dimarts, 18 de gener de 2011

L'encantador - Vladimir Nabòkov


Nabòkov, Vladímir. L’encantador.
Barcelona: Edhasa, 1987 






The Enchanter 

Traducció de Jordi Arbonès
Col·lecció Clàssics Moderns



>> Què en diu la contraportada...
L’encantador (1939) és una nouvelle que l’autor escriu com l’antecedent immediat de Lolita (1955). Nabòkov donà durant algun temps per perdut el mecanoscrit d’aquesta obra, l´última que va escriure en rus, quan tenia quaranta anys, però en retrobar-lo el 1959 es decidí a favor de la seva publicació. L’encantador, però, havia romàs inèdit fins ara.

”¿Morbositat, criminalitat?”, es pregunta el narrador d’aquesta història “exemplar” davant el bategar que li inspira una noieta de dotze anys “de braços nus, amb el suau borrissol semblant als pèls d’una guineueta tot al llarg de l’avantbraç”. En qualsevol cas una mostra excepcional de l’art de Navòkov. A L’encantador el lector hi descobrirà un joiell, una filigrana amb tots els elements de la sensualitat i de la l’anàlisi intel·ligent i cruel que tan justa fama van atorgar a l’autor de Lolita

>> Com comença... 
¿Com en puc treure l’entrellat? –pensà, quan es va posar a fer un raonament-. Això no pot ser pas lascívia. La grossera carnalitat és omnívora; la de mena subtil pressuposa un eventual sadollament. ¿I què si tenia cinc o sis aventures amoroses normals... com es pot comparar llur insípida fortuïtat amb la meva flama singular? ¿Quina és la resposta? Certament no és com l’aritmètica de la luxúria oriental, en què la tendresa de la presa és inversament proporcional a la seva edat. Oh, no, per a mi no és pas un grau d’un tot genèric, sinó alguna cosa que no és més estimable, ans inestimable. ¿Què és, doncs? ¿Morbositat, criminalitat? ¿I és compatible amb la consciència i la vergonya, amb l’escrúpol i el temor, amb l’autocontrol u la sensibilitat? Car ni tan sols puc considerar la idea de causar dolor o de provocar una revulsió inoblidable. Ximpleries...No sóc pas un violador.

>> Moments...
(Pàg.18)
¿I què si el camí al vertader èxtasi passa a través d’una membrana encara delicada, que no ha tingut temps d’endurir-se, de fer-se massa, de perdre la fragància i el tornassol per mitjà dels quals un penetra a l’estel bategant d’aquest èxtasi?

(Pàg. 53)
Ell se li apropava cada vegada més, sentint amb el clatell que la porta s’havia tancat sola; s’acostava a la suau concavitat de la seva espinada, als plecs de la seva cintura, als rombes de la tela del vestit, la textura de la qual ja podia palpar des de dos metres de distància, a les venes blavoses que es perfilaven més amunt del ribet dels mitjons llargs, a la blancor del seu coll llustrós sota la llum que li queia de biaix a tocar dels rulls castanys, els quals reberen una nova sacsejada vigorosa (set octaus d’habitud, un escàs octau de coqueteria).

(Pàg. 61)
(...) que senzill seria si l’estimada mamà es morís demà mateix. Però no... ella no té pressa, ha clavat les dents a la vida, i continuarà aferrant-s’hi, ¿i què hi guanyaré jo si ella no s’apressa a morir-se, i qui arribarà per assistir al funeral serà una mira’m-i-no-em-toquis de setze anys o una desconeguda de vint? Que senzill seria –reflexionava, aturat, ben apropiadament, davant l’il·luminat aparador d’una farmàcia- si hi hagués algun verí a l’abast...

(Pàg. 66) 
(...) ell advertia que la seva feina, la precisió del seu ull i la polièdrica transparència de les seves deduccions havien començat a ressentir-se de la incessant vacil·lació de la seva ànima entre la desesperació i l’esperança, la perpètua agitació dels desigs insatisfets, la dolorosa càrrega de la seva passió enrotllada i guardada: tota l’existència, brutal i sufocant, que ell, i solament ell, s’havia tirat a les espatlles.

(Pàg. 74)
Simulant una commoció total – la qual cosa era la més fàcil de totes, com saben també els assassins-, seia com un individu desolat, les enormes mans caigudes, movent a penes els llavis (...).

(Pàg. 75) 
(...) ella deia coses com ara: “Almenys el seu sofriment no ha durat massa” o “ Gràcies a Déu que estava inconscient”, donant per descomptat que el sofriment i el son eren la condició natural del gènere humà, que els cucs tenien cares afables i que la suprema flotació supina s’esdevenia en una estratosfera benaurada, ell estigué a punt de contestar que la mort, com a tal, sempre havia estat i sempre seria una idiota obscena, però comprengué a temps que això podria crear seriosos dubtes a la consoladora respecte a la seva capacitat per impartir una educació moral i religiosa a la nena adolescent.

(Pàg. 106) 
Deixant al seu darrere una multitud de braços sincronitzadament estesos per damunt la barana en un gest d’invitació, sortí al carrer fent una cabriola, car tot s’havia acabat, i era imperatiu de desempallegar-se, mitjançant qualsevol estratagema, per mitjà de qualsevol espasme, d’aquell món idiota, inservible i ja vist, en la pàgina final del qual es dreçava un fanal solitari amb un gat esborrat per l’ombra del peu.

>> Altres n'han dit...
La audacia de Aquiles, Enredo de palabras, Metepunk, La lenguaTematika, Apostillas literariasThe Guardian

>> Enllaços:
Vladimir NabòkovNabòkov en profunditatsobre la novel·la, comparativa amb Lolitapederastia o efebofilia?, moral.

divendres, 7 de gener de 2011

El lugar - Annie Ernaux



Ernaux Annie. El lugar.
Barcelona: Tusquets Ed, 2002 








Le place 

Traducció de Nahir Gutiérrez
Col·lecció Andanzas,473



>> Què en diu la contraportada... 
En abril de 1967, la narradora, por entonces una joven aspirante a profesora de secundaria, supera el examen de capacitación en un liceo de Lyón para mayor orgullo de su padre, propietario de un pequeño negocio. Para él, proveniente del durísimo medio rural de sus abuelos, esto significa otro paso adelante en su difícil ascenso social en una ciudad de provincias. Sin embargo, poco le dura esta satisfacción, ya que fallece dos meses después. Padre e hija polarizarán dos perfiles sociales, pues ambos han traspasado sus respectivos “lugares” dentro de la sociedad. El lugar se centra, pues, no sólo en los complejos y prejuicios, los usos y las normas de comportamiento de un segmento social de límites difusos, cuyo espejo es la culta y educada burguesía urbana, sino también en la dolorosa incapacidad de hallar el espacio propio que la sociedad tiene prefijado a cada individuo.

>> Com comença... 
Hice los exámenes prácticos de aptitud pedagógica en un instituto de Lyón, por la zona de la Croix-Rousse. Un instituto nuevo, con plantas en la parte reservada a administración y el cuerpo docente, una biblioteca con el suelo enmoquetado de color arena. Allí esperé a que vinieran a buscarme para dar mi clase, objeto del examen, ante el inspector y dos asesores, profesores de letras muy reputados. Un mujer corregía exámenes resueltamente, sin dudar. Bastaba salir airosa de la siguiente hora para poder hacer lo mismo que ella toda la vida.

>> Moments...
(Pàg.14)
Lágrimas, silencio y dignidad, así es como hay que comportarse ante la muerte de un ser querido según la concepción elegante del mundo. Mi madre, como el resto del vecindario, cumplía esas reglas sociales.

(Pàg. 20)
Quería hablar, escribir sobre mi padre, su vida, y esa distancia que surgió durante mi adolescencia entre él y yo. Una distancia de clase, pero especial, sin nombre. Como el amor dividido.

Así que empecé una novela en la que él era el protagonista. Sensación de asco a mitad de la narración.

Poco después me doy cuenta de que la novela es imposible. Para contar una vida sometida por la necesidad no tengo derecho a tomar, de entrada, partido por el arte, ni a intentar hacer algo “apasionante”, “conmovedor”. Reuniré las palabras, los gestos, los gustos de mi padre, los hechos importantes en su vida, todas las señales objetivas de una existencia que yo también compartí.
Nada de poesía del recuerdo, nada de alegre regocijo. Una forma de escribir llana es la que me resulta natural, la misma que empleaba en otro tiempo para escribir a mis padres y contarles las noticias más importantes.

(Pàg. 28)
De las vacas de la mañana a las de la noche, la llovizna de octubre, las cubas de manzanas que se volcaban en el lagar, recoger la gallinaza con enormes palas, sentir calor y sed. Pero también el roscón de Reyes, el almanaque Vermot, las castañas asadas, el martes de carnaval no te vayas que haremos crepes con la sidra de casa, y reventaremos ranas hinchándolas con una paja. Sería fácil hacer cosas como ésas. El eterno ciclo de las estaciones, las alegrías sencillas y el silencio de los campos. Mi padre trabajaba la tierra de los otros, no le vio la belleza; el esplendor de la Madre Tierra y otros mitos como ése debieron de pasarle inadvertidos.

(Pàg 53)
Ante gente que él juzgaba importante, se mostraba envarado, tímido, y jamás preguntaba nada. O sea, se comportaba inteligentemente. Porque lo inteligente era reconocer nuestra inferioridad y rechazarla escondiéndola lo mejor posible.

(Pàg. 64)
Durante mucho tiempo, la cortesía entre padres e hijos siguió siendo todo un misterio para mí. He necesitado también años para “comprender” la exagerada amabilidad con que las personas bien educadas dan los buenos días. A mí me daba vergüenza, no merecía tantos miramientos, hasta llegués a imaginar que se me insinuaban. Después me di cuenta de que esas preguntas planteadas como si hubiera un interés apremiante, esas sonrisas, no tenían un significado distinto al del mantener la boca cerrada mientras se mastica o el sonarse discretamente.

(Pàg. 67)
El mundo entero confabulado. Odio y servilismo, odio a su propio servilismo. En lo más hondo de sí mismo, el anhelo de todo comerciante, ser el único en toda un ciudad. Íbamos a comprar el pan a un kilómetro de casa porque el panadero de al lado no nos compraba nada.

(Pàg. 85)
Nosotros vivíamos en una villa turística de los Alpes, donde mi marido tenía un cargo en la Administración,. Paredes empapeladas de rafia, whisky en el aperitivo, música clásica en la radio. Tres palabras corteses a la portera. Me deslicé en esa mitad del mundo para la cual la otra no es más que un decorado.

>> Altres n'han dit...
Apuntes sin papel, L'Express

>> Enllaços:
Annie Ernaux, biografia, confessió o novel·la?, literatura freda i escriptura asèptica, retrat en profunditat, deures universitarisPatois

dilluns, 3 de gener de 2011

Zones humides - Charlotte Roche


Roche, Charlotte. Zones humides
Barcelona: Proa, 2009 







Feutchtgebiete 
Traducció de Jordi Jané-Lligé
Col·lecció A tot vent, 524


>> Què en diu la contraportada...
Zones humides és una novel·la revolucionària que qüestiona un dels últims tabús del nostre temps. Charlotte Roche ha venut un milió i mig d’exemplars a Alemanya, on ha encès un debat públic al voltant de la relació que mantenim amb el nostre cos.

Helen, de divuit anys, ingressa en un hospital després de causar-se una fissura anal mentre es depilava l’entrecuix. Durant l’estada a la clínica, s’explora amb plaer i un interès gairebé científic les zones erògenes. Fins i tot demana a l’infermer Robin que li faci fotos de les parts més íntimes que no pot arribar a veure per ella mateixa. A Helen li agrada el sexe: sigui sola o en parella, masturbant-se amb pinyols d’alvocat o tenint relacions en plena menstruació. Tot i la morbositat amb què s’hi recrea, Helen sent pel seu cos un respecte més natural que si se sotmetés a les consignes cosmètiques de les revistes femenines.

>> Com comença... 
D’ençà que tinc ús de raó que tinc hemorroides. Vaig passar-me la tira d’anys pensant-me que això era una cosa que no es podia dir a ningú. Perquè les hemorroides els surten només als vells. Sempre em va semblar que quedaven fatal per a una noia. La de vegades que he hagut d’anar al proctòleg per culpa seva! Ell m’ha aconsellat sempre, però, que les deixi tal com estan mentre no em facin mal. I de mal, no me’n feien. Només em feien picor.

>> Moments...
(Pàg.13)
A diferència d’altres persones, jo sé perfectament quina pinta té el forat del meu culet. Me’l miro cada dia al lavabo de casa. Em poso amb el cul de cara al mirall, amb les dues mans m’agafo les galtes del cul i les separo amb força, mantinc les cames rectes, abaixo el cap fins a gairebé tocar el terra, i miro cap enrera a través de les cames. És exactament en aquesta posició com m’afaito el cul.

(Pàg. 17)
Estimat Déu que no existeixes, si aconsegueixo sortir d’aquí sense ser incontinent analment, pararé de fer totes les animalades que, de tota manera, em fan venir mala consciència..

(Pàg. 22)
Sempre se’ns explica que tenim un efecte eròtic a damunt dels altres a través del perfum. Però per què no fem servir el nostre propi perfum, molt més efectiu? De fet són les olors del txitxi, de la polla i de la suor el que ens posa calents. La majoria de gent estan senzillament alienats i pensen que tot el que és natural fa pudor i tot el que és artificial fa bona olor.

(Pàg. 28) 
(...) Si algú troba repulsives les polles, l’esperma o l’esmegma, potser que deixi córrer el sexe ja d’entrada. A mi m’encanta que l’esperma s’assequi a la pell, faci crostes i després es vagi desenganxant.

(Pàg. 94)
Obro el calaix. La Bíblia. Evidentment. Aquests cristians! És com si no descansessin mai, ni enlloc. Però amb mi que no comptin. Com a parapet per a les mirades, però, anirà de conya! La poso oberta davant dels pinyols però al revés, de manera que la creu estigui cap avall. Això els emprenya, oi? Això té algun significat terrible per ells. Però quin? Tant me fot.

(Pàg. 102)
(...) el que aquestes dones no saben és que com més es preocupen d’aquestes petites parts, més immòbils es tornen. El seu posat es torna rígid i antisexy perquè no estan disposades a fer malbé la feinada que han tingut.
Les dones arreglades s’han fet el cabell, les ungles, els llavis, els peus, la cara, la pell i les mans. Tenyit, allargat, maquillat, exfoliat, depilat, afaitat i hidratat.
Es queden assegudes en algun lloc, rígides com la seva obra d’art total, perquè saben la d’hores de treball que hi ha invertit i volen que duri tanta estona com sigui possible.
Dones així no hi ha qui s’atreveixi a magrejar-les i a follar-se-les.

(Pàg. 112) 
Als paios, quan fan divuit anys, els més grans sempre els conviden al puticlub perquè s’estrenin amb una puta. Fa anys segur que devia ser la seva estrena absoluta. Avui segur que ja no.
Jo m’he esperat com una bona nena a fer-ne divuit, no m’ha convidat ningú. O sigui que ho he hagut de fer jo mateixa.

(Pàg. 130)
(...) quan ja s’han posat dures les puc anar rascant amb el dit i menjar-me-les.
Són gairebé tan bones com les lleganyes. Allò que l’esperit de la son tira als ulls dels nens perquè s’adormin.

(Pàg. 172) 
Tu que estàs del tot convençuda que el cel no existeix. Que nosaltres no som res més que animals molt desenvolupats. Els quals, un cop morts, es van podrint sota terra i són devorats pels cucs. D’aquesta manera no existeix la possibilitat després de la mort de mirar què fan els estimats animals pares. Tot és devorat, així de simple. La presumpta ànima, la memòria, tots els records i l’amor es veuen senzillament convertits juntament amb el cervell en excrements de cucs. Els ulls també. I el txitxi. Els cucs no fan diferències en aquestes coses. Es mengen les sinapsis amb el mateix gust que els rebrecs del clítoris. En aquests temes els falta una visió més àmplia sobre què o sobre qui s’estan menjant en aquell precís instant. El que compta és que és bo!

>> Altres n'han dit...
L'illa dels llibres, Carles Cortés, La finestra digital, Cargada de libros, Pequeña saltamontes, Metropolis Libros, Qué leer,

>> Enllaços:
Charlotte Roche, literatura extrema, llicència d'autor o voyeurisme especulatiu?fetitxisme, pornografia, escatologia... potser només feminitat, més reflexions sessudes, hemorroides, proctologiaPjur (per fer-ho fàcil),  fluids corporalssolucions íntimes contra el producte industrial, navegant pel Mar Roig, traumes varis per culpa del gas.