dimecres, 28 de novembre de 2012

La veïna - Isabel-Clara Simó




"¿Quina bestiesa anava a fer? Si jo arribava primer que la policia encara podia salvar-la, encara podria tenir-la tota per mi, no m’importa el lloc ni la mena de vida que portéssim."


Simó, Isabel-Clara. La veïna.
Barcelona: Àrea, 1991



>> Què en diu la contraportada...
Amb el seu estil característic, Isabel-Clara Simó construeix a La veïna una vertiginosa intriga detectivesca que, com les gran novel·les del gènere, demostra que l’atzar pot trastocar sobtadament la més rutinària i grisa de les vides. Però això, Leonard, un pacífic administratiu d'una oficina bancària, no ho va descobrir fins que es va trobar dos policies a la porta de casa per interrogar-lo sobre el misteriós suïcidi del propietari d'un magatzem del veïnat.
El cadàver en qüestió deixa un controvertit testament: una atractiva vídua enjogassada, una suma de diners més que considerable i un embolic tempestuós capaç de convertir un insípid funcionari que només vol pau i tranquil·litat en un apassionat heroi de trifulgues policíaques.

>> Com comença...
Trobar aparcament al meu carrer era cada cop més difícil. Quan jo arribava, cada dia a les tres o un quart de quatre, la majoria dels meus veïns ja feia mitja hora o més que eren a casa, i les dues voreres eren atapeïdes de vehicles.

>> Moments...
(Pàg. 17)
La família és, abans que res, per als casament i els enterraments, i les comunions i els bateigs, a tot estirar. La família no és per parlar de coses, sinó per cerimònies, per al dinar de Nadal, per recordar que som d’una tribu.

(Pàg. 21)
La dona feia olor de violetes i de sabó. Tenia la cara pigada i els cabells vermells. No era maca, però als deu minuts començaves a trobar-li detalls. Després d’una hora et semblava preciosa (...).

(Pàg. 33)
Una sol·licitud formal, i al diable tot i tothom. Començaria de nou, coneixeria altra gent. Em feia plaer pensar que podria trobar bona gent, amb qui fer una tertúlia mansa, sense vida anterior. Com un ou buit del qual sols queda la closca i la pots omplir de les coses que tu mateix tens dret a triar.

(Pàg. 56)
Em venien ganes de riure, ganes de posar-me a dansar i de fer bogeries, perquè la mesquinesa d'aquella conversa, la poca traça amb què havia estat feta, em revelava que també tota la meva vida havia esta grisa i mesquina, que no érem, jo, i el senyor Mascaró, i en Germà, i tota la trepa, altra cosa que volves de pols, granets de sorra d'una gran maquinària que giravoltava implacable, a despit de si trepitjava els granets de sorra, febles, insignificants i tots iguals que alimentaven el seu mecanisme.

(Pàg. 61)
Aquella dona havia resumit en un gest tota la misèria d’una vida petita i esclafada. Una dona que mai no havia tingut res i mai no ho tindria; que mai no havia tastat un bon menjar ni havia tingut un bon vestit ni havia gaudit de cap comoditat. Una dona que només havia nascut per treballar i per patri, rere la qual s’endevinava una vida de renys i de crits, de suportar les empentes dels altres. De sofrir sense cap esperança. I tanmateix, només tenim una vida, i ningú no pot repetir.

(Pàg. 101)
(...) No podríem tornar mai més, però no importava. Fins i tot sentia una alegria salvatge, tan a prop d’una vida que només havia gosat imaginar en somnis. I amb la Dàlia al costat. Jo faria que m’estimés tota la vida.

(Pàg. 106) 
Tothom volia seguretat. Tothom volia arrecerar-se de la tamborinada. Tothom es cagava a les calces. ¿Hi ha algú interessat en la justícia? ¿Hi ha algú que realment estigui disposat a posar els criminals entre reixes? Quan sents la gent clamar per més seguretat ciutadana, reclamant més presons, més penes per als delinqüents, et preguntes què estan disposats a fer per impedir que la gent vengui droga, que la gent no mat, no violi, ni robi. Ni jo mateix, que m’hi havia ficat per casualitat, i que estava actuant quan ja no tenia res a perdre (...).

(Pàg. 112)
¿Quina bestiesa anava a fer? Si jo arribava primer que la policia encara podia salvar-la, encara podria tenir-la tota per mi, no m’importa el lloc ni la mena de vida que portéssim.

(Pàg. 116)
- De vegades un home en té ben bé prou, amb tot el que li passa. Tanmateix, l’endemà les coses són una mica, només una mica, millors. I l’altre, una mica més, encara. Si un aguanta, ja ho pot aguantar tot. Fins i tot la merda en què estem colgats tots plegats.

>> Altres n'han dit...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada