Homer i Langley - E.L.Doctorow



"Per mi el temps és com una deriva, un moviment de la sorra. I el meu cap es mou amb ella. Em vaig desgastant."






Doctorow, E.L. Homer i Langley
Barcelona: Edicions de 1984, 2010

Homer & Langley. Traducció de Maria Iniesta
Col·lecció Mirmanda, 72


::: Què en diu la contraportada...
Reclosos en una mansió de Manhattan on van amuntegar fins a quasi 150 tones d’objectes, els germans Collyer es van convertir en una autèntica llegenda urbana. Van inspirar guionistes, escriptors i directors de cinema, i van ser també un exemple primerenc d’una de les manifestacions del trastorn obsessiu compulsiu.
Doctorow, en la seva nova novel·la, s’acosta als Collyer amb una delicadesa que desperta l’empatia, com a personatges que viuen immersos en la història del segle XX a Amèrica. Al llarg de la vida, els dos germans van acumulant andròmines igual que el  món exterior va acumulant esdeveniments.
El magistral retrat que fa dels dos germans, fruit d’una mirada compassiva i lliure de prejudicis, s’allunya de la caricatura simplista i els transforma en persones del seu temps i del seu entorn.

::: Com comença...
Jo sóc en Homer, el germà cec. No vaig perdre la vista de cop, va ser com a les pel·lícules, una fosa lenta.

::: Moments...
(Pàg. 18)
Els records que tinc dels nostres pares, ara morts fa tan de temps, són molt tènues, com si el fet d’anar caient més i més enrere en el temps els hagués fet tornar petits, amb menys detalls visibles, com si el temps s’hagués convertit en espai, en distància, i les figures del passat, fins i tot els teus pares mateixos, fossin massa lluny per reconeixe’ls.  Queden fixats en el seu propi temps, que ha rodolat rere l’horitzó planetari.

(Pàg. 21)
(...) solia portar de les llibreries de vell exemplars prims de poesia i me’ls llegia com si fossin notícies. Els poemes tenen idees, deia. Les idees dels poemes provenen de les seves emocions, i les seves emocions les transmeten les imatges. Per això, Homer, els poemes són molt més interessants que les teves novel·les que no són més que històries.

(Pàg. 42)
Quan porta a casa alguna cosa que li ha fet gràcia –un piano, una torradora, un cavall de bronze xinès, els volums d’una enciclopèdia-, tot just és el començament del procés. Es tracti del que es tracti, ho adquirirà en moltes versions diferents perquè, fins que hi perdi interès i passi a una altra cosa, en buscarà la màxima expressió. Crec que això pot tenir una arrel genètica.

(Pàg. 71)
(...) hi havia aquella sensació que tens quan vas cap a un cementiri amb un cadàver dins d’un taüt: una impaciència amb els morts, un desig de tornar a ser a casa, on pots continuar mantenint la il·lusió que no és la mort sinó la vida la condició permanent.

(Pàg. 79)
Tot i que a la biblioteca encara hi havia llibres als prestatges i a la sala de música encara hi havia els pianos, em sentia com si ja no ens trobéssim a la casa on havíem viscut des de petits sinó en un lloc diferent, un lloc encara no viscut i que encara havia de deixar la seva empremta en les nostres ànimes.

(Pàg. 62)
- (...) l’home de negocis hauria d’estar en la imaginació de les multituds igual que una vedet del music-hall o un boxejador.

(Pàg. 80) 
Percebre’m a mi mateix com a impossibilitat em va fer pensar que la via de la reclusió era la més intel·ligent com a mitjà per evitar el dolor, la pena i la humiliació.

(Pàg. 93)
No m’importa les insígnies que llueixin. Els fas fora i els tanques la porta als nassos, això és el que has de fer. Aquesta gent ignora la Constitució sempre que vol. Perquè ara, digue’m, Homer, com volem ser lliures si és només segons el que ells tolerin?

(Pàg. 94)
O sigui que la gent desapareix de la teva vida i l’únic que pots recordar-ne es la seva humanitat, una cosa ben trista i gens distingida, com la teva.

(Pàg. 110)
Quan llegeixes o quan escoltes la ràdio, va dir, veus l’escena a dins del cap. És igual que tu amb la vida, Homer. Perspectives infinites, horitzons sense fi. Però la pantalla del televisor ho aplana tot, comprimeix el món, per no dir res de la ment.

(Pàg. 114)
(...) com si casa nostra ja no fos casa nostra sinó una carretera per on el Langley i jo viatjàvem com a peregrins.

(Pàg. 122)
(...) el meu germà teclejava molt de pressa, els seus dits es movien en una cursa per atrapar els seus pensaments (...).

(Pàg. 128)
Era agradable estar-se a fora. Fins i tot el fum d’un autobús que va passar per la Cinquena Avinguda era bo d’olorar. Vaig sentir un ocell que cantava, algú que passejava un gos, un gos gros, a jutjar pel soroll fort de les seves potes sobre la vorera. Vaig repenjar l’esquena al banc i vaig girar la cara cap al cel. La vida quotidiana normal a l’exterior mai no m’havia semblat tan deliciosa.

(Pag. 151)
Aquells jovenets de gust eclèctic tenien tot de cerimònies, la de fumar, la de beure, la d’escoltar música, la del sexe. La seva vida consistia en una cerimònia rere l’altra i jo, com a persona que havia navegat pel temps a la deriva i no podia impedir que el seu corrent m’arrossegués, estava preparat per aprendre aquell art que ells semblava que tinguessin de naixement.

(Pàg. 173) 
Per mi el temps és com una deriva, un moviment de la sorra. I el meu cap es mou amb ella. Em vaig desgastant. Sento que no estic d’humor per imposar-me la recerca de les dades exactes, de les paraules exactes. El màxim que puc fer és escriure les coses tal com em vénen al cap i esperar el millor. I es una llàstima perquè des que em dedico a aquesta tasca m’ha mogut la intenció d’oferir una descripció precisa de la nostra vida, veient-hi i sentint-hi amb les paraules, ja que no amb res més.

(Pàg. 195)
(...) en Langley i jo no érem els excèntrics reclosos d’una família que via sigut benestant, tal com ens descrivia la premsa, sinó que ens havíem metamorfosejat i ara érem els fantasmes que habitàvem la casa on havíem viscut antigament.

(Pàg. 197)
 El meu germà i jo ens estàvem enfonsant i ell, amb els pulmons atrofiats i mig tocat del bolet, ho sabia més be que jo. Cada acció de resistència i d’afirmació de la nostra autosuficiència, cada exemple de la nostra creativitat i cada expressió decidida dels nostres principis estava al servei de la nostra ruïna. I ell, a més a més de tot això, tenia la  càrrega d’haver-se d’ocupar d’un germà que cada dia era més discapacitat.

(Pàg. 200)
(...) Qui érem? El món era ceguesa i sordesa, no hi havia res fora nostre. No recordo el sexe. Sento com li batega el cor. Recordo les seves llàgrimes sota els petons. Recordo tenir-la entre els braços i absoldre Déu de manca de sentit.

(Pàg. 204)
Els records se’m van descolorint de tant tornar sobre ells un cop i un altre. Es van tornant cada vegada més fantasmagòrics. No hi ha res que em faci tant por com perdre’ls totos i quedar-me només amb la ment en blanc per viure-hi.

::: Altres n'han dit...
Tres cagallons baix d'un piano, Lectures de l'EspolsadaStrange Library1001 lectoresUn capítulo más y a dormir, La Tormenta en un Vaso, Cocino y leoEl blog de Juan Carlos, Huracanes en papelUn libro al día, Ojos de papel, We can read it for yo wholesale, La viduité, Blog senza qualità, Geocrusoe, Pep Grill.

::: Enllaços:
E.L. Doctorowl'autor parla de la seva novel·la, i aquí en dona més claus interpretativesNovel·la històrica o ficció?, La realitat, el toc Doctorow, Ojut! podria ser una novel·la d'horror?, si més no, impactant.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

La veïna - Isabel-Clara Simó

El baró rampant - Italo Calvino

El poema de la rosa als llavis - Joan Salvat-Papasseit

El feliz fracaso y otros relatos - Herman Melville