dissabte, 30 d’abril de 2011

Nada - Janne Teller


Teller, Janne. Nada.
Barcelona: Seix Barral, 2011








Intet

Traducció de Carmen Freixanet Tamborero
Col·lecció Biblioteca furtiva


>> Què en diu la contraportada...
Pierre Antón deja el colegio el día que descubre que la vida no tiene sentido. Se sube a un ciruelo y declama a gritos las razones por las que nada importa en la vida. Tanto desmoraliza a sus compañeros que deciden apilar objetos esenciales para ellos con el fin de demostrarle que hay cosas que dan sentido a quiénes somos. En su búsqueda arriesgarán parte de sí mismos y descubrirán que sólo al perder algo se aprecia su valor. Pero entonces puede ser demasiado tarde.

>> Com comença...
Nada importa.
Hace mucho que lo sé.
Así que no merece la pena hacer nada.
Eso acabo de descubrirlo.

>> Moments...
(Pàg. 10)
- Todo da igual –dijo un día-. Porque todo empieza sólo para acabar. En el mismo instante en que nacéis empezáis ya a morir. Y así ocurre con todo.
”¡La Tierra tiene cuatro mil seiscientos millones de años, pero vosotros llegaréis como máximo a los cién! –chillo otro día-. Existir no merece la pena en absoluto"
Y continuó:
- Todo es un gran teatro que consiste sólo en fingir y en ser el mejor en ello.

(Pàg. 81)
(...) No sé de qué puede servir juntar todo el saber de otros. Es suficiente para arrebatar la valentía de todo aquel que no es adulto y todavía no ha experimentado por sí mismo. Pero los adultos aman acumular conocimientos, claro, cuantos más mejor, y da igual que sean el saber de otras personas y algo que sólo puede hallarse en libros.

(Pàg. 97)
Había algo sospechoso en ello.
No en que la guapa Rosa hubiera podido cortarle el cuello a Cenicienta sin tambalearse y después se hubiera caído redonda al ver la sangre en ataúd, aunque eso ya fuera bastante raro en sí mismo.
No, lo sospechoso afloró cuando la guapa Rosa pidió el dedo índice de la mano derecha de Jan-Johan.

(Pàg. 102)
- ¡Un olor nauseabundo es tan aceptable como un buen olor! –Ya no le quedaban ciruelas para tirar, así que para acompañar sus palabras golpeaba con la palma de la mano donde estaba sentado-. Es a podrido a lo que huele. Y cuando algo se descompone se está convirtiendo en algo nuevo. Y lo nuevo que se crea huele bien. Por eso no hay diferencia entre algo que huele bien y algo que huele mal, los dos forman parte del eterno carrusel.

(Pàg. 113)
Cuando el profesor Eskildsen, tras reprendernos sin interrupción durante treinta y ocho minutos, golpeó su mesa diciendo que qué provecho habíamos sacada de todo eso, fue ella la que respondió.
- Significado. –Asintió como para sí misma-. Vosotros no nos habéis enseñadi nada. Así que lo hemos aprendido solos.

(Pàg. 129)
(...) había dado con algo importante: el significado es relativo y por tanto vacío de significado.
Pero no dije nada.
Tenía miedo de Sofie, pero no sólo eso. Era agradable estar rodeado de fama y de fe en el significado y no quería alejarme de aquello porque afuera no existía más que exterior y la nada. Por eso continuaba pavoneándome y dándome aires de importancia, como si realmente hubiera hallado el significado y no dudara de lo que era.

(Pàg. 134)
La duda se apoderó, uno a uno, de nosotros.
Era traición. No lo comentamos entre nosotros. Sólo se notó en la forma en que desapareció la sonrisa de nuestras caras y fue reemplazada por una máscara parecida a la de los adultos. Eso nos revelaba, tal vez con demasiada claridad, que quizá no hubiera mucho que importara.

(Pàg. 152)
- Si es tan fácil morir, es porque la muerte no tiene ningún sentido –chillaba-. Y si la muerte no tiene ningún sentido, es porque la vida tampoco lo tiene. ¡Pero que os divertáis!

>> Altres n'han dit...

dissabte, 23 d’abril de 2011

¡ Puta Guerra ! - Tardi i Jean-Pierre Verney


Tardi i Verney,Jean-Pierre. ¡Puta Guerra! 1914-1919
Barcelona: Norma Editorial, 2010


Putain de guerre! 1914-1915-1916 i Putain de guerre! 1917-1918-1919
Traducció de Enrique Sánchez Abulí.

>> Com comença...



>> Moments...
(Pag. 10 - 11)
(Pag. 24 - 25)

(Pàg. 48)
(Pàg. 56 - 57)

(Pàg. 74)
(Pàg. 78)
(Pàg. 94)

dimarts, 19 d’abril de 2011

La línia d'ombra - Joseph Conrad




Conrad, Joseph. La línia d’ombra
Barcelona: Proa, 1997






The Shadow-Line
Traducció de Marta Bes
Col·lecció Clàssics Moderns, 39


>> Què en diu la contraportada...
La línia d’ombra conta la història d’un jove capità de vaixell en el seu primer comandament, amb l’embarcació aturada als mars tropicals, la tripulació presa de la febre, i el rosec d’un sentiment d’incopetència culpable. La novel·la és narrada des de la perspectiva d’algú que travessa “la línia d’ombra”, que fa “el pas – com diu el mateix Conrad- de la joventut, amb la seva despreocupació i fervor, a una etapa més conscient i dolorosa de la vida”.

>> Com comença...
Tan sols els joves tenen moments d’aquests. No em refereixo als molt joves, no. Els molt joves, pròpiament dit, no tenen moments. La primera joventut gaudeix del privilegi d’avançar-se a la seva època, de viure en la meravellosa continuïtat de l’esperança que no coneix les pauses ni la introspecció.
Tanques darrere teu la porteta de la mera infància... i entres en un jardí embruixat, on fins les ombres tenen una lluor prometedora. Cada revolt del camí té el seu encant. I no és que sigui un país per descobrir. Saps molt bé que tota la humanitat ha anat en aquesta direcció. És l’encís d’una experiència universal que esperes que t’aporti una sensació insòlita o personal: una mica d’experiència pròpia.

>> Moments...
(Pàg. 17)
I, de cop i volta, ho vaig deixar tot. Vaig deixar-ho d’una manera immotivada; com ho és, per a nosaltres que un ocell se’n vagi d’una branca que li és còmoda. Va ser com si, sense ser-ne conscient, hagués sentit algun xiuxiueig o hagués vist alguna cosa. Bé... potser sí! Un bon dia estava la mar de bé i l’endemà tot havia desaparegut: l’atractiu, el gust, l’interès, la satisfacció..., tot. Fou un moment d’aquells, sabeu? La malaltia de la immaduresa, de la segona joventut, va caure damunt meu i se’m va endur. Vull dir que se’m va endur d’aquell vaixell.

(Pàg. 39)
Del món, no calia esperar-ne res d’original, res de nou, de sorprenent ni d’informatiu: ni oportunitat de descobrir alguna cosa d’un mateix, ni saviesa que es pogués adquirir, ni diversions de les quals poder gaudir. Tot era estúpid i sobrevalorat, igual com el capità Giles. Que fos així.

(Pàg. 47)
Allí va ser on em va abandonar l’optimisme. L’ambient burocràtic és capaç de matar tot el que respira l’aire de l’esforç humà, i d’ofegar por i esperança en la supremacia del paper i la tinta.

(Pàg. 55)
Em vaig adonar que la meva imaginació havia seguit les vies convencionals i que les meves esperances havien estat sempre grises. Jo havia previst la feina de capità com a resultat d’una lenta trajectòria de promoció com a empleat d’alguna companyia respectabilíssima. El premi a un servei lleial. És clar que servir lleialment no era cap problema. Ho feies de manera natural, per tu mateix, pel vaixell, per amor a la vida que havies triat; no pas pel premi.
En la idea del premi hi ha alguna cosa desagradable.

(Pàg. 124)
(...) quasi era un esperit incorpori; tant com pot ser-ho una persona sense estar morta. Vaig fixar-me en l’agudesa sobrenatural del seu os del nas, en les profundes cavitats de les seves temples, i vaig envejar-lo. S’havia reduït tant que segurament es moriria aviat. Quin home més envejable! Estava tan a punt d’extingir-se... I jo, en canvi, havia de suportar que s’agitessin dintre meu una vitalitat angoixada, dubtes, confusió, remordiments, i una imprecisa manca de fer front a l’odiosa lògica de la situació.

(Pàg. 130)
(...) Vet-ho aquí: estrelles, sol, mar, llum, foscor, espai, grans aigües; la formidable Obra dels Set Dies, amb la qual sembla que la humanitat hagi ensopegat sense haver-hi estat convidada (...).

(Pàg. 140)
Suposo que en aquella època jo m’alimentava per a viure, com se sol fer; però el record que en tinc ara és que en aquell temps, la meva vida, l’alimentava una angoixa insuperable, com una mena d’estimulant infernal que m’excitava i em consumia alhora.

>> Llegeix-lo:
Espanyol (.doc)
Espanyol (.pdf)
Anglès (.html)
Anglès (.html)
Anglès (.pdf)
Anglès (escaneig edició clàssica - web)
Anglès (multiformat)
Anglès (escaneig edició 1922 - web)
Italià (.html)
Italià (.lit)

>> Escolta'l:
Anglès (mp3)


dimarts, 12 d’abril de 2011

Windows on the World - Frédéric Beigbeder


Beigbeder, Frédéric. Windows on the World (Finestres sobre el Món)
Barcelona: Edicions La Campana, 200
4




Windows on the World
Traducció de Pere-Albert Balcells
Col·lecció Toc de Ficció, 39



>> Què en diu la contraportada...
Ja sabeu com acaba aquesta història: tothom mor. L’originalitat d’aquesta història està en el fet que moriran tots al mateix temps i en el mateix lloc. En el restaurant del pis 107 de la torre nord del World Trade Center, ningú no parla amb ningú. Fan mala cara, com qualsevol que s’ha llevat massa d’hora i mastega mecànicament el seu esmorzar en una cafeteria de luxe. De tant en tant alguns fan fotos de la vista, que és la més bonica del món. Ni tan sols les gavines no volen a l’altura d’aquest mirador. La major part dels clients del Windows on the World no es coneixen. Quan les seves mirades es creuen per descuit, estosseguen lleugerament i tornen a submergir-se immediatament en els seus diaris. Primers de setembre, de bon matí; tothom està de mal humor: les vacances s’han acabat.

D'aquí a un instant, al Windows on the World, una grossa porto-riquenya començarà a xisclar. Un executiu amb americana i corbata obrirà molt la boca. «Oh my God.» Dos col·legues d’oficina quedaran muts d’estupefacció. La cambrera continuarà servint el te fins que la tassa vessi. Hi ha segons que duren més que d’altres. Com si algú acabés de polsar la tecla «Pausa» d’un lector de DVD. En un instant, el temps esdevindrà elàstic. Tots els presents, finalment, es coneixeran. En un instant tots ells seran cavallers de l’Apocalipsi, units en la Fi del Món.

>> Com comença...
8h 30
Ja sabeu com acaba aquesta història: tothom mort. Sens dubte, això de morir li passa un dia o altre a una quantitat de gent considerable. L’originalitat d’aquesta història està en el fet que moriran tots al mateix temps i en el mateix lloc. La mort, crea lligams entre les persones? No ho sembla pas: ningú no parla amb ningú. Fan mala cara, com qualsevol que s’ha llevat massa d’hora i mastega mecànicament el seu esmorzar en una cafeteria de luxe. De tant en tant alguns fan fotos de la vista, que és la més bonica del món. Darrera els edificis quadrats, el mar és rodó; les traces dels vaixells hi dibuixen formes geomètriques. Ni tan sols les gavines no volen a l’altura d’aquest mirador. La major part dels clients del Windows on the World no es coneixen.

>> Moments...
(Pâg. 26)
(...) El luxe dels gratacels consisteix a permetre al ser humà elevar-se per damunt d’ell mateix. Tot gratacel és una utopia. L’obsessió més antiga de l’home ha esta sempre construir les seves pròpies muntanyes. Aixecant torres fins als núvols, el ser humà es demostra a si mateix que és més gran que la natura.

(Pàg. 33)
Als Estats Units la vida s’assembla a una pel·lícula perquè totes les pel·lícules es filmen sobre el terreny. Tots els americans són uns actors i les seves cases, els seus cotxes i els seus desitjos semblen falsos. La veritat s’inventa cada matí, a Amèrica.

(Pàg. 40)
... I vet aquí com un cigar pot salvar una vida. Sobre els paquets de cigarrets caldria posar-hi una nova inscripció: “Fumar us fa sortir dels edificis abans que explotin”.

(Pàg. 43)
La meva vida és un desastre, però ningú no se n’adona perquè sóc molt educat: sempre somric. Somric perquè penso que amagant-lo, el sofriment desapareix. I en un sentit és veritat: és invisible, per tant no existeix. Perquè vivim en el món de les coses visibles, verificables, materials. El meu dolor no és material, és encobert. Sóc un negacionista de mi mateix.

(Pàg. 56) 
Tinc un problema: no me’n recordo de la meva infància.
Tot el que m’ha quedat d’aquella època és el convenciment que la burgesia no fa la felicitat.

(Pàg. 89)
La utopia capitalista era tan insensata com la utopia comunista, però la violència, en el seu cas, quedava amagada. Va guanyar la guerra freda gràcies a la seva imatge: certament, hi havia gent que passava fam a Amèrica com n’hi havia a Rússia, però els que passaven fam a Amèrica eren lliures de fer-ho.

(Pàg. 122)
Com que els nens no tenen una vida apassionant, la converteixen en una vida apassionada. Qualsevol cosa és motiu per drames, histèria, crits, alegria, esclats de riure i espeternecs de ràbia. No hi ha diferències entre la vida d’un nen de curta edat i una obra de Shakespeare.

(Pàg. 126)
(...) En quin moment vaig derrapar? Quan va néixer Jerry? Quan va néixer David? Crec que vaig petar el dia en què vaig veure en el mirall del meu armari que em vestia com el meu pare. Tot s’havia encadenat massa ràpid: la feina, el matrimoni, els nens. Ja no podia més, d’aquesta mena de vida. No volia acabar sent com el meu pare. Quan era petit i ell es passejava pels carrers d’Austin amb el seu barret de cow-boy jo m’avergonyia d’ell, com Jerry s’avergonyeix de mi quan porto la gorra dels Mets.
Fer de Paterfamilias és un ofici de jornada completa. El que resulta empipador és que cada cop conec menys homes disposats a assumir-lo. Hem vist massa imatges d’homes lliures, seductors i poètics, cisellats pel plaer, individus rock’n’roll que defugen responsabilitats llançant-se als braços de criatures amb biquinis triangulars. Com voleu que algú prefereixi assemblar-se a Lester Burnham quan la societat idealitza Jim Morrison?

(Pàg. 136)
Avui, pertot arreu del món hi ha països bruts que fluctuen entre l’admiració i el rebuig, entre la fascinació i la repugnància envers els països nets, dels quals capten la manera de viure per satèl·lit, a través de descodificadors pirates i amb un passapuré com a antena parabòlica. Aquest fenomen és recent: se l’anomena mundialització, però el seu veritable nom és televisió. La mundialització és econòmica, audiovisual, cinematogràfica i publicitària, però la resta segueix igual: no hi ha ni mundialització política ni social.

(Pàg. 169)
(...) per a què serveix l’amor en la civilització del desig? Per què carregar-se amb una família si un defensa la llibertat com a valor suprem? Què hi ve a fer la moral en una societat hedonista? Si Déu és mort, llavors tot l’univers és un bordell, i cal precisament aprofitar-se’n fins a rebentar. Si l’individu és el rei, llavors l’egoisme és per nosaltres l’únic horitzó. I si el pare ja no és l’única autoritat, llavors, en la democràcia capitalista, l’únic límit a la violència és la policia.

(Pàg. 179)
Pols en el vent
Tots nosaltres som tan sols
Pols en el vent.

(Pàg. 246)
9h 39
Lourdes acaba de saber a través del seu receptor de notícies que el Pentàgon també ha estat tocat. És la guerra total. Què fot l’exèrcit americà? És reconfortant saber que no som els únics a morir? No. Si hagués sabut que acabaria rebentant aquí hauria viscut d’una altra manera. Hauria follat sense preservatiu, hauria plantat Mary més aviat, hauria viatjat més, hauria provat l’heroïna i l’opi. Hauria fet menys estudis i hauria perdut menys temps amb les talassoteràpies. Hauria temptat més sovint la meva sort amb les dones en lloc de témer constantment la perspectiva de ser humiliat. Hauria d’haver estat un gàngster, hauria d’haver atracat bancs en lloc d’obeir estúpidament les lleis. Hauria hagut de casar-me amb Candance per fer-ne una bonica vídua. No hauria parat de fumar. Per protegir què?, la meva salut? Hauria fundat un grup de rock, disposat a morir de gana, en lloc de dedicar-me per diners a un ofici exasperant.
Hauria engegat a passeig el meu director en cap molt més aviat. Hauria viscut a Nova York, hauria portat un abric llarg i negre i ulleres de sol en plena nit; m’hauria posat crema autobronzejant durant tot l’any i hauria sopat a restaurants on algú deu tallar la llum, llevat que es tracti d’avaries elèctriques –per què tothom fa servir espelmes als països rics?-. La pobresa és el luxe dels rics. Hauria comprat més cotxes: quina catàstrofe, tots aquests diners que mai no podré gastar. Hauria intentat fer-me clonar. M’hauria hagut de rapar el cap, per provar-ho. Hauria hagut de matar gent, per provar-ho. Hauria hagut de córrer més riscos, perquè en qualsevol cas ho he perdut tot.
O potser hauria hagut d’intentar simplement ser un home millor?

(Pàg. 261)
Els integristes cristians s’enfronten als integristes musulmans: estic a punt de morir a causa d’una disputa incestuosa entre dues sectes de multimilionaris.

>> Altres n'han dit...
El Cultural, El Nuevo Cojo Ilustrado, En clave de ocio, Blog de Emilio Morote, Reading Matters,

dissabte, 9 d’abril de 2011

El carter sempre truca dues vegades - James M. Cain


Cain, James M. El carter sempre truca dues vegades.
Barcelona: Edicions 62, 2009







The postman always rings twice

Traducció de Manuel de Pedrolo
Col·lecció La Cua de Palla


>> Què en diu la contraportada...
No hauria passat res de nou si els xofers no haguessin expulsat Frank Chambers de llur camió carregat de palla. La taverna tenia un rètol on es llegia “Twin Oaks” i l’amo era un grec llardós i amical, fàcil d’acontentar. Ella es deia Cora i feia la mena d’olor que han de fer les dones. Ja n’hi havia prou.
Un gat, que ho pagà amb la pell, va salvar-los la primera vegada, però el segon cop la víctima era humana, i els policies –de l’Estat i de la companyia d’assegurances- es mostraren desagradablement obstinats.
Sí, el carter va trucar dues vegades; una de massa.

>> Com comença...
Cap a migdia, van expulsar-me del camió carregat de palla. M’hi havia enfilat la nit abans, prop de la frontera i vaig adormir-me tan aviat com em vaig trobar sota la lona. Després de les tres setmanes que havia passat a Tia Juana tenia molta son, i encara dormia quan van aturar el vehicle en un costat de la carretera per tal que el motor es refredés. Van veure un peu que sobresortia i van estirar-me cap a fora.

>> Moments...
(Pàg. 9)
Se m’atansà i es posà a ajudar-me amb l’aleta de la capota. Érem tan a prop l’un de l’altre, que podia sentir la seva olor. A tocar de l’orella, vaig mormolar-li:
- Com és que us vau casar amb aquest grec?
Va saltar com si l’hagués fuetejada.
- Que potser us interessa?
- Sí. I molt.
- Ja està, això.
- Gràcies.
Vaig sortir. Havia aconseguit els meus propòsits. M’havia llançat a fons, l’havia agafada desprevinguda, i la cosa li havia fet mal. D’ara endavant, podríem anar al gra. Potser no em diria que sí, però no podria fer-se la desmenjada. Sabia què em proposava i que m’havia fet càrrec de la mena de dona que era.

(Pàg. 19)
- Cora, per què no ens n’anem?
- Ja hi he pensat.
- Podem abandonar el grec i desaparèixer.
- I on aniríem?
- A qualsevol lloc. Quina importància té?
- A qualsevol lloc... Sap on és, això?
- On vulguem.
- No és veritat. Qualsevol lloc és un cafè de mala mort.

(Pàg. 47)
- Es diverteixen, oi?
- Massa, pel meu gust.
- No els deixeu tocar el volant, senyoreta, i tot anirà bé.
- Bé hi confio. Ja sé que no havia d’embolicar-me amb un parell de borratxos, però què hi podia fer? Els he dit que no volia anar amb ells, però aleshores se’n volien anar sols.
- Haurien pres mal.
- Ja ho sé. Per això m’he avingut a conduir. No podia fer res més.
- De vegades n’hi ha prou amb això, amb fer el que hem de fer (...).

(Pàg. 103)
- (...) Vaig girar-me contra teu. Tots dos ens vam trair.
- Molt bé, doncs ara estem en paus.
- Sí, estem en paus, però mira’ns! Ho havíem aconseguit tot, el millor que es pot obtenir. Aquella nit érem al cim de la muntanya, vam tocar el cel. No sabia que es pogués sentir d’aquella manera, amb tanta d’intensitat. Ens vam besar, convençuts que res no canviaria per malament que anessin les coses. Érem les persones més felices, més riques del món. I aleshores tot s’enfonsà. De primer vas cedir tu, després jo. Sí, estem en paus, perquè tots dos, junts, hem tocat fons. Hem abandonat les altures i ja no ens resta res d’aquell cel...
- Què carall! Seguim junts, oi?
- Sí, això sí (...).

(Pàg. 131)
-(...) Tornem a trobar-nos al punt de sortida.
- No ben bé.
- Et dic que sí.
Ara vaig ser jo qui es posà a sanglotar amb el cap contra la seva espatlla.
- Sí, som on érem. Ens podem enganyar tant com vulguem i riure'ns dels diners i fer broma amb el diable, dient que és un bon company de llit, però la veritat és que som on érem. Vaig escapar-me amb aquella noia, Cora, i volíem anar a Nicaragua a caça feres. Però vaig adonar-me que em calia tornar. Estem encadenats l'un a l'altre, Cora. Ens pensàvem que érem al capdamunt de la muntanya, i no era veritat. La tenim al damunt nostre, la hi tenim des d'aquella nit.
- Només vas tornar per això?
- No. Per tu i per mi. No hi ha ningú més. T'estimo Cora. Però l'amor, quan es barreja amb la por, ja no és amor. És odi.(...).