diumenge, 23 d’octubre de 2011

Trilogia de Nova York - Paul Auster


Auster, Paul. Trilogia de Nova York.
Barcelona:  Proa, 1991






The New York Trilogy

Traducció de Joan Sellent Arús
Col·lecció A tot vent, 297


>> Què en diu la contraportada...
La ciutat de vidre, Fantasmes i L’habitació tancada, tres novel·les breus de detectius, componen aquesta Trilogia de Nova York. Un home rep l’encàrrec de seguir-ne un altre, de vigilar-lo, de descobrir-ne els secrets. En rep l’encàrrec i seguidament emprèn la tasca. Això pot ser el que, poc o molt, tenen en comú totes les feines de detectiu privat. I el que té en comú també l’aventura del novel·lista, que pot arribar a ser més arriscada que la pitjor persecució policial.

Trilogia de Nova York presenta tres histories, gairebé tres variacions a la manera musical, de persecucions detectivesques, que duen a conclusions d’impacte. Que tota la persecució fa l’efecte d’un mirall, en què el perseguidor sempre es reflecteix, incapaç de diferenciar-se del seu perseguit. I que potser, en viure, forçosament tots som perseguidors i, per tant, amb la porta oberta a la follia, acabem perseguint-nos o sent perseguits. Però això no fa perdre el bon humor a Paul Auster, un dels autors de més prestigi que ha donat la narrativa nord-americana recent.


 >> Com comença...
Tot va començar amb un número equivocat, tres trucs de telèfon a altes hores d ela nit i una veu a l’altra punta demanant per algú que no era ell. Molt més endavant, quan seria capaç de pensar en les coses que li havien passat, arribaria a la conclusió que res no era real sinó l’atzar. Però això va ser molt més endavant. Al principi hi havia, simplement, el fet i les seves conseqüències.

>> Moments...
(Pàg. 18)
I.P., Investigador Privat. Per Quinn, la lletra “I” tenia un significat triple. No era només la “i” d’investigador: era la xifra romana amb un valor ordinal, la primera persona, el jo minúscul enterrat dins el cos que respira. I al mateix temps era la “i” d’indagador, d’espia, de l’ull físic de l’escriptor; l’ull de l’home que mira a l’exterior i exigeix que el món de fora se li reveli. Quinn vivia, des de feia cinc anys, atrapat en aquest joc de paraules.

(Pàg. 24)
”Això és el que en diuen enraonar. Em penso que és així, que en diuen. Quan les paraules surten, volen per l’aire, viuen un moment i es moren. Que estrany, oi? El que és jo, no tinc opinió (...).”

(Pàg. 79)
- (...) El que jo he entès no ho ha entès ningú més, senyor Quinn. Sóc el primer. Sóc l’únic. I això em carrega d’una gran responsabilitat.
- El món damunt les espatlles.
- No m’ho imaginava tan feixuc
- Doncs ho és. I potser més i tot.
- Ah
- És que el món està desintegrat, sap? I la meva feina és recompondre’l.
- Doncs Déu n’hi do.

(Pàg. 81)
- (...) La meva obra és molt senzilla. He vingut a Nova York perquè és el lloc més desolat de tots, el més abjecte. El desmembrament és pertot arreu, el desgavell és general. Només s’han d’obrir els ulls per veure-ho. Gent desmembrada, coses desmembrades, pensaments desmembrats. Tota la ciutat és un gran femer (...)

(Pàg. 89)
Mitja hora més tard travessava el carrer, caminava quaranta passes i entrava a l’hotel de Stillman. Se sentia tuf d’insecticida i de burilles. Alguns dels dispesers, sense poder anar enlloc per la pluja, seien al vestíbul, escarxofats en cadires de plàstic color carbassa. Tot tenia un aire de vacuïtat, era com un infern de pensaments eixuts.

(Pàg. 101)
- (...) Al meu parer, don Quixot duia a terme un experiment. Volia posar a prova la credulitat de la gent. ¿Seria possible, es preguntava, encarar-se amb el món i vomitar mentides i bestieses amb la més gran convicció? ¿Dir que els molins de vent eren gegants, que una ribella de barber era un casc, que uns ninots eren persones reals? ¿Seria possible convèncer la gent perquè estiguessin d’acord amb el que deia, encara que no se’l creguessin? Dit d’una altra manera: ¿fins a quin punt la gent toleraria blasfèmies si li proporcionaven diversió? Fins al punt que fos. La prova és que el llibre encara el llegim. Ens continua resultant altament divertit. I això és, en definitiva, tot el que esperes d’un llibres: que et diverteixi.

(Pàg 104)
Ara Quinn no era enlloc. No tenia res, no sabia res, sabia que no sabia res. No sols havia tornat a anar a parar al principi sinó que ara es trobava abans del principi, i tan enrera que era pitjor que cap final que es pogués imaginar.

(Pàg. 147)
(...) res del que ha passat fins ara no té cap ni peus. Per una vegada, això no el desanima. De fet, com més aprofundeix en el seu interior més s’adona que el que fa és donar-li forces. Descobreix que això d’estar a les fosques té aquell punt d’agradable, aquella emoció de no saber què passarà. Diu: mira, et manté alerta i això no fa cap mal. Despert i a la que salta, absorbint-ho tot, preparat pel que sigui.

(Pàg. 153)
Blue és aficionat al cine, i no tan sols pels arguments de les pel·lícules i per les dones guapes que hi surten sinó també per la foscor mateixa del local, pel fet que les imatges de la pantalla són, en certa manera, com les coses que li passen pel cap sempre que tanca els ulls.

(Pàg. 155)
És un home marcat pel passat, i quan passa això no s’hi pot fer res. Un dia passa una cosa, pensa Blue, i en acabat ja passa sempre més. No es pot canviar mai, no pot ser mai d’altra manera.

(Pàg. 166)
(...) què hi feia, allà dins?
Escrivia històries.
¿I això és tot? ¿Escrivia i prou?
Escriure és cosa de solitaris. S’apodera de la teva vida. En cert sentit, un escriptor no té vida pròpia. Encara que hi sigui, no hi és del tot.
Un altre fantasma.
Exacte.
 
(Pàg. 169)
Tres dies després d’enviar el seu depurat informe li arriba el gir setmanal, i en el sobre també hi ha una nota que diu: ¿Per què menteix?, i ara Blue té un prova absolutament irrefutable. I, a partir d’aquest moment, Blue viu conscient que s’està ofegant.

(Pàg. 187)
La vida ens arrossega d’una manera que no podem controlar, i gairebé res no es queda amb nosaltres. Mor quan nosaltres morim, i la mort és una cosa que ens passa cada dia.

(Pàg. 203)
Al final, cada vida no és més que una suma de fets contingents, una crònica d’interseccions casuals, de cops de sort, d’esdeveniments a l’atzar que no confirmen altra cosa que la seva manca d’objectiu.

(Pàg. 211)
Les paraules no eren ja simples paraules sinó un curiós codi de silencis, una manera de parlar que donava voltes contínuament al voltant d’allò que es deia. Mentre anéssim esquivant el tema, l’encanteri no es trencaria. Totos dos ens entregàvem amb naturalitat a aquesta mena de joc, i el fet que cap dels dos estigués disposat a abandonar encara el feia més excitant. Érem conscients del que fèiem, però al mateix temps fingíem que no. Així vaig començar a fer la cort a Sophie (...).

(Pàg. 226)
El món més soterrat va sortir a la superfície. Cada habitació va adquirir els seus propis records, cada racó evocava un moment determinat, fins al punt que, inclús en la neutralitat de la vida pràctica, un tros concret d’alfombra, per exemple, o el llindar d’una determinada porta, ja no eren només coses sinó sensacions, ecos de la nostra vida eròtica. Havíem entrat en la paradoxa del desig. La nostra necessitat mútua era inexhaurible, i com més la satisfèiem més semblava augmentar.

(Pàg. 248)
No en tenia prou de deixar que les coses fessin el seu curs: calia forçar-les, portar-les al límit. Com que encara dubtava de mi mateix, necessitava córrer riscos, posar-me a prova davant del més gran perill possible. Matar Fanshawe no significaria res. La qüestió era trobar-lo viu i, en acabat, tornar-lo a deixar viu.

>> Altres n'han dit... 


dimecres, 12 d’octubre de 2011

Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants... - Mathias Enard

Enard, Mathias. Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants...
Barcelona: Columna, 2011








Parle-leur de batailles de rois et d'éléphants
Col·lecció Clásica, 885



>> Què en diu la contraportada...
El 13 de maig de 1506 Michelangelo Buonarroti, el gran artista del Renaixement, desembarca a Constantinoble. El soldà Baiazet II li ha encarregat el disseny d’un pont sobre el Corn d’Or, un projecte que ni el genial Leonardo da Vinci, el seu gran competidor, ha estat capaç d’enllestir. A Roma, Miquel Àngel ha deixat inacabada la construcció de la tomba de Juli II, el papa guerrer i mal pagador que li és hostil. 
A la màgica Constantinoble, Miquel Àngel descobrirà els plaers d’Orient: els perfums, les espècies, les arts, la llum, la música..., i s’endinsarà en aquest món desconegut i embriagador de la mà de Mesihi, el poeta de la cort, que li farà de guia i li explicarà els secrets d’una ciutat tan seductora com perillosa.

Com en un viatge sobre una catifa voladora, Mathias Enard condueix el lector cap a l’esplendor de mesquites, basars i danses hipnòtiques i descriu amb una precisió d’orfebre la trobada de l’home del Renaixement amb la bellesa del món otomà.

 >> Com comença...
La nit no es comunica amb el dia: s’hi crema. A l’alba la porten a la foguera. Junt amb la seva gent, els bevedors, els poetes, els amants. Som un poble de relegats, de condemnats a mort. No et conec. Conec el teu amic turc –és un dels nostres. A poc a poc desapareix del món, empasta per la foscor i els seus miratges –som germans. No sé quin dolor o quin plaer l’ha empès cap a nosaltres, cap a la pols d’estrella, potser l’opi, potser el vi, potser l’amor; potser alguna obscura ferida de l’ànima ben amagada en els replecs de la memòria.

>> Moments...
(Pàg. 32)
Deixa’t fer. Oblida la por, aprofita’t del que sóc, com tu, un tros de carn que no pertany a ningú sinó a Déu. Pren una mica de la meva bellesa, del perfum de la meva pell. Se t’ofereixen. No serà cap traïció, ni cap promesa; ni cap derrota, ni cap victòria.
A penes dues mans empresonant-se; com uns llavis que es premen sense unir-se mai.

(Pàg. 67)
Li agradava sobretot la ciutat, els antres sorollosos on bevien els genissers, l’activitat del port, l’accent dels estrangers.
I, per sobre de tot, el dibuix, la ferida negra de la tinta, la carícia aspra sobre el gra del paper.

(Pàg. 68)
Sé que els homes són nens que amaguen la desesperació en la còlera, la por en l’amor; que responen al buit construint castells i temples. S’aferren a relats, que empenyen davant seu com estendards: cadascun fa seva una història per vincular-se a la multitud que la comparteix. Se’ls conquereix parlant-los de batalles, de reis, d’elefants i d’éssers meravellosos; parlant-los de la felicitat que trobaran després de la mort, de la llum viva que ho presidia tot quan van néixer, dels àngels que aletegen al seu voltant, dels dimonis que els amenacen, i d’amor, de l’amor, aquesta promesa d’oblit i de sacietat. Parla’ls de tot això i t’estimaran; faran de tu l’igual d’un Déu.

(Pàg. 113)
El florentí s’asseu i s’agafa el cap entre les mans, apesarat.
Turcs o romans, els poderosos ens envileixen.
Déu meu tingueu pietat.

(Pàg. 114)
Tancat en el teu món, no veus sinó ombres, formes incompletes, territoris per conquerir. Cada dia t’empeny cap al següent sense que sàpigues habitar-lo veritablement.

(Pàg. 115)
La veritat és que no hi ha res més tret del sofriment i que intentem oblidar, en braços estranys, que aviat desapareixerem.
El teu pont perdurarà; potser adquirirà, amb el pas del temps, un sentit ben diferent del que té avui, de la mateixa manera que la gent veurà en el meu país desaparegut una cosa ben diferent del que era en realitat, i els nostres descendents hi superposaran els seus relats, els seus móns, els seus desigs. Res no ens pertany. Trobaran bellesa en batalles terribles, coratge en la covardia dels homes, tot farà part de la llegenda.

(Pàg. 131)
Com sempre que està a punt d’acabar un projecte, està content i trist; content d’haver acabat i trist que l’obra no sigui tan perfecta com seria si l’hagués creat Déu.

(Pàg. 133)
Sovint desitgem la repetició de les coses, anhelem reviure un moment esvanit, recuperar un gest mancat o una paraula no pronunciada; ens esforcem a retrobar els son atrapats a la gola, la carícia que no vam gosar fer, l’opressió al pit desapareguda per sempre.

>> Altres n'han dit...
Ronya MortisNosaltres llegim, Retalls de pensaments, Un món de mots, Papel en blanco, Sombras de neón,

>> Enllaços:
Mathias Enard, escriputura manieristael moment de la inspiraciónova generació francesa, millor la forma que el fons?, "frases sin olas y sin sal"novel·la històrica, novel·la biogràfica? no estúpids, no..., parlem de passió!!mentides innocents, el context,  Mesihi de Prístina
Baiazet IIMichelangelo, Papa Juli IIOccident vs Orient,

diumenge, 2 d’octubre de 2011

L'acrobàcia aèria de Confuci - Dai Sijie


Sijie, Dai. L’acrobàcia aèria de Confuci.
Barcelona:  Edicions 62, 2011






L’acrobatie aérienne de Confucius
Traducció de Anna Casassas
Col.lecció El Balancí, 647


>> Què en diu la contraportada...
La por obsessiva de la mort condueix l’emperador xinès a aparèixer acompanyat per quatre dobles tant en públic com en privat. Quatre dobles que no només són idèntics, sinó tan plenament mimètics que ni l’emperadriu ni les concubines i ni tant sols els ministres poden dir quin d’ells é el de debò. Així, no és estrany que Sa Majestat sigui coneguda amb el sobrenom de la Quinta Sobirana.

L’any 1521 l’emperador rep quatre animals exòtics com a trofeus per la victòria del seu exèrcit: una parella de rinoceronts, un elefant i una criatura muda i negra de cap a peus, excepte el blanc dels ulls. Aquest peculiar onsequi provoca una crisi imprevista en l’imperi xinès.


 >> Com comença...
PRÒLEG
- El dia que els meus dobles aconsegueixin imitar-me el pensament –va preguntar un dia l’emperador a un endeví-, finalment podré conèixer la pua?
L’endeví:
- Majestat, no ho crec. El dia que això passi, us convertireu en un doble dels vostres dobles.

>> Moments...
(Pàg. 30)
Una llunyana tarda d’estiu. A la porta d’un pavelló, un nen de tres o quatre anys mira com la pluja pica les teules envernissades del teulat de la muralla, que brillen com l’or. Al pati es formen llacs i, a les escales, cascades. Tot d’un plegat, el xàfec passa. El nen surt del pavelló, baixa els graons, travessa el pati, entra per una porta, i de cop dues masses gegantines sorgeixen de la boira. La pell rugosa els resplendeix. En la gràcia pura de la llum s’aturen, sacsegen el cap feixuc i de les orelles els cauen gotes d’aigua, mentre es piquen suaument les espatlles amb la trompa, abans de desaparèixer en la blancor de l’atmosfera.

(Pàg. 34)
Quan tenia dotze anys, havia arribat davant la porta del palau. Després d’haver dit adéu als seus pares, sense vessar cap llàgrima, havia pujat en un palanquí portat per quatre dones, que havia entrat dins del clos majestuós d’una profunditat insondable, i hi havia desaparegut per sempre. A partir d’aquell moment, havia entrat a forma part de les Dones del Palau, que aquell any van arribar a ser tres mil. Aquell mateix any van necessitar dos-cents cinquanta taüts.

(Pàg. 66)
El jove emperador havia reconegut l’au a l’acte, un ocell del paradís maragda, que als artesans els servia per realitzar els plomells que a la seva mare li agradava tant posar-se al cap. La malaurada víctima, que jeia a terra, s’havia debatut una bona estona entre les urpes del grifó, davant els ulls meravellats de Sa Majestat: havia començat a sortir-li sang de la cresta groga, després se li havia tacat la gola ataronjada, amb vores negres, li havien caigut unes quantes plomes d’un verd metàl·lic, la llarga cua rogenca amb ratlles negres i reflexos vermells havia estat arrossegada per la pols. Assegut al llit, a la seva habitació encimbellada, havia assaborit amb una crueltat innocent cada cop de bec i cada esquinç, que li havien proporcionat un plaer i una diversió que cap home no coneixia.

(Pàg. 75)
Per a la majoria de mortals, homes o dones, soldats d’ofici o amazones de peus embenats, matar és un acte expeditiu, a penes uns segons, de vegades menys, d’una pura brutalitat, sense matisos, que no mereix cap mena de preparació, ni instructors especials. Si sabem viure, també sabem matar. No serveix de res voler saber-ho tot de la víctima.

(Pàg. 78)
Tot d’una va experimentar un plaer tan vell com el món, el de ser un altre.

(Pàg. 118)
LA TIGRESSA: Tu no contemples mai res a part de tu mateix, Narcís de Vida?
 EL TIGRE: No. Quan un estima la vida, quan és la vida mateixa, acciona i reacciona, però no contempla res, llevat del seu propi reflex.
 
(Pàg. 177)
Jo vull ser venerat de viu, encara que només sigui per les prostitutes, igual que el déu protector del seu ofici, i que el meu culte es perpetuï després de mort.

>> Altres n'han dit...
Nosaltres llegim, Ensenyar llengua a l'alumnat no romànic,

>> Enllaços: