divendres, 27 d’agost de 2010

Com em vaig convertir en un estúpid - Martin Page

.
Page, Martin. Com em vaig convertir en un estúpid
Barcelona: La Campana, 2002





Comment je suis devenu stupide
Traducció de Josep M. Espinàs
Colecció Humor i sàtira, 29


>> Què en diu la contraportada...
¿És possible, i desitjable, adormir la intel·ligència per integrar-se millor en una societat on els estúpids són feliços? Antoine, el jove i lúcid protagonista d’aquesta novel·la, cansat de ser desgraciat i de sentir-se sol, decideix cretinitzar-se. Martin Page narra amb una irresistible eficàcia satírica aquest procés, que comença per estovar-se el cervell amb l’alcohol. Fracàs: a la primera cervesa, Antoine cau en un coma etílic. Ni un curset d’aspirants al suïcidi, ni la immobilització davant el televisor menjant hamburgueses resolen el problema. Antoine troba feina en una financera, pensant que fent-se ric potser s’estupiditzarà, i gràcies a cometre un error informàtic és considerat un geni de les inversions. Es compra un loft, un porsche vermell. Però... No és pas estúpid qui vol.

>> Com comença...
Antoine sempre havia pensat que tenia l’edat dels gossos. Quan tenia set anys, se sentia fatigat com un home de quaranta-nou: als onze, tenia les desil·lusions d’un vell de setanta-set anys. Ara, als vint-i-cinc, amb el desig d’una vida més agradable, Antoine havia près la decissió de cobrir el seu cervell amb el sudari de l’estupidesa.

>> Moments...
(Pàg. 9)
La intel·ligència et fa desgraciat, solitari, pobre, mentre que l’emmascarament de la intel·ligència ofereix una immortalitat de pàgina de diari i l’admiració dels qui es creuen el que llegeixen.

(Pàg. 17)
Tenia pocs amics, perquè patia aquella mena d’insociabilitat que neix d’un excés de tolerància i de comprensió. Els seus gustos sense limitacions, excèntrics, el bandejaven dels grups que es basaven en la desgana. Desconfiava de l’anatomia rancuniosa de les multituds, i era sobretot la seva curiositat i una passió que ignorava fronteres i clans que el feia un apàtrida en el seu propi país.

(Pàg. 32)
(...) Si vols saber la meva opinió, això de citar és massa fàcil, perquè hi ha tants grans escriptors que han dit tantes coses que no caldria mai exposar una opinió personal.

(Pàg. 33)
(...) Ja no tinc prou força per ser jo, ja no tinc el coratge ni les ganes de tenir el que se’n diu una personalitat. La personalitat és un luxe que em costa car. Vull ser un espectre banal. Ja en tinc prou de la meva llibertat de pensar, de tots els meus coneixements, de la meva satiritzada consciència!

(Pàg. 39)
Ser alcohòlic havia estat la seva última ambició d’integració social, matar-se era l’últim mitjà que veia per participar al món.

(Pàg. 59)
- (...) Hi ha censura contra el suïcidi. Política, religiosa, social, i també natural, perquè a la senyora Natura no li agrada que ens prenguem llibertats amb ella, ens vol tenir lligats fins al final, vol ser ella qui decideixi, i no nosaltres. Qui decideix la mort de les persones? Hem delegat aquesta suprema llibertat a les malalties, als accidents, als crims. D’això en diuen atzar. Però és fals. Aquest atzar és la subtil voluntat de la societat que, de mica en mica, ens enverina amb la contaminació, ens massacra amb guerres i accidents...Així, la societat decideix la data de la nostra mort a través de la qualitat de l’alimentació, la perillositat del nostre medi ambient quotidià, les nostres condicions de treball i de vida. No triem pas viure, no triem la nostra llengua, el nostre país, la nostra època, els nostres gustos, no triem pas la nostra vida. (...)

(Pàg. 61)
(...) Si sou aquí, vosaltres, és que també teniu càncers orgànics o càncers a l’ànima, tumors sentimentals, leucèmies amoroses i metàstasis socials que us devoren.

(Pàg. 75)
”(...) Ser curiós, aspirar a comprendre la natura i els humans, descobrir les arts, hauria de ser la tendència de tothom. Però si això es produís, amb l’organització actual del treball, el món deixaria de voltar, simplement perquè allò demana temps i posa en marxa l’esperit crític. No treballaria ningú.”

(Pàg. 82)
”(...) Però podem admetre una cosa: conèixer les grans obres, aprofitar-se del seu esperit, llegir textos de genis, si no és segur que et faci intel·ligent, el risc és molt més alt. Naturalment, hi ha gent que ha llegit Freud, Plató, que sap discursejar sobre els quarks i distingir un falcó pelegrí d’un xoriguer, i que són uns imbècils. De tota manera, i en potència, quan entra en contacte amb molts estímuls i viu en una atmosfera enriquidora, la intel·ligència troba un terreny favorable per desenvolupar-se, exactament el que passa amb una malaltia. Perquè la intel·ligència és una malaltia.”

(Pàg. 116)
El gran problema d’Antoine va ser descobrir les mines meravelloses que, entre roques i mineral, amagaven els diamants de l’estupidesa. Assenyalar amb el dit alguns cretins, la imbecil·litat ambiental generalitzada, això era fàcil, però gairebé sempre era el camuflatge d’un judici de valor. Dir que el futbol, els jocs televisats, els mitjans de comunicació són intrínsecament estúpids, això seria simple. Pero Antoine tenia clar que l’estupidesa consistia més en la manera de fer les coses o de valorar-les que no pas en les coses mateixes. (Pàg. 141)Antoine va fer amics de consum, envasats, amics de sèrie, que no dubtarien a no ajudar-lo en cas que tingués un problema.

(Pàg. 160)
(...) Maquiavel va dir coses sobre la política que poden semblar cíniques, però no deixer de ser certes. Nosaltres som els Maquiavel de l’amor. No dic que la gent estimi pels diners, pel color dels cabell, per la mida del pit, però les estadístiques ens demostren que això té una influència decisiva. La professió, la musculatura, l’alçada, el color dels ulls, la nacionalitat, la marca de cereals que es tria per esmorzar... No es pot imaginar la quantitat de factors que compten. Sap que les rosses tenen un vint-i-quatre per cent més de relacions sexuals que les morenes? En l’amor i en el sexe hi ha veritats, i sap què li dic? Que aquestes veritats no afecten ningú, perquè tothom està convençut que la seva petita història és especial.

(Pàg. 191)
- A mi no em convidaven a les festes.
- A mi tampoc. Els feia por, perquè jo deia el que pensava, i pensava molt malament dels meus companys. Detestava gairebé tothom. Era genial. Però ara, ara que han descobert que nosaltres som fantàstics, voldrien convidar-nos a les festes d’adults, i fer com si no hagués passat res, com si tot estigués oblidat. Però no, nosaltres no hi anirem.
- O només per robar dolços i ampolles d’Orangina.
- I donar a tota aquesta gent cops al cap, amb un bat de bèisbol –va dir Clémence, imitant el gest.
- I els rematarem amb pals de golf, és més elegant.
- Amb classe, amb gràcia!.

(Pàg. 192)
- Per què no hauríem de tenir el dret de criticar, de trobar que la gent és estúpida i curta, frenant-nos amb l’excusa que semblaríem amargats i envejosos? Tothom actua com si tots fóssim iguals, com si tots fóssim rics, educats, poderosos, blancs, joves, guapos, mascles, feliços, plens de salut, amb un gran cotxe... Però això no és cert. Per tant, tinc el dret de cridar, d’estar de mal humor, de no somriure sempre i beatíficament, de donar la meva opinió quan veig coses anormals i injustes, fins i tot d’insultar la gent. Tinc el dret de protestar.- D’acord, però és molt cansat... Potser és millor fer altres coses, no?- Tens raó –va concedir Clémence-. És idiota gastar energia en bestieses que no valen la pena. Val més que reservem les nostres forces per divertir-nos (...)

>> Altres n'han dit...
Hooked on books, Bookslut, The complete review,

>> Enllaços:
Martin Page, coma etilic, suicidi, cinisme, Estulticia?, estupidesa? Iatrogenia !!! , vostè està físicament i mentalment bé?,
Jean Renoir, Spinoza, els perills de la ciència, Cuina islandesa,
aprengui a ser un yuppie liberal, Danny Brillant, Flaubert, Deixebles de l'estupidesa, debats sobre la idiotesa, We often suck
.

dissabte, 14 d’agost de 2010

La història immortal - Isak Dinesen


Dinesen, Isak. La història immortal.
Barcelona: Viena Edicions, 2009




Den uødelige historie / Ringen
Traducció de Maria Rossich
Colecció El cercle de Viena


>> Què en diu la contraportada...
En el Canton de final del segle XIX, el senyor Clay, un vell comerciant de te que ha aconseguit aplegar una enorme fortuna, vol fer alguna cosa que li permeti exhibir al món que encara pot aconseguir tot allò que es proposi. L’heroïcitat que vol dur a terme per demostrar el seu poder és convertir en realitat una història que va sentir explicar en un vaixell mercant i que, segons sembla, per força ha de ser inventada.

La historia és la següent: una nit, un ancià s’apropa a un jove mariner que acaba
de desembarcar i li demana si vol guanyar-se unes guinees; en respondre ell que n’estaria encantat, el vell el convida a casa seva, li ofereix un esplèndid sopar i li diu que, per guanyar-se el sou promès, ha de passar la nit amb la seva jove i bonica esposa, de la qual ell no ha pogut aconseguir un hereu.

Obsessionat a recrear la història amb tota fidelitat, el senyor Clay no s’adona que
ha posat en marxa un mecanisme de conseqüències imprevisibles. Perquè ningú no pot encarrilar el destí dels altres per pròpia conveniència, amb l’únic objecte d’obtenir un plaer secret movent-ne els fils invisibles.

>> Com comença...
Als anys seixanta del segle passat vivia a Canton un comerciant de te molt ric que es deia senyor Clay. Era un home vell, alt, sec i reservat. Tenia una casa molt bonica i un carruatge elegant on seia rígid i encarcarat, i tot sol.
Entre els altres europeus de Canton el senyor Clay tenia fama de ser un home dur que només sentia afecte pels diners. La gent s’estimava més mantenir-se’n a distància. No és que se’n sabés res de dolent en concret, sinó que s’havia guanyat aquesta reputació per l’aspecte, la veu i la manera de fer. Però de tota manera per la ciutat corrien unes quantes històries que s’havien explicat moltes vegades i que reforçaven aquesta imatge que la gent en tenia. Una de les històries era aquesta.

>> Moments...
(Pâg. 17)
Només es delia per una cosa, si és que en podem dir delit: una necessitat fanàtica de seguretat i que el deixessin en pau. La naturalesa d’aquest sentiment s’assemblava a l’enyorança o a l’instint que fa que el colom torni al seu colomar. La seva ànima se sostenia entorn d’un únic requisit: poder entrar a la seva habitació i tancar la porta amb la certesa que ningú no hi entrava amb ell i que ningú no obriria la porta per molestar-lo.

(Pàg. 32)
- (...) No m’agraden les fantasies, no m’agraden les profecies. És insensat i indecent dedicar-se a coses irreals. A mi m’agraden els fets. M’asseguraré que aquesta fantasia sigui un fet.

(Pàg. 45)
- A vostè deu ser impossible insultar-lo, ni esforçant-s’hi molt, oi?
L’Elishama va reflexionar sobre aquest comentari.
- Sí –va respondre-, és impossible. Per què hauria de sentir-me insultat?
- I si jo li digués que ja sap on és la porta –va dir ella-, se n’aniria i prou?
- Si, me n’aniria –va dir l’Elishama-. Això és casa seva. Però després vostè pensaria en el motiu pel qual m’hauria fet fora. La gent se sent insultada quan algú els diu el que ells mateixos pensent. Però per què els seus pensaments no haurien de ser prou bons perquè els digui una altra persona?

(Pàg. 49)
El seu primer amant havia estat un capità de la marina mercant anglès que, quan ella tenia quinze anys, l’havia convençuda perquè fugís amb ell al Japó, que acabava d’obrir-se al comerç internacional. La primera nit que la parella va passar al Japó va haver-hi un terratremol. Al voltant del seu hotelet pertot arreu s’esquedaven i s’ensorraven cases, i més de cent persones van morir. Aquella nit, la Virginie havia viscut el moment més important de la seva vida. El tro rugent del cel anava dirigit personalment contra ella, la terra s’estremia i tremolava per la pèrdua de la seva innocència, els potents cops de mar es planyien per la caiguada de la Virginie! Només els frívols (entre els quals hi havia el seu amant) ignoraven en aquell moment la llei de causa i efecte, i no comprenien l’autèntic abast de la seva perdició.

(Pàg. 71)
En la profunditat de la seva ment fosca i hermètica es movien idees i percepcions, i fins i tot emocions, que mai no havien estat expressades, i que mai no s’expressarien a cap altra persona que al noi sense nom que seia a la taula, el convidat de la casa per a una únic anit. A poc a poc, l’Elishama es va adonar que el valor d’una comèdia es troba en el fet que permet dir la veritat.

(Pàg. 74)
- (...) Sento una repugnància innata pels fluids corporals. No m’agrada veure sang, no bec llet, per a mi la suor és tan repulsiva com les llàgrimes. L’essència d’un home, els seus ossos, s’hi dilueixen. Així mateix, en aquestes relacions entre persones que la gent anomena camaraderia, amistat o amor, l’essència d’un home s’hi dilueix fins al moll de l’os. Em vaig desfer d’un soci que tenia perquè no volia permetre-li convertir-se en el meu amic i diluir-me en l’amistat. Però l’or, jove mariner, és sòlid. És dur i no es dilueix. L’or – va repetir, amb l’ombra d’un somriure a la cara- és l’espinada d’una persona.

(Pàg. 88)
- (...) De la mateixa manera –va continuar-, com us he dit, totes les persones són titelles en una mà més forta que la seva. Així, com us he dit, els pobres són titelles a les mans dels rics, i els beneits de la Terra a les mans dels més intel·ligents. Ballen, i deixen de ballar, seguint les mans que en mouen els fils.
"Quan jo me’n vagi –va acabar-, i vosaltres us quedeu sols i penseu que l’únic que feu és obeir la vostra sang jove, no estareu fent altra cosa que el que ho he volgut que féssiu (...)".

>> Altres n'han dit...
Nausica, Ucronies,

>> Enllaços:
Isak Dinesen, el nòbel que no va ser, nabab, Canton, la metròpoli invasora, Profeta Isaïes, el te, master of puppets, llegendes dels homes de mar, una altra cara del ciutadà Kane.
.

diumenge, 8 d’agost de 2010

Juli Cèsar - William Shakespeare

.
Shakespeare, William. Juli Cèsar.
Barcelona: Bruguera, 1981










Julius Caesar
Traducció de Josep M. de Sagarra
Col·lecció Popular de Teatre Clàssic Universal, 11


>> Què en diu la contraportada...
Juli Cèsar, escrita i estrenada el 1599, és una de les tragèdies més complexes de William Shakespeare; el pensament de l’autor s’amaga darrera l’actitud de cada personatge. I encara aquest es disfressa quan l’ambició ho aconsella, a fi de convèncer els altres a través d’uns raonaments lògics, però interessats i inautèntics.
Juli Cèsar és un personatge que enlluerna, i més d’un reformador renaixentista degué emmirallar-s’hi secretament. Shakespeare ho sap, i infla el personatge com ho fa l’aire calent amb una bomba de paper, enlairant-lo, proposant-lo com un exemplar humà que neda amb decisió desesperada entre les onades de la història. Juli Cèsar és la tragèdia d’una república que acaba, mossegada per l’ambició dels clans, estripada per una crisi d’envelliment –i d’enviliment- que la deixarà exhausta. El fracàs de Juli Cèsar traeix la impotència de l’home sol enfront de la tecnocràcia, la qual acabarà convertint-se en la veritable força de l’estat mastodòntic de l’antigor, l’Estat que sorgirà amb la pau octaviana.

Aquesta tragèdia és una de les obres de William Shakespeare que més interès ha despertat entre nosaltres, i ha estat repetidament traduïda. Tanmateix, en justícia podem considerar la present traducció de Josep M. de Sagarra, efectuada en plena clandestinitat entre 194 i 1943, com la definitiva.

>> Com comença...
La tragèdia de Juli Cèsar.
ACTE PRIMER ESCENA I
ROMA. UN CARRER.
Entren Flavi i Marul·lus i una colla de ciutadans

FLAVI
Au, a casa, ganduls; aneu a casa! ¿Que potser és festa avui? Què! ¿No ho sabeu, sent artesans, que no podeu dar voltes en dia de treball sense dur els estris de vostre ofici?

>> Moments...
(Pàg. 18)
ENDEVÍ
Cèsar!

CÈSAR
¿Qui crida?

CASCA
Que els sorolls s’apaguin! Silenci un altre cop!

CÈSAR
¿Qui entre el garbuix em demana, que sento jo una llengua més estrident encara que la música cridant: “Cèsar”? Parleu. Cèsar escolta.

ENDEVÍ
Doncs, dels idus de març, no te’n refiïs.

CÈSAR
¿Qui és aquest home?

BRUTUS
Un endeví que us prega que dels idus de març no us refieu.

(Pàg. 21)

CÀSSIUS
Per tant, bon Brutus, pareu l’orella: com que vós sabeu que a vós mateix tan bé no us podeu veure com per reflexió, jo, mirall vostre, a vós mateix descobriré, amb modèstia, el que encar no sabeu de vós mateix.

(Pàg. 23)
CÀSSIUS
(...) Oh déus!, em té completament torbat que un home d’aquest tremp tan poca cosa vagi endavant del mon majestuós i que tot sol pugui portar la palma!

(Pàg. 26)
CÈSAR
Si fos més gras! Però no em fa cap por; no obstant, si el nom que duc fos susceptible de basarda, jo no conec un home al qual evités mes que al magre Cassius. Llegeix molt, és un gran observador, i sap veure a través dels fets dels homes; no escolta mai la música, i somriu rarament, i si ho fa és d’una manera com si d’ell és burlés, com si escarnís l’esperit seu que pugui decidir-se a somriure davant alguna cosa. Homes així no viuran mai de gust mentre veuen un altre que s’enfila. Per tant, són perillosos, i ho són força. Mes aviat et dic el que cal témer que el que temo, perquè sóc sempre Cèsar.

(Pàg. 33)
CASCA
¿I resteu impàvid si, com cosa malalta, tots tremolen, els pilars de la terra? Ciceró, he vist tempestes en què el vent xisclaire partia les alzines més feixugues, i he vist el mar ambiciós inflar-se i exaltar-se amb la fúria i la bromera fins a la ratlla dels temibles núvols; però mai fins aquesta nit, fins ara, no he passat entremig d’una tempesta gotejant foc. O bé hi ha una baralla entre la gent del cel, o la insolència excessiva del món els déus irrita i ens engeguen llur fúria assoladora.

(Pàg. 44)

BRUTUS
(...) Des del moment que Càssius va esmolar-me contra Cèsar, la son em fuig dels ullals.
Entre l’acompliment d’un fet terrible i el primer impuls, l’espai de temps que passa és el mateix que un fastigós mal somni. Els instruments mortals i el nostre geni aleshores es troben en consell, i, a la manera d’un petit reialme, pateix l’estat de l’home una revolta.

(Pàg. 50)
BRUTUS
(...) Hem d’ésser, Caius, sacrificadors, però no carnissers; que tots nosaltres ens oposem a l’esperit de Cèsar, i en l’esperit dels homes no hi ha sang. Oh, si poguéssim ensorrar-li l’ànima sense tocar-li el cos! Però ja és pena si cal que Cèsar sagni! Amics gentils, matem-lo agosarats, però no amb ràbia. Tallem-lo com a carn digna dels déus, no com rebuig per a la dent dels gossos.
Que els nostres cors s’assemblin a aquells amos que atien llurs criats a un acte d’ira, però, subtils, després sembla que els renyen.
Això farà el nostre acte necessari sense fer-lo odiós, i als ulls del poble tindrem el nom d’uns homes que depuren, i ningú podrà dir-nos assassins.
No cal que penseu més en Marc Antoni, perquè no farà més que el braç de Cèsar quan caigui el cap de Cèsar.

(Pàg. 59)
CÈSAR
¿És que podríem evitar allò que viu en el propòsit dels poderosos déus? Passi el que passi, Cèsar sortirà avui. Que aquests auguris afecten tot el món igual que Cèsar

CALPÚRNIA
¿Surt un cometa quan es mor un pobre? En canvi, els cels mateixos s’incendien quan mor un príncep.

CÈSAR
Els covards es moren molts cops abans que la llur mort arribi, i el valent només mor una vegada.De tots aquells prodigis que he sentit fins avui, el que em fa més estranyesa és saber com els homes són porucs, vist que la mort, fi necessària nostra, arribarà quan hagi d’arribar.

(Pàg. 73)
CÈSAR
Em commouria si fos com vosaltres; si jo pogués pregar a fi de commoure, els precs em commourien.
Però jo sóc constant com ho és l’estrella del nord, que en la fixesa i el repòs en tot el firmament no té companya. Els cels estan pintats d’innumerables espurnes; de foc viu són totes elles i cadascuna resplendeix, però una entre totes sols manté la plaça.
Així en el món hi ha bona mena d’homes, tots són de carn i sang, i són sensibles, però entre el nombre sols en conec un que es manté inassaltable en el seu rengle i no el fan trontollar. I que aquest sóc jo, deixeu que en aquest cas us ho demostri: ferm vaig ésser quan Címber bandejava, i sóc ferm mantenint el seu exili.

CINNA
Oh Cèsar!

CÈSAR
Prou! ¿Vols aixecar l’Olimp?

DECI
Gran Cèsar!...

CÈSAR
És en va que t’agenolles!

CASCA
Oh mans, parleu per mi!

(Casca el primer i després els altres conspiradors, Marc Brutus i tot, apunyalen Cèsar)

CÈSAR (Moribund)
¿Tu també, Brutus? Doncs caigui Cèsar (Mor).

(Pàg. 86)
BRUTUS
(...) aquí va la meva resposta: jo estimava Cèsar, però estimava més Roma. ¿Preferiu que Cèsar visqués i que moríssiu tots esclaus a que Cèsar sigui mort i visqueu tots lliures? Com que Cèsar m’estimava, jo el ploro; com que era afortunat, me n’alegro; com que era valent, l’honoro; però, com que era ambiciós, jo l’he mort. Aquí hi ha llàgrimes pel seu afecte; alegria per la seva fortuna; honor pel seu coratge, i, per la seva ambició, la mort. ¿Qui hi ha aquí tan baix que vulgui ésser esclau? Si n’hi ha un, que parli, perquè és a ell que jo acabo d’ofendre. ¿Qui hi ha aquí tan barbre que no vulgui ser romà? Si hi ha algú, que ho digui, perquè és a ell que jo he ofès. ¿Qui hi ha aquí tan vil que no vulgui estimar la seva pàtria? Si hi ha algú, que ho digui, perquè és a ell que jo he ofès. Espero una resposta!.

(Pàg. 124)
BRUTUS
(...) Hi ha una marea en els afers dels homes: si un s’hi llença al moment de la pujada, atrapa la fortuna; més, si un deixa que se li escapi, tot el gran viatge de la vida es consum en aiguamolls i en racons de misèria.(...)

>> Altres n'han dit...
Cuchitril literario, Tlamatzinco,

>> Enllaços:
William Shakespeare, Shakespeare revisited, la seva obra al català, la Tragèdia Shakespeariana, Ah! l'ambició!!, Cèsar, Brutus, Cassius, Marc Antoni, Senat romà, República romana, el poder de l'oratòria política, Idus de març, Orson Welles: un escàndol o una genialitat?, Mark Twain, reporter.

>> Llegeix-lo:
Espanyol, juntament amb altres tragèdies (pdf)
Portuguès,
Anglès (web),
Anglès (web),
Anglès (multiformat),
Anglès antic/modern (web)
Anglès edició any 1807 juntament amb altres obres (google llibres)
Anglès - llatí bilingüe (google llibres)

>> Escolta'l:
Anglès (Mercury Theatre - Assaigs i comentaris O.Welles)
.

dilluns, 2 d’agost de 2010

Piazza d'Italia - Antonio Tabucchi

.
Tabucchi, Antonio. Piazza d’Italia.
Barcelona: Anagrama, 1998














Piazza d’Italia. Favola popolare in tre tempi, un epilogo e un’appendice
Traducció de Carlos Gumpert i Xavier González Rovira
Colecció Panorama de Narrativa, 397


>> Què en diu la contraportada...
«Un pueblo toscano rodeado por los pantanos, cerca del mar; tres generaciones de rebeldes, por tradición familiar y por instinto, que atravesando la historia de Italia desde la unidad hasta la liberación, dan a la camisa roja garibaldina los reflejos negros de la anarquía para sacar después una bandera comunista; personajes con nombres tan sintomáticos como Garibaldo, Quarto, Volturno, que desde su pequeño pueblo se lanzan, o son empujados, a viajes de fortuna y guerras en Europa, en África, en las dos Américas, del mismo modo que su vida frugal se abre a fuertes actos y empresas, hasta su muerte en la lucha contra los patronos (representados sucesivamente por los guardias reales, por los guardias forestales, por los fascistas de diversa índole, por la policía de la República); mujeres que afrontan no sólo la realidad, sino también las fantasías y los horóscopos, con llantos tragicómicos; un cura populista y librepensador, que acaba como un topo, meditando bajo tierra sobre los errores de la Iglesia. Son algunos de los materiales con los que Tabucchi ha construido esta «fábula popular», cuya popularidad es sobre todo de contenidos (apunto también el llamativo cromatismo, interiores y exteriores dignos de los más desenfrenados carteles de época), mientras que lo fabuloso es producto del tratamiento narrativo: pasajes lacónicos, aproximaciones abruptas, espectaculares cambios de registro... de manera que la grandeza que se revela dentro de la cotidianidad conserve, es más, acentúe, los perfiles cómicos y grotescos insertos en su sublime inconsciencia. Equilibrios delicadísimos que Tabucchi sostiene recortando con inventiva desusada los breves capítulos, pequeños cuadros enmarcados con ingeniosos títulos, montando esos cuadros con juegos de anticipación y de encabalgamiento que potencian su tensión, adaptando a la sintaxis fluctuante un léxico de rústica eficacia, inusual entre los escritores toscanos de hoy. "Piazza d'Italia" es una fábula popular tan refinada que hace pasar desapercibidas sus destrezas.»

Así presentaba el prestigioso crítico Cesare Segre, en 1975, la primera edición de esta obra, que ganó el premio «L’inèdito». Una novela bellísima, extravagante, repleta de humor y melancolía. Una historia telegráfica de Italia, o mejor, una antihistoria de Italia a través de una familia de anarquistas, de perdedores. Un primer Tabucchi que anuncia ya el Tabucchi futuro, que se ha consagrado como uno de los mejores escritores de nuestros días.

>> Com comença...
El nudo se ha desatado.

Aquel día aciago, después que le pegaron un balazo en la frente (un agujerito protuberante, pero mucho menos que un furúnculo), mientras se desplomaba sobre la pila de la plaza, justo delante del Splendor, Garibaldo quiso decir la frase definitiva. Pero, en vez de ello, su lengua dejó escapar un murmullo diluido que sólo oyeron los que estaban más cerca:
- ¡Abajo el rey!
La piedra le resbaló de la mano y rodó hasta el regato de la fuente de la plaza. En la cara le quedó helada una sonrisa irónica, de ¡maldita sea mi estampa!, porque había tenido tiempo de darse cuenta, en el breve trayecto desde el monumento hasta el polvo, de que la niebla de la muerte le había hecho confundirse precisamente en la frase que quería que fuera definitiva.

>> Moments...
(Pàg. 28)
- Mamá, hoy no hay nada para comer.
- Eso va muy bien para los ojos- respondía Esterina.
Por esas frecuentes nadas crecieron con los ojos bellísimos, límpidos y brillantes.

(Pàg. 44)
(...) Y empezó el viaje a través de un océano de hierba surcado por petrificados veleros rojizos. Noches de viaje en un tren que segregaba tinta como una sepia, con hombres que parecían negros de humo pero que lo eran por naturaleza, rubios vagabundos sin pasado, veloces ciudades de madera que lindaban con la nada. Hasta que alcanzó aquel campamento nómada que construía el ferrocarril para perseguirlo.

(Pàg. 46)
(...) Era mayo y las retamas amarilleaban las dunas. Las redes, abandonadas en los cañizos y acostumbradas a la tierra, se habían convertido en vegetales; nacían en ellas campanillas rosadas, carnosas, que casi parecían ombligos. Entró sin llamar, y la encontró en un rincón, oxidándose junto a la cruz de guerra que colgaba de un clavo de la pared. Esperia, cuando lo vio en el umbral, comprendió para qué había vuelto.
-Siempre te he querido –dijo Garibaldo mirando al suelo para evitar aquellos ojos que escrutaban su rostro.
- Soy demasiado vieja para ti –murmuró Esperia.
- Eso es por la sal, que te oxida –dijo Garibaldo.
La violó dulcemente entre las redes y las sogas podridas.

(Pàg. 63)
Aquel año el verano fue tan largo, que en septiembre ya eran adultos. En mayo todavía recorrían el camino que llevaba a la playa para recoger insectos y mariposas a fin de estudiarlos y hacerles el funeral. Septiembre los halló trepando por las dunas, entre los arbustos, para espiar a las mujeres que se cambiaban después de haberse bañado. (...)

(Pàg. 65)
- Lo ha dicho el tipo ese –decía Garibaldo-: matriz de la belleza.
Iban a la playa y se tendían en la arena tibia de septiembre. Gavure se había resignado a su joroba, pero se olvidaba de ella estudiando política.
- ¡Qué va a ser la guerra! –decía-. Con la guerra los pobres acaban siendo más pobres y los ricos, más ricos.Se aproximaba una gaviota rasante. Mujeres lejanas, todavía más deseables.
- La belleza es otras cosas –murmuraba Gavure-. La bellaza es ser libres.

(Pàg. 78)
Asmara se dejó besar durante tres años más en la verja, aturdida por la tentación. Pasaban lánguidos los veranos, acuosos, de nostalgias ahogadas en la pulpa roja de las sandías y sueños adormecidos en el bochorno de las tardes.

(Pàg. 89)
Hablar poco, manifestar opiniones impersonales pero drásticas y expeditivas, así como no dejarse llevar de la pasión del momento y considerar las cosas con cierto distanciamiento, eran las mejores maneras de obtener respeto. Melchiorre había aprendido por fin a utilizar en beneficio propio su antigua timidez y su miedo a los demás.

(Pàg. 119)
Se dice que al alba de aquella mañana se marcharon las ventanas. Parece que las primeras en emprender el vuelo fueron las de la rectoría, que sobrevolaron la plaza para convocar a sus compañeras a un asamblea. Una a una fueron desprendiéndose todas y reuniéndose ante la llamada del jefe de grupo, en una enardecida bandada caudada. Después, a una señal del guía, zarparon hacia occidente. Iban bajas, agitando los postigos al ritmo lento de un vuelo amplio y tranquilo, como ocas silvestres. El viento, cuando las atravesaba, hacía que silbaran como pájaros verdes. Bien pronto se convirtieron en una línea sutil, y se perdieron hacia el mar. Las casas, con sus cuencas vacías, proclamaban la rendición.

>> Altres n'han dit:
La Nación

>> Enllaços...
Antonio Tabucchi, escriptura sense fons, què en diu Tabucchi, les màscares de Tabucchi, Garibaldi, l'escenari, Metempsicosis, Malatesta, Addio lugano bella, Cabiria, Bandoneó, Realisme màgic
.