dijous, 28 de juliol de 2011

Una història avorrida - Anton Txékhov


Txékhov, Anton. Una història avorrida.
Barcelona: Editorial Minúscula, 2010





СКУЧНАЯ ИСТОРИЯ
Traducció de Àngels Llòria
Col·lecció Microclimes, 4





>> Què en diu la contraportada...
Una història avorrida recull les notes d’un dels personatges més entranyables de Txékhov: el vell professor de medicina i reconegut científic Nikolai Stepànovitx, que, víctima de l’insomni, ja no és capaç de copsar el sentit de la seva via. Tot i que si mira enrere la veu “com una bella composició realitzada amb talent”, no pot evitar que una malenconia silenciosa i gairebé imperceptible s’apropiï dels seus últims dies i el faci dubtar de la seva visió del món. Relat d’humor subtil en què el distanciament irònic i el dramatisme íntim s’imposen sobre qualsevol possibilitat de rebel·lió, aquest conte del 1889, que inicia l’etapa de maduresa de l’autor, és un mirall de l’univers txekhovià i de l’època. En paraules de Thomas Mann, “Una història avorrida, per mi la més preada d’entre les creacions de Txékhov, és una obra extraordinària i fascinant que, per la seva peculiar calma i tristesa, no té parangó en tota la literatura”.

>> Com comença...
A Rússia hi ha un reconegut professor, en Nikolai Stepànovitx, de cognom X, que és conseller d’Estat i cavaller. Posseeix tantes condecoracions russes i de l’estranger que, quan li cal posar-se-les, els estudiants l’anomenen iconostasi. El seu cercle d’amistats és d’allò més aristocràtic. Podem dir com a mínim que en els últims vint-i-cinc o trenta anys no hi ha hagut cap científic famós que ell no hagi conegut de prop.

>> Moments...
(Pàg. 12)
“(...) És possible que aquesta dona vella, grossa i maldestra, sempre preocupada per nimietats i atemorida pel futur, amb la mirada enterbolida de tant pensar en deutes i necessitats, que només parla de despeses i somriu si abaixen els preus, és possible que hagi esta un dia aquella Vària esvelta de qui em vaig enamorar apassionadament per la claredat de la seva intel·ligència, per la puresa del seu esperit, per la seva bellesa i, com de Desdèmona Otel·lo, per la manera que tenia d’entendre la meva professió? És possible que aquesta sigui la meva Vària, la mateixa que un dia em va donar un fill?”

(Pàg. 22)
Em puc imaginar el seu futur amb claredat. Al llarg de la vida elaborarà centenars de preparats impecables, escriurà una gran quantitat de treballs freds i correctes i farà més d’una dotzena de traduccions escrupoloses, però no inventarà la pólvora. Per inventar la pólvora fa falta fantasia, inventiva i imaginació i en Piotr Ignàtievitx no té res de tot això. En resum, que no és un mestre de la ciència, sinó un peó.

(Pàg. 25)
Mai he gaudit tant amb cap esport, joc o entreteniment com he gaudit fent classes. Només a les classes he pogut lliurar-me totalment a la passió i entendre que la inspiració no és només un invent dels poetes, sinó que existeix en realitat.

(Pàg. 38)
A mi em sembla que si una obra de teatre és bona, no hi ha necessitat d’importunar els actors perquè ens produeixi la impressió deguda; ens podem limitar únicament a llegir-la. Si una obra és dolenta, en canvi, cap representació no farà que sigui bona.

(Pàg. 48)
La virtut i la puresa no divergeixen gaire del vici si no estan lliures de sentiments roïns.

(Pàg. 61)
Dins meu hi passa alguna cosa que només és digna d’un esclau: nit i dia em ronden pel cap mals pensaments, i al meu cor hi fan niu sentiments que desconeixia fins ara. Odio, menyspreo, m’indigno, m’encenc, i fins i tot tinc por. M’he tornat desmesuradament sever, exigent, irascible, poc amable i desconfiat. Fins i tot el que abans em donava peu a fer encara un joc de paraules més i a riure sense malícia, ara em provoca un sentiment llastimós. M’ha canviat fins i tot la lògica; abans tan sols menyspreava els diners; ara, en canvi, detesto els rics més que els diners, com si fossin culpables: abans odiava la violència i l’arbitrarietat, ara odio la gent que utilitza la violència, com si fossin ells els únics culpables i no tots plegats, que no ens sabem educar uns als altres. Què significa això? Si aquests nous pensaments i sentiments són el resultat d’un canvi de conviccions, què el pot haver motivat, aquest canvi? És que ara el món és pitjor i jo millor? O és que abans era cec i indiferent? (...)

(Pàg. 70)
Al llarg de la vida he vist molts estudiants i joves científics dels seus, molts actors, etcètera. I què? Ni una vegada n’he trobat cap que fos, no ja un heroi o un talent, sinó senzillament una persona interessant. Tot és gris, mediocre i carregat de pretensió.

(Pàg. 72)
Es lliuren a la influència dels escriptors més actuals, i no sempre dels millors, però en canvi senten una total indiferència per clàssics com Shakespeare, Marc Aureli, Epictet o Pascal. I aquesta incapacitat a l’hora de distingir el que és gran del que no ho és revela, per sobre de tot, una absència total de sentit pràctic a la vida.

(Pâg. 73)
En Mikhaïl Fiódorovitx maldiu, la Kàtia l’escolta, i cap dels dos no s’adona a quin profund abisme els arrossega lentament aquest entreteniment seu, a primera vista innocent, que consisteix a reprovar els altres. No noten com, de forma gradual, una simple conversa es va transformant en burla i escarni, ni com tots dos comencen a permetre’s fins i tot el recurs de la calumnia.

(Pàg. 80)
Exceptuant dos o tres vells, no em fa l’efecte que la literatura actual sigui literatura, sinó una mena d’indústria artesanal que existeix només amb la finalitat de ser enaltida, però els producte de la qual són consumits amb desgana. Ni el millor dels articles d’artesania pot ser qualificat d’excel·lent ni ser elogiat sincerament sense un però. El mateix cal dir de totes les novetats literàries que he llegit els últims deu o quinze anys: no n’hi ha ni una d’excepcional, i no pots passar sense un però. O són intel·ligents i nobles però sense talent, o bé tenen talent i són nobles però no són intel·ligents, o, finalment, tenen talent i són intel·ligents però no són nobles (...) Hi ha premeditació, cautela i segones intencions, però no la llibertat i la valentia d’escriure com es vulgui, i per tant no hi ha creació artística.

(Pàg. 82)
El to altiu i condescendent dels pròlegs, l’abundància de notes del traductor, que m’impedeixen de concentrar-me, els signes d’interrogació i els sic entre parèntesis que el pròdig traductor escampa per tot l’article o el llibre, em semblen un atemptat a la personalitat de l’autor i a la meva autonomia com a lector.

(Pàg. 92)
- En realitat... no m’agraden aquestes converses sobre art! – continua nerviosa-. No m’agraden! Prou que l’han tornat vulgar! Ja en tinc prou, d’això.
- Qui l’ha tornat vulgar?
- Els uns, amb les seves borratxeres; els diaris, amb el to familiar amb què en parlen, i la gent intel·ligent, amb la filosofia.
- La filosofia aquí no hi té res a veure.
- Sí que hi té a veure. Quan algú filosofa, vol dir que no comprèn

(Pàg. 106)
Diuen que els filòsofs i els veritables savis són indiferents. No és cert. La indiferència és la paràlisi de l’ànima; és una mort prematura.

>> Altres n'han dit...

>> Enllaços:

dimecres, 20 de juliol de 2011

El Viatge d'hivern - Amélie Nothomb

Nothom Amélie. El Viatge d’hivern.
Barcelona: Anagrama · Empúries, 2011







Le Voyage d’hiver
Traducció de Ferran Ràfols
Colecció Microclimes, 4





>> Què en diu la contraportada...
El dia que es proposa segrestar el seu avió i provocar un accident aeri, en Zoïle ha arribar d’hora a l’aeroport. Mentre espera que el cridin per embarcar, apunta en una llibreta els motius que l’han dut a prendre aquesta decisió tan dràstica. Perquè en Zoïle no és un terrorista, és un enamorat. I la seva recapitulació girarà sobre la seva estimada, la bella Astrolabe, i la dona que ha fe impossible aquest amor, una novel·lista estranya i pertorbadora que absorbeix completament la vida de l’Astrolabe...
El Viatge d’hivern dóna curs a la passió d’Amélie Nothomb pels noms propis i per les trames extravagant i esperpèntiques, i construeix un món molt a la seva mida.

>> Com comença...
He triat un vol que surt de Roissy-Charles de Gaulle i no d’Orly. Tenia bons motius per prendre aquesta decisió: l’aeroport de Roissy és molt més bonic i agradable, les destinacions són més variades i llunyanes, les botigues lliures d’impostos ofereixen més possibilitats. Però el motiu principal és que als lavabos d’Orly hi ha dones de la neteja.
El problema no és pagar per entrar-hi. Sempre hi ha alguna moneda que fa el ronso al fons d’una butxaca. El que no suporto és conèixer la persona que netejarà el meu rastre. És humiliant per a ella i per a mi. No em sembla pas que exagero si dic que sóc un delicat.

>> Moments...
(Pàg. 9)
Els atemptats existeixen únicament pel que en puguin dir els mitjans de comunicació, aquest amena de safareig a escala planetària. Els avions no se segresten per plaer, sinó per sortir a les portades. Només cal suprimir els mitjans de comunicació i tots els terroristes es trobaran a l’atur. Que s’esperin asseguts.

(Pàg. 17)
La mediocritat no sempre adopta la via socioprofessional per sortir-se amb la seva. Sovint, les seves victòries són molt més íntimes. Encara que hagi decidit rememorar dos nois que, als quinze anys, parlaven de tu a la divinitat, la Gran Segadora no només s’acarnissa amb l’elit. Sense saber-ho, o sabent-ho, a tots ens envien cap a aquests combat i hi ha un munt de maneres de sortir-ne perdedor.
La llista de víctimes no consta enlloc: no se sap qui hi és inscrit, fins i tot ignorem si el nostre nom hi figura. Però no es pot dubtar de l’existència d’aquest front. Als quaranta anys, els supervivents són tan poc nombrosos que ens ronda un sentiment tràgic. Als quaranta anys, per força estem de dol.

No crec que la mediocritat m’hagi enxampat. Gràcies a uns quants senyals d’alarma, sempre he aconseguit mantenir certa vigilància en aquest aspecte. El més eficaç és el següent: mentre no t’alegris de la caiguda de ningú és que encara pots mirar-te al mirall. Delectar-se en la mediocritat dels altres és el súmmum de la mediocritat.

(Pàg. 19)
(...) per més premeditat que sigui, el crim que perpetraré és cent per cent passional. N’he tingut prou conservant intacta l’embranzida de l’odi, no deixant que s’estovés i s’alentís i s’ensorrés en un fals oblit fet de podridura.

(Pàg. 20)
El sol fet de viure ja és un sentit. Viure en aquest planeta n’és un altre. Viure entre els altres n’és un de suplementari, etc. No és seriós declarar que la teva pròpia vida no té sentit. En el meu cas, seria exacte dir que fins ara la meva vida no havia tingut objecte. I m’hi trobava bé. Era una vida intransitiva.

(Pàg. 33)
Tot lector hauria de copiar els textos que estima: no hi ha cap manera millor d’entendre en quin sentit són admirables.

(Pàg. 37)
L’Astrolabe: evidentment, és per ella que em disposo a segrestar l’avió. La idea l’horroritzaria. Què hi farem: hi ha dones a qui s’ha d’estimar malgrat elles mateixes i actes que cal fer malgrat un mateix.

(Pàg. 78)
(...) havia de destruir alguna mena de bellesa. És que es pot destruir alguna altra cosa, d’altra banda? No hi ha cap exemple d’atemptat humà contra la lletjor. No apassiona prou per justificar tant d’esforç. Les coses extremadament malgirbades només susciten una indignació estèril. Només el que és sublim monopolitza l’ardor necessari per a la seva degradació.

>> Altres n'han dit...

dijous, 14 de juliol de 2011

Ferragus - Honoré de Balzac


Balzac, Honoré de. Ferragus.
Barcelona: Edicions de 1984, 2003







Ferragus, chef des Dévorants

Traducció de Ferran Esteve
Colecció Mirmanda, 22




>> Què en diu la contraportada...

Novel·la negra amb tots els atributs romàntics, on les passions arriben fins al paroxisme. És el primer episodi de la trilogia La història dels Tretze que, dins de la Comèdia humana, forma part de Les escenes de la vida parisenca. En aquesta narració, Balzac ens endinsa en el món de Ferragus, caps dels Devorants, una associació perversa d’obres esgarrifoses de la que en desconeixem els instruments. París, qualificada per Balzac com “el més deliciós dels monstres”, escenari escollit per aquesta narració, se’ns presenta no com la ciutat de la llum, sinó com la dels espectres, la de Père-Lachaise, la dels molls obscurs del Sena, la ciutat de la conspiració. Racó a racó ens descobreix els seus misteris, la seva magnètica atracció, la seva olor, fins la seva llum de plom.

>> Com comença...
HISTÒRIA DELS TRETZE
PREFACI

Fa temps, durant l’Imperi, hi havia a París tretze homes enduts per un mateix sentiment i dotats de prou energia per mantenir-se fidels a una mateixa causa; prou honestos per no trair-se els uns als altres, fins i tot si els seus interessos eren contraris, i políticament prou hàbils per dissimular els sagrats lligams que els unien; prou forts per situar-se per damunt de qualsevol llei, prou agosarats, encara, per emprendre el que calgués i prou satisfets d’haver pogut aconseguir gairebé sempre el que es proposaven.

>> Moments...
(Pàg. 12)
(...) la certesa de doblegar qualsevol voluntat a un sol caprici, de tramar una venjança amb habilitat, de viure en tretze cors alhora, i el goig constant de compartir un odi secret davant dels homes, d’anar armat en tot moment contra ells i de poder-se replegar en un mateix sabent una cosa més que la gent més notable; aquesta religió de plaer i egoisme va encegar tretze homes que van fundar de nou la societat de Jesús per servir al diable. Va ser terrible i sublim. Van tancar el pacte i el van mantenir, precisament perquè semblava impossible.

(Pàg. 15) 
A París hi ha carrers tan deshonrosos com pot ser-ho qualsevol culpable d’infàmia; hi ha carrers nobles i carrers simplement honestos; joves carrers d’una moralitat que el públic encara no coneix prou per opinar, i carrers assassins; carrers més vells que les vídues més velles; carrers dignes d’estimació, carrers sempre nets i carrers sempre bruts; carrers obrers, feiners, mercantils.

(Pàg. 18) 
(...) és una llàstima explicar una història a un públic que no en sap apreciar tot el mèrit local. Però, qui es pot vantar mai d’haver estat prou comprès? Tots morim en l’anonimat. És el destí de les dones i el dels autors.

(Pàg. 21)
És ella? No ho és? Preguntes de vida o mort per a un amant. I l’amant esperava. Es va estar en aquell indret tot un segle de vint minuts.

(Pàg. 25) Què hi ha de més contrari a la naturalesa d’una dona que un amor tranquil i perfecte? Volen emocions, i una felicitat sense tempestes ja no els sembla felicitat. Les ànimes femenines prou fortes per portar l’amor fins a l’infinit són excepcions angelicals i entre les dones vénen a ser el mateix que entre els homes de bon cor. Les grans passions són rares, com les obres mestres. Fora d’aquest amor, només hi ha arranjaments, irritacions passatgeres, menyspreables, com tot allò que és petit.

(Pàg. 40) 
Humils i terribles, d’una intel·ligència profunda que es nota en els seus ulls i que sembla fruit d’un contrasentit. Alguns d’aquests vagabunds desvergonyits tenen el rostre color marbre, esquerdat per les arrugues o per les venes, el front cobert de rugositats i uns cabells escassos i bruts, com els d’una perruca llençada en un racó de pont. Feliços en la degradació i degradats en la seva felicitat, marcats pel segell del desvergonyiment, projecten el silenci com si fos un retret, amb una actitud que revela pensaments esfereïdors. A cavall dels crim i de l’almoina, han oblidat què són els remordiments i giren i giren al voltant del cadafal sense caure-hi, innocents enmig del vici i viciosos en la seva innocència. Sovint provoquen la rialleta, però sempre fan pensar. L’un representa la civilització atrofiada i ho sap tot: l’honor de la presó, la pàtria, la virtut; però també la malícia del crim vulgar i la finor d’una malifeta elegant. L’altre és un resignat, mim impenetrable però estúpid. Tots tenen vel·leïtats d’ordre i de treball, però són retornats al fang per una societat que no vol saber res del poeta, del gran home, de l’intrèpid o de les magnífiques organitzacions que hi pot haver entre els captaires, aquest bohemis de París. Poble sobiranament bo i sobiranament pervers, com totes les masses que han sofert; acostumats a suportar mals inaudits i sotmesos a un poder fatal que els manté arran del fang. Tots tenen un somni, una esperança, una alegria: el joc, la loteria o el vi.

(Pàg. 67) 
I així és la vida. Una dona sempre és vella i poc agradable als ulls del marit, però sempre anirà estalzinada, elegant i ornada per a un altre, per al rival de tots els marits, per al món que calumnia o destrossa les dones.

(Pàg. 122)
Mai cap religió humana no ha aconseguit mostrar amb tanta passió la por de l’ànima violentament arrabassada del cos i tempestuosament agitada en presència de la fulminant majestat divina. Davant d’aquell clamor de clamors, els artistes i les seves composicions més apassionades s’humilien.

>> Altres n'han dit...
Golem - Memorias de lecturas,  La Comedie Humanie by Balzac,

>> Enllaços:

>> Llegeix-lo
Francès (eReader / e-pub / html)
Anglès (diferents formats)
Anglès (diferents formats)