dissabte, 22 de novembre de 2008

El vizconde demediado - Italo Calvino



Calvino, Italo. El vizconde demediado
Barcelona: Bruguera, 1979





Il visconte dimezzato
Traducció: Francesc Miravitlles
Col.lecció: Libro amigo 1502/644


>> Què en diu la contraportada...
El vizconde Medardo de Torralba viene a quedar partido en dos de resultas de un cañonazo; ambas mitades sobreviven... Pero además de este suceso, ya de por sí notabilísimo, también el espíritu del vizconde queda partido por el eje. Una de las mitades es malvada a más no poder; la otra, en cambio, es de una bondad rayana en la estupidez. Así escindido, Medardo de Torralba ya no es un hombre, aun cuando sus dos fracciones aspiran desesperadamente a unirse nuevamente para ser, como antes, persona.
Con originalidad y penetración inimitables, Italo Calvino riza el rizo de un tema eterno y siempre renovado: el del Bien y el Mal, complementarios y opuestos en la naturaleza humana. Y consigue, además, narrar una espléndida fábula sin moraleja en la que la humanidad contemporánea tiene forzosamente que reconocerse.

>> Com comença...
Había una guerra contra los turcos. El vizconde Medardo de Terralba, mi tío, cabalgaba por la llanura de Bohemia hacia el campamento de los cristianos. Le seguía un escudero de nombre Curcio. Las cigüeñas volavan bajas, en blancas bandadas, atravesando el aire opaco e inmóvil.
-¿Por qué tantas cigüeñas? - preguntó Medardo a Curcio-, ¿a donde vuelan?
Mi tío era un recién llegado, habiéndose enrolado hacía muy poco, para complacer a ciertos duques vecinos nuestros comprotidos en aquella guerra. Se había provisto de un caballo y de un escudero en el último castillo en poder de los cristianos, e iba a presentarse al cuartel imperial.
- Vuelan a los campos de batalla -dijo el escudero, lúgubre-. Nos acompañarán durante todo el camino.
El vizconde Medardo había aprendido que en aquel país el vuelo de las cigüeñas es señal de buena suerte; y quería mostrarse contento de verlas. Pero se sentía, a pesar suyo, inquieto.
- ¿Qué es lo que puede llamar a las zancudas a los campos de batalla, Curcio? -preguntó.
- Ahora también ellas comen carne humana -contestó el escudero-, desde que la carestía ha marchitado los campos y la sequía ha resecado los ríos. Donde hay cadáveres, las cigüeñas y los flamencos y las grullas han sustituido a los cuervos y los buitres.
Mi tío estaba entonces en su primera juventud: la edad en que los sentimientos se abalanzan todos confusamente, no separados todavía en mal y en bien; la edad en que cada nueva experiencia, aun macabra e inhumana, siempre es temerosa y ardiente de amor por la vida.

>> Moments...
(Pàg. 81)
- Si pudieran partirse todas las cosas enteras... -dijo mi tío tendido boca abajo sobre el escollo, acariciando aquellas convulsas mitades de pulpo-, si cada uno pudiera salir de su obtusa e ignorante integridad...Estaba entero y todas las cosas eran para mí naturales y confusas, estúpidas como el aire; creía que lo veía todo y no era más que la corteza. Si alguna vez te conviertes en la mitad de ti mismo, y te lo deseo , chico, comprenderás cosas más allá de la común inteligencia de los cerebros enteros. Habrás perdido la mitad de ti y del mundo, pero la mitad que quede será mil veces más profunda y preciosa.

(Pàg. 89)
(...) Cada encuentro de dos seres en el mundo es un despedazarse.

(Pàg. 117)
- Oh, Pamela, esto es lo bueno de estar partido: el comprender de cada persona o cosa del mundo la pena que cada uno y cada una tienen por su propia incompletez. Yo estaba entero y no entendía, y me movía sordo e incomunicable entre los dolores y las heridas sembrados por todas partes, allí donde uno, entero, menos se atreve a creer. No sólo yo, Pamela, soy un ser dividido y desarraigado, sino también tú y todos.

(Pàg. 136)
Y al carpintero le venía el pensamiento que construir máquinas buenas estaba más allá de las posibilidades humanas, mientras que las únicas que realmente podían funcionar en la práctica y con exactitud eran los patíbulos y las de aplicar tormentos.

(Pàg. 137)
-¿Esta máquina qué es, maestro? -le pregunté.
- Una horca para ahorcar de perfil -dijo.
- ¿Y para quién la habéis construido?
- Para un solo hombre que condena y es condenado. Con media cabeza se condena a sí mismo a la pena capital, y con la otra mitad entra en el nudo corredizo y exhala el último suspiro.

(Pàg. 155)
El alba era verdusca; en el prado los dos sutiles duelistas negros estaban firmes con las espadas prontas. El leproso hizo sonar el cuerno: era la señal; el cielo vibró como una membrana tensa, los lirones en sus madrigueras hundieron las uñas en la tierra, las urracas sin sacar la cabeza de debajo del ala se arrancaron una pluma de la axila produciéndose dolor, y la boca la lombriz comió su propia cola, y la víbora se mordió con sus dientes, y la avispa rompió su aguijón en la piedra, y cada cosa se volvía contra sí misma, la escarcha los charcos de helaba, los líquenes se volvían piedra y las piedras líquenes, la hoja seca se volvía tierra, y la resina espesa y dura mataba sin salvación los árboles. Así el hombre se lanzaba contra sí mismo, con ambas manos armadas con una espada.

>> Altres han dit...
Apostillas literarias, Papel en blanco



>> Enllaços
Italo Calvino, Els nostres avantpassats, contextualització del Bé/Mal, l'ànima, la maldat, la globalització de la maldat, el Bé i el Mal.

dijous, 20 de novembre de 2008

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury


Bradbury, Ray. Les cròniques marcianes
Barcelona: Bruguera, 1984


The martian chronicles
Traducció: Quim Monzó
Col·lecció: Els Llibres del Mirador, 3




>> Què en diu la contraportada...
Com un Ramon Muntaner del futur, Ray Bradbury ha escrit aquestes cròniques -de la conquesta d'una Neopàtria marciana pels almogàvers ianquis- com una reflexió sobre la quotidianitat, l'angoixa i la patètica tristor de la condició humana, i les ha tenyides d'humor. L'aparició de Les cròniques marcianes va suposar la més gran alenada d'aire fresc que la ciència-ficció ha rebut en el darrer mig segle. "¿Què ha fet aquest home d'llinois -es demanava Jorge Luis Borges el 1954, en tancar les pàgines del llibre- perquè episodis de la conquesta d'un altre planeta m'omplin de terror i solitud?"

>> Com comença...
Feia un minut, a Ohio era l'hivern: les portes i les finestres eren tancades, el gebre entelava els vidres, el gel feia el serrell a les teulades, els nens esquiaven pels vessants i les mestresses de casa caminaven desmanegadament -dins d'abrics de pells: com grans óssos negres- pels carres glaçats.
De sobte, una llarga onada de calor va travessar el poble. Una marea d'aire tòrrid: semblava com si algú hagués deixat oberta la porta d'un forn. La calor bategà entre les cases, els arbustos i els infants. El gel es va desprendre de les teulades, es va esquerdar, i començà a fondre's. Les portes van obrir-se . Aixecaren les persianes de les finestres. Els marrecs van treure's la roba de llana. Les mestresses de casa van arrencar-se les disfresses d'ós. La neu va disoldre's i mostrà els prats de l'estiu proppassat, vells i verds.

>> Moments...
(Pàg. 55)
Oi que era un bon ciutadà? Doncs, ¿per què no podia anar a Mart? Els amenaçà amb els punys i els va dir que volia guillar de la Terra. Abans de dos anys esclataria una gran guerra atòmica. Ell i milers com ell, tothom qui tingués seny, se n'aniria a Mart. Ja ho veuríeu! Per fugir de les guerres, la censura, els estats-policies, la militarització, el control governamental d'això i d'allò, de l'art i de la ciència! Que s'hi quedés qui volgués! Els oferia la mà dreta, el cor, el cap, per l'oportunitat d'anar a Mart! ¿Què calia fer, què calia signar, qui calia conèixer per a ficar-se en un coet?

(Pàg. 82)
No estaria pas bé, la primera nit a Mart, de fer gaire fressa, o de dur un aparell estrany, estúpid i lluent com una estufa. Fóra una mena de blasfèmia importada. Ja hi hauria temps per a tot allò, més tard: temps per a llençar pots de llet condensada en els orgullosos canals marcians, temps perquè els fulls del Times de Nova York s'escampessin, volessin i s'arrosseguessin pels fons marins de Mart, solitaris i tristos, temps per a deixar les peles de plàtan i els papers d'embolicar el berenar escampats per les runes belles i delicades dels antics pobles de les valls marcianes. Ha hauria força temps per a tot això. En pensar-ho, s'estremí una mica.

(Pàg. 104)
-Sabien viure en contacte amb la natura, perquè la comprenien. Mai no van tractar de ser només homes i oblidar que també eren animals. Aquest és l'error que vam cometre quan Darwin va aparèixer. El rebérem de bon grat, a ell, Huxley, Freud. Tot somriures. De seguida, vam descobrir que Darwin i les nostres religions no encaixaven. Vam ser imbècils. Van tractar de fer-hi un lloc per a Darwin, Huxley i Freud. Però no va anar bé. I aleshores, com idiotes, vam tractar d'abatre la religió. I ens en vam sortir prou bé: vam perdre la fe i vam començar a demanar-nos què era la vida. La fe ens havia donat sempre resposta a tot. Amb Freud i Darwin, però, tot s'escolà. Hem estat, i encara som, un poble sense nord ni guia.

(Pàg. 115)
Els homes de la Terra van venir a Mart.
Van venir-hi perquè tenien por o perquè no en tenien pas, perquè eren feliços o perquè no ho eren gens, perquè se sentien com els Pelegrins o perquè no s'hi sentien ni mica. Cada home tenia el seu motiu. Abandonaven esposes dolentes, feines dolentes o ciutats dolentes. Venien per trobar alguna cosa, per abandonar-ne alguna altra o per obtenir-ne una altra encara. Venien per desenterrar alguna cosa, per enterrar-ne alguna altra o per plantar-ne una altra encara. Venien amb somnis petits o grossos o sense cap somni. Des de cartells a quatre tintes, un dit del govern assenyalava tothom, a totes les ciutats: AL CEL HI HA FEINA PER A VOS: VENIU A MART!.

(Pàg. 125)
Els coets incendiaren els pedregars, feren lava dels rocs, carbó de la fusta, vapor de l'aigua... De la sorra i la sílice, en feren vidre verd que, com un enorme mirall trencat, reflectia tota la invasió. Els coets venien de nit, com tambors que repiquessin. Els coets venien com llagostes, en núvols que s’escampaven com flors de fum rosat. Dels coets sortien homes amb martells a les mans. Homes disposats a colpejar ràpidament aquell món estrany fins a donar-li una forma que els resultés més familiar, disposats a enderrocar tot el que no fos conegut, amb les boques plenes de claus, com carnívors de dents d'acer, escopint-los perquè les mans actives bastissin cases de fusta, a les quals afegiren ràpidament teulades que esborraven les paoroses estrelles, i cortines verdes que deixaven la nit fora.

(Pàg 128)
(...) Sap que és Mart? És com un regal de Nadal que em van dur fa setanta anys (no sé si vostè n'ha tingut mai cap): en deien calidoscopis. Eren plens de miques de cristall, roba i boletes, deixalles. Però el miràveu cap a la llum del sol i el que s'hi veia et prenia l'alè. Uns dibuixos!. Bé, Mart és igual. Pasi-s'ho bé. No demani que sigui cap altra cosa que allò que és.

(Pàg. 139)
Mart era una costa llunyana. Els homes hi van caure en onades. Cada onada era diferent, cada una més forta. La primera duia homes acostumats als espais, el fred i la solitud. Prims, amb cares que els anys havien emmagrit encara més, ulls com cabotes de clau i mans com guants vells: prestes a agafar-ho tot. A la Terra, molts havien estat pastors avesats als coyotes. Mart no els podia fer pas res, car venien de planúries i prades tan immenses com els camps marcians. Van arribar i van fer que el planteta semblés menys buit, de tal manera que aquells que n'eren mancats van trobar el coratge que els calia per seguir.los. Van posar vidres a les finestres destrossades, i llums dins de les cases.
Foren els primers homes.

(Pàg. 166)
Quan tot va ser catalogat, net i a lloc, quant tot fou esporgat dels perills, quan les poblacions foren fixes i la solitud s'havia reduït prou, de la Terra van arribar-hi els sofisticats. En colla, de vancances, de viatge de compres - de quincalla-, per fer fotografies i conèixer l'ambient. Hi anaren a estudiar i aplicar lleis sociològiques. Hi arribaren amb estels, banderoles, lleis i reglaments, duent-hi bona part de la paperassa que havia fet malbé la Terra i, ara, empudegava també Mart. Van començar a planificar les vides i les biblioteques de tothom, van començar a tractar d'educar i domesticar la mateixa gent que havia anat a Mart precisament perquè no els eduquessin, ni els donessin lleis, ni els domestiquessin.
Era inevitable que alguna d'aquesta gent s'hi revoltés...

(Pàg. 170)
Totes les meravelloses mentides literàries, tots els ocells de la fantasia havien de ser morts a trets! Els van arrenglerar contra un mur de biblioteca, un matí de diumenge, fa trenta anys, el 1975. Alinearen el Papà Noel, el Cavaller sense Testa, la Blancaneus, l'Ogre que segrestava la Filadora d'Or, la Mare Ànec...Quins gemecs! Els dispararen, i cremaren els castells de papers, les granotes encantades, els reis antics i tots els que foren feliços per sempre més (ja que era un fet que, mai, ningú no havia estat feliç per sempre més). L'això era una vegada esdevingué el

res mai més no fou.
>> Altres han dit...
La Biblioteca del Kraken, Patatabrava, Un vici com un altre

dimecres, 19 de novembre de 2008

Kafka a la platja - Haruki Mukarami


Mukarami, Haruki.Kafka a la platja
Barcelona: Empúries, 2006


Umibe no kafuka.
Traducció Albert Nolla
Col·lecció Narrativa, 284





>> Què en diu la contraportada...
Després de l'èxit aclaparador de Tòquio blues, i amb un nombre de lectors cada dia més ampli, Haruki Murakami presenta una esplèndida nova novel.la que narra les desventures de dos carismàtics i extraordinaris personatges. Kafka Tamura és un estudiant solitari i disciplinat que un bon dia decideix fugir de casa empès per al convicció que si no ho fa tindrà el mateix destí tràgic d'Èdip. Agafa un autobús en direcció a Takamatsu, un poble escollit a l'atzar, i allà troba una peculiar biblioteca privada per passar les hores i completar la seva educació autodidacta. Paral.lelament, la plàcida vida del vell Nakata, un home que parla amb els gats i està marcat per un accident d'infància que el va deixar mutilat, canviarà de manera tràgica i irreversible.
Les odissees personals i sempre paral.leles d'aquests dos personatges convergeixen en una rica, suggeridora i magnífica tragicomèdia construïda amb el ritme àgil, la delicadesa poètica i la destresa narrativa pròpies de Murakami, que demostra, una vegada més, la seva capacitat per crear personatges anodins i alhora excepcionalment seductors i l'atractiva peculiaritat del seu univers literari.
"A Japó Murakami és un dels autors més importants i imitats de la seva generació. No m'estranyaria que les seves novel.les, amb la lleugeresa i accessibilitat de les grans cançons pop o de les pel.lícules de gènere, acabessin tenint una influència semblant a Occident. La literatura de Murakami és moderna i plena de reflexions addictives i fluïdes sobre l'estranyesa de la vida ordinària, i evoca de manera brillant la coexistència d'allò real i allò fantàstic" The Sunday Telegraph.

>> Com comença...
-Així, ja has solucionat això dels diners, oi? - pregunta el noi que es diu Corb, arrossegant una mica les paraules com fa sempre. És com si es despertés d'un són profund i encara no pogués moure bé els músculs de la boca. Però només ho fa veure. En realitat està ben despert. Com sempre.
Jo faig que sí amb el cap.
-¿Quant?
Torno a calcular les quantitats mentalment i li responc:
- Uns quatre-cents mil iens en metàl.lic, més uns quants estalvis que puc treure amb la targeta. No es pot dir que me'n sobrin, però de moment ja faré.
- No està malament -fa el noi que es diu Corb-. De moment, vull dir.
Jo assenteixo amb el cap.
- Però no deuen ser els diners que et va portar el Pare Noel per Nadal, ¿oi?- diu ell.
- No -li responc.
El noi que es diu Corb fa un gest irònic amb els llavis i llença una mirada al seu voltant.
- Els deus haver tret d'algun calaix de per aquí, ¿oi?
Jo no dic res. Sap perfectament quins diners són. No té cap necessitat de fer-me aquestes preguntes tan indirectes. L´'unic que vol és prendre'm el pèl.

>> Moments...
(Pàg. 47)
Sóc lliure, penso. Tanco els ulls i em quedo una estona pensant en la meva llibertat, però encara no acabo d'entendre què vol dir. L'únic que entenc és que estic ben sol. Estic ben sol en un lloc que no conec. Com un explorador solitari que ha perdut la bruíxola i el mapa. ¿Vol dir això, ser lliure? Tampoc ho sé. Val més que pensi en una altra cosa.

(Pàg. 103)
La majoria de coses les oblidem amb el temps. Fins i tot la guerra i la mort de tantes persones ara ens semblen coses que pertanyen a un passat llunyà. El dia a dia ens manté tan ocupats que la majoria de coses importants surten de l'òrbita dels nostres recors com si fossin estels apagats. Hem d'estar massa pendents de les qüestions quotidianes i d'aprendre coses noves: nous estils, nous coneixements, noves tècniques, noves paraules... I, tanmateix, hi ha fets que no s'obliden, per més que passi el temps, per més coses que succeeixin. Hi ha records que no es poden esborrar, coses que queden dins nostre com una dovella. I per mi, el que va passar aquell dia al bosc n'és una.

(Pàg. 145)
Tens por de la imaginació. I encara en tens més dels somnis. Tens por de la responsabilitat que emana dels somnis. Però no pots estar sense dormir, i si dorms segur que somies. Estant despert pots controlar la imaginació, però els somnis no els pots controlar de cap manera.

(Pàg. 189)
(...) Ara, el que em molesta més de tot és la gent que no té imaginació. L'home buit, que deia Eliot. La gent que va pel món omplint aquest buit i aquesta manca d'imaginació amb bocinets de palla i ni tan sols se n'adonen. La gent que organitza la seva ignorància en frases buides i intenta convèncer els altres. Com aquest parell que han vingut avui. -Deixa anar un sospir i fa rodar el llapis amb un dit-. Tant me fan els gais, les lesbianes, els heterosexuals, les feministes, els comunistes, els porcs feixistes o els Hare Krishna. M'és igual la bandera que porti la gent, però el que no suporto de cap manera són les persones buides.

(Pàg. 197)
-És igual. El que vull dir és que els homes establim relacions amb totes les coses, siguin quines siguin, i que així surt el sentit de les coses que ens envolten. El que és més important és si aquest sentit surt de manera natural o no. No té res a veure amb ser totxo o amb ser espavilat. El que compta és si et mires les coses amb els teus ulls o no.

(Pàg. 199)
-El món canvia cada dia, senyor Nakata. Cada dia es fa fosc, però el món no és mai igual que com era el dia abans. I vostè tampoc, senyor Nakata. ¿M'entén?
-Sí.
-I les relacions també canvien. Qui és el capitalista i qui el proletari. Qui és a la dreta i qui a l'esquerra. La revolució de la informació, la borsa, el flux de capitals, la nova estructura laboral, les multinacionals...¿Què és bo i què és dolent? Els límits entre les coses van desapareixent.

(Pàg. 207)
-Escolta, Oshima, últimament em passen moltes coses. Algunes les trio i algunes no, però ja no les sé distingir. Vull dir que fins i tot les coses que em penso que trio ja semblen decidides per endavant, i és com si jo em limités a seguir un camí que ja està traçat. Per molt que pensi o per molt que m'hi esforci, no serveix de res. Més aviat al contrari: com més m'hi esforço, més em sembla que deixo de ser jo. És com si me n'anès de l'òrbita de qui sóc, i això és molt dur. Potser tinc por. Només de pensar-hi, m'estremeixo de cap a peus.
(...)
-Escolta, Kafka, el que t'està passant és el motiu de moltes tragèdies guegues: no és l'home que tria el destí sinó que el destí tria l'home. És la visió del món en què es basa el teatre grec. I, segons Aristòtil, el sentit de la tragèdia no surt pas dels punts febles dels protagonistes sinó dels punts forts. La ironia és que la gent no es veu arrossegada a la tragèdia a causa de les seves febleses sinó a causa de les seves virtuts. Èdip rei, de Sòfocles, n'és un bon exemple. La tragèida d'Èdip no és provocada per al seva manda ni per la seva estupidesa sinó per la seva valentia i la seva honestetat. La ironia és inevitable.

(Pàg. 296)
- ¿Què és Déu?- li va preguntar finalment
En Hoshino es va quedar pensant, sense saber què respondre.
- ¿Quina cara fa? ¿A què es dedica? -va continuar el coronel Sanders.
- No ho sé, jo. Però Déu és Déu. És a tot arreu, mirant-nos i jutjant si el que fem està bé o malament. - ¿Com un àrbitre de futbol?
- Potser sí.
- Així, ¿Déu va amb calça curta, amb un xiulet a la boca i cronometrant el temps perdut?
- No em burxi tant -va dir en Hoshino.

(Pàg. 316)
-Senyor Hoshino,
-¿Què vol?
-En Nakata no és totxo, nomès. També està buit de dins. Ara me n'adono que sóc com una biblioteca sense llibres. Abans no era així. Abans tenia llibres a dins. He estat molt temps sense recordar-me'n, però ara sí que me'n recordo. Abans era normal, com tothom, però no sé què va passar que em vaig quedar com un recipient buit.
- Però, senyor Nakata, si s'ho mira així tots ho estem , una mica buits. Mengem, caguem, fem una feina de merda cobrant una misèria i de tant en tant podem fer un clauet. No hi ha res més. Però, per molt que diguem, a vegades també ens passen coses interesants, com ara mateix. El meu avi sempre deia que la vida és divertida perquè res no va com t'imagines.

(Pàg. 325)
- Aquesta motxilla és com un símbol de llibertat, ¿oi? -em diu.
- Potser sí.
- De fet, un objecte que simbolitza la llibertat pot fer més feliç que la llibertat mateixa.
- A vegades -dic.
- A vegades -repeteix ell-. Si fessin un concurs de les respostes més curtes del món, el guanyaries sense despentinar-te.
- Potser sí -dic.
- Potser sí - fa ell, cansat-. Kafka, pensa que potser la majoria de gent no vol ser lliure. Només s'ho pensen. Tenen la il-lusió que volen ser-ho, però si realment els donessin la llibertat no sabrien què fer-ne. Recorda-ho: en general, la gent s'estima més no ser lliure.

(Pàg. 338)
Només havia de viure i prou. Pel sol fet de ser viu, ja era alguna cosa. Les coses eren així de naturals, fins que un dia van deixar de ser-ho. La vida m'ha anat convertint en no-res. És estrany. La gent neix per viure, ¿no? Si és així, ¿com és que a mesura que he viscut he anat perdent el que m'omplia i m'he quedat buit? A aquest pas, potser com més visqui, més buit i més inútil em sentiré. Aquí falla alguna cosa. No vaig a l'hora. ¿Encara puc canviar de rumb?.

>> Altres han dit...
La biblioteca del Kraken, Paranoesquizofrenopatia, Malerudeveure't, Llibròfags

>> Enllaços
Haruki Murakami, Haydn, François Truffaut, transexualitat, Què és la filosofia?, Johnny Walker i el Coronel Sanders, Beethoven, profecies, paradoxes, purgatori.

dimecres, 12 de novembre de 2008

De teves a meves - Pere Calders


Calders, Pere. De teves a meves. 32 contes que acaben més o menys bé.
Barcelona: Laia, 1989
Col·lecció: El Mirall i el Temps




>> Què en diu la contraportada...
Fantasia, humor, cordialitat, to líric i, per damunt de tot, un coneixement exhaustiu dels mecanismes del cor i de la intel·ligència: aquestes serien algunes de les característiques dels contes de Pere Calders, surrealista i hiperrealista, bruixot dels recursos impensables, inventor de paraules. Els contes de Calders, com ha escrit Josep Faulí, sempre corren per aquests espais indefinits, entre la realitat i la irrealitat: "de la realitat a la irrealitat, Calders va i ve sense esforç, amb naturalitat. Tot es u. No hi ha diferència per a ell, ja que no es detura a la superfície". Doncs bé: heus aquí amb una mostra inèdita fins ara, nova de trinca, dels nous contes de Calders. Amb títols que segur que no suggereixen el desenllaç insòlit de situacions massa quotidianes: "De teves a meves", "Mort a data fixa", "Amb l’ajut de la informàtica", "Cicle de terror"... fins a trenta-dos contes que acaben més o menys bé.

>> Com comença...
"Resulta que acabo d'entrar en una crisi profunda", digué a l'amic. "M'he plantejat el problema del sentit de la vida i no en puc treure l'entrellat".
L'amic, que en aquells moments afrontava un conflicte de lletres vençudes i d'un amor contrariat (tot alhora), se’l va mirar interrogativament.
-I doncs? Què hi podríem fer?
-No ho sé. Per això t'he vingut a veure, perquè tu tens unes mans de plata i sempre has estat traçut de mena.
-Què et passa?
-Em pregunto per que he vingut en aquest món, què hi faig i on anem...
-I et convé molt de saber-ho?
-M’ajudaria. He de prendre una decisió important...
El visitant es va alçar de la butaca i va donar un parell de voltes per l’habitació. "Si no sabem per què hi som", digué, "costa de saber què hi fem."
-Mira- va respondre-li l'amic-; jo trobo que hi ha coses que val més no remenar-les. Ets catòlic, tu?
-Diria que són un creient sense església determinada...
-Però creus en una altra vida eterna?
-Home, per compte que em té, sí. És un gran consol per parar el cop...
-Doncs aferra’t a la idea. Imagina't si en tindràs de temps per rumiar això que ara et pot semblar questió d'hores o de minuts!
(De teves a meves)

>> Moments...
(Pàg. 8)
-(...) Et van prometre alguna cosa a tu, en el moment de néixer?
-Que jo recordi, no. Després sí, m'han omplert el cap de teories.
-Aquí ho tens. Tota la resta t'ha vingut de propina. Desenganya’t, en aquest món no donen res més...
-Però i el que et prenen? Què me'n dius del que et prenen?
-Per què? Que duies alguna cosa, quan vas venir?
-No ho sé. Aquest és el meu problema. Voldria saber-ho ben bé abans de prendre un determini.
-Ningú no et donarà detalls en ferm i, si ho fessin, tampoc no et serviran de res, perquè jo crec que ens deixen anar i, del que es tracta, és d’espavilar-se i campar-se-les per compte propi.
(De teves a meves)

(Pàg. 61)
La dificultat de trobar pis eternitzava el nostre festeig. El dia dels Difunts, l'Elisa i jo ens vam tornar a barallar. Havíem anat al cementiri a portar flors a una tia d'ella.
L'Elisa es va estar una bona estona amb els ulls clavats a la làpida i jo, incautament, em vaig pensar que resava. Però es veu que no. Devia cultivar un sarcasme interior, fins que va semblar-li que ja el tenia a punt, perquè quant jo estava més tranqui en procura d'una gran pietat pels morts, va assenyalar el nínxol i digué:
-Un pis com aquest el tinc segur. Quan a tu ja t'hagi enredat tothom i jo ja sigui vella i encara per merèixer, em portaran aquí. De tota la meva vida, en podré tirar un bon tros a l'olla!.
(Promoció de vendes)

(Pàg. 93)
El metge m’acabava de dir que tenia vida per a un any i això (perquè es vegi com són les coses) em donava una gran força. Per tal de parar una mica el cop -dic jo- el doctor em va fer una carícia a l'esquena al moment de cobrar.
-Ara: nosaltres també ens equivoquem,...-digué.
(Va riure com una hiena i va afegir):
-Ja sabeu les històries d’anàlisis i de radiografies canviades per infermeres distretes. Aneu fent i no us hi amoïneu gaire. Us sorprendrà comprovar la quantitat de gent que de morir en el transcurs d'aquest any de terme que teniu. Gent tranquil·la i desprevinguda, que no sospita res. Vós, almenys...
(Mort a data fixa)

(Pàg. 94)
Se m’acudí de sobte que si com a just ja no tenia temps d'arribar a cap de brot, potser com a pecador se m’oferien bones perspectives. El pecat es pot improvisar i, des del punt de vista publicitari, és més agraït; a més, així com d'una bona persona se'n fa un cabal discret i per a arribar a sant s'ha d’ésser un veritable geni, es pot arribar a pecador notable sense que calgui una inspiració excessiva. I el pecador (això va tàcitament comprès en el fons de moltes doctrines) és necessari, perquè sense ell no seria possible la redempció, que és una de les coses més sublims que es poden fer amb pocs diners.
(Mort a data fixa)

(Pàg. 132)
Sembla que el progrés camina millor damunt la blanesa de la carn morta (...)
(Les relacions entre el bé i el mal)

(Pàg. 149)
Llàstima de les presses i del temps que fuig, perquè, en realitat, la història hauria de començar aquí. Els dotze mesos següents foren per a en Comtal i Masferrer d'una agitació memorable, i, al final, el seu pare el va desheretar degut a la senyoreta Amàlia. Gran escàndol a Reus i tot de vides canviades!En els moments més crítics, quan el jove Comtal sotmetia els esdeveniments a revista, es feia creus de les primes parets del destí; amb dos consells d'amics en cartera, havia dubtat entre el doctor Emili Mirapeix i el doctor Antoni Galceran.
"Si en lloc de l’un hagués triat l'altre, quina diferencia!", rumiava.
No podia saber -i sort hi ha del secret d'aquestes coses!- que si hagués escollit el doctor Mirapeix, un prodigiós encadenament d'atzars i de circumstàncies l’haurien dut a la República de Costa Rica, pera morir prematurament, assassinat en una batalla per qüestions d’interessos.
(El jurament hipocràtic)

(Pàg. 153)
Per necessitats d'espai que devia enfrontar un arquitecte que ja descansa en pau, el rebedor de casa té forma de triangle. No hauria pensat mai en les Bermudes, de no ésser que en qüestió de pocs dies el rebedor va endrapar-se la tia Margarida i un cobrador de la mútua que era una bellíssima persona. No és pas per la molèstia, perquè ja se sap que les grans ciutats són incòmodes, però estic una mica nerviós. Ara, quan surto de casa, vaig d’esquitllentes, perquè el triangle em fa basarda.
(Contes breus - Altres dimensions)

(Pàg. 156)
Fa temps, van pagar-me amb un taló sense fons d'un Banc de Boira. Gràcies a no haver-lo pogut cobrar, he gaudit sempre de clarianes.
(Contes breus - Meteorologia aplicada)

(Pàg. 157)
Li va sortir una rima preciosa, d'aquelles que poden salvar un poema. Però havia nascut vídua, abandonada de parella que la justifiqués, i es va quedar sola a final de ratlla, sense que cap llei mètrica acudís al seu socors. Si no s'hi troba remei, coses així ens amargaran la vida.
(Contes breus - Ars poètica)


>> Altres han dit...
A la vora del foc

>> Enllaços
Pere Calders, fantasia, trobar pis, el sentit de la vida, inventor de paraules, lliure arbitri 1, lliure arbitri 2, esperança de vida, Tempus fugit, el Desti, el destí de cada dia?, Triangle de les Bermudes, Contes breus, micro-relats


dissabte, 8 de novembre de 2008

La hojarasca - Gabriel García Márquez


García Márquez, Gabriel. La hojarasca
Madrid: Alfaguara, 1983



Col·lecció: Literatura Alfaguara, 52. Biblioteca de Gabriel García Márquez


>> Què en diu la contraportada...
Alrededor del cadáver de un médico, que se ha suicidado después de vivir muchos años encerrado por voluntad propia, tres personajes pertenecientes a una misma familia piensan y recuerdan. A través de sus monólogos se reconstruye un pasado que se remonta a finales del siglo XIX, cuando un grupo de familias, que huía de los azares de la guerra, fundó Macondo. Años más tarde una compañía bananera se instaló en el pueblo. Tras ella, en busca de trabajo y de dinero, llegaron los forasteros, la hojarasca, como desdeñosamente les denominaron los primeros fundadores. La compañía bananera supuso una rápida prosperidad, pero también la corrupción y el caos. El destino de Macondo quedó íntimamente unido al de la compañía, hasta el punto de que al marcharse ésta se inició la decadencia que convirtió a Macondo en un pueblecito miserable donde los seres viven entre el recuerdo de un pasado próspero y la amargura de un presente agobiado y estático.
El pasado se evoca a través de una de las familias de los primeros fundadores, que se mantienen fieles a una realidad que ya no existe: la vieja comunidad que intentó trasplantar a Mancondo, su antiguo esplendor feudal.
En La hojarasca reaparecen y se amplían considerablemente los personajes y motivos de Isabel viendo llorar en Macondo; también se esbozan historias y relaciones que tendrán su expansión en obras posteriores. La desaparición final de Macondo, que tendrá lugar en Cien años de soledad, se predice ya en La hojarasca, donde se anuncia ese viento final que borrará el pueblo.

>> Com comença...
De pronto, como si un remolino hubiera echado raíces en el centro del pueblo, llegó la compañía bananera perseguida por la hojarasca. Era una hojarasca revuelta, alborotada, formada por los desperdicios humanos y materiales de los otros pueblos; rastrojos de una guerra civil que cada vez parecía más remota e inverosímil. La hojarasca era implacable. Todo lo contaminaba de su revuelto olor multitudinario, olor de secreción a flor de piel y de recóndita muerte. En menos de un año arrojó sobre el pueblos los escombros de numerosas catástrofes anteriores a ella misma, esparció en las calles su confusa carga de desperdicios. Y esos desperdicios, precipitadamente, al compás atolondrado e imprevisto de la tormenta, se iban seleccionando, individualizándose, hasta convertir lo que fue un callejón con un río en un extremo y un corral para los muertos en el otro, en un pueblo diferente y complicado, hecho de los desperdicios de los otros pueblos.

>> Moments...
(Pàg. 51)
Era evidente que aquella noche Meme tenía deseos de recordar. Y mientras lo hacía, se tenía la impresión de que durante los años anteriores se había mantenido parada en una sola edad estática y sin tiempo y que aquella noche, al recordar, ponía otra vez en movimiento su tiempo personal y empezaba a padecer su largamente postergado proceso de envejecimiento.

(Pàg. 83)
Hay un minuto en que se agota la siesta. Hasta la secreta, recóndita, minúscula actividad de los insectos cesa en ese instante preciso: el curso de la naturaleza se detiene; la creación tambalea al borde del caos y las mujeres se incorporan, babeando, con la flor de la almohada bordad en la mejilla, sofocadas por la temperatura y el rencor: y piensan: "Todavía es miércoles en Macondo."

(Pàg. 91)
-Es el olor de los jazmines que estuvieron hasta hace nueve años contra el muro.
Yo me senté en sus piernas. "Pero ahora no hay jazmines", dije. Y ella dijo: "Ahora no. Pero hace nueve años, cuando tú naciste, había una mata de jazmines contra la pared del patio. De noche hacía calor y olía lo mismo que ahora." Yo me recliné en su hombro. Le miraba la boca mientras hablaba. "Pero eso fue antes de que yo naciera", dije. Y ella dijo: "Fue que en ese tiempo hubo un gran invierno y fue necesario limpiar el jardín."
El olor seguía allí, tibio, casi palpable, meneando los otros olores de la noche. Yo le dije a Ada: "Quiero que me digas eso." Y ella guardó silencio un instante, miró después hacia el muro blanco de cal con luna y dijo:
- Cuando estés grande, sabrás que el jazmín es una flor que sale.
Yo no entendí, pero sentí un extraño estremecimiento, como si me hubiera tocado una persona. Dije: "Bueno"; y ella dijo: "Con los jazmines sucede lo mismo que con las personas, que salen a vagar de noche después de muertas."

(Pàg. 130)
Me acordé de Macondo, de la locura de su gente que quemaba billetes en las fiestas; de la hojarasca sin dirección que lo menospreciaba todo, que se revolcaba en su ciénaga de instintos y encontraba en la disipación el sabor apetecido.

(Pàg. 153)
Al entrar por la trasera, sorprendimos los escombros de un hombre abandonados en la hamaca. Nada en este mundo debe ser más tremendo que los escombros de un hombre. Y lo eran mucho más los de este ciudadano de ninguna parte que se incorporó en la hamaca cuando nos vió entrar, y parecía él mismo recubierto por la costra de polvo que cubría todas las cosas del cuarto. Tenía la cabeza acerada y todavía sus duros ojos amarillos conservaban la poderosa fuerza interior que les conocí en mi casa. Yo tenía la impresión de que si lo hubiéramos rozado con la uña el cuerpo se habría resquebrajado, convertido en un montón de aserrín humano.

(Pàg. 168)
Hace diez años, cuando sobrevino la ruina, el esfuerzo colectivo de quienes aspiraban a recuperarse habría sido suficiente para la reconstrucción. Habria bastado con salir a los campos estragados por la compañía bananera; limpiarlos de maleza y comenzar otra vez por el principio. Pero la hojarasca la habían enseñado a ser impaciente; a no creer en el pasado ni el futuro. Le habían enseñado a creer en el momento actual y a saciar en él la voracidad de sus apetitos. Poco tiempo se necesitó para que nos diéramos cuenta de que la hojarasca se había ido y de que sin ella era imposible la reconstrucción. Todo lo había traído la hojarasca y todo se lo había llevado.

>> Altres han dit...

>> Enllaços


dijous, 6 de novembre de 2008

Ejercicios de estilo - Raymond Queneau


Queneau, Raymond.Ejercicios de estilo
Madrid: Cátedra, 1989


Exercices de style
Traducció: Antonio Fernández Ferrer


>> Què en diu la contraportada...
Ejercicios de estilo es todo un manifiesto en contra de la separación tradicional entre teoría literaria y práctica de escritura. A partir de la construcción de 99 variantes sobre la anécdota escandalosamente trivial que sirve de punto de partida, surge esta obra sorprendente que aúna ironía, ingenio u sabiduría retórica.
Raymond Queneau (1903-1976) forma parte de los autores franceses contemporáneos más imaginativos y versátiles. Creador de una extensa producción y fundador, junto a otras iniciativas, del grupo OULIPO ("Taller de literatura potencial"), no es fácil encontrar en nuestro ámbito cultural escritores de talante tan sugestivo.
La versión de Antonio Fernández Ferrer - autor, también, del estudio introductorio- supone un esforzado centésimo "ejercicio de estilo".

>> Com comença...
Notaciones.
En el S, a una hora de tráfico. Un tipo de unos veintiséis años, sombrero de fieltro con cordón en lugar de cinta, cuello muy largo como si se lo hubiesen estirado. La gente baja. El tipo en cuestión se enfada con un vecino. Le reprocha que lo empuje cada vez que pasa alguien. Tono llorón que se las da de duro. Al ver un sitio libre, se precipita sobre el.
Dos horas más tarde, lo encuentro en la plaza de Roma, delante de la estación de Saint-Lazare. Está con un compañero que le dice: "Deberías hacerte poner un botón más en el abrigo." Le indica dónde (en el escote) y por qué.

>> Moments...
(Pàg. 30)
Sorpresas.
¡Lo apretados qué íbamos en aquella plataforma de autobús! ¡Y lo tonta y ridícula que tenía la pinta aquel chico!¿Y qué se le ocurre hacer? ¡Hete aquí que le da por querer reñir con un hombre -¡pretendía el tal galancete!- lo empujaba! ¡Y luego no encuentra nada mejor que hacer que ir rápido a ocupar un sitio libre!¡En vez de cedérselo a una señora!
Dos horas después, ¿Adivinan a quién me encuentro delante de la estación de Saint-Lazare? ¡El mismo pisaverde! ¡Mientras recibía consejos sobre indumentaria! ¡De un compañero!
¡Como para no creérselo!.

(Pàg. 65)
Palabras compuestas
Yo me platautobusformaba comultitudinariamente en un espaciotiempo luteciomeridiano vecinando con un longuícolo mocoso fieltrosombrereado y cordonotrenzón. El cual altavoceó a un tipofulano: "Usted me empujaparece". Tras eyacular estó, se sitiolibró vorazmente. En una espaciotemporalidad posterior, volví a verlo mientras se sanlazaroestacionaba con un X que le decía: "Deberías botonsuplementarte el abrigo". Y le porquexplicaba el asunto.

(Pàg. 79)
Ignorancia
Yo, no sé qué quieren de mí. Pues sí, he cogido el S hacia mediodía. ¿Qué si había gente? A esa hora, por supuesto. ¿Un joven con sombrero de fieltro? Es muy posible. Aunque yo no miro descaradamente a la gente. Me importa un pito ¿Una especie de galón trenzado? ¿Alrededor del sombrero? Comprendo, una curiosidad como otra cualquiera, pero, desde luego, no me fijo en eso. Un galón trenzado...¿Y se habría peleado con otro señor? Cosas que pasan.
Y, además, ¿tendía que haberlo vuelto a ver otra vez una o dos horas más tarda? ¿Por qué no? Hay cosas aún más raras en la vida. Precisamente, recuerdo que mi padre me contaba a menudo que...

(Pàg. 111)
Soneto
Subido al autobús, por la mañana,
Entre golpe, cabreo y apretón,
Me encuentro con tu cuello y tu cordón,
Lechuguino chuleta y tarambana.

De improviso y de forma un tanto vana,
Gritando que te ha dado pisotón,
Provocas a un fornido mocetón
Que por poco te zurra la badana.

Y vuelvo a verte al cabo de dos horas
Discutiendo con otro pisaverde
Acerca del gabán que tanto adoras.

Él critica con saña que remuerde;
Tú te enojas, fastidias y acaloras
Y, por toda respuesta, exclamas: "¡Merde!"

(Pàg. 117)
Telegráfico
Bus abarrotado STOP Joven cuello largo sombrero cordo apostrofa viajero desconocido sin pretexto valido STOP problema dedos pies estrujados contacto presumiblemente adrede STOP joven abandona discusión por sitio libre STOP catorze horas plaza roma joven escucha consekos indumentarios compañero STOP desplazar boton STOP firmado arcturus

(Pàg. 128)
Versos libres
El autobús
lleno
el corazón
vacío
el cuello
largo
el cordón
trenzado
los pies
planos
planos y aplanados
el sitio
vacío

y el inesperado encuentro junto a la estación de mil luces apagadas
del corazón, del cuello, del cordón, de los piés.
del sitio vacío
y de un botón.

(Pàg. 139)
Pasota
O sea, qué palo, colega, el cacharro no venía ni de coña. Y yo que llegaba tarde al curre. Y luego, qué alucine, qué pasote, iba lleno cantidad. Y me veo, o sea, un chorbo cantidad de pirao, con un sombrero cutre, mangui perdido. Y de pronto le dice a un pringao que lo estaba pisoteando, el muy plasta, que le había dejado el pié chungo. De pena, colega. Jo, qué demasiado, qué fuerte. ¡No veas! Y en pleno mosqueo, al tío le da corte, pasa total y se larga a sentarse a toda hostia.
Y, o sea, dos horas más tarda, vaya tela, colega, me lo veo enrollao con un tronco que le comía el coco diciéndole que estaría guay con otro botón en la chupa. De buten. ¿Vale o no vale, tío?

>> Enllaços
Raymond Queneau, recursos retòrics, retòrica, Joan Brossa, Wittgenstein, llenguatge lúdic, exercicis d’estil en català, llatí macarrònic, surrealisme

dimarts, 4 de novembre de 2008

Una nit que no havia sortit la lluna - Dai Sijie


Sijie, Dai. Una nit que no havia sortit la lluna
Barcelona: Edicions 62, 2008



Par une nuit où la lune ne s'est pas levée
Col.leccció: El Balancí, 589
Traducció: Anna Casassas Figueras


>> Què en diu la contraportada...
L'any 1978, una jove francesa viatja fins a Beijing per estudiar xinès. Ben aviat coneix un noi, fill d'un sinòleg de gran prestigi, que no tardarà gens a revelar-li la seva preocupació més secreta: retrobar una de les parts desaparegudes d'un misteriós manuscrit, escrit en una llengua desconeguda, del qual fins a dia d’avui només ha pogut desxifrar la primera frase: "Una nit que no havia sortit la lluna". Segons explica la llegenda, Buda en persona hauria lliurat el manuscrit als seus deixebles.

De la mà dels dos estudiants, el lector descobrirà la increïble odissea del manuscrit, des del moment que deixa de ser a les mans de Buda fins a ser confiscat pel règim maoista. Una aventura tragicòmica plena de giragonses sorprenents que confirmen Dai Sijie com un dels autors xinesos més destacats de la literatura actual.

>> Com comença...
Diguem-ne relíquia mutilada, del trosset de text sagrat escrit en una llengua ja desapareguda sobre un rotlle de seda que, víctima d'un violent atac de follia, va ser estripat no pas amb les mans, ni amb un punyal o unes tisores, sinó a fe que amb les dents per un emperador furiós.
La meva trobada fortuïta amb el professor Tang Li, cap a mitjan juliol de 1978, en una sala de reunions de l'Hotel de Pequín, i tot el que ell em va revelar a propòsit d'aquest tresor encara brillen ara com un petit quadrat de llum en el laberint boirós i vague en el qual s'han convertit els meus records de la Xina.

>> Moments...
(Pàg. 30)
Durant aquest període, els metges de Puyí, estranyats de veure’l riure sense parar i sense cap motiu aparent, es van preocupar per la seva salut mental. Jo estic convençut que finalment assaboria un curt moment de joia que li feia oblidar el món exterior, el seu dilema polític, la seva impotència, etc., mentre amb les closques de tortuga al davant es passejava pels camins d'un jardí de signes tan allunyats de l'escriptura xinesa com la llengua desconeguda del manuscrit. Als ulls de Puyi, aquests signes no pertanyien a cap llengua, sinó a un sistema de simples símbols gràfics, sense cap mena de norma gramatical ni articulació sintàctica. Era la llengua que buscava des de sempre, una llengua que només havia sentit en somnis, o al temps de la seva infantesa, una llengua sense verbs, només amb noms, noms i noms, una llengua que a mi m'agrada imagina que hauria pogut servir-li de lema, escrit en lletres ben grosses a les parets de la seva residència: Sense verb, per tant sense ànsia.

(Pàg. 38)
Tampoc no em vaig poder aguantar les ganes de riure quan vaig veure el seus peus descalços que s'acostaven cap a mi, encongits, dues miniatures finament esculpides, a l'interior d'una gota de pluja que queia al graó, i aquell soroll de xipolleig que ressonava com un eco... Tot d'un plegat em vaig adonar de la gravetat de la situació: aquelles gotes de pluja eren les llàgrimes que vessava el cel pels últims segons de l’últim emperador de la Xina, un senyal d’adéu, i aleshores vaig allarar els braços a fora i les gotes em van rebotar a les mans, palpitant, carregades d'una tristor que em va glaçar la sang.

(Pàg. 40)
Un per un, els ocells s'obrien davant dels meus ulls però, tot d'una, el rotlle se’m va escapar de les mans i va caure. No pas perquè les sotragades de l'avió fossin massa violentes, ni tampoc perquè el rotlle s’hagués fet massa pesant per culpa de les llàgrimes que no em podia estar de vessar. No. Sinó perquè una serp llarga, molt llarga, sorgida de les profunditats d'un núvol, va envestir en ple vol el vidre fosc de l'ull de bou. Vaig voler mirar-la de més a prop, però es va esfumar, i fins que el sol no va travessar els núvols baixos no la vaig tornar a veure, estesa sota nostre, morta, o quasi, amb el morro negre de drac dret sobre el mar centellejant, crispada en l'encarcarament de l’agonia, arrossegada per la marea. Vaig mirar espantat, aquella serp amb el cor aturat, però amb un cos que encara exhibia tota la seva bellesa corba en una trajectòria sinuosa entre les muntanyes, o més ben dit, en mil trajectòries, arcs, espirals, de vegades bagues, fins a formar l'interrogant més gran i misteriós del món: la Gran Muralla Xinesa.

(Pàg. 166)
Era una escollida que cada matí rebia el benefici d'un nou favor, que em somreia com el sol per sobre les boires de la sabana africana. En contacte amb la vida en estat brut (que no es troba a les societats occidentals, tan ben organitzades que s'encarcaren), la idea, que abans m’havia estat inconcebible, que l’amor no és etern i es pot morir ja no em feia por. Al contrari, descobria amb estupefacció la bellesa de l'amor difunt, una bellesa malenconiosa i alliberadora, com ara una dansa macabra en la qual giravoltava com una boja.

(Pàg.174)
En aquell moment tenia trenta-dos anys, ja m'imaginava com seria a seixanta, per no dir just abans de morir, tota encongida, fràgil, sense dents, pràcticament calba, envoltada de capses de sabates plenes de papers de la seguretat social, impresos d'hisenda, rebuts de la mútua, de les assegurances, del lloguer, factures del telèfon, de la llum, del lampista, d'agències de viatges, extractes del banc, garanties de tota mena, tot plegat ben endreçat i classificat per dates. La meva vida rutinària estava puntuada per les trucades setmanals dels membres de la meva família, els Nadals desastrosos, els regals que no fan mai il·lusió, els encàrrecs, els augments de sou sempre tardans, les baralles entre companys de feina o entre veïns, en resum, tota la sofisticació de les relacions humanes.

(Pàg. 182)
"En primer lloc, Mandalay és un nom. Perquè hi ha ciutats que, per un accident de la història o unes quantes associacions afortunades d'idees, porten un nom ple d'una màgia autònoma i, amb una mica de seny, potser no s'hi hauria d'anar mai, perquè susciten una espera que per força quedarà decebuda. Els noms tenen vida pròpia i, encara que Trebisonda potser ja és tan sols un poble miserable, el prestigi del seu nom li ha de donar, als ulls de la gent entenimentada, l'esclat d'una capital imperial. I Samarcanda: ¿algú pot escriure aquest nom sense que se li acceleri el pols i el cor se li entristeixi per un desig insatisfet?".

(Pàg. 217)
Contrariada pel canvi, que en un primer moment vaig imputar a un error de la meva memòria, vaig preguntar a un vianant si sabia on era el carrer de la Porta de l'Est, però en va mirar com si fos boja i es va allunyar sense haver-me respost. Malgrat tot vaig enfilar el carrer, però els petits restaurants on aleshores dinava amb un bol de llet de soja calenta i un brioix al vapor havien desaparegut igual que els hutong, sense deixar cap rastre. El carrer ara era pla, impersonal, ample, flanquejat per edificis de ciment de deu o vint pisos, algun encara en construcció. Després venia un no man's land de botigues de luxe, Gucci, Dior, Chanel, Lacoste, L'Oréal, amb banderes a l'entrada, aparadors il·luminats que exhibien maniquins de tipus occidental, dones rosses amb ulls verds o blaus, bells atletes negres i musculosos, fotos brillants, de mida natural, de Zidane, Beckham, Ronaldo,,, I tot d'una ho vaig entendre.

>> Enllaços
Dai Sijie, bombyx mori, tûmxuq,
pali, Buda, Marco Polo, exploració catalana a Asia, Hu Feng, Emperadriu Cixi, El llibre de les meravelles del món, Serp llarga de morro negre, Institut Nacional de Llengues i Civilitzacions Orientals, Auguste Pavie