dimecres, 26 de març de 2014

El llop estepari - Herman Hesse






"No haig de lamentar res del que és passat. Lamentables són l'avui i l'ara, les innombrables hores, els dies que he perdut (...)."



Hesse, Herman. El llop estepari. 
Barcelona: Proa, 2010

Der Steppenwolf. Traducció de Margarida Sugranyes
Col·lecció La butxaca.   i


è Què en diu la contraportada...
El llop estepari és una recreació turmentada, poètica, gairebé fàustica, d'una mena de misantrop que topa frontalment amb la societat burguesa. Es tracta d'un individu dolorsament escindit entre l'home lúcid, inclinat al bé, i l'ésser instintiu, salvatge i ferotge, talment un llop. "Aquest llibre", va escriure Hesse, "parla de greuges i mancances; però amb tot, no és pas el llibre d'un home desesperat. Sinó el d'un home ple de fe".

è Com comença... 
Aquest llibre conté els apunts de l'home que anomenàvem el "llop estepari", nom que ell mateix sovint es donava. Si la seu manuscrit li cal cap introducció, no ho sé; a mi, però, em cal adjuntar als fulls del llop estepari algunes anotacions per provar de definir el record que en tinc. Poca cosa en sé, concretament res del seu passat ni del seu origen. De la seva personalitat, me n'ha quedat una impressió forta i, malgrat tot, simpàtica.

è Moments...
(Pàg. 13)
(...) la mirada del llop estepari abastava tot el nostre temps, tota la febre activista, totes les ambicions i pretensions, tot el joc superficial d'una intel·lectualitat fàtua i anodina...¡Ah!, malauradament, la mirada anava encara molt més a fons, més enllà de totes les penúries i desesperances del nostre temps, del nostre pensament, de la nostra cultura. Anava de dret al cor de la humanitat, en un segon definia amb eloqüència tot el dubte d'un pensador, potser d'un filòsof de la dignitat i del sentit general de la vida humana. Aquella mirada deia: "¡Mireu, que en som de micos! ¡Mireu, així és l'home!". ¡I tota la celebritat, tot el pensament, totes les conquestes de l'esperit, tots els passos cap amunt, cap a la grandesa i la permanència de les coses humanes, tot caigué anihilat i es convertí en un joc de micos!

(Pàg. 18) 
La sentor de la cera amb regust de trementina, la de la caoba i la de les plantes desempolsegades conformen una aroma superlativa de netedat burgesa, de diligència i exactitud, de compliment del deure i fidelitat a petita escala. Ignoro qui hi viu, però darrere aquesta porta de vidres deu haver-hi un paradís de netedat i de burgesia espolsada, d'ordre i de dedicació, angoixant i entendridora alhora, als petits costums i deures.

(Pàg. 23) 
Veu viure el món i la gent darrere les finestres estant i se'n sap exclòs. Però no es mata, perquè una resta de fe li diu que aquest sofriment, aquest terrible sofriment seu, l'haurà de dur al cor fins al final, que aquest sofriment serà allò que el matarà.

(Pàg. 27) 
El dia havia passat com acostumen a passar tots els dies; l'havia malgastat, l'havia matat suaument amb aquella meva manera, primitiva i esquerpa, de viure.

(Pàg. 28) 
(...) en una terra desolada i dessagnada per les societats anònimes, ens somriu irònic el món dels homes i l'anomenada cultura, amb la seva falsa brillantor de fira i amb dring de pura llauna, com un vomitiu concentrat i convertit en el súmmum d'allò que és insuportable a l'interior d'un jo malalt (...).

(Pàg. 29) 
(...) tot això era el que, íntimament, més odiava, abominava i maleïa: la satisfacció, la salut, la comoditat, l'optimisme primmirat dels burgesos, la moral grassa i ufanosa de la mediocritat, de la vulgaritat, de la mitjania.

(Pàg. 31) 
No haig de lamentar res del que és passat. Lamentables són l'avui i l'ara, les innombrables hores, els dies que he perdut, que només suportava, que no m'han portat ni satisfaccions ni trasbalsos.

(Pàg. 40)
(...) tot allò que en dèiem "cultura", intel·ligència, esperit, tot allò que crèiem bell i sagrat, ¿podia no ser més que un fantasma mort de feia temps, i que tan sols un parell de vells com nosaltres encara creia autèntic i real? ¿Qui ens diu que mai ha estat autèntic i real? ¿Potser tot allò que, a nosaltres, folls, tant en ha preocupat, mai no ha estat més que un fantasma?

(Pàg. 52)
(...) el "ser burgès", en la mesura que és un estat latent en la humanitat, no és res més que un intent de compensació, unta tendència cap a un equilibri igualador entre els nombrosos extrems i els elements enfrontats de la conducta humana.

(Pàg. 53)
El burgès és, doncs, per la seva natura, una criatura amb poca vitalitat, poruga, temorenca d'abandonar-se a si mateixa, fàcil de governar. Per això, ha substituït el poder per la majoria, la força per la llei, la responsabilitat per un sistema de votacions.

(Pàg. 61)
(...) l'home no és una creació sòlida i estable (aquest era l'ideal de l'antigor, malgrat les intuïcions contràries dels seus savis). L'home, sobretot, és un assaig, una transició, no és més que un pont estret i perillós entre natura i esperit. Una decisió íntima l'empeny vers l'esperit, vers Déu; un anhel íntim el duu vers la naturalesa, vers la regressió a l'interior de la mare; entre ambdós poders, la seva vida trontolla i oscil·la angoixada.  El concepte generalitzat d'"home" no és més que un fràgil convencionalisme burgès.

(Pàg. 73)
Ah, tant se val on mirés, tant se val el que pensés, enlloc no m'esperava cap satisfacció ni cap estímul no trobava cap al·licient en res, tot feia pudor de consumisme podrit, de satisfacció mediocre i corrupte, tot era vell, gris, apàtic i feixuc. Déu meu, ¿com era possible? ¿Com havia pogut arribar en aquest punt, jo, el jove alat, el poeta, l'amic de les muses, el rodamón, l'idealista fervent? ¿Per quins camins lents i secrets havia arribat en aquesta paràlisi, en aquest odi contra mi i contra tothom, en aquest estrenyiment de tots els sentiment, en aquest fàstic profund i maligne, en aquest infern pudent de la buidor del cor i el desesper?

(Pàg. 76)
El nostre univers cultural no era més que un cementiri, on Jesucrist i Sòcrate, Mozart i Haydn, el Dant i Goethe no eren més que noms mig esborrats sobre plaques de llautó rovellades, envoltades de vergonyosos i hipòcrites endolats que haurien pagat força per poder creure encara en aquelles plaques, sagrades per a ells en altre temps, i per trobar una paraula sincera i justa de condol i de desesperació davant la caiguda d'aquest món, quan no els quedava ja altra cosa a fer que rodejar-ne la tomba, tímids i sorneguers.

(Pàg. 96) 
Però, ja ho veus, a l'eternitat no n'hi ha de temps; l'eternitat no és més que un instant, just prou llarg per a una broma.

(Pàg. 102)
Potser ben aviat descobrirem que no ens envolten només imatges i esdeveniments actuals, instantanis, com poden ser la música de París i de Berlín que ara podem sentir a Frankfurt o a Zuric, sinó que tot esdeveniment queda també registrat i és disponible i que, un bon dia, amb fils o sense, amb paràsits molestos o sense, podrem sentir parlar el rei Salomó i en Walther von der Vodelweide. I que tot això, com avui passa amb els inicis de la ràdio, als homes només els servirà per fugir d'ells mateixos i de llurs objectius, per embrancar-se en una xarxa, cada vegada més atapeïda, de distraccions i d'ocupacions inútils.

(Pàg. 108)
- Jo t'agrado - prosseguí -, ja te n'he dit el motiu; he trencat la teva solitud, t'he recollit ben bé a la porta de l'infern i t'he fet reviure. Però vull obtenir més de tu, molt més de tu, molt més. Vull que t'enamoris de mi.

(Pàg. 124)
- (...) Jo t'ensenyaré a ballar, a jugar i a somriure i, tanmateix, no pas a estar content. De tu aprendré a pensar i a saber i, tanmateix, no pas a estar contenta. ¿Que no ho saps, que tots dos som fills del dimoni?
- Sí que ho som. El dimoni és l'esperit i nosaltres ens som els fills infeliços. Hem perdut el rumb de la natura i restem suspesos al buit.

(Pàg. 149)
- (...) Pel món d'avui en dia, tan senzill, tan còmode i fàcil d'acontentar, ets massa exigent i delerós i et rebutja perquè tens una dimensió demés. Qui avui dia vol tenir una vida feliç i satisfactòria no pot ser com tu o jo. Qui exigeix música en comptes de soroll, alegria en comptes de divertiment, ànima en comptes de diners, feina creativa en comptes d'ocupació, passió en comptes de frivolitat, per a ell, aquesta preciositat de món no podrà ser una pàtria...

(Pàg. 150)
- (...) Sempre ha estat així i sempre serà així; el temps i el món, els diners i el poder pertanyen als petits i als mediocres, mentre als altres, als homes de debò, res no els pertany. Res sinó la mort.
- ¿I res més?
- Sí, l'eternitat.

(Pàg. 156)
Una vida fàcil, un amor fàcil, una mort fàcil no feien per a mi.

(Pàg. 164)
De comiat, de tardor, de destí, d'això era l'aroma madura i fragant de la rosa d'estiu.

(Pàg. 170)
Totes les dones d'aquest nit febril, totes aquelles amb qui havia ballat, totes les que havia encès, totes les que m'havien encès, totes les que havia pretès, totes aquelles a qui m'havia vinclat el desig, totes les que havia mirat amb nostàlgia amorosa, totes, alhora, s'havien fos en una de sola que, ara, floria als meus braços.

(Pàg. 193)
- (...) Si la bogeria, en el sentit més elevat de la paraula, és el principi de la saviesa, l'esquizofrènia és el principi de tot art, de tota fantasia.

(Pàg. 214)
- (...) ¡Apreneu abans a escoltar! ¡Apreneu a prendre-us seriosament allò que és digne de ser pres seriosament, de tota la resta rieu's-en!.

è Altres n'han dit...
Delirium Tremens, Com gotes a l'oceà, Baúl del CastilloEntre montones de librosCulturestEl circo de las palabras, Un libro al día.

è Enllaços:
Herman Hesse, en profunditat, la banda sonora de la rauxa i la folliaHarry Haller contestade R.L Stevenson a H.Hesse.

dissabte, 22 de març de 2014

Correr - Jean Echenoz




"Nunca, nunca nada como los demás, y eso que es un tipo como todo el mundo."



Echenoz, Jean. Correr.
Barcelona: Anagrama, 2010

Courir. Traducció de Javier Albiñana.
Col·lecció Panorama de narrativas, 759  i


è Què en diu la contraportada... 
En los Juegos Interaliados de Berlín, en 1946, al ver detrás del cartel de Checoslovaquia a un solo atleta desmañado, todo el mundo se ríe. Y cuando ese atleta, que no se ha percatado de que lo convocan para participar en su prueba, atraviesa el estadio como un loco gritando y agitando los brazos, los periodistas sacan veloces sus libretas. Pero después, cuando en los cinco mil metros y ya con una vuelta de ventaja acelera sin parar y cruza la meta en solitario, los ochenta mil espectadores estallan en un clamor.
El nombre de ese muchachote rubio que siempre sonríe no lo olvidarán nunca: Emil Zátopek. Su aire dócil y amable es una trampa: desde que descubrió que correr le gusta, ya nadie ha podido pararlo. El hecho es que siempre quiere saber hasta dónde se puede apurar. El estilo no importa: corre como un excavador, la cara deformada por un rictus, sin aspirar a la elegancia. Es simplemente un motor excepcional sobre el que se han olvidado de montar la carrocería.
En pocos años y dos Olimpiadas, Emil se convierte en invencible. Nadie puede pararlo: ni siquiera el régimen checoslovaco, que en vano lo espía, limita sus traslados y distorsiona sus declaraciones. Emil corre, corre siempre. Corre contra su decadencia, y sonríe. Incluso en las minas de uranio adonde lo destierran porque ha apoyado a Dubcek, y también mientras sigue con breves zancadas el camión que recoge la basura de Praga. Ni siquiera Moscú puede pararlo.
Como una película proyectada a cámara rápida, la nueva novela de Echenoz atraviesa cuarenta años de un destino excepcional y sin embargo misteriosamente parecido al nuestro, sobrevuela los golpes de mar en la Historia, nos apasiona y nos conmueve. Y nos regala una escritura extremadamente limpia, encrespada de esa impagable ironía que para Echenoz es sólo un pudoroso afecto.


è Com comença...
Los alemanes han entrado en Moravia. Han llegado a caballo, en moto, en coche, en camión, pero también en calesa, seguidos de unidades de infantería y de columnas de avituallamiento, más algunos vehículos semioruga, poca cosa más. Aún no ha llegado  el momento de ver los enormes panzers Tiger y Panther conducidos por tanquistas con uniforme negro, que será un color sumamente práctivo para disimular las manchas de aceite.

è Moments...
(Pàg. 49)
Hay corredores que parecen volar, otros bailar, otros desfilar, otros parecen avanzar como sentados sobre las piernas. Algunos dan tan sólo la impresión de ir lo más rápido posible a donde acaban de llamarlos. Emil, nada de todo eso.

(Pàg. 50) 
Mientras corre parece un boxeador luchando contra su sombra, por lo que todo su cuerpo se asemeja a un mecanismo descompuesto, dislocado, doloroso, salvo la armonía de sus piernas, que muerden y mastican la pista con voracidad. En suma, no hace nada como los demás.

(Pàg. 53) 
Nunca, nunca nada como los demás, y eso que es un tipo como todo el mundo.

(Pàg. 68) 
Praga, donde, en esos años, todo el mundo tiene miedo, todo el tiempo, de todo el mundo y de todo, en todas partes.

(Pàg. 85) 
Emil, dirán sus denigradores, ni siquiera ha ganado la maratón: se ha limitado a realizar una de sus viejas sesiones de entrenamiento. Ese hombre contorsionado, imagen del dolor, ha transformado en paseo la lid del drama, del sufrimiento supremo. Se ha burlado de ella: el agotamiento del soldado desmoronándose en la meta del deber cumplido, el sudor y las lágrimas, la camilla y los enfermeros, la angustia y sus accesorios, todo eso para él son bagatelas. Se equivocan, los denigradores. Emil acaba de vivir exactamente el mismo martirio que los demás pero no deja que ello se trasluzca, es discreto, por más que su sonrisa, en el momento de cruzar la meta, sea la de un resucitado.

(Pàg. 90)  
Emil se pasa de la raya. Gana demasiadas veces. La gente acabará no extrañándose de sus victorias o, lo que es peor, sólo se extrañará cuando no gane. Incluso da la impresión de que la prensa deportiva está preparando el terreno: dentro de unos años, vaticina, Emil no será más que un recuerdo. Tal es la ley del deporte, suspira. Se diría que están esperando ya quitárselo de encima.

(Pàg 91) 
El apellido Zátopek, que no era sino un extraño nombre, comienza a restallar universalmente con sus tres sílabas ligeras y mecánicas, despiadado vals de tres tiempos, ruido de galope, zumbido de turbina, repiqueteo de bielas o de válvulas acompasado por la k final, precedido por la z inicial que ya corre mucho: hace no zzz y todo corre mucho, como si esa consonante fuera un juez de salida. Por otro lado, esa máquina está lubricada con un nombre fluido: la lata de aceite Emil engrasa el motor Zátopek.

(Pàg. 98)
Entretanto se ha convertido en el hombre a quine resulta obligado derrotar, la referencia absoluta, el patrón oro de la carrera de fondo. Cabe incluso preguntase, se interrogan muy seriamente los cronistas, si no comete un grave error psicológico batiendo los récords del mundo a un ritmo insostenible. Porque vamos, refunfuñan, tarde o temprano llegará un día en que la sorpresa dé paso a la curiosidad educada, la curiosidad a la indiferencia, y al final un día en que lo extraordinario se convierta en cotidiano, con lo cual dejará de ser extraordinario. La gente sólo se sorprenderá ya cuando Emil pierda.

(Pàg. 107)
Su curiosidad le mueve aun así a visitar el zoo de Berna, donde disfruta por fin viendo monos, especie a quien todavía no se otorga permiso de residencia en Checoslovaquia. Pero los monos parecen malos, atormentados, amargados, perpetuamente ofendidos, resentidos por haber dejado escapar la humanidad por un pelín.

(Pàg. 111)
Los camaradas aclaman a Emil instándole a que pronuncie unas palabras en el podio. Estoy contento, declara Emil, pero siento que un joven no me haya vencido. Los jóvenes aman más que yo la victoria. Yo tengo treinta y tres años, no tengo la misma voluntad de vencer, y sólo corro ya por el placer de correr. Gracias a todos. Recibe una ovación. Qué gran tipo, piensa la gente, Dios, qué gran tipo.

è Altres n'han dit...
Libros en estéreo, Leo cuanto puedoRevista de Letras, Los ojos de Caín, Meriendalibros.

è Enllaços:
Jean Echenoz, l'autor mateix, sobre el llibre, l'heroisme quotidià, sobre la solitud, sobre el ritme, sobre la síntesis, sobre la manipulació política de l'esportel to d'EchenozZátopek, córrer contra tot.

dimecres, 19 de març de 2014

Liquidación - Imre Kertész





"(...) todo el mundo tiene algo llamado ideal, aunque no resulte conveniente mencionarlo y todos lo nieguen."



Kertész, Imre. Liquidación.
Madrid: Alfaguara, 2004

Felszámolás/Liquidation. Traducció d'Adan Kovacsics
Col·lecció Literaturas  i


è Què en diu la contraportada...
¿Puede resultar la muerte voluntaria el único modo de hacer el bien?
Keserű trabaja en una editorial y ha recogido los papeles póstumos de B., su amigo escritor, que se ha suicidado. Busca entre ellos una novela inédita y se embarca sin esperarlo en la revisión de su propia vida.
Es entonces cuando comienza a desvelarse también la historia detrás del escritor: su pasado en Auschwitz, sus historias de amor, sus obras inacabadas y la influencia que tuvieron sobre él los cambios políticos de finales de los ochenta.
En la nueva novela de Imre Kertész después del Premio Nobel, los personajes, sometidos a las devastadoras consecuencias de los totalitarismos del siglo XX, se enfrentan a un mundo sin lógica en una obra heredera de la mejor tradición literaria centroeuropea.


è Com comença... 
Llamemos Keserú a nuestro hombre, al héroe de esta historia. Imaginaos a una persona y luego un nombre. O a la inversa: imaginamos un nombre y luego la persona. Todo ello resulta, sin embargo, préroe de esta historia, se llama realmente Kesurú.
Así se llamaba también su padre.
E incluso su abuelo.
escindible en este caso, porque nuestro hombre, el h

è Moments...
(Pàg. 26)
El mundo inmóvil de las vidas suspendidas, continuamente ensuciado por esperanzas caducas. Ellos, sin embargo, ni siquiera lo ven. Sólo conservan el nebuloso recuerdo de la lucha, en la que arremetían todos los días con manos y pies contra muros considerados impenetrables hasta que un buen día -quién sabe por qué- la resistencia cedió, y ellos se encontraron de pronto en la nada, que en el primer momento de estupor tomaron por libertad.

(Pàg. 37) 
B al menos tenía una historia, aunque fuese una historia inenarrable e incomprensible.
Yo no llego ni a eso. Yo debo contar la historia de B para ver mi vida como una historia (y quién no desea conocer su historia que luego, para tranquilizarse -o, a la inversa, para inquietarse-, llamarà destino?).

(Pàg. 41) 
Odiaba el nombre que había recibido  de su padres, como odiaba a sus padres y a todos cuantos habían causado su existencia, dijo en una ocasión.

(Pàg. 42) 
(...) ¿Qué significa eso en Auschwitz, donde basta el gesto de un dedo para borrar vidas? La madre da a luz a su hijo en el barracón hospital, y aunque se lo retiran enseguida, el niño, quién sabe cómo, sobrevive.
- Una historia repugnante -señaló B-, pero no tienes por qué llevarla siempre encima, como la cartera o el documento de identidad. Puedes dejarla en cualquier sitio, olvidarla en el bar, o tirarla en la calle como un paquete molesto que te ha entregado un extraño. De hecho, pensándolo bien, las llamadas circunstancias normales de un nacimiento tampoco son demasiado edificantes. Quien nace nunca es responsable de haber nacido.

(Pàg. 45) 
No existía la literatura en mi familia. Ni nada de arte. Me crié entre gente sobria, formada por guerras y diversas dictaduras... ¿Para qué? Formularía con más precisión si dijera que me crié entre gente sobria cuya alma, carácter y personalidad fueron liquidados por las guerras y diversas dictaduras.

(Pàg. 48) 
Me sentía un elegido, iniciado en un secreto guardado para unos pocos, alguien a quien han despertado de sopetón para desvelarle, a la luz deslumbrante de una sentencia, el estado insalvable del mundo.
Aun así, no creo que este libro me llevara a mi funesto camino. Lo leí, y se durmió poco a poco en mi interior, como otros, bajo las gruesas y blandas capas de mis lecturas posteriores. Un sinnúmero de libros duerme en mi interior, buenos y malos, de todos los géneros. Frases, palabras, párrafos y versos, que, tal infatigables realquilados, resucitan de forma inesperada, vagan en solitario por mi cabeza y a veces se ponen a badajear allí a voz en cuello, sin que yo atine a callarlos.

(Pàg. 49) 
No, no, no se llega a editor por error. Sea como fuera, la literatura es la trampa en la que uno cae. O, para ser exacto, la lectura. La lectura como droga que difumina agradablemente los perfiles implacables de la vida que nos domina.

(Pàg. 52)
No es culpa mía, pero lo cierto es que todo el mundo tiene algo llamado ideal, aunque no resulte conveniente mencionarlo y todos lo nieguen. Vi a un hombre que vivía según sus propias leyes. Pasó el tiempo, y de pronto descubrí que parasitaba de sus palabras.

(Pàg.56)
Quien no ha vivido en el mundo de las causas ininteligibles, quien no se ha despertado nunca con el sabor de este asco en la boca, quien no ha sentido nunca cómo se extiende por su organismo y lo domina, por último, esta epidemia de la impotencia universal, no sabe de qué estoy hablando.

(Pàg. 59) 
De repente pasé del matrimonio a la verdad (...)

(Pàg. 62)
¿Cómo fue a parar a ese círculo, él, que se abstenía de actuar, se sonreía de las esperanzas, no creía, no negaba, no deseaba cambiar nada ni deseaba aprobar nada?

(Pàg. 67) 
Vivimos en la época de la catástrofe, cada ser humano es portador de la catástrofe, y por eso se necesita un saber vivir muy particular para seguir tirando, dijo. El hombre de la catástrofe carece de destino, carece de cualidades, carece de carácter. Su horrendo entorno social -el Estado, la dictadura, o llámalo como quieras- lo trae con la fuerza de un remolino vertiginoso, hasta que renuncia a oponer resistencia y el caos brota en él como un géiser hirviente... A partir de ese momento, el caos se convierte en su hogar.

(Pàg. 69)

Es fácil morir
la vida es un gran campo de concentración
instalado por Dios en la Tierra para los hombre
y éstos lo desarrollaron para convertirlo
en campo de exterminio para los hombres
Suicidarse es tanto como
engañar a los vigilantes
huir desertar dejar con un palmo de narices
a quienes se quedan

(Pàg. 87)
Bé era judío, dijo Sara.
Ya lo sabemos, respondí.
- No lo sabemos -dijo Sara-. No sabemos lo que significa ser judio.

(Pàg. 89) 
He creado una criatura, una vida frágil y delicada con el único fin de destruirla. Si algo sabes, calla para siempre. Soy como Dios, ese canalla...

(Pàg. 95)
(...) los hombres, en general, no solían comprender que es más fácil odiar que amar y que el amor de los perdedores es el odio.

(Pàg. 97)
Se necesitan estos pequeños lapsus y torpezas. En cierto sentido confirman al hombre, confirman precisamente que el hombre es un hombre, al que nunca nada podrá salirle bien.

(Pàg. 113)
¿Qué sería un editor sin la fe, sin una tarea espiritual? ¿Qué seria en un mundo censurado, maligno y analfabeto? Nada ni nadie. Un esclavo obligado a corregir deberes, un corrector abocado a la ceguera. Yo, sin embargo, creo en la escritura. No creo en nada más, sólo en la escritura. El hombre vive como un gusano pero escribe como los dioses. En algún momento se conocía este secreto, que ahora, sin embargo, se ha olvidado: el mundo está compuesto por fragmentos que se desintegra, es un caos oscuro e inconexo sólo sostenido por la escritura. El hecho de poseer una idea del mundo, de no haber olvidado todo cuanto ha ocurrido, de no haber olvidado que, en general, se tiene un mundo, se debe a la escritura.

(Pàg. 115)
Es tan extraño cómo pasa el amor. De repente, el mundo a tu alrededor se torna frío, gris, comprensible, sobrio y extraño.

(Pàg. 123)
- (...) Bé jamás se consideró un escritor -dije.
Vi que te extrañó:
- Pero escribía...
- Porque era su único medio de expresión. Sin embargo, el verdadero medio de expresión del hombre es la vida, decía el siempre. Vivir la vergüenza de la vida y callar; tal es el logro más grande. Cuántas veces lo dijo, cuántas, hasta la locura.

(Pàg. 124)
(...) Te pedí que no lo hicieras. ¿Por qué no? Porque era humillante, respondí. ¿Qué hay de humillante en ello? El hecho de que el hombre pueda caer tan bajo. ¿En qué sentido? ¿A qué profundidad? Muy bajo, al nivel de Auschwitz, allí donde el hombre pierde la voluntad y la compostura, donde abdica de sus metas, donde se pierde a sí mismo.

è Altres n'han dit...
Lecturas errantesApostillas literarías, Libros y LiteraturaEl CulturalUn libro al día, El País, ABC.

è Enllaços:
Imre Kertész, pessimisme existencial, dubtes hamletians, el recurs de la metaliteratura per parlar del passat, analítica sobre l'escriptura de l'autor.

dilluns, 17 de març de 2014

L'extinció - Sebastià Alzamora





"La por és el poder, i ho és d'una forma molt més essencial que la pròpia vida."





Alzamora, Sebastià. L'extinció. 
Barcelona: Edicions 62, 1999

Col·lecció El Balancí, 345


è Què en diu la contraportada...
L'extinció és un joc narratiu, apassionant i cruel, on conflueixen un seguit de personatges, tant històrics com fantàstics; el científic Oppenheimer, pare de la bomba atòmica que va arrassar Hiroshima i Nagasaki, el músic Gabriel Fauré, l'anarquista Sébastien Fauré, el tenebrós Chesnutt, últim habitant d'una Mallorca devastada, configuren un món absolutament propi, existent només en les paraules i tan ple de bellesa i fascinació com d'horror i violència. Novel·la gòtica, reflexió estètica i aventura presidiària es barregen en un experiment literari que sorprendrà per la seva intensitat i el seu alt voltatge poètic.

è Com comença...
Enmig de la devastació rigorosa i lunar de l'illa de Mallorca s'aixeca l'horrible complexitat d'aquest palau, única presència tolerada en aquest ermàs gèlid i perpetu que s'estén per tots els punts del que un dia va ser una terra francament bella.

è Moments...
(Pàg. 19)
- (...) Vostè té por, senyor Oppenheimer.
Va baixar el cap i va fer un somriure trist i amable. Després em va mirar als ulls:
- Molta. Tinc molta por, senyor Chesnutt. ¿Que potser no en té, vostè?
No vaig respondre. Ell va afegir:
- Tots hauríem de tenir-ne. Per l'amor de Déu, tots tenim tants motius...

(Pàg. 37)
- (...) Pensi en l'illa de Mallorca. Déu, o potser el diable, proveiran d'aquí a un temps que tot allò sigui pedra, i damunt aquella pedra tindrà ocasió d'erigir el seu temple.

(Pàg. 39) 
En realitat, es tracta de la meva fascinació per la naturalesa humana, que és la naturalesa d'un ésser que sempre espera o que sempre cerca: en qualsevol cas, que desitja sempre. El desig és allò que amb més vehemència defineix els homes com a tals, i és la mesura a partir de la qual construeixen diverses convencions essencials per a ells: la del temps en particular.
Així les coses, la responsabilitat d'administrar la por comporta la tasca de la destrucció del desig de l'home, l'abolició de l'esperança, la interrupció de la recerca, i la subversió de tota temptativa de concepció del temps.

(Pàg. 58)
- (...) Vull que em compongueu una obra. Una obra en la qual Déu parli als homes. Vull que amb la vostra música faceu d'intèrpret entre Déu i els homes. Que els faceu trobar el Seu llenguatge. Estic convençut que vós en sou capaç, Fauré.
mara santa
- Amb tots els respectes, eminència, però pensava que Déu ja ens interpel·lava a tots amb el Seu silenci.
- No digueu heretgies, Fauré. Déu ha parlat amb el shomes. Així ho relaten les Escriptures, i suposo que ara no ens posarem a dubtar de les Escriptures, ¿oi? Llegiu, llegiu l'Antic Testament. És clar que després va enviar el Seu Fill i degué pensar que amb això n'hi havia prou, perquè ja no va dir res més. Però jo vull que Déu Nostre Senyor es torni a dirigir als homes com ho feia a l'antiguitat. Cal que ho faci abans no sigui massa tard per a tots (...).

(Pàg. 61)
diuen que les coses amb la tremolor demostren la seva existència diuen que la llibertat de l'home està en el tremolor de les coses que la vida es manifesta en els punts que tremolen en els punts que fremeixen

(Pàg. 63) 
- (...) Sébastien.
- Què.
- No hi veig. És de dia i no hi veig.
- És que estàs cec, Arthur. Tens els ulls esclatats. Vas arribar aquí, et van apallissar i et van llançar a la barraca de càstig perquè morissis. Moriràs aviat, Arthur. Tranquil.
- Ah.
no moure'm no malgastar energies com un ou com una llavor
- Sébastien.
- Què.
- Explica'm què veus. Explica-m'ho abans de morir-me.
- Des d'aquí només tinc una escletxa petita a l'alçada dels ulls i a través d'ella no es veu gaire cosa. Hi ha una esplanada de terra roja i, a unes cinquanta passes, darrera l'asta de la bandera, l'entrada a la capella. És un gran portal amb dues fulles de fusta massissa i vella; la façana és de marès i no té res de particular, tret d'una creu gravada damunt el portal amb una grna pedra brillant incrustada en el centre. Com que ara és migdia, el sol hi toca de ple i la pedra refulgeix. Al voltant de la creu hi ha una inscripció que diu: In hoc signo vinces...
- In hoc... signo... vinces...
- Sí. És llatí.
- ¿I què vol dir?
- Vol dir que se'ns continuaran pixant a la cara pels segles dels segles (...).

(Pàg. 70)
- (...) Vull dir que hi ha alguna cosa en vostè que em fa concebre l'esperança que pot arribar a entendre el veritable principi de la vida.
- ¿I quin és, segons vostè, el veritable principi de la vida, alcaid?
- Doncs miri, Fauré: no es tracta de la llibertat dels homes, ni de la seva bondat natural, ni del combat dialèctic en favor de l'abolició dels estats ni dels sistemes de govern. És molt més senzill, però molt més difícil d'assumir. El veritable principi de la vida és l'atzar.

(Pàg. 81)
Tothom calla mentre el ferrocarril avança continent endins, nord enllà, superant el cor d'Europa i cercant les extremitats del territori. Tothom calla i es deixa seduir per la somnolència urgent, imperiosa, que es desprèn del sotragueig de les rodes damunt la via i del luxe potser massa sumptuós dels vagons. Caoba, vellut vermell i ornaments banyats en un or que hom diria autèntic. L'amable insídia d'un violinista ha acompanyat el dinar, i ara, mentre contemplam l'espectacle del fred que es desenvolupa a l'altre costat de les finestres, és el silenci qui ens protegeix amb una esfera, un espai de tranquil·litat tan sòlid i tan compacte que gairebé sembla que pugui tocar-se. Tothom calla, sí: tothom ha ingerit el seu cordial o la seva infusió i ara dels cossos en repòs s'eleva una mena d'unanimitat ociosa, com una polifonia muda que canta la lloança d'aquest encanteri col·lectiu, tàcit, que dimana de l'essència mateixa del benestar. I les rodes sobre les vies són com un metrònom potentíssim, que marca la pauta rítmica per a aquesta vastitud coral del silenci.

(Pàg. 94)
El desert consisteix en un sòl de roca que no es mou, que no s'erosiona, que no s'immuta, sota la tenacitat de les passes de qui camina en cercle, sense altra destinació que el ressò dels seus propis peus. El desert es realitza prescindint del cos, admetent que l'abjecció i el dolor l'han rebaixat de la seva presumpta grandesa catedralícia a la més patètica futilitat. El desert és el pes damunt l'esquena de l'aire diürn i la migranya produïda per la plaga de fred que a plena nit arrasa la pètria carcanada de l'ermàs. El desert es manifesta en le desig compulsi de contemplar un corb i una espina, a fi de meravellar-se'n. El desert s'assembla a la personalitat de Job, que ara entenc que fou el pare de tots els homes. El desert es concreta en els ulls de Pinard, que semblen haver-se buidat per tal de no pesar, i que em fitoren constantment des d'una obscuritat gairebé refrescant.

(Pàg. 111)
El mar és el silenci. L'olor del silenci és l'olor del mar, el gust del silenci és el gust del mar, la color del silenci és la color del mar. El silenci és la precipitació de la sal i del blau dins l'ànima de l'home que camina (...).

(Pàg. 113)
La imatge més fidel de la mort, per la seva vastitud i la seva incognoscibilitat, és aquesta del mar considerat com a forma de silenci.

(Pàg. 116)
la construcció d'un mirall és un treball fascinat és com edificar una imatge per a un mateix i per a tots els altres com fabricar una identitat una nova forma de mirar tots tenim una imatge a tot s ens espera al final de la nostra vida un mirall certer un mirall implacable on puguem contemplar-nos sense cap necessitat de judici ni de causa ni de partit pres a tots ens espera aquest mirall fins als més dissortats i als més miserables fins a aquells que desconeixen l'ètica se'ls reserva una imatge perquè tots sabem què és desitjar sense motiu i el motiu en el fons en el principi és sempre la pròpia imatge.

(Pàg. 124)
Aquest és el major horror que es desprèn de la visió d'aquest desert: la neta percepció de trobar-se en un lloc exclòs tant de la Creació divina com dels àmbit infernals, d'haver arribat a un indret on al vida, qualsevol casta de vida, és un fenomen senzillament impossible. Aquestes pedres no tenen la necessitat de nafrar, com les de la muntanya, perquè la seva sola presència ja representa la més gran de les ofenses.

(Pàg. 133)
Perquè a la fi entenc que en veritat no som res, Senyor, i, si ara un destorbo elevant a la vostra atenció la turpitud d'aquestes paraules, és només per agrair-vos amb tota la negror del meu cor que m'hàgeu donat l'ocasió d'entreveure l'adusta impenetrabilitat de la vostra màscara, forjada amb el rancor inestogable que us suscita la nostra existència (...) Vós ens mostrareu la vostra faç excelsa i abominable, i procedireu al judici, i fareu com qui departeix els homes i les dones pel procediment de col·locar els bons a la vostra destra i els malvats a la sinistra. I quan tot hagi acabat, resultarà que tots ens trobarem agrupats a la vostra esquerra, i que a la banda dels salvats no hi haurà res més que la vostra imatge inaccessible. I haurà conclòs la farsa.

(Pàg. 146)
I és que han estat molt escassos els homes que han tingut el coratge de descobrir i de declarar que la matèria que els configura és la matèria dels somnis. Cada vegada que un ha gosat dir això, els altres se l'han escoltat per aplicar-se després a repetir-ho com autòmates, amb els músculs facials tibats per una expressió badoca, absent, autista, que tant podia contenir la llavor de la revolta com la de l'admiració més indefensa i pueril .La tan grapejada història dels homes ha estat en essència això: una successió alternativa i arbitrària d'explosions d'ira i d'esclats de fervor, que molts han volgut enformar - no cal dir-ho, fútilment- dins una distribució cronològica tan reiterativa com inconsistent. No volen o no poden comprendre que un individu no té més temps que el temps del seu somni, és a dir, el lapse durant el qual és capaç d'equilibrar la tensió entre la quantitat de fets que els seus ulls il·luminen i la massa enorme que roman inconeguda dins la foscor. En una paraula: entre allò que estima i allò que li produeix terror.

(Pàg. 153)
Els homes han discursejat inacabablement sobre la culpa, el record, el remordiment i l'expiació, cercant, amb la invenció d'aquests fantasmes, tapar l'evidència que la matriu de tots els seus mals no és cap altra que la seva curiositat inefable. Si alguna cosa ha imposat un escarni als homes, és aquesta: la necessitat d'imaginar vols dins l'espai buit, de temptar l'abisme, de concebre correspondències, de dividir la vida entre formes i ombres, sense poder deixar d'intuir, al capdavall, que no existeix motiu que justifiqui aquest desfici. De tot això n'han dit orgull, i també caiguda, tragèdia i retorn. De tot això n'han dit pecat i perdó. Jo només sé dir-ne miratge, inconsistència, misèria. I no hi ha far ni serpent ni biblioteca a qui responsabilitzar d'aquest despropòsit. Senzillament aquesta és la veritat i la seva naturalesa. Tot és imponderable.

(Pàg. 164)
- ¿Qui estimes més, caminant enigmàtic?, digues. ¿El teu pare, la teva mare, la teva germana o el teu germà?
- No tinc ni pare, ni mare, ni germana, ni germà.
- ¿Els teus amics?
- Acabes de fer servir una paraula el sentit de la qual m'ha estat desconegut fins avui.
- ¿La teva pàtria?
- Ignoro a quina latitud es troba.
- ¿La bellesa?
- Deessa i immoral, de bon grat l'estimaria.
- ¿L'or?
- Mes ben odiós, tant com Déu pugui ésser-ho per a tu.
- I doncs, ¿què estimes, caminant extraordinari?
- Estimo els núvols.. els núvols que passen... allà, llunys... els meravellosos núvols!.

(Pàg. 167) 
Al cap i a la fi, la meva aparició en aquest món no ha passat de ser una simple advertència.
Si algú hagués arribat mai a saber, com ho he sabut jo, què és la por, la raça humana senzillament s'hauria abolit per pròpia iniciativa. Si el mateix Déu ho hagués sabut, s'hauria suïcidat molt abans del que ho va fer, sense ni tan sols haver pensat a construir l'univers, i el diable buidaria l'infern d'ànimes per tal de no veure's obligat a mesurar-ne la magnitud. La por és el poder, i ho és d'una forma molt més essencial que la pròpia vida. Perquè la vida sempre es produeix sota el domini de la por, i la por es produeix sota el meu domini. La por és l'única cosa prou poderosa com per desbaratar el traç de la circumferència del temps. El temps és la fita sobre la qual s'aguanta la seguretat dels homes en la vida, i és allò que el caminant ha vingut a reinstaurar (...).

è Altres n'han dit...
Ucronies.

è Enllaços:
Sebastià Alzamora, In hoc signo vinces.

dissabte, 15 de març de 2014

El caminant i el mur - Salvador Espriu







"(...) I també hi ha la sang, la fatiga mil·lenària, immensa, de la sang."





Espriu, Salvador. El caminant i el mur. 
Barcelona: Edicions 62, 1989

Col·lecció Els llibres de l'Escorpí, 12


è Com comença...
Enllà de l'odi altíssim de la presó, potser
els tendres camps encara són caminats pel sol?

No t'he de donar accés al meu secret

è Moments...
(Pàg. 20)
Ara, desvetllat serpent,
anellant-me en secrets signes,
em perdia pels malignes
camins del meu pensament.
Presoner de mancament
que creix en un vell dolor,
negre riu dominador,
aigua de negat, t'emportes,
crit avall, record de mortes
esperances de claror.
Petit eco en el styx

(Pàg. 23)
Sé com encara
en el record, intacte,
és el somriure.
Però les mans, ja cendra
o llum, on retrobar-les?
Des del mateix teatre

(Pàg. 28) 
(...)
Quan arribis, si et sento,
hauré de saludar-te
amb un gran crit. Car moro
sense cap saviesa,
però molt ric de passos
de perdut vianant.
Thànatos

(Pàg. 29)
Perquè retorna,
quan sóc perdut en l'ombra,
un debilíssim
record d'infant, les ales
passen sense tocar-me.
Encara no

(Pàg. 33)
Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.
Cançó de l'albada

(Pàg. 49)
Hem pujat el nostre crit a tu
i ens posàvem de puntetes per semblar més alts.
Ens hem vist en la nostra nuesa,
ens hem mirat en la nostra solitud
i hem engendrat després fills i filles,
al llarg de tot el tedi dels nostre temps.
Ah, si raonem, quina rialla trista,
en negar-te ne la niciesa dels nostres cors!
Ai, si t'estimem, quantes llàgrimes
fa vessar de seguida el nostre amor cruel!
I també hi ha la sang, la fatiga mil·lenària,
immensa, de la sang. Des de la sorra
d'aquest desert, des de l'amarga
profunditat del pou, et clamo
contra l'olor, contra el color, contra el voltor.
Sí, clamem contra la sang, nosaltres,
que hem vist els arbres i sabem prou bé
com el teu nom pot ser burla o silenci.
'IX,'IXA,ELI, ELIS!

(Pàg. 54)

Darrera aquesta porta visc,
però no sé
si en puc dir vida.
(...)
Una closa felicitat
es ben bé del meu món.

(Pàg. 61)
Ni amb aquest cant de tan perfecta escola,
ni amb mots apresos al més savi lèxic,
ni amb rares pauses o subtils silencis,
no esgotaràs tots els noms de la mort.
Només recorda
que es diu vell caminant i també mur,
i com jo que parlo, i com tu que escoltes.
Després, si així ho vols i t'agrada,
vist que la lluna encara
surt puntual de la fredor del mar
i el vent, albardà foll,
xiscla i s'escampa per les seques vinyes,
et serà lícit de sentir-te culte
i, a estones, qui sap si felicíssim.
Noves paraules d'Agur

(Pàg. 64)
De sobte, en un dia tancat, quan la pluja
et fa proper, sols per a tu, el respir de les flors,
i lentes naus es perden en mars d'incerts perills,
i l'estrany temps s'ajaça com un vell gos cansat,
després de ben tornar-te als peus del Caçador,
sents com pels llargs camins de les teves ferides,
enllà de les dents closes dels teus morts,
en una resignada solitud arriba,
des del fons de la teva petita rebel·lia,
una clara, plena, humil acceptació.
Aleshores diràs. "Sí, tot és just."
Però no abans, mai abans, sinó quan vingui
amb l'aigua molt callada el respir de les flors.
Ho canta sempre una escanyada veu

(Pàg. 67)
(...)
Però sentir només, sense comprendre,
no em salvarà del vell furor del vent.
Escrit a la manera de Salom

è Altres n'han dit...
Sonograma Magazine (Antoni Clapés), CALdesplugues.

è Enllaços:
Salvador Espriu, a fonsnota sobre l'autor, contextualitzantsimbologia, cicle líric, el poeta de la mort.

è Llegeix-lo:
Català (html - Edició Ossa Menor, 1954)

dissabte, 1 de març de 2014

L'últim samurai - Helen De Witt





"Mai no et fas gran si la gent t'ho serveix tot en una safata."




De Witt, Helen. L'últim samurai. 
Barcelona: Columna, 2001

The last samurai. Traducció de Ernest Riera
Col·lecció Clàssica, 426  


è Què en diu la contraportada...
Ludo és un nen  prodigi de sis anys. La seva mare, Sibylla, malda per pujar-lo tota sola i per satisfer la seva voracitat intel·lectual. Sota la seva tutela, Ludo aprèn grec tot sol per poder llegir l'Odissea, i després hebreu, àrab, inuit i japonés. Tots dos comparteixen la passió pel film d'Akira Kurosawa Els set samurais, que veuen una vegada i un altra i del qual absorbeixen les lliçons del codi virtuós del guerrer. Ben aviat Ludo s'embarca en la recerca del seu pare i s'adreça a set homes per provar-ne el valor. Cada un d'ells haurà de superar un repte únic. L'últim samurai és una de les novel·les més remarcables que han aparegut en molts anys, un tour de force intel·lectual lúcid i lúdic, una obra amb múltiples nivells de lectura i alhora meravellosament amena i llegidora, plena d'històries de proeses extraordinàries, de fragments de poemes grecs i de llegendes islandeses, d'enginyosos problemes matemàtics... un text extraordinàriament divertit, original i amb una inusual profunditat psicològica que ben segur que es convertirà en un clàssic.

è Com comença... 
El pare del meu pare era pastor metodista. Era un home alt, atractiu, d'aspecte noble; tenia una veu profunda, preciosa. El meu pare era un ateu convençut i un admirador de Clarence Darrow. Se saltava cursos amb la mateixa alegria amb què els altres nens se saltaven classes, va sermonejar la congregació del meu avi sobre el carboni 14 i l'origen de les espècies, i van concedir-li una beca completa a Harvard a l'edat de quinze anys.

è Moments...
(Pàg. 33)
Hi ha gent que pensa que els anticonceptius són immorals perquè l'objectiu de la còpula és la procreació. Resulta similar el fet que hi ha gent que pensa que l'única raó vàlida per llegir un llibre és escriure un llibre; la gent ha de demanar que li extreguin llibres de la foscor i la pols per poder escriu milers de paraules que també seran enviades a la foscor i la pols i que després es podran demanar perquè altra gent pugui enviar encara més milers de paraules a la foscor i la pols perquè es facin companyia.

(Pàg. 44) 
La qüestió de fer sortir un bebè de l'úter a l'aire exterior està força ben documentada. Surt a fora, un gemec xop. Amb el temps els seus talents surten a la llum; són perseguits i reduïts a cops de pal fins a la insensibilitat. Però Mozart va ser, una vegada, un mico petit, prodigiós i prestidigitós.

(Pàg. 76) 
A una idea només li cal que no hi hagis pensat mai fins llavors per conquerir-te la ment (...).

(Pàg. 118) 
(...) sempre espero trobar-me algun renegat escolar entusiasta la metro, la mena de persona que només llegeix alguna cosa perquè és meravellosa (i que per tant odiava l'escola). Per desgràcia, els renegats escolars entusiastes mai no fiquen el nas o no els ho demanen.

(Pàg. 146)
(...) és tant cruel que cada vegada ens haguem de despertar per respondre al mateix nom, reviure els mateixos records, reprendre els mateixos hàbits i estupideses que vam haver de suportar el dia abans quan ens vam ajaure per dormir.

(Pàg. 230) 
He calculat que m'he estat 12 dies a escola, que són 84 hores, i que per tant hauria pogut llegir 8.400 versos de l'Odissea. Hauria pogut llegir Heròdot o ad Nicoclem o la Cirupèdia i els Memorials de Sòcrates. Hauria pogut acabar Àlgebra Fàcil. Hauria pogut començar Cálcul Fácil. Hauria pogut dominar a fons tots els caràcters japonesos.
El que em neguiteja és que J.S. Mill no va anar a escola. Li ensenyava tot el seu pare i era per això que portava 25 anys d'avantatge a tothom.
He decidit endur-me les Argonàutiques a escola.

(Pàg. 261)
(...) ¿Com pots estar tant segur del fet que una cosa que no saps és una cosa que vols saber? Pensa en Èdip.

(Pàg. 331)
(...) sense cap vergonya va robar de Sòcrates la sentència: la ignorància no representa cap vergonya, però rebutjar d'aprendre sí.

(Pàg. 352)
Indolència, interrupció, negoci i plaer; tots esperen el seu torn per retardar-nos (...).

(Pàg. 358)
Mira, el millor consell que et puc donar és que mai no et refiïs de ningú tret de tu mateix a l'hora d'aconseguir alguna cosa de la vida, va dir. Tot el que tinc ho he aconseguit amb els meus esforços. Mai no et fas gran si la gent t'ho serveix tot en una safata.

(Pàg. 370) 
El cas és que la majoria de la gent és il·lògica per costum més que no pas per estupidesa; segurament podrien ser racionals amb molta facilitat si se'ls eduqués com cal.

(Pàg. 474)
La gent que generalitza sobre l'altra gent és criticada com a superficial. És només quan has conegut una gran quantitat de gent que pots distingir els que són poc corrents... quan  et mires cada persona com si no n'haguessis vista mai cap, totes s'assemblen.

(Pàg. 480)
Em sentia avergonyit, avergonyit de debò, per tots els anys que havia malgastat provant d'identificar el meu pare de veritat en comptes de, senzillament, triar el millor que hi hagués en oferta.

(Pàg. 489)
(...) tu deus haver vist Lear, potser, la gent sempre s'espanta quan treuen els ulls a Gloucester. ¿Com et sembla que deu ser, veure l'òrbita ensangonada on ha entrat un polze? Amb l'altra ull, plorava. Lear no et persegueix, vull dir que no se t'apareix una vegada i una altra, però quan ho veus de debò... ho veus dia rere dia. Penses en alguna altra cosa un cop i una altre i un altre. No és la sang, és saber que allò ho ha fet una persona.

(Pàg. 494)
Quan has vist coses, o t'han fet coses, aquesta malesa se't fica a dintre i torna a casa amb tu, i llavors la gent que mai no ha estat a prop d'una guerra, gent que mai no ha pegat cap animal i que encara menys ha torturat ningú... gent que és totalment innocent... també pateix. La tortura surt a fora en forma de fàstic (...).

(Pàg. 525)
A mig carrer vaig sentir un piano.
Un ramat d'octaves fugia amunt i avall del teclat com si fossin girafes espantades; un nan saltava a peu coix, dotze gripaus saltaven amb totes quatre potes. Em vaig asseure a l'esglaó de l'entrada mentre les XXV variacions del Festin d'Aesope d'Alkan enlluernaven un carrer indiferent. ¿Qui pot ser? vaig pensar.

è Altres n'han dit...
Books I loved, Authortrek, Página 12The New York Times

è Enllaços:
Hellen DeWitt, analítica, un enfocament diferent de la precocitat infantil, la sala d'estudi de Ludo, els referents de Ludo.