diumenge, 25 de gener de 2015

La comèdia dels errors - William Shakespeare



"(...) ¿Doncs què passa, 
marit meu, doncs què passa, jo em pregunto,
que ara ets tan foraster de tu mateix? (...) "






Shakespeare, Willian. La comèdia dels errors. 
Barcelona: Bruguera, 1981

The Comedy of Errors. Traducció de Josep M. de Sagarra
Col·lecció Popular de Teatre Clàssic Universal, 12


 Què en diu la contraportada...
La comèdia dels errors és la primera comèdia escrita per William Shakespeare. Hom la data habitualment a les acaballes del 1591, o bé dintre ja del 1592, immediatament després de les tres parts d'Enric IV i de Ricard III. Diríem que, en acabar de sortir dels horrors d'aquesta darrera tragèdia, Shakespeare, terriblement humà, sent la necessitat de refrescar-se en unes fonts més agradoses, de ventar-se de la pell els esquitxos sangonosos d'aquell monarca astut i brutal. I decideix fer-ho amb una alegria sense fre, sense por a les exageracions i a les incongruències, que posades en les seves mans es tornen profundament congruent, dotades d'un sentit últim sobre la irrisorietat del destí humà. La vivacitat de La comèdia dels errors ens aboca a la hilaritat. I, a traves de la hilaritat, a la reflexió. La comèdia dels errors ha estat traduïda al català per primera vegada per Josep M. de Sagarra, en l'excel·lent versió que ara publiquem.

 Com comença...
La comèdia dels errors
ACTE PRIMER
ESCENA I
Una cambra del palau del Duc.
Entren Solinus, Egeon, l'Escarceller, Oficials i altres seguidors.
EGEON:
Seguiu, Solinus, procurant que caigui,
i amb la mortal sentència poseu fi
als meus dolors, i a tot.

 Moments...
(Pàg. 21)
MARXANT:
Senyor, jo us encomano a vostre propi
bon humor (Surt Marxant.)

ANTIFOL DE SIRACUSA
Doncs aquell que m'hi encomana
m'encomana a una cosa que no puc
obtenir. En aquest món jo sóc com una
gota d'aigua que cerca una altra gota
dintre la mar, i, no podent trobar-la,
es perd, recercadora inadvertida,
i ella mateixa acaba per confondre's.
Així sóc jo,, que, per trobar una mare
i un germà, bo i cercant-los, dissortat,
em perdo jo mateix.

(Pàg. 27)
LLUCIANA
(...) Bona germana, anem
a taula i no passeu ànsia, que els homes
són amos de la seva llibertat,
i sols el temps els mana, i van i vénen
en la forma que el temps els ho permet.
Per tant, germana meva, paciència.

(Pàg. 28)
LLUCIANA
Mireu, la llibertat, quan es desboca,
porta les fuetades del desastre.
No hi ha res sota l'esguard del cel,
tant a la terra com al mar i als aires,
que no tingui aquest fre. Totes les bèsties,
i els peixos i els ocells, creuen al mascle,
i obeeixen la seva autoritat.
Els homes, més divins, que són els amos
de tots plegats, senyors de l'ample món
i de les vastes ones turbulents,
i estan dotats d'intel·ligència i ànima,
amb més prestigi que no els galls i els peixos,
són amos i senyors de llurs femelles.
Doncs ajupiu la vostra voluntat
al que ell acordi.

(Pàg. 34)
LLUCIANA
Quantes beneites
s'ajupen a la folla gelosia!

(Pàg. 42) 
ADRIANA
(...) Temps era temps que de bon grat juraves
que cap mot t'era música a l'orella
llevat del meu; que objecte no hi havia
que et complagués als ulls, ni cap contacte
agradós a la mà, ni menja fina
que et vingués tan de gust com per a tu
ho eren el meu esguard, la meva pell
i els plats que jo et servia. ¿Doncs què passa,
marit meu, doncs què passa, jo em pregunto,
que ara ets tan foraster de tu mateix?
I dic de tu mateix perquè és de mi
que ho ets, que, indivisible, incorporada
amb tu, sóc més que la millor part teva;
ah, estimat del meu cor, no te m'apartis,
perquè, creu-me, més fàcil et seria
deixa caure una gota dins el mar
i treure-la altre cop sense barreja,
sense ni haver guanyat ni haver perdut,
que separar-te de la meva vora
sense que m'arrosseguis. (...).

(Pàg. 47)
ANTIFOL DE SIRACUSA
¿Sóc a la terra,
o sóc al cel, o bé sóc a l'infern?
¿Dormo o estic despert? ¿Boig o amb judici?
¿Conegut d'elles, i per mi disfressa?
Diré el que vulguin i faré el que calgui,
i en aquest to que marxi l'aventura.

(Pàg. 86)
DROMIÓ DE SIRACUSA
(...) i s'esdevé
que, quan una noia diu: "Déu em condemni", és com
si digués: "Déu faci de mi una xicota lleugera". Està
escrit que s'apareixen als homes com si fossin àngels
de llum. La llum és un efecte del foc, i el foc crema;
ergo, una xicota lleugera crema. No us hi acosteu.

(Pàg. 108)
EMÍLIA
I per això ha perdut l'enteniment.
Els gemecs verinosos d'una dona
que està gelosa són unes metzines
més mortals que la pròpia mossegada
d'un gos foll. Segons sembla, el teu nyic-nyic
l'ha privat de la son, i el seu cervell
se n'ha anat a passeig. Dius que les salses
que li duies a taula eren reganys.
Doncs àpats intranquils mal es paeixen,
i el mal pair acostuma donar febre.
¿I què és la febre si no és un accés
de bogeria? Dius que amb les baralles
no li deixaves un minut d'esplai;
i, sense amables coses que distreguin,
ve la negra i pesant melancolia,
parenta del sinistre desesper,
que és desconsolador, i, als seus talons,
hi du arrapada una gran tropa infecta
d'aquells neguits que van contra la vida.
Sentir-se destorbat en els repassos,
en els esplais, o en el tranquil repòs
reparador de forces, ha és motiu
per tornar boig a un home i a una bèstia.
D'això, en trec que les teves gelosies
s'han begut el senderi del teu home.

(Pàg. 121)
EGEON
No em reconeix la veu! Temps implacable!
¿Tan esquerdat i ronc li has fet el so
en set anys, fins al punt que el meu fill únic
no el reconegui, de desfet i feble
pels desastres? Encara que l'hivern
de l'edat m'hagi pres el meu bon aire,
i que la neu em colgui les arrugues,
i els canals de la sang siguin glaçats,
no obstant, en el capvespre de la vida,
tinc encara una mica de memòria;
la meva llàntia, que ja es va apagant,
encara lluenteja; i, a les sordes
orelles, els arriba encara un so.
I aquests vells testimonis, no m'enganyo,
em diuen clarament que ets el meu fill.

(Pàg. 127)
EMÍLIA
(...) Després d'una llargada de dolors,
quina meravellosa renaixença!


 Enllaços:
William Shakespeare, anagnòrisis, claus, context, precedents.

 Llegeix-la:
Anglès: (html - html - html - multiformat)

Mira-la
Anglès

dimarts, 20 de gener de 2015

La voz cantante - Eloy Tizón





"(...) aún queda margen para vivir, no sé si mucho o poco. Algo. Lo suficiente. "



Tizón, Eloy. La voz cantante. 
Barcelona: Anagrama, 2004

Col·lecció Narrativas Hispánicas, 361


 Què en diu la contraportada...
Un martes al mediodía, en un vagón de metro, el profesor Gabriel Endel ve al diablo. No se trata de un espejismo ni de una alucinación: es Lucifer en persona. El Ángel Caído. Belcebú. Como un pasajero más, mezclado entre los viajeros. Está seguro de ello. Lo sabe porque no es la primera vez que sus miradas se cruzan. Ya le ha visto antes, en distintas ocasiones, a lo largo de su vida. A partir de ese encuentro en el metro, la máquina de evocar se pone en funcionamiento, y Gabriel Endel toma la palabra para narrar y hacer el recuento de las veces que el diablo, adoptando diferentes máscaras y disfraces, cambiando de identidad y de nombre, se ha inmiscuido en sus asuntos. Convencido de que "la biografía entre de cualquier ser humano puede resumirse en la narración de unas cuantas miradas", el protagonista retrocede hasta su infancia persiguiendo ese hilo rojo de la memoria, visita a sus abuelos en una granja perdida, se enamora de una gallina huidiza, camina por una cornisa con los ojos vendados, sobrevive a un accidente, salva la vida por poco..., para finalmente centrarse en su historia de amor con Mónica Friser, la más importante de cuantas ha tenidos, y en la cual también descubre que hubo una trasfondo diabólico que complicó su vida hasta extremos imprevisibles y que ha hecho de él lo que hoy es: un solitario.
La voz cantante habla del mal cotidiano, en minúscula, ese mal que todos ejercemos a diario -de forma consciente o inconsciente- contra los demás o contra nosotros mismos.

 Com comença...
También hay quienes piensa que no existe el diablo. Que no es más que una leyenda romántica surgida de mentes calenturientas en noches invernales. Allá ellos. O es que esas personas están ciegas, o no saben de qué hablan, o son muy desdichadas y no creen en la bondad humana, o es que lo han olvidado. El diablo existe. Se llama Lucifer y muchos otros nombres. Es hombre y es mujer. Cambia de forma. Su aspecto es camaleónico. Vive muy cerca, aquí mismo, a la vuelta de la esquina. Viaja en metro. Actúa siempre solo. Tiene un tic nervioso en el labio superior. Lo sé porque le he visto.

 Moments...
(Pàg. 16)
Pienso que la biografía entera de cualquier ser humano puede resumirse en la narración de unas cuantas miradas. No muchas, con seis o siete basta. Quizá incluso menos. Miradas de amor, de odio, de pesadumbre, de pena. Dejar constancia de ellas, reconocer su influencia o su insignificancia, el papel que cada una de esas miradas desempeñó en nuestra vida, será el propósito de estas líneas.

(Pàg. 22)
El viento se colaba por las rendijas y crujía en los peldaños de la escalera, en las tuberías, en la caja hueca de los armarios. El ciento en casa de mis abuelos era algo que no principio ni fin. Era anterior al tiempo, anterior a las estaciones climáticas, contemporáneo de Dios, y seguiría existiendo imperturbable por los siglos de los siglos mucho después de la extinción de cualquier forma de vida humana o animal sobre la faz del planeta. El viento, más que soplar, gimoteaba; parecía juntar y deshacer palabras y hablar y, cuando uno estaba a punto de entender al fin lo que decía, de ceder a la locura o descifrar su mensaje, el viento dejaba de soplar y enmudecía de golpe.

(Pàg. 36)
El diablo, en el metro, por si no lo he dicho antes, tenía aspecto de niño. De niño rubio. Inocente. Pecoso. Incapaz de romper un plato. Peinado con raya en medio. Y viajaba. Viajaba solo.

(Pàg. 37)
Eso era el diablo. Alguien que habla como tú, que piensa como tú, que se mueve como tú, que respira como tú, que sueña lo mismo que tú, pero no eres tú.

(Pàg. 48) 
Somos tiempo. Los seres humanos somos tiempo. Estamos hechos de tiempo amasado de arcilla, y tres o cuatro recuerdos. Ésa es la materia prima de la que estamos formados. Segundos. Minutos. Meses. Años. Décadas. Siglos. Milenios. Y yo estoy aquí sin saber qué hacer y tiemblo. Tiemblo de tiempo.

(Pàg. 88)
Ahora este hombre entrado en años que escribe su diario en un cuaderno de tapa dura, con un dibujo de pájaros volando en la cubierta (plumas de oro, fondo de cielo azul), ahora este hombre es algo más y algo menos que un perro:  es el depositario de una mirada. ¿Qué hacer con una mirada? ¿Dónde esconderla? Ésa era la pregunta que le quemaba.

(Pàg. 101)
En esa ampolla salvada de tiempo, colmada hasta los bordes del elixir dorado de la felicidad, Mónica Friser ríe, lee, cocina, bosteza, se rasca la nariz, se lava los dientes, se cepilla la crujiente melena charolada, llena de electricidad estática, antes de meterse debajo de las sábanas conmigo, o se pellizca la piel del muslo izquierdo, sabiendo que en esa suma acogedora de instantes palpita un átomo de eternidad que no será destruido. Repito: que no será destruido.
Nos queríamos. Yo le leía en voz alta mis manuscritos y ella me daba los plátanos pelados. ¿No era eso amor?

(Pàg. 166)
Se puede vivir con un puñal clavado en la espalda. Yo soy la prueba. Se puede. Ya lo creo que sí. No es tan terrible como parece. Si alguien, por haceros un favor, un día nos desclava el puñal de la espalda, entonces es cuando nuestra vida corre un serio peligro. Uno se acostumbra a todo, hasta a eso.

(Pàg. 167)
El mundo y yo hemos cambiado, pero no tanto. O no lo suficiente. Por lo demás, ahí fuera hay una guerra. Siempre hay una. El bando de los imbéciles lucha contra el bando de los desesperados. Ganan unos. Ganan otros. El absurdo de mantiene. No hay tregua.

(Pág 167)
Con los años, me he ido pareciendo cada vez más a la foto que aparece en mi carnet de identidad. Cuando me parezca del todo, habré muerto.

(Pàg. 174)
Acariciar un seno, follar entre mis sábanas frescas, me produce un placer discreto. Lo que nos mueve a los dos no es tanto el ansia de frenesí como el consuelo momentáneo que se obtiene al frotar dos soledades. Ambos nos utilizamos mutuamente, para exprimir los últimos jugos de un placer huidizo que a lo que más se parece es a una masturbación compartida, a cuatro manos.

(Pàg. 175)
No soy un santo. Tampoco un sinvergüenza. Ya lo advertí al principio: soy miles, millones de personas. Mi nombre es multitud. No me siento infeliz. Estoy bien. Mis libros de cuentas están en orden. No debo a nadie dinero. He atravesado el fuego sin consumirme. Puedo decirlo: mis días transcurren en paz.

(Pàg. 179)
Mientras conduzco mi coche en dirección a la universidad, pienso, aferrado al volante, que aún queda margen para vivir, no sé si mucho o poco. Algo. Lo suficiente.

(Pàg. 183)
Todo es un caminar a ciegas. Basta con echar una ojeada al periódico cada mañana para darse cuenta de quién dirige las riendas de éste mundo, quién lleva la voz cantante. No vivimos en el mejor de los mundos posibles. El diablo mueve la batuta, y la orquesta entera obedece. Yo no me refiero a ésos. Yo me refiero al grande, al único, al inmortal, al mítico genio del mal que tuvo la osadía de rebelarse y de enfrentarse cara a cara con Dios, y que pagó por ello un duro castigo.
Lucifer. Mi viejo adversario. Está loco. Es tan viejo como yo. Hemos envejecido juntos.

(Pàg. 184)
Me conozco. Sé quién soy. El ser humano es un bicho extraño que no está terminado de hacer. El mejor truco de magia lo realiza el tiempo, cuando, delante del espejo del baño, nos transforma en nuestros propios abuelos.

 Altres n'han dit...
El anaquel, Sentencias inútilesGruñidos de un balrog, El País (Rafael Conte), El Cultural, Letras de Chile, Barcelona Review

 Enllaços:
Eloy Tizón, sobre la tècnica de l'autor, l'autor parla del seu llibre.

dissabte, 17 de gener de 2015

Viatge al fons de la nit - Louis Ferdinand Céline





"No cregueu mai, doncs, d'entrada, en la desventura dels homes. Demaneu-los solament si encara poden dormir... Si sí, tot va bé. N'hi ha prou.


Céline, L.F. Viatge al fons de la nit.
Barcelona: Proa, 2007

Voyage au bout de la nuit. Traducció d'Estanislau Vidal-Folch
Col·lecció A tot vent, 460


 Què en diu la contraportada...
Viatge al fons de la nit (1932), la novel·la que projectà Céline a la fama literària, és un atac frontal i sarcàstic contra tota la societat. Céline fa girar tota l'acció de la novel·la al voltant d'un inoblidable personatge central -Bardamu-, que és el retrat enlluernant i alhora esfereïdor de l'autor. Céline representa, millor que cap altre escriptor modern, el personatge fastiguejat, revoltat socialment i literàriament. Humà i racista, revolucionari i reaccionari, estilista i descurat, elegant i immers en l'argot, Céline és un geni anàrquic de la llengua i un dels revulsius contra tota la humanitat benpensant.

 Com comença...
Viatjar és ben útil, fa treballar la imaginació. La resta només són decepcions i fatigues. Aquest viatge nostre és enterament imaginari. Vet aquí la seva força.

Va de la vida a la mort. Homes, animals, ciutats i coses, tot és imaginat. És una novel·la, tan sols una història fictícia. Ho diu Littré, que mai no s'equivoca.

I és que, d'entrada, tothom pot fer el mateix. Només cal tancar els ulls.

És a l'altre costat de la vida.

 Moments...
(Pàg. 24)
"Amunt els cors! I visca França!" Quan no tens imaginació, morir és poca cosa, quan en tens, morir és massa.

(Pàg. 31)
La gran desfeta, en tot, és oblidar, i sobretot allò que t'ha fet dinyar, i dinyar-la sense comprendre mai fins a quin punt els homes són uns cabrons.

(Pàg. 42)
La major part de la gent només mort a l'últim moment; d'altres comencen i s'hi posen vint anys abans i de vegades més. Són els infeliços de la terra.

(Pàg. 46)
Es tractava de viure una hora més, en el fons, per a tots nosaltres, i una sola hora en un món on tot s'ha reduït a l'assassinat ja és un prodigi.

(Pàg. 54) 
Només la valentia, en el fons, és indecent. Ser valent amb el propis cos? Demaneu llavors al cuc de l'esquer també de ser valent, és rosat, pàl·lid i tou, igual, igual que nosaltres.

(Pàg. 71) 
- (...) Però si és impossible de rebutjar, la guerra, Ferdinand! Només els bojos i els covards rebutgen la guerra quan la seva pàtria és en perill...
- Llavors, visca els bojos i els covards! O, més aviat, sobrevisquin els bojos i els covards! Recordes un sol nom, per exemple, Lola, d'un d'aquells soldats morts durant la guerra dels Cent Anys?....Que has mirat mai de conèixer-ne un sol, d'aquells noms?... No, veritat?... No ho has mirat mai? Et són tan anònims, indiferents i més desconeguts que l´últim àtom d'aquell petjapapers d'allà davant, que el teu cagalló matinal... Ja veus, doncs que han mort per res, Lola! Absolutament per res de res, els cretins! T'ho asseguro! Està provat! L'únic que compta és la vida. D'aquí a deu mil anys, t'aposto que aquesta guerra, per més important que ens sembli ara, estarà completament oblidada.. Amb prou feines una dotzena d'erudits es tiraran els plats pel cap encara per aquí i per allà, per ella i a propòsit de les dates de les principals hecatombes amb què fou il·lustrada...És tot el que els homes fins avui han aconseguit trobar memorable els uns respecte dels altres a alguns segles, a alguns anys i fins i tot a hores de distància... NO crec en el futur, Lola...

(Pàg. 123)
Quan l'odi dels homes no comporta cap risc, la seva estupidesa de seguida es deixa convèncer, els motius vénen tots sols.

(Pàg. 128)
Són com les marranades, les històries de valentia, agraden sempre a tots els militars de tos els països. En el fons el que cal per obtenir una espècie de pau amb els homes, oficials o no, armisticis fràgils és cert, però així i tot preciosos, és permetre'ls en tota circumstància, exposar-se, rebolcar-se entre les vanaglories nècies. No hi ha vanitat intel·ligent. És un instint. No hi ha home tampoc que no sigui abans que res vanitós.

(Pàg. 147)
"Bardamu" em digué un matí que estava de vena, "aquests negres, els que ens rodegen, els veu, oi?... Doncs bé, quan vaig arribar a Petit Togo, aviat farà trenta anys, encara vivien de la caça, de la pesca i de les massacres entre tribus, els malparits!.. Quan començava a fer d'empresari, els vaig veure com li estic dient, tornar-se'n després de la victòria al seu poble, carregats amb més de cent cistells de carn humana sangonosa per fotre-se'n un tip!... En sent, Bardamu?... Tota sangonosa! La dels seus enemics! Pot comptar quin banquet!... Avui, res de victòries! Nosaltres som aquí! Res de tribus! Res de xim-xim! Res de bum-bum! Sinó mà d'obra i cacauets! A pencar! Res de caça! Res de fusells! Cacauets i cautxú!... Per pagar els impostos! Els impostos per fer-nos arribar més cautxú i més cacauets! Així és la vida, Bardamu! Cacauets! Cacauets i cautxú!...

(Pàg. 149)
La negreria put a misèria, a vanitats interminables, a resignacions immundes; vaja, ben bé igual que els nostres pobres, però amb encara més nens i menys roba bruta i menys vi negre al voltant.

(Pàg. 168)
T'ho pots fer de dues maneres per penetrar a la selva: excavant-hi un túnel a la manera de les rates a les barbes de palla. És el sistema asfixiant. Em repugnava. O si no, patir la pujada del riu, ben arrupit al fons d'un tronc d'arbre, impulsat amb pagaia de recolzes a boscatges i, aguaitant així la fi de dies i dies, oferir-se de ple a tota llum, sense salvació. I després, atordit per aquests cridaners de negres, arribar on has d'anar i en l'estat que pots.

(Pàg. 174)
Els crepuscles en aquell infern africà es revelaven imponents. No s'acabaven mai. Tràgics sempre, com enormes assassinats de sol. Un xou descomunal. Només que era molta admiració per a un sol home. El cel durant una hora fatxendejava tot esquitxat d'un cap a l'altre de l'escarlata al deliri, i després el verd esclatava al bell mig dels arbres i pujava de terra en reguerols tremolosos fins a les primeres estrelles. Després d'això, el gris recuperava tot l'horitzó i a continuació el vermell un altre cop, però, això sí, fatigat, el vermell, i no per gaire temps. La cosa acabava així. Tots els colors tornaven a caure en esquinçalls, tronats sobre la selva com oripells després de la centèsima funció. Cada dia a les sis de la tarda passava exactament això.

(Pàg. 183)
Fer confiança als homes ja és deixar-se matar una mica.

(Pàg. 191)
Figureu-vos que estava erecta la ciutat, absolutament dreta. Nova York és una ciutat erecta. Ja n'havíem vistes ja, de ciutats, nosaltres, és clar, i a més a més maques, i ports famosos i tot. Però entre nosaltres, oi?, les ciutats estan ajagudes, vora la mar o al costat dels rius, s'estiren sobre el paisatge, esperen el viatger, mentre que aquella, l'americana, no s'eixancarrava pas, no, es mantenia ben tibada, allà, gens ni mica folladora, tibada com per fer por.

(Pàg. 199)
Quan els fidels entren al seu Banc, no hem de creure que poden servir-se, així, al seu capritx. De cap manera. Parlen al dòlar murmurant-li coses a través d'una reixeta, es confessessin, vaja. No massa soroll, llums ben discrets, una minúscula finestreta entre dos arc alts i ja està. No s'empassen pas l'Hòstia. Se la posen damunt el cor.

(Pàg. 206)
El que és pitjor és que et preguntes com trobaràs prou forces l'endemà per continuar fent allò que feies la vigília i de fa ja tant de temps, on trobaràs la força per a aquelles gestions imbècils, aquells mil projectes que no porten enlloc, aquelles temptatives per sortir de l'aclaparadora necessitat, temptatives que sempre avorten, i totes per acabar convencent-se una vegada més que el destí és inexorable, que cal tornar a caure a baix de tot de la muralla, cada nit, sota l'angúnia de l'endemà, sempre més precari, més sòrdid.
Potser també és l'edat que arriba, la traïdora, i ens amenaça amb el pitjor. Ja no tens prou música dintre teu per fer dansar la vida, ves. Tota la joventut ha anat a morir a la fi del món en el silenci de la veritat. I on anar sinó, us pregunto, quan ja no portes dins teu la quantitat suficient de deliri? La veritat és una agonia que no s'acaba mai. La veritat d'aquest món és la mort. Cal triar, morir o mentir. Mai no he pogut matar-me, jo.

(Pàg. 218)
Contra l'abominació de ser pobre, cal, confessem-ho, és un deure, intentar-ho tot, emborratxar-se amb qualsevol cosa, amb vi, de baix preu, amb masturbació, amb cine.

(Pàg. 227)
A força de ser empès així dins la nit, deus anar, de totes maneres, a parar a algun lloc, em deia. És el consol. "Coratge, Ferdinand" em repetia a mi mateix, per fer-me fort, " a força de ser foragitat de tot arreu, segurament acabaràs per trobar-lo, el sistema que tanta por els fa a tots plegats, a atots els porcs haguts i per haver, i que deu estar al fons de la nit. És per això que no hi van, ells, al fons de la nit!".

(Pàg. 245)
La llum del cel a Rancy és la mateixa que a Detroit, un suc de fum que xopa la plana des de Lavallois. Un rebuig d'edificis fixats al sòl per negres brossams. Les xemeneies, altres i baixes, fan el mateix efecte de lluny que vora mar les grosses estaques al llot. I allà dintre, nosaltres.

(Pàg. 248)
Quan vius a Rancy, ja ni tan sols t'adones que t'has tornat trist. Ja no tens ganes de fer gairebé res. A força de fer estalvis amb tot, a causa de tot, et passen les ganes de tot.

(Pàg. 312)
S'ha vist mai ningú davallar a l'infern a reemplaçar-ne un altre? Mai. El veus fent-l'hi davallar. És tot.

(Pág. 317)
(...) em preguntava si jo no corria cap risc personal, si no m'esllavissava per una mena de complicitat en no prendre de seguida l'actitud de reprovar la seva empresa. Fins hauria hagut de denunciar-lo i tot. De la moral de la humanitat, a mi se me'n fot, enormement, igual com a tothom, d'altra part. Què hi puc fer? Però hi ha totes les històries brutes, els bruts muntatges que remou la Justícia al moment del crim únicament per divertir els contribuents, aquests viciosos... Llavors, ja no saps com sortir-te'n. Jo ho havia vist, això. Misèria per misèria, encara preferia la que no fa soroll a tota la que s'exhibeix als diaris.

(Pàg. 331)
Diries que sempre es pot trobar en qualsevol home un tipus de coses per les quals està disposat a morir i de seguida i encara ben content.  Només que l'ocasió de morir bellament, no se li presentava sempre, l'ocasió que li agradaria... Llavors se'n va a morir com pot, a qualsevol lloc... Resta allà, l'home, sobre la terra, amb pinta de carallot i de covard per a tothom, sol que gens convençut, i això és tot. Solament és una aparença la covardia.

(Pàg. 336)
La mort després de tot només és qüestió d'algunes hores, fins de minuts, mentre que una pensió és com la misèria, dura tota la vida. La gent rica s'emborratxa d'una altra manera i no poden arribar a entendre aquests frenesís de seguretat. Ser ric és una altra embriaguesa, és oblidar. És per això mateix que et fas ric, per oblidar.

(Pàg. 340)
(...) sempre tindrem dificultats amb els sentiments. Enamorar-se no és res, és aguantar junts el que és difícil. La immundícia aquella, no busca ni durar ni créixer. Aquí, en aquest punt, nosaltres som molt més desgraciats que la merda, aquesta fúria de perseverar en el nostre estat constitueix la increïble tortura.

(Pàg. 343)
La vida és això, una punta de llum que s'acaba dins la nit.

(Pàg. 347)
Quan la bèstia de la misèria, t'encalça, per què discutir? El que s'escau és no dir res i després fotre el camp.

(Pàg. 356)
La vida és una classe que té el tedi com a vigilant, és allà espiant-nos tota l'estona, d'altra banda, i cal fer veure que estàs ocupat, costi el que costi, en alguna cosa apassionant, perquè, si no, ve i se't hala el cervell.

(Pàg. 361)
El dolor s'exhibeix, mentre que el plaer i la necessitat fan vergonya.

(Pàg. 366)
Com que la vida no és sinó un deliri tot inflat de mentides, com més lluny estàs més mentides pots ficar-hi dins i per tant més content estàs, és natural i és normal. La veritat és indigesta.

(Pàg. 379)
Anys més tard, quan hi tornes a pensar, passa que, bé voldries atrapar-les, les paraules que van dir certa gent, i la gent mateixa per preguntar-los què van voler dir-nos... Però se n'han anat del tot!... No estaves prou instruït per comprendre'ls... Així voldries saber si per casualitat després no han canviat d'opinió... Però és massa tard... S'ha acabat!... Ningú ja no en sap res, d'ells.. Et cal llavors continuar el camí tot sol, dins la nit.  Has perdut els teus veritables companys. Simplement no els vas fer la pregunta que venia al cas, la de veritat, quan hi eres a temps.

(Pàg. 381)
La felicitat a la terra seria morir amb plaer, en el plaer... La resta no és res de res, és la por que no t'atreveixes a confessar-te, és l'art.

(Pàg. 404)
Quan no estàs habituat a la bona taula i al confort, t'embriagues fàcilment. La veritat no demana sinó abandonar-te. Només cal sempre molt poqueta cosa perquè et deixi lliure. No t'hi aferres, a la teva veritat. En aquesta abundància sobtada de plaers el bon deliri megalòman s'empara de tu en un no res.

(Pàg. 415)
En pensar ara en tots els bojos que vaig conèixer amb el vell Baryton, no em puc estar de posar en dubte que hi hagi altres autèntiques realitzacions dels nostres profunds temperaments que la guerra i la malaltia, els dos infinits malsons.
La gran fatiga de l'existència potser és, de fet, aquesta feinada que tens de romandre raonable vint anys, quaranta anys o més, per no ser simplement, profundament tu mateix, és a dir, immund, atroç, absurd. El malson d'haver de presentar sempre com un ideal universal, superhome del matí a la nit, el subhome claudicant que se'ns ha donat.

(Pàg. 427) 
No cregueu mai, doncs, d'entrada, en la desventura dels homes. Demaneu-los solament si encara poden dormir... Si sí, tot va bé. N'hi ha prou.

(Pàg. 464)
(...) me'n  feia creus que això del miracle durés. Tenia un passat llefiscós i em tornava com si fossin rots del Destí.

(Pàg. 485)
De les paraules, mai no te'n malfies suficientment, no semblen gaire cosa les paraules, no semblen perilloses, és clar, més aviat petites ventositats, petits sons de la boca, ni calents ni freds, i fàcilment recuperats, així que arriben per l'orella, per l'enorme tedi gris i tou del cervell.

(Pàg. 491)
- (...) Està clar que tinc coratge! I segurament tant com tu!... Només que jo, si vols saber-ho tot... Absolutament tot... Doncs bé, és tot, que em repugna i em fa fàstic, ara! No solament tu!... Tot!... L'amor sobretot!... El teu igual que el dels altres... El romanços sentimental que vols fer, vols que et digui què em semblen a mi? Em semblen com fer l'amor a la cagadora! M'entens, ara?.... I tots els sentiments que t'empesques perquè em quedi enganxat a tu, em fan l'efecte d'insults, si ho vols saber... I ni tan sols t'ho imagines que ets tu la fastigosa!... En tens prou de repetir tot el que bavegen els altres... Ho trobes ben normal... En tens prou perquè t'han contat, els altres, que no hi havia res millor que l'amor i que això funciona sempre amb tothom... Doncs bé, jo m'hi cago, en el seu amor de tothom!... Em sents? Amb mi no que no rutlla, filleta.. El seu fàstic d'amor!... Vas molt equivocada!... Arribes massa tard! Ja no rutlla, això és tot... I és per això que et poses feta una fúria!.... Hi tens interès, per això, tu, a fer l'amor enmig de tot el que passa?... De tot el que veus? O és que no veus res?... Més aviat crec que se te'n fot!... Et fas la sentimental mentre que ets una basta com cap altra... Vols endrapar-ne, de carn podrida? Amb la teva salsa de tendresa?... Passa millor, llavors? A mi no!... Si no ensumes res, millor per a tu! És que tens el nas tapat! Cal estar embrutits com ho esteu tots vosaltres, perquè això no us faci fàstic... Intentes saber què hi ha entre tu i jo?... Doncs bé, entre tu i jo hi ha tota la vida... No en tens prou, potser?.

 Altres n'han dit...
Au bout de la nuit, Groc intermitent, Vicens Pagès Jordà, Orlandiana, El ojo en la paja.

 Enllaços:
L.F. Céline, en boca del propi autorretrat de l'autor, magnífic o despreciable?temes, recursos i estil, parts i aspectes destacats, perfil de Bardamu, equilibri entre fons i forma, avantpassat de la Beat Generation.

 Llegeix-lo:
Espanyol (html - multiformat)
Francès (html)


dimarts, 6 de gener de 2015

Novecento - Alessandro Baricco






"Novecento... ¿Por qué no bajas?¿Por qué?"





Baricco, Alessandro. Novecento. 
Barcelona: Anagrama, 1999

Novecento. Traducció de Xavier González
Col·lecció Compactos, 191  


 Què en diu la contraportada...
En los años de entreguerras, un transatlántico, el Virginian, recorría las rutas entre Europa y América, con su carga de millonarios, de turistas, de emigrantes... En el Virginian tocaba cada noche un pianista extraordinario, llamado Novecento, con una técnica maravillosa, capaz de arrancar notas mágicas, inauditas. Se hablaba de su inusitado duelo pianístico nada menos que con Jelly Roll Morton, el inventor del jazz... Se decía que el melancólico pianista había nacido en el barco, del que jamás habría descendido. Se decía que nadie sabía la razón.
Un monólogo teatral, recientemente llevado al cine por Giuseppe Tornatore con el título La leyenda del pianista en el océano, del que Alessandro Baricco ha afirmado: «Más que un texto teatral, lo considero una novela corta o un relato largo, surgido tras la estela de Océano mar, como si en esta novela no hubiera podido contar todas las historias que quería.»

Com comença...
Siempre sucedía lo mismo: en un momento determinado, alguien levantaba la cabeza... y la veía. Es algo difícil de comprender. Es decir... Éramos más de mil en aquel barco, entre ricachones de viaje, y emigrantes, y gente rara, y nosotros... Y, sin embargo, siempre había uno, uno solo, uno que era el primero... en verla. A lo mejor estaba allí comiendo, o paseando simplemente en el punte..., a lo mejor estaba allí colocándose bien los pantalones..., levantaba la cabeza un instante, echaba un vistazo al mar... y la veía. Entonces se quedaba como clavado en el lugar en que se encontraba, el corazón le estallaba en mil pedazos, y siempre, todas las malditas veces, lo juro, siempre, se volvía hacia nosotros, hacia el barco, hacia todos, y gritaba (suave y lentamente): América.

 Moments...
(Pàg. 12) 
Son gente que desde siempre tuvieron ese instante impreso en su vida. Y cuando eran niños, podías mirarlos a los ojos y, si te fijabas bien, ya veías América preparada para saltar, para deslizarse por los nervios y la sangre y yo qué sé, hasta el cerebro y desde allí a la lengua, hasta dentro de aquel grito (gritando), AMÉRICA, ya estaba allí, en aquellos ojos, desde niño, toda entera, América.
Allí, esperando.
Esto me lo enseñó Danny Boodmann T.D. Lemon Novecento, el pianista más grande que ha tocado en el océano. En los ojos de la gente puede verse lo que verán, no lo que han visto. Así decía: lo que verán.

(Pàg. 14)
Tocábamos porque el océano es grande y da miedo, tocábamos para que la gente no notara el paso del tiempo, y se olvidara de dónde estaba, y de quién era. Tocábamos para hacer que bailaran, porque si bailas no puedes morir, y te sientes Dios. Y tocábamos ragtime, porque es la música con la que Dios baila cuando nadie lo ve.
Con la que Dios bailaría si fuera negro.

(Pàg. 19)
Al clarinete, ¡Sam "Sleepy· Washington!
Al banjo, ¡Oscar Delaguerra!
A la trompeta, ¡Tim Tooney!
Trombón, ¡Jim Jim "Breath" Gallup!
A la guitarra, ¡Samuel Hockins!
Y, finalmente, al piano..., Danny Boodmann T.D. Lemon Novecento.
El más grande.

(La música se interrumpe bruscamente. El actor abandona el tono de presentador, y, hablando, se quita el uniforme de músico)

Lo era de verda: el más grande. Nosotros tocábamos música, él era algo distinto. Él tocaba... Aquello no existía antes de que él lo tocara, ¿de acuerdo?, no estaba en ningún sitio. Y cuando él se levantaba del piano, ya no estaba... y ya no estaba para siempre... Danny Boodmann T.D. Lemon Novecento. La última vez que lo vi estaba sentando sobre un bomba.

(Pàg. 41)
Sabía escuchar. Y sabía leer. No los libros, eso lo sabe hacer cualquiera, sabía leer a la gente. Los signos que la gente lleva encima: lugares, ruidos, olores, su tierra, su historia... Toda escrita encima.

(Pàg. 43) 
Tú no eres idiota, tú eres grande, y el mundo está ahí, sólo hay que bajar esa jodida escalerilla, ya ves tú, cuatro estúpidos escalones, joder, ahí está todo, al final de esos escalones, todo.  ¿Por qué no paras de una vez por todas y te bajas aquí, al menos una vez, una sola vez?
Novecento... ¿Por qué no bajas?
¿Por qué?

¿Por qué?

(Pàg. 58)
No hay quien lo entienda. Es una de esas cosas que es mejor no pensarlas, porque si no puedes acabar volviéndote loco. Cuando se cae un cuadro. Cuando despiertas una mañana y ya no la amas. Cuando abres el periódico y lees que ha estallado la guerra. Cuando ves un tren y piensas tengo que largarme de aquí. Cuando te miras al espejo y te das cuenta de que eres viejo. Cuando, en mitad del océano, Nocecento levantó la mirada de su plato y me dijo: "En Nueva York, dentro de tres días, bajará de este barco."
Me quedé de piedra.
Zas.

(Pàg. 76)
(...) Los deseos estaban destrozándome el alma. Podía vivirlos, pero no lo conseguí.
Así que entonces los conjuré.
Y uno a uno los fui dejando detrás de mí. Geometría. Un trabajo perfecto. A todas las mujeres del mundo las conjuré tocando una noche entera para una mujer, una, la piel transparente, las manos sin joyas, las piernas delgadas, movía la cabeza al compás de mi música, sin una sonrisa, sin bajar la mirada, nunca, una noche entera, cuando se levantó no fue ella la que saló de mi vida, fueron todas las mujeres del mundo. Al padre que nunca voy a ser lo conjuré contemplando morir a un niño, durante días, sentado a su lado, sin perderme nada de aquel terrible espectáculo hermosísimo, quería se la última cosa que viera en este mundo, cuando se marchó, mirándome a los ojos, no fue él quien se marchó, fueron todos los hijos que nunca tendré. La tierra que era mi tierra, en algún rincón del mundo, la conjuré escuchando cantar a un hombre que venía del norte, y cuando lo escuchabas, veías, veías el valle, las montañas que lo rodeaban, el río que descendía lentamente, la nieve de invierno, los lobos por la noche, cuando aquel hombre acabó de cantar, acabó mi tierra, para siempre, dondequiera que se encuentre. Los amigos que deseé los conjuré tocando contigo y para ti aquella noche, en la cara que ponías, en los ojos, los vi, a todos ellos, a mis queridos amigos, cuando te marchaste, se fueron contigo. Dije adiós a la maravilla cuando vi los descomunales icebergs del mar del Norte desmoronarse derrotados por el calor, dije adiós al milagro cuando vi reír a los hombres que la guerra había destrozado, dije adiós a la rabia cuando vi llenar esta barco de dinamita, dije adiós a la música, a mi música, el día que conseguí tocarla toda en una sola nota de un instante, y he dicho adió a la alegría, conjurándola, cuando te he visto entrar aquí. No es locura, hermano. Geometría. Es un trabajo de cincel.  He desmontado la infelicidad. He desenhebrado mi vida de mis deseos. Si pudieras recorrer mi camino, los encontrarías uno tras otro, conjurados, inmóviles, detenidos para siempre señalando la ruta de este extraño viaje que a nadie nunca conté, salvo a ti

 Altres n'han dit...
La antigua Biblos, Ratas de biblioteca, Lo que leo lo cuento, Espacios en blanco, Critica de libros, Un libro al día.

 Enllaços:
Alessandro Baricco, traduccions enigmàtiques, sobre la temàtica, sobre el missatge, el procés d'adaptació cinematogràfica, Jelly Roll Morton.

 Escolta'l:
Italià (recitat d'Eugenio Allegri)

 Mira'l:
Italià part 1 / part 2 (direcció de Francesco Menconi)