sin embargo, el sueño recurrente e inquietante de un amigo lo motiva para buscar la verdad sobre la guerra del Líbano y encontrar respuesta a una pregunta crucial: ¿qué hizo él durante las horas de aquella despiadada matanza?
Desafiando la amnesia colectiva de sus amigos y camaradas de armas, Folman, con dolorosa franqueza, va uniendo las piezas del macabro puzzle y su participación en el mismo. Gradualmente, su mente en blanco se va poblando de escenas de combate y patrullaje, sufrimiento y muerte, tan terribles como vívidas alucinaciones. Los soldados son perseguidos por inexplicables pesadillas y flashbacks: feroces perros con afilados colmillos y destellantes ojos naranja; la repetida imagen de tres jóvenes emergiendo desnudos del mar para acabar engullidos por la batalla de Beirut; tanques aplastando coches y destruyendo edificios con letal indiferencia; francotiradores abatiendo hombres y mulas, hombres en coches, hombres en terrazas de cafés; un soldado bailando un vals en medio de una lluvia de balas; canciones de rock saturando el aire; bengalas amarillas iluminando el cielo… Los recuerdos se acumulan hasta que Ari Folman llega a Sabra y Chatila y su investigación se encamina hacia un terrible final.
El resultado es una apasionante reconstrucción de una experiencia olvidada, una sagaz indagación sobre lo escurridizo y variable de la memoria, y, por encima de todo, una valiente denuncia del sinsentido de todas las guerras. Marcadamente original tanto en forma como en enfoque, Vals con Bashir constituye uno de los testimonios más lúcidos y sobrecogedores sobre hechos de guerra.

è Com comença...




è Moments...
(pàgines sense numerar a l'original)













dissabte, 6 de desembre de 2014

Almas grises - Philippe Claudel





"El equilibrio entre nuestros deseos culpables y la realidad absoluta sólo se da en las guerras."



Claudel, Philippe,  Almas grises.
Barcelona: Salamandra, 2005

Les âmes grises. Traducció de José Antonio Soriano
Col·lecció Narrativa Salamandra.   i



è Què en diu la contraportada...
Ganadora del prestigioso premio Renaudot y elegida Libro del Año por los libreros franceses y la revista Lire, esta novela posee una belleza sombría y seductora que emana tanto del clima misterioso que envuelve la historia como del profundo y descarnado retrato de los personajes que la componen.

Diciembre de 1917. En un pequeño pueblo del norte de Francia, el cuerpo sin vida de una hermosa niña aparece flotando en el canal. A la escena del crimen acuden, acompañados por el incesante tronar de los cañones y el acre olor a pólvora de un frente que se desgarra a escasos kilómetros, un policía, un juez instructor y un militar. En este mundo provinciano, el asesinato de Belle suscita innumerables sospechas, despierta viejos rencores y sacude un orden social que se tambalea. Todos los indicios apuntan al fiscal Destinat, un rico aristócrata ya jubilado, pero el juez designará como culpables a dos desertores apresados en las cercanías del lugar del crimen. Sin embargo, la crónica de los hechos, escrita por el policía veinte años después del suceso, invita al lector a descubrir una realidad inesperada. En su implacable relato, donde la emoción aparece retenida por el pudor del narrador, nadie es inocente, y los culpables, de una forma u otra, son también víctimas. El gris es el tono dominante, pero no el gris de la muerte, ni el del duro clima invernal, ni siquiera el de la cobardía, sino el gris en que se desenvuelve la condición humana: la ausencia de certezas absolutas, las sombras, los claroscuros, en suma, el peso rotundo de la duda.

è Com comença...
No sé muy bien por dónde empezar. Es realmente difícil. Todo ese tiempo ido, que las palabras no harán volver jamás, y también los rostros, las sonrisas, las heridas... Pero aun así debo intentar decirlo. Decir lo que me roe el corazón desde hace veinte años. Los remordimientos y las grandes preguntas. Tengo que abrir el misterio con bisturí, como si fuera un vientre, y hundir en él las dos manos, aunque nada cambie nada de nada.

è Moments...
(Pàg. 38)
La muerte súbita se lleva las cosas hermosas, pero las conserva tal como eran. Ésa es su auténtica grandeza. Contra esos no se puede luchar.

(Pàg. 40)
Por orgullo y por estupidez, todo un país estaba dispuesto a arrojarse al cuello de otro. Los padres azuzaban a los hijos. Los hijos azuzaban a los padres. Sólo las mujeres, madres, esposas o hijas, presenciaban aquello con el pálpito de la desgracia en el corazón y una lucidez que les hacía ver mucho más allá de aquellas tardes de gritos de júbilo, rondas para todos y canciones patrióticas que hacían zumbar los oídos y temblar la verde fronda de los castaños.

(Pàg. 61)
Que un hombre en el ocaso de la vida se enredara en los lazos del amor no tenía nada de extraordinario. Era tan viejo como el mundo. En casos así, las conveniencias saltan por los aires. El ridículo sólo existe para los demás, para los que nunca entienden nada. Hasta Destinat, con su frío rostro de mármol y sus manos de hielo, pudo caer e la trampa de la belleza y del corazón que late con violencia. En el fondo, eso lo hacía humano, simplemente humano.

(Pàg. 62)
Ésa es la gran estupidez del ser humano, decirse siempre que hay tiempo, que podrá hacer esto o lo otro mañana, dentro de tres días, el año que viene, dos horas más tarde... Y luego todo se muere, y nos vemos siguiendo ataúdes, lo que no facilita la conversación.

(Pàg. 66)
Qué más da. No me apetece releer. Escribo. Nada más. Es un poco como si hablara conmigo mismo. Me doy conversación, me hablo de otros tiempos. Intercalo retratos. Excavo sin mancharme las manos.

(Pàg. 90)
Los ayuntamientos saldaban su deuda con los caídos de forma bien visible y duradera, con monumentos rodeados de tilos y gravilla, ante los cuales, cada 11 de noviembre, una ardorosa fanfarria tocaría los aires marciales de la victoria y los patéticos del dolor, mientras que de noche los perros callejeros se meaban por todas partes y las palomas añadían sus inmundas condecoraciones a las concedidas por los hombres.

(Pàg. 99)
A las siete, he abierto la puerta. El paisaje parecía salido de una pastelería: crema y algodón dulce por todas partes. He parpadeado como ante un milagro. El cielo bajo arrastraba sus pesadas gibas sobre la cresta del monte, y la Fábrica, que habitualmente petardea con rabia como un monstruo tuerto, se entregaba a un suave ronroneo. Un mundo nuevo. O la primera mañana de un mundo nuevo. Como ser el primer hombre. Antes de las manchas, de las huellas de los pasos y de las maldades. No sé cómo decirlo. Las palabras son complicadas. Apenas he hablado en mi vida. Escribo "en mi vida", como si ya estuviera muerto. En el fondo, es verdad. Es la pura y única verdad. Hace mucho tiempo que me siento muerto. Hago si siguiera viviendo. Mi sentencia está en suspenso, eso es todo.

(Pàg. 102)
Sobre una mesa cubierta con un mantel muy bonito había un ramo de iris, y de la paredes colgaban estampas enmarcadas de santos y angelitos, como las que dan los curas a los comulgantes y a los monaguillos.
- ¿Crees en eso? -le pregunté indicando la curiosa galería con la barbilla.
Ella se encogió de hombros, en un gesto que no era tanto de desdén como un modo de subrayar una evidencia, algo por lo que no merecía la pena discutir.
- Si tuviera buenos cacharros de cobre, los colgaría igual, y producirían el mismo efecto, la sensación de que el mundo no es tan feo, de que a veces hay pequeños reflejos dorados, y de que en el fondo la vida no es más que la búsqueda de esas migajas de oro.

(Pàg. 108)
Por supuesto, oíamos la guerra. La habíamos visto anunciada en los carteles de la movilización. La leíamos en los periódicos. Pero, en el fondo, la sorteábamos, convivíamos con ella como se convive con un mal sueño o un recuerdo amargo. NO acababa de formar parte de nuestro mundo. Pertenecía al del cinematógrafo.

(Pàg. 117) 
Cada día, sin ni siquiera darnos cuenta, matamos a mucha gente, de pensamiento y de palabra. Bien mirado, al lado de todos esos crímenes abstractos, los asesinatos reales son escasos. El equilibrio entre nuestros deseos culpables y la realidad absoluta sólo se da en las guerras.

(Pàg. 122)
La pena mata. Y muy deprisa. El sentimiento de culpa también, al menos cuando se tiene una pizca de conciencia. Adélaïde Siffert siguió a su ahijada a la tumba. Entre los dos entierros transcurrieron veintidós días. Ni una hora más. Y, durante esas tres semanas, las lágrimas rodaron sin cesar por el rostro de la anciana, sin cesar, digo bien, ni de día, cosa de la que puedo dar fe, ni de noche, lo que casi me atrevería a jurar. Las buenas personas se van pronto. Todo el mundo las quiere, y la muerte también. Los canallas, en cambio, tienen la piel dura. Por lo general se mueren de viejos, y casi siempre en su cama. Como unos benditos.

(Pàg. 131) 
(...) me he dicho que, seguramente, en el mundo hay sitios en los que Dios nunca pone los pies.

(Pàg. 133)
Estoy llegando a esa sórdida mañana. A esa detención de todos los relojes. A esa caída infinita. A la muerte de las estrellas.
En el fondo, Berthe tiene razón. Las palabras dan miedo. Incluso a quienes las conocen y las entienden.

(Pàg. 142)
La muchedumbre aumenta y, sin saber por qué, tal vez porque las muchedumbres siempre son un poco idiotas, se vuelve amenazadora, se cierra cada vez más en torno a los detenidos. Agita los puños, escupe insultos, tira piedras... En el fondo, ¿qué es una muchedumbre? Nada, un montón de pelagatos, inofensivos si les hablas mirándoles a los ojos. Pero juntos, casi pegados, envueltos en el olor de los cuerpos, de la transpiración, de los alientos, mirándose unos a otros, al acecho de una palabra, justa o injusta, se convierten en dinamita, en una máquina infernal, en una olla a presión lista para estallarte en la cara si se te ocurre tocarla.

(Pàg. 160)
Los atardeceres de junio casi hacen concebir esperanzas en el mundo y la humanidad. Son tantos los perfumes que llegan de las muchachas y de los árboles, y el aire tan grato, que dan ganas de empezar de nuevo, de frotarse los párpados, de creer que el mal no es más que un sueño, y el dolor, un espejismo del alma.

(Pàg. 162)
La guerra destroza, mutila, mancha, envilece, despanzurra, desmiembra, aplasta, despedaza y mata, pero a veces también pone en hora algunos relojes.

(Pàg. 165)
Le puse la mano en el cuello. Yo lo sabía. A veces descubrimos con sorpresa que sabemos cosas sin haberlas aprendido. Yo sabía que aquel suspiro era el último, que no lo seguiría ningún otro. Apoyé la cabeza contra la suya y me quedé así largo rato. Sentía que el calor la iba abandonando poco a poco. Recé a Dios y a todos los santos para que me sacaran de aquel sueño.

(Pàg. 190)
(...) puede que, en el fondo, Destinat ya no viera aquel gran cuadro, puede que aquel retrato de la mujer a la que había amado y perdido hubiera acabado convirtiéndose en una simple pintura. Puede que hubiera adquirido esa condición de pieza de museo, esa deshumanización que impide que nos conmovamos al contemplar las figuras bajo su capa de barniz, porque creemos que nunca han vivido, que no han respirado, dormido, sudado y sufrido como nosotros.

(Pàg. 192)
Por hermosa que sea la comedia, el último acto siempre
es sangriento. Al final, se echa tierra sobre la cabeza,
y ahí acaba todo.

Hay palabras que te dan un escalofrío y te cortan la respiración. Éstas, por ejemplo. No conozco la vida de Pascal, y además me trae sin cuidado, pero seguro que no apreciaba demasiado la comedia de la que habla. Como yo. Como Destinat, sin dudad. Él también debió de probar su vinagre y perder rostros amados demasiado pronto. Si no, no podría haber escrito eso; cuando se vive entre flores, no se piensa en las espinas.

(Pág. 208)
Después de esa carta, no hay nada más. No hay otra cosa que blancura, páginas y páginas en blanco. El blanco de la muerte.
La muerte escrita.

(Pàg. 212)
Belle de Jour, Clélis y Lysia eran como tres encarnaciones de la misma alma, un alma que había dado a los cuerpos que había revestido una misma sonrisa, una dulzura y un fuego que no se parecían a ningún otro. La misma belleza, encarnada y vuelta a encarnar, nacida y destruida, surgida y desaparecida. Verlas así, una junto a otra, producía vértigo. La mirada pasaba de la primera a la segunda y de la segunda a la tercera, pero siempre encontraba lo mismo. en todo aquello había algo puro y diabólico a un tiempo, una mezcla de serenidad y horror. Ante tanta constancia, uno creería que lo hermoso permanece en el tiempo y que lo que fue volverá.

(Pàg. 217)
Si alguien me preguntara en qué he empleado todos estos años, el tiempo que me ha hecho llegar hasta hoy, no podría responder gran cosa. No me he enterado de los años, a pesar de lo largos que se me han hecho. He mantenido viva una llama e interrogado a la oscuridad, sin obtener otra cosa que retazos de respuestas, incompletas y poco claras.

Toda mi vida se resume en ese diálogo con unos cuantos muertos. 

è Altres n'han dit...

è Enllaços:

dijous, 27 de novembre de 2014

Terra baixa - Angel Guimerà




"(...)  per mi no hi ha lleis d'ací baix ni res que m'aturi, que els llamps i les mestralades m'han fet lliure."




Guimerà, Angel. Terra baixa. 
Barcelona: Selecta, 1985 (7ª ed.)

Biblioteca Popular Teatral, 11




è Com comença...
ACTE PRIMER

ESCENA PRIMERA
Xeixa garbellant blat. Després Pepa i Antònia.

XEIXA. - Tant se me'n dóna que quedi net com brut, aquest blat. (Buida el garbell i torna a omplir-ho) Té: i que li amargui a l'amo.
PEPA, ve de fora ambun cabàs de mongetes per esclofollar.- Deu vos guard.
XEIXA.- Bo! Les d'aquí al costat!
ANTONIA, entrant.- Hola Xeixa!
XEIXA, indiferent.- Hola
PEPA.- Venim a fer companyia a la Marta. Sembla mentida! Lo molí tocant a casa, i si nosaltres no vinguéssim... Oi, Xeixa?

è Moments...
(Pàg. 13)
JOSEP.- (...) Afigureu's-e si és rucàs el Manelic! Li diuen Manelic, sabeu? Doncs afigureu's-e si ho és, de rucàs, que amb prou feines ha vist quatre persones en sa vida, i encara mascles, que de dones... potser ni la ferum n'ha sentit, de les dones.

(Pàg. 14)
JOSEP.-(...) El Tomàs no ho sap, tot això del Sebastià i de la Marta.. Que no ho veieu que fa quatre dies que el pobre vell té l'ermita?
ANTÒNIA.- Doncs ho hi diré tot, i no es farà el casament.
JOSEP.- Reïra de...! Sí, xerreu, i l'amo que ens prenga la casa i les terres!
PEPA, a l'Antonia.- Nosaltres mudes.
NANDO.- Res, res; ja s'ho trobaran.
JOSEP.- L'amo tot ho fa bé, que és l'amo! Ho sentiu, ruques?

(Pàg. 26)
SEBASTIÀ.- Marta!
MARTA.- Sebastià: ja pots tirar pel cap que vulgues; jo no em vui casar amb aquest home!
SEBASTIÀ, rient.- Sí, eh? Tu hauries volgut un marit... més com cal. No és això, tontota?
MARTA, apartant-se.- No... Oh, no!
SEBASTIÀ.- Un marit que t'enamorés cada dia; i que tu... mira't, any nou vida nova! I que la sap llarga la meva granoteta de pluja! Doncs que no te'n recordaves que et vaig treure d'enmig de l'aiguat, que t'ho ofegaves amb ton pare, Marta?

(Pàg. 36)
MARTA, avergonyida.- Perquè a tu... ja t'ho van dir abans.
MANELIC.- El què? El què em van dir? Enraona!
MARTA.- Ah, no! Això no ho diré mai jo; mal me matessin! Mes tu, tu vas consentir-ho.
MANELIC.- En què fossis la meva dona. I sí, Marta. En què jo t'estimaria més que a tot lo del món; més que al pare i a la mare, més; i en què et faria ditxosa!
MARTA.- No... No!...
MANELIC.- Doncs explica't, per Déu! Que em sembla que ho estic somniant tot això, i que tu no ets la meva dona!
MARTA, a part.- Ai, Déu meu, que m'han enganyat a mi! I han enganyat a aquest pobre home!...

(Pàg. 42)
NURI, cridant-lo.- Manelic! (Ell hi va.) He, he, he! El món diuen que és molt dolent. ¿Que ho creus tu, que ho siga, de dolent, el món?
MANELIC.- El món de la terra baixa, prou; que no ho era, no, el de la muntanya. Sinó que potser no ho era perquè allà dalt no hi havia homes!

(Pàg. 50) 
MARTA.- Què podia fer, jo? Fugir? Cap a on? Si no podia! Matar-me? Si el matar-se és pecat; i fa tanta por el morir-se, i jo era tan nena! I es neix per viure i no per morir de seguida!
TOMÀS.- I que n'has sigut de desgraciada!
MARTA.- Desgraciada no, que he sigut la dona més dolenta del món, perquè en ell l'he cregut de tot, pobra de mi, fins per enganyar a aquest home!

(Pàg. 61) 
MARTA, sanglotant rabiosa.- M'han tractat com a una pedra dels camins, que es fa anar amb els peus perquè rodoli! Mata'm! Mata'm!
MANELIC, subjectant-la, plorant.- Marta! Ai, Marta!... Si jo no et puc matar, no, perquè t'estimo, Marta! T'estimo! I t'estimava des d'allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre mirant-te. I t'he estimat encara més al venir a trobar-te, pobre de mi, davallant a salts, com l'aigua dels cims a ajuntar-se amb l'aigua de la mar, que diuen que és amarganta! Que ho siga, d'amarganta; que ho siga; ella atrau com tu m'atraus a mi; perquè et desijo i t'estimo, Marta! (Ella es vol despendre d'ell amb energia bregant.) i ara més, ara més; per... perquè no ho sé el perquè, ni em fa el saber-ho! Perquè m'has enganyat potser; perquè he sentit la calor de la teva sang; perquè t'he respirat a tota tu tot jo! I mira, per mi no hi ha lleis d'ací baix ni res que m'aturi, que els llamps i les mestralades m'han fet lliure, i vui jo, perquè ho vui, besar-te i mossegar-te fins l'ànima, i estrenye't en mos braços ofegant-t'hi en ells, confonent en un afany rabiós la mort i la vida, com a home i com a fera, que ho sóc i ho vui ser sempre home i fera, tot junt, tot, contra de tu i amb tu, i contra tothom, de la terra.

(Pàg. 80)
MARTA.- No, no; això no! Obre, per Déu; obre!
SEBASTIÀ.- No; aquí tancats tu i jo, tots sols! Aquí s'ha acabat el món per a nosaltres, i tot lo del món: terra i cel, i tot; tot és aquí dintre!
MARTA, retrocedint.-  Jesús Déu meu!
SEBASTIÀ.-  Tu em vols a mi. A mi tot sol, perquè ho he sacrificat tot per tu; perquè jo he sofert com un condemnat portant-te a aquest home, perquè jo et necessito per respirar ni per viure, que sense tu no puc viure ni respirar! I mira, el que jo no vui, perquè em desespera, és que em diguis que an ell te l'estimes! (Desesperat) Això no, això no!
MARTA.- Que no t'ho diga que me l'estimo jo? Que això et fa ràbia i et desespera? Ai, gràcies a Déu que m'has donat una alegria en aquest món! Sí, sí, me l'estimo, me l'estimo amb tota la meva vida, i amb tota la meva sang, i amb tota la meva ànima que me l'estimo!
SEBASTIÀ.- Calla, calla!
MARTA.- Si encara que m'escanyessis, com t'ho estic dient t'ho diria. Si és lo únic que puc dir en aquest món sense que me'n dongui vergonya!

(Pàg. 82)
MANELIC, corrent a la porta.- No t'escapes! Covard! T'he dit que sols jo i tu! Que vinc per ella, que és meva. I que vinc per tu; com que vinc a matar-te!
SEBASTIÀ.- A mí!... Tu a mi?
MANELIC.- A tu! A tu!
SEBASTIÀ.- És que jo també sé matar homes!
MANELIC.- I jo llops! Aquí la tens la Marta" No la volies? Aquí la tens! A endurse-la el qui puga, que amb sang se guanya!

è Altres n'han dit...

è Enllaços:

è Mira-la:
Català ( TV3 - adaptació cinematogràfica (Dir. Isidre Ortiz))

è Llegeix-la:
Català (html facsímil ed. 1897)
Castellà (html

dilluns, 24 de novembre de 2014

L'herba de les nits - Patrick Modiano




"(...) És curiosa, la manera com certs detalls de la teva vida, que en el moment et passen desapercebuts, se't revelen al cap de vint anys."




Modiano, Patrick. L'herba de les nits. 
Barcelona: Proa, 2014

L'herbe des nuits. Traducció de Mercè Ubach
Col·lecció A Tot Vent, 614   i


è Què en diu la contraportada...
La Dannie desapareix sense deixar rastre. Cinquanta anys més tard, un escriptor que la va estimar d’una manera estranya i breu intenta reconstruir l’afer tèrbol en què ella va estar implicada. A partir dels apunts presos a l’època en una vella llibreta negra, l’escriptor practica una exploració que és obsessivament topogràfica (en Modiano, la ciutat de París és un personatge), però també moral i sentimental. A partir de les claus de la novel·la negra (un peculiar inspector, bars dubtosos, un hotel on es reuneixen uns personatges sinistres), L’herba de les nits busca, més que respostes, indagar proustianament en el passat. Tant se val, si Dannie era un nom fals, “al capdavall, les veritables trobades són les que es donen entre dues persones que no saben res l’una de l’altra”

è Com comença...
I, malgrat tot, no ho he somiat. De tant en tant em sorprenc dient aquesta frase pel carrer, com si sentís la veu d'algú altre. Una veu àtona. En vénen al cap alguns noms, certs rostres, certs detalls. Ja no tinc ningú amb qui parlar-ne. Bé que hi deu haver dos o tres testimonis encara vius. Però sens dubte ho han oblidat tot. I a més, acabo preguntant-me si al capdavall n'hi va haver cap, de testimoni.

è Moments...
(Pàg. 10)
Però els diumenges, sobretot cap al vespre, i si estàs sol, obren una bretxa en el temps. N'hi ha prou d'esmunyir-s'hi.

(Pàg. 23)
Simples coneixences, però sense que sàpigues si és l'atzar qui les ha propiciat. Existeix una època de la vida en què això passa, una cruïlla on encara pots dubtar entre diversos camins.

(Pàg. 33)
Al cap de molts anys, una tarda que passejava pels voltants del Val-de-Grâce, vaig intentar torbar aquell hotel. No n'havia apuntat ni el nom ni l'adreça a la llibreta negra, per la mateixa raó que evitem escriure els detalls massa íntims de la nostra vida, per por que, un cop fixats sobre el paper, deixin de pertànyer-nos.

(Pàg. 40)
(...) rellegeixo certes frases, certs noms, certes indicacions i em sembla que escrivia missatges en morse per més endavant. Si, era com si volgués deixar, negre sobre blanc, uns indicis que, en un futur llunyà, em permetessin aclarir el que havia viscut en el moment sense acabar de comprendre-ho. Missatges en morse escrits a cegues, en la confusió més gran. I hauria d'esperar anys i panys abans de poder desxifrar-los.

(Pàg. 42)
Un vespre que havia tornat a marca el 437.41.10, vaig sentir com unes crepitacions i unes veus ofegades. Potser es tractava d'una d'aquelles línies abandonades des de feia molt de temps. Els seus números només els sabien certs iniciats, que se'n servien per comunicar-se en la clandestinitat. Vaig acabar distingint una veu de dona que no parava de repetir la mateixa frase, sense que pogués captar-ne les paraules -una crida monòtona com un disc ratllat-. Era la veu del servei telefònic de l'hora? O la veu de la Dannie que em cridava des d'un altre temps i des d'aquella casa de camp perduda?

(Pàg. 44) 
Ahir al vespre, vaig resseguir amb l'índex, sobre el mapa, el trajecte de París a Feuilleuse. Remuntava el curs del temps. El present havia deixat de tenir importància, amb els seus dies idèntics a ells mateixos sota la llum somorta, una llum que deu ser la de la velles ai en la qual et fa l'efecte que et sobrevius a tu mateix.

(Pàg. 53)
El passat? Doncs no, no es tracta del passat, sinó d'episodis d'una vida somiada, intemporal, que arrenco, pàgina a pàgina, a la insípida vida quotidiana per aportar-hi una mica d'ombra i de llum.

(Pàg. 79)
No és bo estar tan segurs del futur.

(Pàg. 104)
Planyia la gent que havia d'apuntar-se a l'agenda nombrosos compromisos, alguns dels quals amb dos mesos d'antelació. Per a ells tot estava pautat, i mai no esperaven ningú. No podrien saber mai que el temps palpita, es dilata, després recupera la calma, i a poc a poc t'encomana una sensació de vacances i d'infinit que altres busquen en la droga, però que jo trobava simplement en l'espera. En el fons, estava quasi segur que tard o d'hora vindries.

(Pàg. 108)
Sí, de vegades la vida és monòtona i quotidiana, com avui, que escric aquestes pàgines per trobar línies de fuga i escapar-me per les bretxes del temps.

(Pàg. 121)
És curiosa, la manera com certs detalls de la teva vida, que en el moment et passen desapercebuts, se't revelen al cap de vint anys, com quan, mirant amb lupa una antiga foto de família, et salta a la vista un rostre o un objecte en què no t'havies fixat mai...

(Pàg, 149)
(...)  Pot comptar amb la meva discreció. D'altra banda, em sembla que ha escrit en alguna banda que vivim a mercè de certs silencis.
Ben cordialment,
LANGLAIS.

(Pàg. 158)
No hi he tornat mai, al carrer de l'Aude. Menys en els somnis. El veig de nou, en estacions diferents. Des de les finestres de la meva antiga habitació, està cobert de neu, però si hi accedeixes des de l'avinguda per les escales a pic, sempre és estiu.


è Altres n'han dit...
Trempera literària, Núvol, La tormenta en un vaso, Sonograma, Buensalvaje, Los ojos de Caín.

è Enllaços:
Patrick Modiano, claus d'interpretació, temes i tècniques, la necessitat de retenir el passat, la necessitat de retenir la ciutat, com aconseguir explicar la nostàlgia.

dissabte, 22 de novembre de 2014

Nos vemos allá arriba - Pierre Lemaitre




"(...) desde que había ganado la guerra, tenía la impresión de perderla un poco más cada día. "



Lemaitre, Pierre. Nos vemos allá arriba. 
Barcelona: Ediciones Salamandra, 2014

Au revoir là-haut. Traducció de José A. Soriano
Col·lecció Narrativa  i


è Què en diu la contraportada...
Galardonada con el Premio Goncourt, ensalzada por los críticos y convertida en un auténtico fenómeno editorial en Francia —donde ya ha superado el medio millón de ejemplares vendidos—, esta novela es un emocionante canto a la capacidad de superación del ser humano y, a la vez, un fresco y atrevido retrato de una sociedad descompuesta por uno de los más crueles inventos del hombre: la guerra.
En noviembre de 1918, tan sólo unos días antes del armisticio, el teniente d’Aulnay-Pradelle ordena una absurda ofensiva que culminará con los soldados Albert Maillard y Édouard Péricourt gravemente heridos, en un confuso y dramático incidente que ligará sus destinos inexorablemente. Édouard, de familia adinerada y con un talento excepcional para el dibujo, ha sufrido una horrible mutilación y se niega a reencontrarse con su padre  y su hermana. Albert, de origen humilde y carácter pusilánime, concilia el sueño abrazado a una cabeza de caballo de cartón y está dispuesto a lo indecible con tal de compensar a Édouard, a quien debe la vida. Y Pradelle, aristócrata venido a menos, cínico y mujeriego, está obsesionado con recuperar su estatus social. De regreso en París, los tres excombatientes se rebelarán contra una realidad que los condena a la miseria y al olvido. Así, Édouard pergeña una ingeniosísima estafa con el fin de vengarse de su progenitor, que siempre lo repudió por su sensibilidad y sus habilidades artísticas. De paso quiere ayudar al fiel Albert, cuyo prurito es huir a las antípodas para olvidar a Cécile, su amor perdido. Aunque tal vez el más ambicioso sea Pradelle, que sacudirá la conciencia de Francia entera mediante una monumental operación delictiva concebida para amasar una rápida fortuna. Los escollos son considerables, pero la voluntad de los tres parece infinita.
En una brillante fusión de literatura popular y alta literatura, Pierre Lemaitre ha creado una trepidante historia que progresa al ritmo de una trama detectivesca. Integrando con maestría elementos de géneros tan diversos como el relato de aventuras, el drama psicológico, la crónica social y política y el alegato antibélico, la narración es un derroche de humor, rabia y compasión que sin duda cautivará a todo tipo de lectores.

è Com comença...
Todos los que pensaban que aquella guerra acabaría pronto habían muerto hacía mucho tiempo. Precisamente a causa de la guerra. Asi que, en octubre, Albert recibió con bastante escepticismo los rumores sobre un armisticio. Les dio tanto crédito como a la propaganda del principio, que aseguraba, por ejemplo, que las balas de los boches eran tan blandas que se estrellaban contra los uniformes igual que peras pasadas, y provocaban las carcajadas de los regimientos franceses. En cuatro años, Albert había visto la tira de tipos muertos de risa por el impacto de una bala alemana.

è Moments...
(Pàg. 36)
(...)la gente puede perdonarlo todo, el dinero, el talento... pero la suerte, no eso es demasiado injusto.

(Pàg. 122)
En la buena sociedad, los héroes son como las mujeres guapas, siempre se necesita a unos cuantos. Y en una época en que era difícil encontrar hombre de su edad a quienes no les faltara al menos una mano o una pierna, cuando no ambas cosas, alguien como él resultaba bastante decorativo.

(Pàg. 187)
(...) la precariedad, los apuros son como el puritanismo o el feudalismo, nunca se pierden del todo, dejan su huella en las sucesivas generaciones.

(Pàg. 205)
Allí estaba, con el corazón desbocado en aquel vestíbulo tan alto como una catedral, con espejos muy bonitos, como todo lo demás, incluida una criada, una morena de pelo corto, qué preciosidad, Dios mío, qué labios, qué ojos, en casa de los ricos todo es bonito, se dijo Albert, hasta los pobres.

(Pàg. 241)
Esta vez no hubo lágrimas, ni malhumor ni malas caras. Se sentía insultado. Ninguneado por un insignificante contable en nombre del sacrosanto realismo. La eterna lucha entre artistas y burgueses se repetía; era, por razones no muy distintas, la misma guerra que perdió frente a su padre. Un artista es un soñador y, en consecuencia, un inútil. Édouard creía oír frases parecidas tas las palabras de Albert. Tanto ante el uno como ante el otro se sentía rebajado a la categoría de mantenido, de individuo improductivo dedicado a actividades fútiles. Se había mostrado paciente, didáctico, dialogante, pero había fracasado. Lo separaba de Albert, no un desacuerdo, sino una mentalidad. Su compañero le parecía mediocre, mezquino, carente de nervio, ambición y fantasía.
Albert Maillard no era más que una variante de Marcel Péricourt. Era como su padre, pero sin dinero. Aquellos dos hombres cargados de certezas anulaban lo más vivo que había en él, lo mataban.

(Pàg. 243) 
Sabía que de todo se recupera uno, pero desde que había ganado la guerra, tenía la impresión de perderla un poco más cada día.

(Pàg. 267)
Y lloró. Podría escribirse toda una historia sobre las lágrimas en la vida de Albert. Éstas, desesperadas, fluctuaban de la tristeza al terror según pensara en su vida o su futuro.

(Pàg. 355)
La escasez es aún peor que la miseria, porque en la indigencia es posible conserva la dignidad, mientras que la estrechez te conduce a la mezquindad, a la racanería, te vuelve tacaño, ruin; te envilece, porque frente a ella es imposible permanecer intacto, mantener el orgullo, el amor propio.

(Pàg. 437)
Durante el resto de su vida, siguió viendo la mirada de Édouard en el instante en que el coche lo lanzaba por los aires. Por mucho tiempo intentó interpretarla. Traslucía alegría, sí, y también alivio, pero algo más.
Y un día le vino por fin la palabra a la boca: gratitud.

è Altres n'han dit...
El vici de llegirRegina Irae, La medicina de Tongoy, Corominasijulián, Hermano cerdo.

è Enllaços:
Pierre Lemaitre, dos plans narratius, llibre carambola, novel·la grotesca, les màscares de Janco, els antiherois, tallers de reparació, els desastres, volen un monument als caiguts?, triïn el modelJoseph Merlin (tribut a Louis Guilloux).



dimarts, 18 de novembre de 2014

Los domingos de un burgués en París - Guy de Maupassant






"(...) si la guerra es una cosa horrible, ¿acaso no es el patriotismo la idea que la sostiene?" 





De Maupassant, Guy. Los domingos de un burgués en París. 
Caceres: Periférica, 2014

Les Dimanches d'un bourgeois de Paris. Traducció de Manuel Arraiz
Col·lecció Largo Recorrido, 62  i


è Què en diu la contraportada...
El señor Patissot, memorable protagonista de esta historia, es, valga el juego de palabras, todo un personaje. Preocupado por su salud después de un ligero malestar, y siguiendo las recomendaciones de su médico, se propone recobrarla organizando cada domingo, metódica y minuciosamente, grandes y «deportivos» paseos por los alrededores de París. Cada uno de ellos dará pretexto a situaciones tan ridículas como desternillantes.

Figura caricaturesca del perfecto burócrata, funcionario amante del gobierno, camaleón político y «amical» cuando hace falta, Patissot tiene, sin embargo, algo que nos lo hace también entrañable. Quizá las buenas sonrisas que nos provoca; hasta llegar, en algún caso, a la carcajada. Fracasa tanto cuando trata de convertirse en pescador de río como cuando, en sus delirios románticos, aborda la «pesca» de alguna muchacha. Sirve por igual al Imperio que a la República, pero no le importa echarse la mochila a la espalda para conocer al pueblo verdadero. Guy de Maupassant lo dibujó siguiendo a otros dos personajes míticos: Bouvard y Pécuchet, es decir, como homenaje a Flaubert, quien jugó un papel decisivo en su vocación como escritor y fue, en buena medida, su maestro.

Entre mayo y agosto de 1880, Maupassant, que acababa de alcanzar su primer éxito literario con «Bola de sebo», publicó las aventuras de Patissot en Le Gaulois, pero esos diez capítulos no fueron recogidos en forma de libro hasta 1901, o sea, ocho años después de la muerte de su autor. Merecen, sin duda, una especial atención: en primer lugar, para conocer mejor el talento naciente de un escritor dueño ya, sin embargo, de un estilo propio, y que se entrega aquí a lo que se convertirá en una de sus marcas de fábrica: la pintura minuciosa, divertida y feroz de la pequeña burguesía; en segundo lugar, para descubrir los alrededores de París a finales del siglo xix, época en la que aventurarse hasta lugares como Colombes, Meudon o Sèvres representaba todavía una auténtica expedición.


è Com comença...
El señor Patissot, nacido en París, después de haber estudiado en el colegio Enrique IV sin ningún aprovechamiento, como tantos otros, había entrado en un ministerio gracias a la influencia de una de sus tías, que tenía un estanco donde solía comprar tabaco un jefe de sección.
Ascendió con gran lentitud, y seguramente se habría muerto como funcionario de cuarta clase si no hubiera intervenido ese feliz azar que decide en ocasiones nuestro destino.

è Moments...
(Pàg. 14)
Era un hombre lleno de esa sensatez que linda con la estupidez.

(Pàg. 49)
"En una palabra, ¿quiere usted, sin tener que preocuparse por nada, sin estudios, sin preceptos, quiere usted tener éxito pescando a derecha, a izquierda o de frente, descendiendo o remontando, con ese aspecto de conquistador que no admite la derrota? Pues bien, pesque cuando se abren los cielos y se llenan de relámpagos, cuando la tierra enmudece por el prolongado fragor de los truenos: entonces, ya sea por hambre o por terror, todos los peces agitados, revueltos, confunden sus costumbres en una especie de galopada universal. En esta confusión, siga o no los pronósticos favorables, ¡salga a pescar, la victoria le aguarda!".

(Pàg. 62)
- (...) Nombra un cuadro de cuando en cuando, cita una novela cualquiera y añade: "¡¡Soberbio!! ¡¡Extraordinario!! ¡¡Deliciosa ejecución!! ¡¡Qué fuerza tan original!!", etcétera, etcétera. Así siempre sale uno airoso. Sé perfectamente que esos dos hombres están hartos de todos; pero, ya ves, los elogios siempre gustan a los artistas.

(Pàg. 65)
(...) Patissot, mientras salían, fue presa de un inmenso respecto por aquel hombre, no tanto a cusa de su gran éxito, de su fama y de su talento, sino porque invertía tanto dinero en una fantasía, ¡mientas que los burgueses ordinarios se privan de cualquier fantasía para amasar dinero!

(Pàg. 68)
Su mirada era profunda, a menudo irónica, penetrante; se notaba que allí trabaja un pensamiento siempre activo, adivinando las intenciones de los hombres, interpretando las palabras, analizando los gestos, desnudando los corazones. Aquella cabeza redonda y fuerte se correspondía bien con su nombre, corto y eficaz, con dos sílabas saltando entre dos sonoras vocales [Zola].

(Pàg. 76) 
(...) una oleada de cuerpos sudorosos donde se codearán, junto a la gorda maruja con cintas tricolores, cebada tras un mostrador y jadeante, el empleado raquítico que arrastra a su mujer y a su crío, el obrero que lleva al suyo a hombros, el pueblerino asombrado, con pinta de cretino estupefacto, y el palafrenero recién afeitado pero que aún huele a cuadra. Y extranjeros vestidos como monos, inglesas parecidas a jirafas, aguadores aseados, la falange innumerable de pequeños burgueses, rentistas, inofensivos a los que todo divierte.¡Oh , empujones, vapuleos, sudores y polvo, gritos, remolinos de carne humana, pisotones en los callos, aturdimiento de la mente, olores espantosos, agitaciones inútiles, aliento de multitudes, brisas al aire, dad al señor Patissot toda la alegría que pueda contener su corazón!

(Pàg. 95)
- (...) ¿Y qué es lo que hace usted aquí? -preguntó Patissot.
El otro recorrió el horizonte con la mirada, como si temiese que algunos oídos indiscretos pudiesen escucharlo; luego, en voz baja y asustada:
- Huyo de las mujeres, señor.

(Pàg. 115)
- (...) Usted no es francés, señor. La galantería francesa es una de nuestras formas de patriotismo.
Rade recogió el guante.
- Siento muy poco patriotismo, señor Patissot, lo menos posible. -Aquellas palabras dejaron helado a todo el mundo, pero él continuó tranquilamente-: ¿Admiten ustedes conmigo que la guerra es una cosa monstruosa; que esa costumbre de degollarse los unos a los otros constituye un estado de permanente salvajismo; que resulta odioso (ya que el único bien real es "la vida") ver a todos los gobiernos, cuyo deber es proteger la vida de sus ciudadanos, buscar obstinadamente los medios de su destrucción? Si, ¿verdad? Pues bien, si la guerra es una cosa horrible, ¿acaso no es el patriotismo la idea que la sostiene? Cuando un asesino mata, lo hace por un motivo, robar. Cuando un buen hombre, a bayonetazos, revienta a otro buen hombre, padre de familia o gran artista incluso, ¿qué motivo tiene?
Todo el mundo se sentía profundamente humillado.

(Pàg. 118)
- (...) Tenemos un estado mayor de once mil doscientos cinco hombres inteligentes. A continuación tenemos al ejército de los mediocres, y finalmente a la multitud de los imbéciles. Como los mediocres y los imbéciles forman siempre la inmensa mayoría, es imposible que puedan elegir un gobierno inteligente.

è Altres n'han dit...

è Enllaços:

è Llegeix-lo
Espanyol (html)
Francès (pdf)
Anglès (html - html)

è Escolta'l 
Francès (multiformat)