dimecres, 15 de desembre de 2010

Mentre la nit no arriba - Josué Guimarães


Mentre la nit no arriba. Guimarães, Josué.
Barcelona: Edicions de 1984, 2009 







Enquanto a noite nao chega 

Traducció de Josep Domènech Ponsatí



>> Què en diu la contraportada... 
Dos vellets, un enterramorts i un poble en ruïna: mentre la nit no arriba, Don Eleuterio i Donya Conceição trenen el relat de tots els gestos d’amor que han omplert la seva vida.
Obra mestra de la literatura brasilera, aquest gran petit llibre de Guimarães ha estat adaptat al cinema per Beto Souza.

>> Com comença...
La vella va sospirar:
- Si l’Adroaldo fos viu, avui faria seixanta-vuit anys.
El marit va corregir sense pressa:
- Seixanta-set, dona. Va néixer el 1911, un dimecres. Era un dia de festa qualsevol, no em puc recordar exactament de quin, però era un dia que no treballava ningú.
Es va dirigir a la calaixera, on hi havia el retrat del fill, en sèpia, descolorit, retat. Era un jove revolucionari del 30, entre dos companys, i hi havia al fons les grans rodes, fetes d’una sola peça, d’una locomotora de vapor. Tots tres reien distesos. Als seus peus, dormia un gos blanc amb taques fosques, arrupit. El vell va passar els dits arrugats per la foto.
- El nostre Adroaldo –va ser només el que va dir.

>> Moments...
(Pàg. 21)
(...) Vostè ho sap, Don Eleuterio, les persones porten des del bressol la inscripció sota la pell amb el nom de la persona que el destí ha separat perquè s’hi casi, i aquí al meu pit, si vostè m’escorxa la pell, hi llegirà Maria Rita; l’hi juro pel que hi ha de més sagrat, l’hi juro pels ulls de la meva mare.

(Pàg. 39)
- (...) Ningú no es casa amb la mort.
- Era el que jo també em pensava, però en un punt tenia raó.
- Quin punt?
- Aquell que cap noia no es voldria casar amb un enterramorts. No és pas que l’ofici sigui diferent dels altres. Un es guanya la vida com pot. I hi ha gent que he conegut, al cap i a la fi, que sempre ha viscut de la mort. M’explico: gent que proveeix de la fusta per fer-ne caixes de morts: gent que té fabriques de ferros per als clavetaires; gent que planta flors i que en ven: els que aconsegueixen cadàvers per a les funeràries; els diaris que publiquen esqueles: ràdios que mantenen espais per a notícies de defuncions; impremtes per imprimir recordatoris i esqueles; notaries que fan registres, i advocats que fan inventaris i testaments. Tanta gent, Donya Conceição, que si hagués de recordar-la se’m faria negra nit.
- I només l’enterramorts se la carrega –va dir la vella:
- Doncs és com vostè diu.

(Pàg. 72)
(...) el nen en va sortir amb un enorme panet, menjant-se’l com un mort de gana. La gent del carrer s’aturava i tot per mirar-lo i es divertien amb aquell nen famolenc. I jo prou que sabia que no era tan sols la gana, sinó la flaire del pa, el que ell es menjava. I així va quedar dintre meu com un retrat (...).

(Pàg. 79)
Els seus dits van caminar pel llençol desgastat, i va dur la mà escleròtica i el braç prim fins a trobar la mà d’ell, que reposava abandonada i freda. Va prémer la vella mà del company, com dient-li que estava molt feliç pel fet de trobar-se junts des de feia gairebé setanta anys, a pesar de la ciutat morta i el soroll fugaç de les llebres en la nit plena de presagis.

(Pàg. 88)
(...)Donya Conceição li va demanar que es calmés, la filla ja se n’havia anat amb el vent que bufava enfurismat, i ella ja podia veure per les esquerdes de la paret que la matinada estava en camí, a l’hora exacta en què el dia solia cloure les pagines del seu vell i tendre àlbum, carregant cap al si de la terra tots els records de les llargues nits en què s’imaginaven perduts en un racó de món.

(Pàg. 94)
Ell es fregava pausadament les mans nuoses. El pasta ressorgia amb nitidesa, no pas com a fotos, sinó com en una pel·lícula en blanc i negre, on les persones i la natura tenien vida pròpia i enraonaven i somreien, i el so dels seus passos i el metall de les seves veus ara eren audibles, com si en aquell moment fossin a casa seva, participant d’aquell lent i arrossegat final que arribava amb tranquil·la naturalitat.

(Pàg. 95)
- Arriba un dia en què la llum ja no arriba i la nit passa a ser eterna –va dir Don Eleuterio sospirant.

>> Enllaços:
Josué Guimarães, el context literari, enterramorts, quan arriba la nit, oda a l'oblit, es fa llarg esperarla novel·la en cel·luloide, la revolució del 30 o la fí d'Adroaldo
.

dijous, 9 de desembre de 2010

El primer dia de les nostres vides - Teresa Roig


Roig, Teresa. El primer dia de les nostres vides.
Barcelona: Proa, 2010



Col·lecció Proa Beta, 213








>> Què en diu la contraportada...

En Daniel és un comptable i pare de família de cinquanta anys que viu aclaparat per la rutina. Un dilluns, esperant el metro per anar a la feina, tot el pes de la seva grisa existència li cau al damunt. Ha tocat fons. Aleshores, veu una noia especial a l’andana i, sense saber per què, la segueix. Aparentment, en Daniel i ella no tenen res en comú, però junts passaran vint-i-quatre hores a la deriva per la ciutat, al marge de la resta del món. Un dia que els canviarà per sempre.

Teresa Roig ha escrit una història d’amor gens convencional, que posa l’èmfasi en les segones oportunitats que ofereix la vida. Perquè tot final obre un principi. I perquè només quan t’adones que estàs perdut pots trobar el camí.

>> Com comença... 
Sona un telèfon que m’esquerda la son. Vull ignorar-lo, deixar que gemegui, que res ni ningú em faci sortir del llit... Però no calla i acabo agafant-lo.
Una veu d’home pregunta per mi, amb nom i cognoms. Responc, mastegant les paraules, encara amb els ulls tancats.

>> Moments... 
(Pàg. 13) 
La seva mirada em tibava des de dins mentre caminava cap a ella... Ningú no m’havia mirat d’aquella manera des de feia molt de temps. Vaig sentir que existia de nou; que no era invisible del tot.

(Pàg. 55)
Vam passejar.
Molta gent ha oblidat el que és. Tothom camina per anar a algun lloc concret i com a últim recurs. En general, es té massa pressa per arribar i és millor que un taxi, bus o metro agilitzi el tràngol de l’espera.
Caminar és tan sols un mitjà, no és mai l’objectiu, si bé resulta sorprenent descobrir com es transforma el carrer si li dónes temps, si t’espolses el ritme frenètic i mecanitzat que se t’enganxa al cos. Aleshores es converteix en tot un espectacle, digne només de l’observador més pacient. La ciutat és sempre canviant; infern per a uns, paradís per a uns altres; tot depèn de si ets capaç de frenar enmig de la multitud, nedar contracorrent... O, fins i tot, aturar-te.

(Pàg. 60)
- (...) Vull que em contestis si realment podries escollir una altra vida, ser diferent. Com saps quina oportunitat és la que pot canviar-ho tot? La que t’assenyala el camí correcte i no una falsa drecera?
- Les anteriors són les que a mi van canviar-me la vida. Per a tu, jo no puc saber-ho... Ha de ser la que tu consideris definitiva, que sigui prou gran per no poder evitar-la.
- I com sabre que ho és?- I va afegir en veu baixa: - Les molles són tant petites...

(Pàg. 103)
- M’agrada el so dels teus pensaments.
Vam mirar-nos als ulls un instant.
Em semblava el comentari més absurd i tendre que havia sentit mai... Vaig optar per no dir res. Fins i tot va costar-me esbossar un somriure, tant com a ella acceptar-lo i correspondre’m. Després, va apartar la mirada, es va treure les sabates, i es va allunyar tot seguit, de puntetes, descalça entre la gent.

(Pàg. 113)
Mentre arrossegàvem els peus fora de la sorra, tornant a la part sòlida i asfaltada de la platja, encara es podia sentir amb més força la remor del mar. Les onades, en l’intent de seguir els nostres passos, esborraven les petjades que havíem deixat enrere. I l’eco d’un pensament insistia a turmentar-me a cada batec. “No cal ofegar-se per morir: n’hi ha prou amb desitjar-ho”.

(Pàg. 124)
Teníem una conversa pendent, una situació destapada per resoldre. Però tots dos evitàvem recordar-ho, parlar-ne de nou. Com qui ignora la roba estesa sota la pluja i el vent. Convivíem en un mutisme gairebé perenne, cobrint de tant en tant els mínims més absurds, topant-nos en una casa que semblava buida, fins i tot amb nosaltres a dins. I sempre feia fred (...).

(Pàg. 148) 
La desesperació viu en els racons més insospitats de les nostres vides, alimentant-se de la por, de la ignorància. La veus a casa, al carrer, a la feina. Si la deixes, t’acompanya arreu on vas, com si fos la teva ombra. Dia rere dia. I a poc a poc se’t va ficant a dins, sota la pell, a la sang; la respires, la bombeja el teu cor. La sent a l’aguait de cada oportunitat, consumint les esperances.

>> Altres n'han dit...
Ariadna al laberint grotescNosaltres llegim, Llibres a estones,

>> Enllaços:
Teresa Roigsí, sóc un escriptor novell,... i què?!els coms i els perquès del llibre, més pistes, detalls, moments...,, quedar-se fora de jocreflexions (ideals) sobre la jubilació,  Temps era temps que un rei anomenat Pigmalió..., -La vida...-va xiuxiuejar amb un fil de veu.-Diane Arbus, la feina, la cova..., Ho sento pare, però no tinc gana.





dilluns, 6 de desembre de 2010

Meridià de sang - Cormac Mc Carthy


Mc Carthy, Cormac. Meridià de sang.
Barcelona: Edicions 62, 2009






Blood Meridian

Traducció de Esther Roig Giménez i Lluís Delgado Picó.
Col·lecció El balancí, 621



>> Què en diu la contraportada... 
Una faula moral impressionant i imaginativa sobre la naturalesa de la violència i la justícia.
Ens trobem en ple segle XIX al bell mig de la zona fronterera que separa Mèxic dels Estats Units. Les autoritats mexicanes i de l’Estat de Texas organitzen una expedició paramilitar per eliminar el major nombre d’indis possible. És el que s’anomena El Grup Glanton, que té com a líder espiritual el jutge Holden, un home dur, violent i cruel que està convençut de la seva immortalitat. En un moment determinat els carnissers de Glanton decideixen aturar la matança per iniciar un nou extermini: la llei de la selva es comença a imposar. Enmig d’aquest malson, un noi de catorze anys es veurà obligat a enfrontar-se al món.

>> Com comença... 
Vet aquí el noi. És blanc i prim, porta una camisa fina de lli tota esparracada. Atia el foc a la rerecuina. A fora s’estenen els camps llaurats, foscos i amb clapes de neu, i més enllà boscos encara més foscos o n encara habiten els pocs llops que queden. A casa seva tenen renom com a talladors de fusta i com a pouaires, però el seu pare de fet era mestre d’escola. Estira, begut, cita versos de poetes el nom dels quals ja s’ha perdut. El noi s’ajup a la vora del foc i el mira.

>> Moments... 
(Pàg. 49) 
La ira de Déu està adormida. Déu la va amagar un milió d’anys abans no existissin els homes i els homes són els únics que la poden despertar.

(Pàg. 97)
Les muntanyes retallades eren d’un color blau pur a l’alba i els ocells piulaven, i quan va sortir el sol va atrapar la lluna a l’oest i van quedar l’un davant de l’altra a banda i banda de la terra, el sol incandescent i la lluna convertida en la seva pàl·lida imitació, com si fossin els extrems del canó d’una mateixa arma a les puntes del qual els mons es cremessin fins a esdevenir irreconeixibles.

(Pàg. 149)
Eren homes d’un altre temps, per molt que tinguessin noms cristians, que havien viscut tota la seva vida en una terra verge, com els seus pares abans que ells. Havien après a fer la guerra en la guerra, generacions encalçades des de la costa atlàntica a través de tot un continent, des de les cendres de Gnadenhutten a les praderies, fins a les sagnants terres de l’oest. Si gran part del món era un misteri, els límits d’aquell món no ho eren, perquè no tenia mesura ni frontera i contenia bèsties encara més horribles i homes d’altres colors i éssers que cap home no ha vist i alhora no més estranys del que els seus propis cors ho eren dins d’ells, malgrat les extensions solitàries i totes les feres.

(Pàg. 157)
(...) Si Déu pretengués interferir en la degeneració de la humanitat no ho hauria fet ja a hores d’ara? Els llops fan selecció natural, ves. Quina altra espècie en seria capaç? És que la raça humana no és més depredadora encara? El món funciona naixent, madurant i morint, però en els assumptes no hi ha minva o el migdia de la seva maduració assenyala la caiguda de la nit. El seu esperit s’esgota en el cim dels seus triomfs. El seu meridià és alhora el seu declivi i el vespre el seu dia.

(Pàg. 182)
Van recórrer la terra fronterea durant setmanes buscant els senyals dels apatxes. Desplegats per aquella planúria avançaven en constant elisió, com agents predestinats a dividir el món que es trovaven i a deixar darrere seu igualment extinguit el que havia estat i ja no tornaria a ser. Genets espectrals, blancs de pols, anònims en la calor emmerletada. Per sobre de tot semblaven anar totalment a la ventura, primitius, provisionals, desproveïts d’ordre. Com éssers sorgits de la roca absoluta i condemnats a l’anonimat i a no desfer-se dels seus propis miratges per errar famèlics i sentenciats i muts com gorgones vagarejant per les brutals solituds de Gondwana en una època anterior a la nomenclatura, on cada un era el tot.

(Pàg. 253) 
Contemplava el foc i si hi va veure presagis, tant se li’n donava. Viuria prou per veure el mar occidental i el que pogués passar li era igual perquè el dominava la indiferència. Tant si la seva història era concomitant a homes i nacions com si acabava allà. Feia temps que havia desistit de valorar les conseqüències, i encara que acceptés que el destí dels homes estava fixat, s’atorgava la facultat de contenir en si mateix tot el que alguna vegada seria en el món i tot el que el món seria per a ell, , i atès que la carta del seu destí estava escrita a la pedra original, ell s’atribuïa l’autoritat i així ho manifestava, i guiaria el sol implacable fins al seu enfosquiment final com si hagués estat ell qui hagués ordenat tot allò en eres remotes, abans que existissin els camins, abans que existissin homes o sols per recorre’ls.

(Pàg. 258)
La Biblia diu que qui viu a espasa a espasa morirà, va dir el negre.
El jutge va somriure, la cara lluent de greix. Quin home com cal diria el contrari?, va dir.
La Bíblia diu que la guerra és dolenta, va dir l’Irving. Però no serà perquè no hi surtin històries de guerres i sang.
Tant se val el que els homes opinin de la guerra, va dir el jutge. La guerra perdura. És com preguntar el que opinen de la pedra. La guerra sempre ha existit. Abans que l’home existís, la guerra ja l’esperava. L’ofici suprem a l’espera del seu suprem artífex. Així era aleshores i així serà sempre. Així i de cap altra manera.

(Pàg. 339)
Els records dels homes són incerts i el passat que va ser difereix molt poc del passat que no va ser.

>> Altres n'han dit...
B de llibre, Món de llibresLacatus style, Cactus, El rastre de Clarisse, Hislibris, Espacios en blanco, La ciudad de un billón de sueños,


.

dissabte, 27 de novembre de 2010

El rei Lear - William Shakespeare

Shakespeare, William. El rei Lear.
Barcelona: Quaderns Crema, 2008


King Lear 
Traducció de Joan Sellent
Col·lecció Biblioteca Mínima, 11





>> Què en diu la contraportada... 
Un rei decideix repartir el regne entre les seves tres filles, proporcionalment a l'amor que cadascuna declari professar-li. Així és com s'inicia El rei Lear, però el geni colossal de Shakespeare va molt més enllà d'aquest esquema de conte tradicional i ofereix una reflexió profunda sobre la condició humana, la crònica d'un viatge de l'home per les turbulències que els seus propis errors desencadenen i una incursió als territoris de la ceguesa i de la bogeria com a peatges per accedir a la lucidesa. De totes les tragèdies shakespearianes, potser cap altra no presenta uns components d'absurd i crueltat tan clarament precursors de l'avantguarda teatral dels últims cent anys, ni una vigència tan rotunda a l'hora d'exposar sense concessions les facetes més sòrdides del mal. Aquesta versió catalana de Joan Sellent va ser elaborada per a una posada en escena, i és per això que en tot moment busca l'equilibri entre la funcionalitat dramatúrgica i la recreació del pols retòric i els ritmes poètics de l'original.

>> Com comença... 
ACTE PRIMER
ESCENA I
Un saló al palau del rei Lear.
Entren Kent, Gloster i Edmun

KENT
Em pensava que el rei apreciava més al duc d’Albany que no pas el de Cornwall.

GLOSTER
Això crèiem nosaltres, també. Però ara, amb la divisió del regne, no queda clar quin dels dos valora més; perquè les dues parts estan tan igualades que ni el més minuciós descobriria res de l’un que pogués ser envejat per l’altre.

>> Moments... 
(Pàg. 22) 
CORDÈLIA
Prego un cop més a Vostra Majestat que, si tot ve del fet que em manca l’art untuós i xerraire de dir allò que no penso, perquè allò que em proposo ho faig abans de parlar, feu saber que no és cap impuresa, cap acte criminal, ni deshonest, ni sòrdid, ni cap pas deshonrós, allò que m’ha privat del vostre afecte i del vostre favor, sinó la falta -gràcies a la qual sóc més rica- d’un ull sempre sol·lícit i una llengua que m’alegro de no tenir, per molt que això m’hagi fet perdre la vostra estimació.

(Pàg. 29)
GLOSTER
(Llegeix). “Aquesta política de venerar els ancians fa que el món ens amargui els millors anys de la vida; ens impedeix l’accés a les nostres fortunes fins que la vellesa ja no ens permet de disfrutar-ne. Comença a resultar-me una vana esclavitud l’opressió tirànica dels vells, que no triomfa pel seu poder sinó per la nostra indulgència. Vine a trobar-me perquè pugui parlar-te’n més a fons. Si el nostre pare s’adormís fins que jo el despertés, tu heretaries per sempre la meitat de les seves rendes, i viuries estimat del teu germà, EDGAR”. Hmmm...conspiració!

(Pàg. 32)
GLOSTER
Aquests recents eclipsis de sol i de lluna no ens auguren res de bo. Per molt que la ciència natural hi doni tal explicació o tal altra, la natura és assotada pels efectes següents: l’amor es refreda, les amistats decauen, els germans es divideixen; motins a les ciutats, discòrdia en els països, traïció dins els palaus... i s’esquerden els vincles entre fills i pares. Aquest bergant del meu fill s’ajusta a la predicció: un fill contra el seu pare. El rei es desvia del biaix natural: en aquest cas és un pare contra una filla. Ja hem vist el millor del nostre temps: maquinacions, falsedat, traïció i tota mena de desordres nocius ens persegueixen obsessivament fins a la tomba. (...)

(Pàg. 47)
BUFÓ
No entenc que pugueu ser parents, tu i les teves filles: elles em farien assotar per dir la veritat, tu em faries assotar per dir mentides, i de vegades m’assoten per no badar boca. Voldria ser qualsevol cosa abans que un bufó. I tanmateix no voldria pas ser tu, oncle; has escapçat el teu seny per tots dos cantons, i no has deixat res al mig. (...)

(Pàg. 51) 
LEAR
(...) Natura, escolta, escolta: deesa meva, escolta!
Suspèn els teus propòsits, si tenies
intenció de fer fèrtil aquesta criatura!
Omple el seu ventre d'esterelitat!
Asseca dintre seu els òrgans d'engendrar,
i fes que del seu cos degenerat
no en pugui néixer mai res que l'honori!
Si ha de parir, que tingui un fill amarg
i pervers que no visqui per res més
que per ser-li un turment contra natura!
Que estampi arrugues en el seu front jove
i li solqui les galtes amb canals de llàgrimes,
fins que els treballs i les joies de ser mare
se li tornin riota i objecte de menyspreu,
i vegi que pot ser més dolorós
que la dent esmolada d'una serp
concebre un fill ingrat! (...)

(Pàg. 104)
LEAR
Bufeu, vents, i partiu-vos les galtes! Udoleu! Bufeu!
Xarbotades i vents huracanats, desfermeu-vos fins a ofegar els penells dels nostres campanars!
Oh flames sulfuroses i més ràpides que el pensament, heralds dels trons que rebenten els roures: calcineu la blancor del meu cap!
I tu, tro que ho sacseges tot, aplana la gruixuda rodonesa del món! Trenca a l’instant els motlles de la natura, i mata tots els gèrmens que creen l’home ingrat!

(Pàg. 116)
LEAR
(...) ¿ No és res més que això, l’home? Observa’l bé. No li deus res al cuc per la seda que portes, ni a la bèstia per les pells, ni a l’ovella per la llana, ni al gat pel perdum. Ha! Aquests tres que veus aquí som gent impura: tu ets la cosa autèntica; l’home mancat de les comoditats més bàsiques no és més que un animal pobre i nu de dues potes, com tu. Fora, fora, béns superflus! (...)

(Pàg. 146)
ALBANY
L’indigne troba indignes fins i tot el seny i la bondat; per la persona immunda, tot és immundícia. ¿Què heu fet, tigresses, més que filles? ¿Què és el que heu perpetrat?
Un pare, un home vell i virtuós, tan venerables que li lleparia els peus un ós encabestrat, vosaltres, bàrbares, degenerades, l’heu fet embogir.
Que el meu noble germà us ho hagi consentit...!
Un príncep que va rebre d’ell tants beneficis!
Si el cel no envia uns esperits visibles perquè tallin en sec aquestes vils ofendes, res no podrà impedir que els homes es devorin ells amb ells, com monstres de l’abisme.

(Pàg. 166)
GLOSTER
Oh, deixeu-me que besi aquesta mà!

LEAR
Deixa’m que la netegi, abans: fa pudor de mortalitat.

(Pàg. 167) 
LEAR
(...) Diantre d’agutzil! Les mans quietes, sanguinari!
¿Per què estàs flagel·lant aquesta puta?
Para l’esquena tu, que et mors de ganes de fer amb ella la cosa per la qual la fueteges !
L’usurer fa penjar al petit estafador. Els petits vicis semblen grans a través de la roba esparracada; les togues i els abrics de pells ho amaguen tot. Recobriu el pecat amb una capa d’or, i la sòlida llança de la justícia es trenca sense causar cap dany; armeu-lo amb uns parracs, i el forada la palla d’un pigmeu.
Ningú no delinqueix, ningú; ningú, dic: jo en responc. Creu-te, amic meu, el que dic jo, que tinc la potestat de segellar la boca de l’acusador.
Posa’t ulleres i fingeix, com un vil xarlatà, que veus les coses que no veus.(...)

(Pàg. 191) 
EDMUND
Acosta’t, capità, i escolta’m bé:
Agafa aquesta nota (li dóna un paper) i vés amb ells a la presó.
Ja t’he ascendit un grau, i si segueixes aquestes instruccions, t’obriràs el camí cap a uns destins més alts. Has de saber que els homes són allò que els temps dicten, i un cor tendre no fa joc amb l’espasa. Aquesta gran missió no és qüestionable: o t’avens a fer-ho, o hauràs de prosperar per altres vies.

Anglès (txt)
Anglès (multiformat)
Anglès (html)
Anglès ed. 1.623 (html)
Alemany (multiformat)
Francès (multiformat)
Finès (multiformat)
Espanyol (pdf)
Espanyol (pdf)
Yiddish (html)
.
>> Mira'l i escolta'l:
Anglès video (youtube)
Anglès audio (multiformat)
Anglès audio (multiformat)

dimecres, 17 de novembre de 2010

Jakob von Gunten - Robert Walser


Walser, Robert. Jakob von Gunten
Madrid: Siruela, 2003 





Jakob von Gunten

Traducció de Juan José del Solar
Libros del Tiempo, 160


>> Què en diu la contraportada... 
«Aquí se aprende muy poco, falta personal docente y nosotros, los muchachos del Instituto Benjamenta, jamás llegaremos a nada, es decir que el día de mañana seremos todos gente muy modesta y subordinada. La enseñanza que nos imparten consiste básicamente en inculcarnos paciencia y obediencia, dos cualidades que prometen escaso o ningún éxito. Éxitos interiores, eso sí. Pero ¿qué ventaja se obtiene de ellos? ¿A quién dan de comer las conquistas interiores?» Así empieza Jakob von Gunten, la tercera novela de Robert Walser, la más amada por el autor, pero también la más discutida e innovadora, escrita en 1909 en Berlín, tres años después de haber dejado el Instituto donde se había educado. Y el gran protagonista de esta «historia singularmente delicada», según un juicio de Walter Benjamin, es el propio Instituto Benjamenta: el alumno Jakob, a través de su diario, nos introduce en todos sus secretos, en sus dramas y pequeñas tragedias y en todos sus misterios, convirtiéndolo en uno de los escenarios más memorables de la literatura del siglo XX.

>> Com comença...
Aquí se aprende muy poco, falta personal docente y nosotros, los muchachos del Instituto Benjamenta, jamás llegaremos a nada, es decir que el día de mañana seremos todos gente muy modesta y subordinada. La enseñanza que nos imparten consiste básicamente en inculcarnos paciencia y obediencia, dos cualidades que prometen escaso o ningún éxito. Éxitos interiores, eso sí. Pero ¿qué ventaja se obtiene de ellos? ¿A quién dan de comer las conquistas interiores?

>> Moments... 
(Pàg. 24)
La prohibición de hacer algo resulta a veces tan atractiva que no se puede por menos que hacerlo. Por eso me agradan tanto las coacciones de cualquier tipo: consienten el placer de transgredir la ley.

(Pàg. 26)
Lo cierto es que todo, absolutamente todo me resultaba nuevo y, por consiguiente, hostil, aparte de que era una tonto de primera. Ahora también lo soy, pero con más jovialidad y refinamiento. Lo que cuenta es siempre el cómo, la manera. Por muy necio que alguien sea, si sabe adaptarse un poco, si da pruebas de flexibilidad y ligereza, no andará tan perdido, sino que quizá encuentre su camino en la vida con más facilidad que los listos y sabelotodos. Sí, sí, cuestión de maneras...

(Pàg. 35)
(...)tengo la sensación –una sensación muy confortable, punzante, placentera- de que algún día me tocará en suerte un amo, un patrón o un jefe igual a ese futuro Peter, pues los tontos como él están hechos para llegar lejos, para escalar, vivir bien y mandar, mientras que quienes, como yo, son en cierto sentido inteligentes, han de tolerar que sus propios talentos florezcan y se marchiten al servicio de otros.

(Pàg. 45)
Hay una verdad indiscutible: una boca abierta constituye la bostezante prueba de que, la mayoría de las veces, su poseedor deambula con dos o tre sideas por zonas muy alejadas del ámbito paradisíaco de la atención.

(Pàg. 49)
De golpe entiendo la entrañable especificidad de las mujeres. Sus coqueterías me divierten y descubro un sentido profundo en sus trviales ademanes y modismos. Si no las entendemos cuando se lleva una taza a los labios o se levantan la falda, no las entenderemos nunca. Sus almas discurren al mismo pasito trotón que sus deliciosos botines de tacón alto, y su sonrisa es dos cosas a la vez: una costumbre insensata y un fragmento de la historia universal.(...)

(Pàg. 51)
Nos educan obligándonos a conocer punto por punto la naturaleza de nuestra propia alma y de nuestro propio cuerpo. Nos dan a entender claramente que la coacción y las privaciones ya son formativas por sí solas, y que en un ejercicio simplísimo y en cierto modo necio hay más beneficios y conocimientos verdaderos que en el aprendizaje de una larga serie de conceptos y acepciones.

(Pàg. 53)
“(...) cuando se es joven hay que ser un cero a la izquierda, pues no existe nada ma´s perjudicial que destacar pronto, prematuramente, en cualquier cosa.

(Pàg. 53)
(...) jamás te sientas marginado. La marginación, hermano, no existe, ya que en este mundo tal vez no haya nada, absolutamente nada, digno de desearse. Y, no obstante, has de tener aspiraciones, y hasta diría que apasionadamente. Aunque para no consumirte en deseos, métete esto en la cabeza: no existe nada, nada a lo cual valga la pena aspirar. Todo está podrido.

(Pàg. 54)
“(...) Si, sin duda existe en el mundo eso que llaman progreso, pero no es sino una de las numerosas mentiras divulgadas por los hombres de negocios para poderle exprimir dinero a la masa con mayor cinismo y desparpajo. La masa es el esclavo de nuestro tiempo, y el individuo, el esclavo de la grandiosa idea de masa. Ya no hay nada bello ni excelente. Lo bello, lo bueno y lo justo has de soñarlo tú mismo. Dime ¿sabes soñar?”.

(Pàg. 92)
Cuando quiero, cuando me lo ordeno, puedo adorar cualquier cosa, hasta la mala conducta, siempre que rebose de oro. Los malos modales deben ir dejando tras de sí monedas de veinte marcos para que yo me incline a su paso, o incluso cuando hayan pasado.

(Pàg. 100) 
(...) Si no hubiera defectos ni malas costumbres, al mundo le faltaría encanto, calor y riqueza. La mitad del mundo, y en el fondo quizá la más bella, perecería con las negligencias y debilidades. No, sé perezoso.

(Pàg. 103)
Despedir y despedirse es horroroso. Son momentos en los que la vida humana se estremece y uno siente vivamente su propia nada. Las despedidas rápidas son desamoradas; las lentas, insoportables. ¿Qué hacer? Pues soltar cualquier simpleza.

(Pàg. 122) 
(...) Cuando nos desesperamos y afligimos, mi querido Jacob, nos volvemos penosamente pequeños y las pequeñeces se nos van echando encima en número cada vez mayor, como rápidas y voraces sabandijas que nos devorasen lenta, muy lentamente, y lentamente también supieran asfixiarnos y deshumanizarnos.

(Pàg. 125) 
“Huir de la cultura, ¿sabes, Jacob? ¡Qué gran cosa!”

>> Altres n'han dit...

>> Llegeix-lo: 
Espanyol (html)
Alemany (multiformat)

dilluns, 15 de novembre de 2010

En el café de la juventud perdida - Patrick Modiano


Modiano, Patrick. En el café de la juventud perdida.
Barcelona: Anagrama, 2008







Dans le café de la jeunesse perdue 

Traducció de Maria Teresa Gallego Urrutia 
Col·lecció Panorama de Narrativas, 705 


>> Què en diu la contraportada... 
París, años 60. En el café Condé se reúnen poetas malditos, futuros situacionistas y estudiantes. Y aunque la nostalgia de aquellos años perdidos parecería ser el tema central de la novela, Modiano le da un giro soprendente. Porque En el café de la juventud perdida es también una novela de misterio: todos los personajes y las historias confluyen en la enigmática Louki. Cuatro hombres nos cuentan sus encuentros y desencuentros con la hija de una trabajadora del Moulin-Rouge. Para casi todos ellos la chica encarna el inalcanzable objeto del deseo.

Louki, como todos sus compañeros de vaga bundeo por un París espectral, es un personaje sin raíces, que se inventa identidades y lucha por construir un pre sente perpetuo. Modiano recrea alrededor de la fasci nante y conmovedora figura de Louki el París de su juventud, al mismo tiempo que construye una hermosísima novela sobre el poder de la memoria y la búsqueda de la identidad, dos grandes ejes en la obra del escritor francés.

>> Com comença... 
De las dos entradas del café, siempre prefería la más estrecha, la que llamaban la puerta de la sombra. Escogía la misma mesa, al fondo del local, que era pequeño. Al principio, no hablaba con nadie; luego ya conocía a los parroquianos de Le Condé, la mayoría de los cuales tenía unestra edad, entre los diecinueve y los veinticinco años, diría yo. En ocasiones se sentaba en las mesas de ellos, pero, las más de las veces, seguía siendo adicta a su sitio, al fondo del todo.

>> Moments... 
(Pàg. 15)
Siempre he creído que hay lugares que son imanes y te atraen si pasas por las inmediaciones. Y eso de forma imperceptible, sin que te lo malicies siquiera. Basta con una calles en cuesta, con una acera al sol, o con una acera a la sombra. O con un chaparrón. Y te llevan a ese lugar, al punto preciso en el que debías encallar.

(Pàg. 16) 
En ese fluir ininterrumpido de mujeres, de hombres, de niños y de perros, que pasan y acaban por desvanecerse calle adelante, nos gustaría quedarnos de vez en cuando con una cara.

(Pàg. 29) 
Me callé. Vivimos a merced de ciertos silencios. Sabemos mucho unos de otros. Así que hacemos por no encontrarnos. Lo mejor, por supuesto, es perderse de vista definitivamente.

(Pàg. 30) 
Con el paso de los años, muchas personas y muchas cosas acaban por parecernos tan cómicas e irrosorias que las miramos con ojos de niño.

(Pàg. 43) 
En esa vida que, a veces, nos parece como un gran solar sin postes indicadores, en medio de todas las líneas de fuga y de los horizontes perdidos, nos gustaría dar con puntos de referencia, hacer algo así como un catastro para no tener ya esa impresión de navegar a la aventura. Y entonces creamos vínculos, intentamos que sean más estables los encuentros azarosos.

(Pàg. 82) 
Sí, aquella librería ni fue sólo un refugio, sino, además, una etapa de mi vida. Muchas veces me quedaba hasta la hora de cerrar. Había un asiento junto a las estanterías o, más bien, una escalerilla de cieta altura. Me sentaba en ella para hojear los libros y los álbumes ilustrados. Me preguntaba si el dueño era consciente de mi presencia. Al cabo de unos días, sin dejar la lectura me decía una frase, siempre la misma: “¿Qué? ¿Encuentra algo que la haga feliz?”.

(Pàg. 103) 
¿Somos realmente responsables de las comparsas que no hemos escogido y con los que se cruza nuestro camino cuando empezamos a vivir?

(Pàg. 119) 
- (...) Cuando de verdad queremos a una persona, hay que aceptar la parte de misterio que hay en ella... Porque por eso es por lo que la queremos, ¿verdad, Roland?.

(Pàg. 123) 
Y, luego, las personas desaparecen un buen día y te das cuenta de que no sabías nada de ellas, ni siquiera su auténtica identidad.

(Pàg. 126) 
Al final Louki y yo no sabíamos ya desamiado bien qué hacíamos entre todos aquellos desconocidos. Tantas personas con las que nos cruzamos cuando estábamos empezando a vivir, que no lo sabrán nunca y a las que nunca reconoceremos.

>> Altres n'han dit...
.

divendres, 12 de novembre de 2010

El temps envelleix de pressa - Antonio Tabucchi


Tabucchi, Antonio. El temps envelleix de pressa.
Barcelona: Edicions 62, 2010




Il tempo invecchia in fretta 

Traducció de Teresa Muñoz Lloret
Colecció El Balancí, 633


>> Què en diu la contraportada... 
Un exagent de l’antiga RDA que vagareja sense rumb per Berlín, un oficial italià afectat per radiacions d’urani empobrit a Kosovo i un home que esdevé protagonista d’un fet que s’ha inventat durant una nit d’insomni. Aquests són alguns apunts de les històries que Antonio Tabucchi ha plasmat en aquest recull de contes elaborat amb una tècnica que ell mateix exemplifica amb la pintura d’Arcimboldo, en què les figures individuals formen en perspectiva una figura més gran que les inclou.

Amb una acurada precisió i la sensibilitat literària que el caracteritza, Antonio Tabucchi basteix uns relats centrats en les vivències i els records d’uns personatges que han viscut la seva maduresa en les diverses Europes, però sobretot en la de l’Est, entre la Segona Guerra Mundial i el final de la Guerra Freda. Nou històries que presenten una rica i complexa reflexió sobre el pas del temps, sobre la memòria i les restes de passat que poden arribar a donar sentit a l’existència. Una obra que mostra el compromís de l’autor amb la seva generació i amb la història europea de la segona meitat del segle XX.

>> Com comença... 
“Li vaig preguntar per aquells temps, en què érem encara tan joves, ingenus, entusiastes, beneits, inexperts. Alguna cosa n’ha quedat, excepte la joventut –em va contestar”.
El vell professor s’havia interromput, amb l’expressió gairebé contrita, s’havia eixugat precipitadament una llàgrima que li apuntava entre les pestanyes, s’havia donat un petit cop al front com dient que estúpid, excuseu-me, s’havia afluixat el corbatí d’aquell increïble color taronja i havia dit en el seu francès marcat amb un fort accent alemany: perdoneu-me, perdoneu-me, (...)
(El cercle)

>> Moments...
(Pàg. 13)
(...) com si aquell pis parisenc fos la cosa més natural del món, no ho era, la cosa més natural del món no existeix, les coses són com tu vols si les penses i si les vols, aleshores les pots governar, si no van pel seu compte.
(El cercle) 

(Pàg. 24) 
(...) Després s’ha mirat el Gran Germà, és el seu programa preferit, jo feia veure que dormia, i s’ha tret els auriculars i ha abaixat el volum de la televisió però fins i tot jo el podia seguir, no he volgut avisar les infermeres, què vols, educar el poble és perdre el temps, d’altra banda ara aquest poble ha fet diners i ha estat el Gran Germà qui l’ha educat (...).
( CLIP, CLOP, CLEP, CLOP) 

(Pàg. 28) 
Com pot arribar a fer-se present, la nit. Feta només d’ella mateixa, és absoluta, cada espai és seu, s’imposa amb la seva sola presència, la mateixa presència del fantasma que saps que és allà davant teu però que és a tot arreu, també darrere teu, i si et refugies en un petit espai de llum esdevens presoner perquè al voltant, com un mar que envolta el teu petit far, hi ha la infranquejable presència de la nit.
( CLIP, CLOP, CLEP, CLOP) 

(Pàg. 35) 
Les veus de totes dues encara eren massa febles per poder-les desxifrar, però eren alegres, això hi va tenir clar pel to, semblava una xerrameca, com uns pardals que es diguessin alguna cosa, ell va tancar els ulls i la xerrameca es va convertir en una xiscladissa perquè de seguida es va posar a pensar en uns ratolins que parlaven dins de la gàbia, aquells ratolins blancs amb què els científics experimenten, eren dos conillets per a la ciència d’allò que en diem vida, que és la més turmentada de les ciències, una l’estava sofrint precoçment, l’altra, la vella, havia resistit els experiments , i prosseguia.
( CLIP, CLOP, CLEP, CLOP) 

(Pàg. 43) 
- Isabel, et puc dir una cosa confidencialment?
L’home es va eixugar el front amb un mocador. Suava.
- La Coca-Cola i el McDonald’s no han dut mai ningú a Auschwitz, aquells camps d’extermini dels quals et deuen haver parlat a l’escola, en canvi els ideals sí, hi havies pensat mai en això, Isabel?
(Núvols)

(Pàg. 60)
Potser era millor agafar un taxi, ara se sentia cansat. Vés a saber per què se sentia tan cansat, havia passat el matí sense fer res, vagarejant i llegint el diari. Els diaris cansen, es va dir, les notícies cansen, el món cansa. El món cansa perquè està cansat. Va anar cap a la paperera i hi va llençar un paquet de cigarrets buit, i després el diari del matí, no tenia ganes de dur-lo a la butxaca. Era un bon ciutadà, ell, no volia embrutar la ciutat. Però la ciutat ja estava bruta. Tot era brut (...).
(Els morts a taula) 

(Pàg. 73) 
(...) Em penso que m’ha quedat ben clara una cosa, que les històries sempre són més grans que no pas nosaltres, ens va passar i nosaltres inconscientment en vam ser els protagonistes, però el veritable protagonista de la història que hem viscut no som nosaltres, és la història que hem viscut.
(Entre generals) 

(Pàg. 83)
(...) Va pensar en els vents de la vida, perquè hi ha vents que acompanyen la vida: el ponent suau, el vent càlid de la joventut que més tard el mestral s’encarrega de refredar, alguns llebeigs, el xaloc que et deixa baldat, el vent gèlid de tramuntana. Aire, va pensar, la vida és feta d’aire, una bufada i fora, i d’altra banda nosaltres no som sinó una bufada, un respir, i ve un dia que la màquina s’atura i s’acaba el respir.

>> Altres n'han dit...
El museu de la innocència, Culturamas, Mis lecturas, Suite101, Grisjokins,

>> Enllaços:
Antonio Tabucchi, Tabucchi compromèsl'art de crear ficció real, Nefelomancia, les grans imatges del nostre tempsEuropa de l’Est assetjadala importància del TempsArcimboldo
.

dissabte, 6 de novembre de 2010

Alta fidelitat - Nick Hornby


Hornby, Nick. Alta fidelitat.
Barcelona: Columna, 1995





High Fidelity

Traducció de Dolors Udina
Col·lecció Columna Jove, 155


>> Què en diu la contraportada...
¿És possible compartir la vida amb algú que té una col.lecció de discos incompatible amb la teva? ¿Es pot tenir un gust musical horrible i mantenir la bona reputació? Les cançons tendres sobre cors trencats i solitaris, ¿poden realment solucionar alguna cosa? Per a Rob Fleming, addicte a la música pop i propietari d’una botiga de discos en decadència, aquestes són la mena de preguntes que necessiten una resposta, i ben aviat. La seva nòvia l’acaba de deixar i Rob es demana si és normal que continuï vivint en un pis esquifit envaït de vinil i CDs, en lloc de tenir una casa com cal, una família com cal i una feina com cal.

>> Com comença...
Les cinc separacions més memorables de tots els temps, les que m’enduria a l’illa deserta, en ordre cronològic:
1) Alison Ashworth
2) Penny Hardwick
3) Jackie Allen
4) Charlie Nicholson
5) Sarah Kendrew.
Aquestes van ser les que em van fer mal de veritat. Que hi veus el teu nom, Laura? Suposo que si fossin les deu primeres, hi entraries, però en les cinc més memorables no hi tens lloc; aquests llocs estan reservats per a la mena d’humiliacions i mals de cor que tu simplement no ets capaç d’infligir-me.

>> Moments...
(Pàg. 17)
Aquestes eren les preguntes que es feien els nois de la meva escola (una escola on només hi havia nois): “Has aconseguit res?”; “Et deixa fer res?”, “Fins on et deixa arribar?”, i així successivament. De vegades les preguntes eren negatives, i la resposta esperada era “No”: “No et deixa fer res oi?”; “No t’ha deixat tocar ni una mica de teta, oi?”. Les noies, mentrestant, havien d’acontentar-se amb la veu passiva. La Penny utilitzava l’expressió “penetrada”: “Encara no vull ser penetrada”, explicava pacientment i potser amb certa tristor (semblava conscient que un dia –no encara- hauria de cedir, i que quan ho fes no li agradaria) mentre enretirava la meva mà del seu pit per milionèsima vegada. Atac i defensa, invasió i repulsió... era com si els pits fossin petits territoris que el sexe oposat s’havia annexionat il·legalment: eren nostres per dret, i volíem que ens fossin retornats.

(Pàg. 28)
La gent més infeliç que conec, des del punt de vista romàntic, són els que més els agrada la música pop; i no sé si aquesta infelicitat els l’ha provocada la música pop, però sé que fa més temps que escolten les cançons tristes que no que són desgraciats. Tragueu la conclusió que us sembli.

(Pàg. 31)
El meu talent, si se’n pot dir així, consisteix a combinar tot un carregament de mediocritats en un marc compacte. Jo hauria dit que, com jo, n’hi havia milions, però en realitat no hi són: molts homes tenen un gust musical impecable però no llegeixen, mplts llegeixen però són francament grassos, molt miren amb simpatia el feminisme però porten barbes estúpides, molts tenen el sentit de l’humor de Woody Allen però s’assemblen a Woody Allen. Molts beuen massa; molts es comporten com uns estúpids quan condueixen, molts es fiquen en baralles, o fan els fatxendes amb els diners, o prenen drogues. Jo no faig res de tot això, de fet; si em va bé amb les dones no és pas per les virtuts que tinc sinó per les ombres que no tinc.

(Pàg. 116)
A les cançons de Bruce Springsteen, pots quedar-te i podrir-te, o fugir-ne i doldre-te’n. És correcte; al cap i a la fi, és un cantautor, i necessita opcions així de senzilles a les seves cançons. Però ningú no escriu mai sobre com es pot fugir i podrir-se: l’escapada pot començar malament, pots deixar el barri suburbial per anar a la ciutat i acabar de totes maneres amb una vida urbana igual de gris. Això és el que em va passar a mi; el que li passa a la majoria de gent.

(Pàg. 123)
Sé com sono –ploraner, queixós, amarg- però no semblo capaç d’aturar-ho.

(Pàg. 128)
Cap de nosaltres és jove, però el que acaba d’ocórrer podia haver-se esdevingut quan jo tenia setze anys, o vint, o vint-i-cinc. Vam arribar a l’adolescència i ens vam aturar en sec: llavors vam dibuixar el mapa i vam deixar les fronteres exactament com eren.

(Pàg. 136)
Detestem els Simple Minds. Són el número u de la nostra llista dels cinc grups o músics que hauran de ser eliminats quan arribi la revolució musical (Michael Bolton, U2, Bryan Adams, i, sorpresa sorpresa, Genesis al darrere. En Barry volia matar també els Beatles, però jo li vaig fer saber que algú se li havia avançat.).

(Pàg. 138)
Sé de quines pel·lícules parla, i són estúpides. Aquells homes no existeixen. Dir “t’estimo” és fàcil, com pixar, i més o menys tots els homes que conec ho fan contínuament.

(Pàg. 142)
(...) ell està casat, que és una cosa perillosa, i té la mena de claus de cotxe amb les quals es pot jugar amb seguretat, per tant és obvi que té un BMW o un Batmobile o una marca bona, i fa una feina que li exigeix anar ben vestit i, segons els meus ulls poc preparats, porta roba cara. Jo vaig una mica més elegant que normalment: porto els texans negres nous en comptes dels blaus vells, i una mena de polo de màniga llarga que fins i tot vaig tenir la paciència de planxar... però a pesar de tot no em manifesto com un home adult amb una feina d’adult. M’agradaria ser com ell? No, no crec.

(Pàg. 167)
(...) ells tenen feines elegants i jo tinc una feina llardosa, ells són rics i jo sóc pobre, ells tenen confiança en ells mateixos i jo sóc incontinent, ells no fumen i jo sí, ells tenen opinions i jo tinc llistes. Els podria dir quin viatge és el pitjor pel que fa al desfasament horari? No. Em podrien dir l’alineació original dels Wailers? No. Segurament no me’n podrien dir ni el nom del cantant principal.
Però no són mala gent. Jo no sóc un lluitador de classes, i en tot cas ells tampoc són particularment postissos: probablement també tenen mares i pares als afores de Watford o en un lloc equivalent. Vull res del que tenen ells? I tant. Vull les seves opinions, vull els seus diners, vull els seus vestits, vull la seva capacitat de parlar de noms de gossos sense cap indicació d’incomoditat. Vull tornar al 1979 i començar de nou.

(Pàg. 206)
La lògica de tot plegat és que jugo un joc de percentatges. Ara tinc trenta-sis anys, no? I diguem que la majoria de malalties fatals –càncer, atacs de cor, el que sigui- arriben als cinquanta anys. Pots tenir mala sort i anar-te’n al canyet abans, però el grup de més de cinquanta anys d’edat són el que tenen una participació més que raonable ne la llista de malalties que els poden afectar. És a dir que, per estar segur plegues llavors: una relació cada parell d’anys els catorze anys que em queden, i després fugir, aturar-ho de cop, deixar-ho córrer.

(Pàg. 223)
- Ets més dura
- Potser tinc més confiança.
- Més decidida.
- Menys neuròtica. Tu penses quedar-te igual la resta de la vida? Els mateixos amics, o la mateixa manca d’amics? La mateixa feina? La mateixa actitud?

>> Altres n'han dit...
The lost art of keeping a secretCargada de librosRegina IraeLa Aurora Moderna,

>> Enllaços:
Nick Hornbyl'adult-lescènciaGot to get you off my mindllistes, llistes i més llistes, fent compilacionsassumir responsabilitatsllibre generacional unisexllarga vida a les botigues independents de discos,

dijous, 28 d’octubre de 2010

Els quaderns de Malte - Rainer Maria Rilke


Rilke, Rainer Maria. Els quaderns de Malte.
Barcelona: El cercle de Viena, 2010 






Die Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge 

Traducció de Jordi Llovet



>> Què en diu la contraportada... 
El jove Malte Laurids Brigge, últim representant d’una noble nissaga danesa, arriba al París dels primers anys XX amb la intenció de guanyar-se la vida com a poeta. Un cop a la gran ciutat, però, Malte no pot evitar de veure com desfilen davant dels seus ulls les diverses cares de la misèria i la malaltia i, en l’exercici de traslladar aquestes vivències als seus quaderns, descobreix que escriure és l’única manera de transcendir la mort, que, com una llavor, s’amaga sigil·losament al cor de tot allò que és viu.

Escrita entre els anys 1904 i 1910, Els quaderns de Malte és l’obra en prosa més important de Rilke i la primera novel·la que trenca definitivament les convencions de la narració realista del segle XIX i obre la porta a l’experiència de crisi existencial i creativa característica de la modernitat.

>> Com comença... 
11 de setembre, rue Toullier.

Així, doncs, ¿aquí hi ve a viure, la gent? Jo hauria dit que la gent s’hi moria. He sortit. He vist hospitals. He vist un home que feia tombs i queia a terra. La gent s’aplegava al seu voltant; així m’han estalviat la resta. He vist una dona embarassada. Es bellugava tota feixuga al llarg d’una paret alta, calenta, que tocava amb la mà de tant en tant, com si volgués assegurar-se que encara era al seu lloc.

>> Moments... 
(Pàg. 9)
(...) mai no m’havia adonat del munt de cares que hi ha. Hi ha una gran quantitat de persones, però encara hi ha més cares, perquè cadascú en té més d’una. Hi ha gent que porta una cara anys i anys. Es fa malbé, naturalment, s’embruta, s’estripa pels plecs, es dóna com els guants que ens hem posat per anar de viatge.

(Pàg. 13)
Quan penso en casa meva, on ja no viu ningú, tinc la impressió que abans tot devia haver estat d’una altra manera. Abans se sabia ( o potser ho imaginàvem) que portàvem la mort a dins, com la fruita el pinyol. Els nens en tenien una de petita a dintre seu, i els grans una de grossa. Les dones la tenien a la panxa, i els homes al pit. Un tenia la mort, i això us donava una dignitat peculiar i un orgull callat.

(Pàg. 21)
(...) fer versos és fer ben poca cosa quan s’han fet de jove! No s’hi hauria de tenir cap pressa; s’hauria d’arreplegar significança i dolçor durant tota una vida, i si fos possible una llarga vida, i llavors, ben bé al final, potser seríem capaços d’escriure deu línies bones. Perquè els versos no són, com la gent es pensa, sentiments (se’n tenen prou, de jove) –són experiències.

(Pàg. 23)
¿És possible que, malgrat descobriments i avenços, malgrat la cultura, la religió i el coneixement de les coses, ens hàgim quedat en la superfície de la vida? ¿És possible que fins i tot aquesta superfície, per bé que ha estat, fet i fet, alguna cosa, hagi quedat coberta per una tela insòlitament ensopida, de manera que ha agafat l’aire d’una sala moblada durant les vacances d’estiu?
Sí, és possible.
¿És possible que s’hagi malentès tota la història universal? ¿És possible que el passat sigui fals perquè sempre se n’ha parlat a partir de les masses, com si es parlés d’una avançada col·lectiva de moltes ànimes, en comptes de parlar de l’individu a l’entorn del qual els altres s’aplegaven, perquè aquest era estrany i ja és mort?(...)

(Pàg. 24) 
(...) ¿És possible que un digui “les dones”, “els nens”, “els nois”, i no suposi (malgrat tota cultura) que ja fa temps que aquestes paraules no tenen plural, sinó incomptables singulars? (...)

(Pàg. 40) 
De vegades passo per davant de botiguetes, per la rue de Seine, posem per cas. Antiquaris o llibreters de vell d’estar per casa o venedors de gravats amb aparadors atapeïts. Ningú no entra mai en aquestes botigues; és obvi que no fan calaix. Però si mireu a dintre els veureu, asseguts: seuen i llegeixen despreocupats, no s’encaborien pel demà, no els angoixa la prosperitat, tenen un gos, ajagut davant seu, instal·lat a cor què vols, o un gat que fa el silenci encara més notable, perquè s’esmuny a frec de les files de llibres, com si volgués esborrar els títols dels lloms de les relligadures.
Ah! Si això bastés: de vegades voldria comprar-me un d’aquests aparadors farcits i estar-m’hi assegut al darrere, vint anys, amb un gos.

(Pàg. 43)
(...) i d’aquestes parets que havien estat blaves, verdes i grogues, emmarcades per les motllures de les parets mitgeres enderrocades, aflorava l’hàlit d’aquesta vida, l’hàlit tenaç, carregós i resclosit que cap vent no havia aconseguit escampar. Allà eren els migdies i les malalties i tots els respirs exhalats i la fumera d’anys i la suor que brolla a les aixelles i fa els vestits feixucs, i l’alè fat de les boques i l’olor ranci dels peus fermentats. Allà era l’agror de l’orina i la cremor del sutge i el baf gris de les patates i la fortor feixuga i relliscosa del llard revell. L’olor melosa i dilatada dels nadons desatesos era allà, i l’olor de por dels nens que van a l’escola, i la bovor dels llits dels nois que es fan homes. I s’hi havia afegit moltes flaires, que venien de sota, de l’abisme del carrer, que s’evaporava; i altres flaires traspuaven des de dalt amb la pluja, que no cau pura sobre les ciutats (...)

(Pàg. 58)
He pregat per tornar a la infantesa, i ha tornat a mi; i sento que continua essent tan dura com llavors i que no ha servit de res fer-se gran.

(Pàg. 72)
(...) la fama: aquest enderrocament públic d’algú que s’està fent, d’algú que viu en una casa en construcció, i la gentada se li fica a casa i li remou pedres i maons.
Jove en algun lloc o altre, ara que en tu es dreça alguna cosa que et fa estremir, aprofita que no et coneix ningú!

(Pàg. 77)
(...) “Ah, Malte!, anem pel món de qualsevol manera, i em fa l’efecte que tothom està distret i atrafegat i no para atenció en veure’ns passar. És com si caigués una estrella fugaç i no la veiés ningú, i ningú no tingués cap desig, Malte. De desigs, se n’ha de tenir sempre. No em sembla que es compleixin, però hi ha desigs que duren molt de temps, tota la vida: per això no podem de cap manera esperar-ne el compliment.”

(Pàg. 133)
”(...) Potser d’aquí a mil anys serem una mica més forts i impertorbables. La vostra bellesa es troba tot just en gestació, Madame”.

(Pàg. 200) 
A fora han canviat moltes coses. No sé com. Però a dintre i davant de Tu, Déu meu, a dintre, davant teu, que ens mires: ¿no estem mancats d’acció? Prou descobrim que no hem après bé el paper, busquem un mirall, voldríem treure’ns el maquillatge i arrencar-nos tot el que portem de fals i ser veritables. Però en algun lloc encara se’ns agafa un tros de disfressa, i allà queda. Un deix d’exageració resta en les nostres celles i no ens adonem que tenim els llavis arquejats. I així anem pel món: un burleta i una meitat d’ésser; ni homes de debò ni actors.

(Pàg. 220) 
(...) Però llavors s’esdevé el pitjor. L’agafen per les mans, l’estiren cap a la taula, i tothom, tots els presents, acalen els caps, i deixen el llum al darrere. Ells rai, que resten a l’ombra; a ell, en canvi, li cau a sobre, amb la llum, tota la vergonya de tenir una cara.
¿Es quedarà on és i seguirà el joc de la mentida de la vida que li suposen fins a fer-se semblant als altres amb tots els trets de la cara? ¿Es repartirà entre la veracitat suau de la seva voluntat i l’engany barroer que acabarà per arrossegar-lo i corrompre’l?

(Pàg. 226)
¿Què sabien, els altres, qui era ell? Es va tornar un ésser terriblement difícil d’estimar, i al final va comprendre que només Un era capaç d’estimar-lo. Però Aquest encara no ho volia.

>> Altres n'han dit...
Llibres i més llibres, El vigilant del far,

>> Enllaços:
Rainer Maria Rilke, disecció, aprenent a ser poeta, un viatge interior, la soledat: matèria brutaexistencialismela desconeguda del Senala novel·la de Rilke com a gènesi per a Saramago, Els quaderns de Rilke

>> Llegeix-lo:
Alemany (multiformat)
Anglès (pdf)
Anglès (multiformat)

>> Escolta'l:
.

diumenge, 17 d’octubre de 2010

El bandido - Robert Walse


Walser, Robert. El bandido
Madrid: Siruela, 2004 








Der Räuber 

Traducció de Juan de Sola Llovet
Libros del Tiempo, 176


>> Què en diu la contraportada... 
Escrito en el verano de 1925, poco antes de que Walser abandonara para siempre la escritura, El bandido cierra el ciclo novelístico del escritor suizo y constituye la prueba irrefutable de la modernidad de su obra. Concebido como experimento literario –Walser jamás previó publicarlo–, El bandido es la historia de un pobre diablo enamorado de una camarera, de sus trifulcas, sus desplantes y todos los intentos que emprende con el fin de atraer para sí la belleza de su amor. Hasta aquí nada nuevo. Sin embargo, el genio de Walser va más allá y pone en tela de juicio buena parte de las convenciones de la novela tradicional. La distancia entre el narrador y el personaje se va diluyendo conforme avanza el relato, se nos prometen datos que no se nos darán y escenas que quedarán en el aire, se nos pide que colaboremos y que seamos condescendientes con el bandido, ese «inútil», ese «desecho» incapaz de atenerse a las leyes de una sociedad, la burguesa, que todo lo rige. Es éste un libro fascinante, único, en el que confluyen la ironía, la mordacidad y esa tímida melancolía tan típica de Walser.

>> Com comença... 
Edith lo ama. Luego volveremos sobre ello. Tal vez no tendría que haber trabado relación con ese inútil sin dinero. Parece que ella le envíe delegadas o, cómo decirlo, mediadoras. Amigas así tiene él en todas partes, pero nunca ocurre nada serio, y aún menos con la famosa historia de los cien francos.

>> Moments... 
(Pàg. 17)
A menudo vemos a los débiles presentarse como fuertes; a los enfadados, como alegres; a los humillados, como altivos; a los vanidosos, como humildes, como por ejemplo yo, que por pura vanidad no me miro nunca en el espejo, pues todo espejo me parece impertinente y descortés.

(Pàg. 20)
(...) se limitó a matar, en un café vienés y a los acordes de una orquesta húngara, la paz interior de una hermosa muchacha que estaba sentada a la ventana, con el penetrante rayo de su inocente mirada y con la insistente transmisión de sus ideas.

(Pàg. 24)
(...) En el vino hay como un derecho de superioridad. Cuando bebo vino, entiendo los siglos pasados, me digo que también estaban hechos de cosas contemporáneas y de las ganas de acomodarse a ellas. El vino nos convierte en expertos de los estados del alma. Uno lo aprecia todo y a la vez no aprecia nada. En el vino reluce el tacto. Si eres amigo del vino, también eres amigo de las mujeres y protector de lo que éstas quieren (...).

(Pàg. 34)
En una ocasión, alguien aquejado del mal del orgullo me llamó impertinente. Con suma facilidad atribuimos nuestros defectos a nuestros conciudadanos, quienes no están ahí precisamente para eso.

(Pàg. 39)
(...) la excelencia no es duradera. No hay superioridad cuya importancia permanezca. Las cosas de importancia se suceden las unas a las otras. La gente habla un día de una cosa y al día siguiente de otra. Lo que perturba la alegría de seguir adelante es nuestra sensibilidad. En muchos aspectos nuestros sentimientos son nuestros enemigos; no así nuestros rivales.

(Pàg. 45)
El mero hecho de que le gustara tanto leer la publicidad, ¿no era eso algo en sí poco menos que inmoral?

(Pàg. 46) 
¿En qué consiste entonces las persecución? Intentan ablandarlo , ponerlo de mal humor, sacarle de quicio, irritarlo. Han intentado, en una palabra, inculcarle una moral. Si se saldrán con la suya no se sabe a ciencia cierta, pues él sigue con al cabeza bien alta sin querer por ello fastidiar. No parece que esté orgulloso de sí mismo. Sencillamente ha sabido permanecer alegre. Eso es todo.

(Pàg. 58)
¿No habría que advertir en nuestro pueblo, por lo demás tan estimable, la manía de moralizar sin necesidad? Si éste fuera el caso, por culpa de esta particularidad habría que bajar la cabeza casi hasta el suelo, pues la moralina inoportuna, sin razón, puede provocar el mal y de hecho lo ha avivado y propagado en reiteradas ocasiones. Pero cada pueblo tiene su manera de ser.

(Pàg. 59)
Gracias a Dios, aún existe gente insegura y demás que siente el impulso de la duda.

(Pàg. 64)
Una pluma prefiere escribir algo improcedente a tener que descansar siquiera un instante. Tal vez sea éste uno de los secretos de la mejor escritura: no hay que escribir según el impulso.

(Pàg. 69)
A quienes conservan su sano juicio les hago el siguiente llamamiento: no leáis siempre y de manera exclusiva esos libros sanos; acercaos un poquito a la llamada literatura enfermiza, de la cual tal vez podáis sacar un consuelo vital. La gente sana debería arriesgarse siempre de una u otra manera. ¿Para qué demonios, si no, conservar el sano juicio? ¿Para morir un día saludablemente? Vaya un futuro desolador...

(Pàg. 71)
Está claro: no hay inteligencia sin una pizca de maldad. A aquellos que son buenos porque sí los consideramos necios.

(Pàg. 81)
¿No ha pensado nunca que podría tener cosas mejores que hacer que hundirse en los mares de la buena educación?

(Pàg. 108)
(...) la mujer es más realista, se podría incluso decir que más sensata, que se anda sin rodeos como en la escuela, donde dos por dos son cuatro. Para el hombre, la mujer es algo así como un cinco resultado de la misma operación, algo ilógico, supralógico, algo que a menudo, sin reconocerlo, necesita para fines más altos.

(Pàg. 110)
(...) que su padre fuera pobre, eso, eso era algo imperdonable. Le hubieran podido perdonar cualquier cosas, pero no ésta, que era sencillamente espantosa. En un época de empobrecimiento, la pobreza es algo espeluznante. En tiempos como ésos no hay mayor delito. Y las miserias, es decir, los pecados de los padres, pasarán a los hijos de generación en generación hasta no sé qué número, pongamos que cien. Si el bueno del padre lo hubiera sabido, no, mejor que no digamos nada. Pasemos a otra cosa.

(Pàg. 113)
(…) Entonces él dejo la revista que había estado leyendo y entró a paso ligero en una habitación de techo alto y abovedado; frente a él, sentado, estaba el doctor, a quien dijo: “Le confesaré sin rodeos que de vez en cuando me siento muchacha”. Tras estas palabras, esperó a ver qué opinaba el doctor. Pero éste se limitó a decir en voz baja: “Prosiga”.

(Pàg. 117)
¿Acaso no es tremendamente cómodo creer en alguien? Uno se puede dejar arrastrar por la fe sin el menor esfuerzo. Uno puede ser la deshonra en persona y creer firme y piadosamente en cualquier hombre bueno o valeroso.

(Pàg. 118)
Decididamente, sólo se cree en silencio. Hablar de la fe significa asesinarla.

(Pàg. 121)
Una dama lleva en sí lo intacto, y no necesita, por lo demás, ser la pulcritud en persona; le basta con distinguirse de otras mujeres por el brillo de cierta nobleza, y lo más noble es precisamente, dondequiera y comoquiera, ser útil o divertirse, vivir tranquilamente la vida y madurar lentamente como el fruto en el árbol, al amparo de las hojas, y la gente que pueda ver a una mujer como ésta adquirirá sin quererlo una cierta nobleza, aprenderá sin quererlo, y con sólo verla, ciertas cosas, será enseguida capaz de expresar respeto con un gesto o una mirada, pues el respeto es la base, el pilar, digamos que el fundamento en el que se sostiene la sociedad.

(Pàg. 128)
Nos pasamos el día pensando que nos han robado algo. Pequeñas almas que somos.

>> Altres n'han dit...

dijous, 14 d’octubre de 2010

La hija de Robert Poste - Stella Gibbons


Gibbons, Stella. La hija de Robert Poste.
Madrid: Impedimenta, 2010





Cold Comfort Farm
Traducció de José C. Vales




>> Què en diu la contraportada...
Ganadora del Prix Femina-Vie Hereuse en 1933, y mítico long-seller, La hija de Robert Poste está considerada la novela cómica más perfecta de la literatura inglesa del XX. Brutalmente divertida, dotada de un ingenio irreverente, narra la historia de Flora Poste, una joven que, tras haber recibido una educación «cara, deportiva y larga», se queda huérfana y acaba siendo acogida por sus parientes, los rústicos y asilvestrados Starkadder, en la bucólica granja de Cold Comfort Farm, en plena Inglaterra profunda. Una vez allí, Flora tendrá ocasión de intimar con toda una galería de extraños y taciturnos personajes: Amos, llamado por Dios; Seth, dominado por el despertar de su prominente sexualidad; Meriam, la chica que se queda preñada cada año «cuando florece la parravirgen»; o la tía Ada Doom, la solitaria matriarca, ya entrada en años, que en una ocasión «vio algo sucio en la leñera». Flora, entonces, decide poner orden en la vida de Cold Comfort Farm, y allí empezará su desgracia


>> Com comença...
La educación que Flora Poste recibió de sus padres había sido cara, deportiva y larga; y cuando murieron, uno detrás del otro, en un período de pocas semanas debido a la epidemia anual de la Gripe o Peste Española –lo cual aconteció cuando Flora tenía veinte años-, la joven se reveló como poseedora de todas las artes y talentos necesarios para ganarse la vida.

>> Moments...
(Pàg. 28)
- (...) Sí, Mary –recalcó Flora con firmeza-, sólo tengo diecinueve años, pero ya he observado que mientras aún persiste el absurdo prejuicio contra el hecho de vivir de los amigos, no se establecen límites, ni por parte de la sociedad ni por parte de la conciencia personal, a la carga que una puede suponer a la hora de vivir con sus parientes.

(Pàg. 34)
Por que la señora Smiling, como toda la gente que en el pasado había sido desagradablemente pobre y que con el tiempo se había convertido en deliciosamente rica, aún no había aprendido a manejar su dinero, y siempre estaba manoseándolo mentalmente y deleitándose con fruición en la idea de la gran cantidad de recursos que poseía.

(Pàg. 64)
- (...) ¿Dónde está Elfine?
- No se ha levantado todavía. No la desperté. Por la mañana estorba más que ayuda –contestó Judith.
Amos gruñó.
- ¡Maldita sea esa manía suya de estar metida en la cama un día de diario...! ¡Que los sulfúricos abismos infernales de los coléricos fuegos eternos del Seño ardan esperando a quienes así se comportan! ¡Vaya que sí! – Sus ojos azules y llameantes giraron hasta detenerse en Seth, que estaba mirando a escondidas una cajita de postales parisinas bajo la mesa-. ¡Vaya que sí! ¡Y para aquellos que quebrantan el séptimo mandamiento, también! Y para aquellos... –su mirada se detuvo en Reuben, que había estado observando a su padre con la esperanza de que se contuviera en su pasión apocalíptica-. ¡Y también aguarda el infierno a aquellos que esperan a que uno se muera para robarle los zapatos!.

(Pàg. 107)
Sin embargo, la hija de Robert Poste tenía un vívido conocimiento de los embarazos y partos rurales gracias a la lectura de las obras de algunas novelistas, especialmente de aquéllas que nunca se habían casado. Las descripciones de lo que probablemente les había acontecido a sus hermanas casadas, y menos afortunadas, solían ocupar cuatro o cinco páginas de letra abigarrada, o bien ocho o nueve páginas en interlineado doble con siete palabras por renglón y abundantes puntos suspensivos.

(Pàg. 124)
(...) Entre todos los Starkadder, parecía como si a Reuben le hubieran correspondido los desperdicios emocionales de la vida. Después de todo, a cada uno de los miembros de la familia le había caído en suerte algún tipo de pasión. Amos tenía la religión, y Judith la pasión por Seth; la de Adam era la crianza de sus animales, y Elfine disfrutaba de la suya bailando y correteando por las colinas entre la niebla, ataviada con aquel abrigo verde tan raro, mientras que Seth, por su parte, se entregaba a sus enredos con las mujeres. Pero Reuben, simplemente, parecía que no tenía pasión por nada.

(Pàg. 154)
- (...) ¡Estáis todos condenados!
Una expresión de viva emoción y satisfacción cruzó los rostros de los hermanos estremecidos, y se produjo un reacomodo general de brazos y piernas, como si quisieran estar lo más cómodos posible mientras escuchaban aquellas malas noticias.
-¡Condenados! –repitió, y su voz se fue hundiendo hasta convertirse en un susurro aterrador y efectista-. Ah...¿Acaso os habéis detenido siquiera a pensar qué significa esa palabra cuando la usáis todos los días, tan a la ligera, en vuestras desgraciadas vidas? No. ¡Claro que no! Nunca os detenéis a pensar lo que significa nada, ¿verdad? Muy bien, pues yo os lo diré. ¡Significa tormentos horrorosos y eternos, con vuestros pobres cuerpos pecadores tendidos a la parrilla en los abismos más profundos del infierno, y significa que habrá demonios burlándose de vosotros mientras os tientan con refrescos helados, al tiempo que os atan más fuerte a vuestros espantosos lechos! ¡Ah, sí! ¡El aire apestará con el hedor a carne queda y se oirán los alaridos de vuestros parientes y amigos más amados...!
Tomó un sorbito de agua, lo cual, en opinión de Flora, tenía más que merecidos. Ella misma estaba empezando a imagina lo que podría hacer con un vaso de agua.
La voz de Amos adquirió entonces un tono engañosamente moderado y familiar. Su penetrante mirada planeó sobre toda la concurrencia.
- Ya lo sabéis, sí, lo sabéis; sabéis lo que se siente cuando os quemáis una mano al sacar una empanada del horno o cuando os quemáis con una cerilla cuandos estáis encendiendo uno de esos diabólicos cigarrillos...Sí, sí... Quema y se siente un punzante dolor, ¿a que sí? Y entonces corréis para poner un poco de mantequilla en la quemadura y mitigar el dolor. ¡Ah, pero...! –aquí, una impresionante pausa valorativa-, ¡en el infierno no habrá mantequilla! (...)

(Pàg. 208)
- (...) Rennet fue rechazada por Mark Dolour, hará diez años.
Nunca se casó. Como si dijéramos, se le fue la cabeza. Algunas veces, cuando la parravirgen viene un poco cargada, la pobre va y se tira a un pozo. Sí, y un par de veces van que ha intentado estrangular a Meriam, la criada a jornal. Es la Naturaleza, como si dijéramos, que le avinagra la sangre.

(Pàg. 245)
La mismísima belleza había irrumpido en la sala. Y con ella se acalló cualquier comentario, excepto algún que otro grito de entusiasmo que se oía de tanto en tanto. Una generación que había admirado a las mujeres picantes, a las mujeres andróginas, inquietantes, elegantes, y fascinantes, estaba enfrentándose ahora a una belleza sencilla, pura e innegable, como la de la joven Venus que a los griegos tanto les complacía esculpir; y la gente respondió inmediatamente al reto, y se rindió encantada y sorprendía a los pies de la nueva belleza.
Simplemente, del mismo modo que resulta imposible que ningún ser humano con ojos en la cara pueda negar la belleza de un almendro en flor, ningún ser humano con ojos en la cara podría negar la belleza de Elfine.

(Pàg. 291)
Observó cómo se alejaba el coche. Se dirigía a la Tierra de los Locos Fantásticos; se dirigía al Reino de Jauja, se dirigía nada menos que a Hollywood. Seth ya no tendría la posibilidad de llegar a ser un joven agradable y normal. Se convertiría en una formidable máscara, famosa en el mundo entero.

 .