La monja - Denis Diderot




"(...) em queda l’eternitat! Una eternitat de foc!...”





Diderot, Denis. La monja.
Barcelona: Adesiara Editorial, 2009

La Religieuse. Traducció d’Elisenda Galobardes
Col·lecció D’ací i d’allà, 8


::: Què en diu la contraportada...
Suzanne Simonin, tercera filla d'un matrimoni benestant, és obligada pels seus pares a prendre els hàbits en plena adolescència. El seu bon cor, la seva bellesa i la manca absoluta de vocació que demostra topen de manera indefectible amb la infausta realitat dels convents: la maldat, l'enveja, la rancúnia i les passions reprimides de les «germanes» li fan la mort desitjable i palesen massa bé la mesquinesa dels éssers humans. En aquesta novel·la, molt controvertida en el moment de la seva publicació, Diderot s'esplaia amb les aberracions de l'estat religiós i alhora entona un cant resolut a la llibertat i a la vida.

::: Com comença...
La resposta del senyor marquès de Croismare, si és que me’n dóna alguna, em procurarà les primeres línies d’aquest relat. Abans d’escriure-li, el vaig voler conèixer. És un home de món, que es destacà a l’exèrcit, d’edat avançada, vidu i amb una filla i dos fills, a qui estima i pels quals és correspost.

::: Moments...
(Pàg. 14) 
(...) podeu estar segur, senyor, que, de cada cent monges que moren abans dels cinquanta anys, n’hi ha ben bé cent de condemnades, sense comptar les que durant aquest temps es tornen boges, estúpides o furioses.

(Pàg. 19)
Em sembla força curiós que la mateixa cosa pogués venir de Déu o del diable, segons el que els convingués, però, certament, això no és un fet aïllat en matèria de religió. De les persones que m’han consolat, sovint unes han comentat que els meus pensaments eren instigacions de Satanàs, mentre que les altres han afirmat que eren inspiracions celestials. El mateix mal prové de Déu, que ens posa a prova, o del diable, que ens tempta.

(Pàg. 30) 
- (...) us ho confesso, vós em recordeu una traïció, una ingratitud tan espantosa per part d’un altre home que no puc ni suportar pensar-hi. Aquesta persona s’interposa constantment entre vós i jo, em repugna, i l’odi que li dec cau sobre vostre.
- Com! –li vaig dir jo-. ¿No puc ni esperar, doncs, que vós i el senyor Simonin em tracteu com una forastera, com una desconeguda que haguéssiu recollir per caritat?
- No, cap de nosaltres dos no ho pot fer. Filla meva, no m’amargueu més la vida (...)

(Pàg. 39)
- (...) No sé què em passa –em digué-. Quan veniu, em sembla que Déu es retira i que el seu esperit calla. És en va que m’enardeixo, que busco idees, que vull exaltar la meva ànima. Em sento una dona mediocre i limitada. No goso parlar.
- Ah, mare estimada –li vaig dir jo-, quin pressentiment! Si fos Déu qui us deixés muda!...

(Pàg. 53)
Realment jo només vivia perquè elles desitjaven la mort. L’ànsia per turmentar i provocar la perdició es decandeix en el segle, però no s’afebleix pas en els claustres.

(Pàg. 73) 
- (...) Cadascú té el seu caràcter, i jo tinc el meu: a vós us agrada la vida monàstica, i jo l’odio; Déu us ha concedit les gràcies del vostre estat, i a mi em manquen totes; vós us hauríeu perdut al món, i aquí us assegureu la vostra salvació; jo em perdia aquí, i espero salvar-me al món. Sóc i seré una mala monja.

(Pàg. 103) 
(...) em sembla que, en un estat ben governat, això hauria d’anar al revés: hauria de ser difícil entrar en religió i fàcil sortir-ne. “¿I per què no podem comptar aquest cas entre molts d’altres on el més petit defecte de forma anul·la un procediment per més que la causa sigui justa? ¿Els convents són tan essencials per a la constitució d’un estat? ¿Jesucrist va instituir monjos i monges? ¿L’Església no pot passar sense?¿Quina necessitat té l’espòs de tantes verges forassenyades, i l’espècie humana, de tantes víctimes? ¿No ens sentirem mai impel·lits a estrènyer la boca d’aquests avencs, on es perdran les generacions futures? ¿Totes les pregàries rutinàries que allà es fan valen l’òbol que la commiseració dóna al pobre? Déu, que ha creat un home social, ¿aprova que es tanqui? Déu, que l’ha creat tan voluble, tan fràgil, ¿pot autoritzar la temeritat dels seus vots? ¿Pot haver-hi algú que els observi degudament, aquests vots, que van en contra de la inclinació general de la natura, llevat d’unes quantes criatures mal constituïdes, en les qual s’han marcit els germens de les passions i que hom classificaria amb bon criteri entre els monstres si la nostra intel·ligència ens permetés de conèixer amb la mateixa facilitat i amb la mateixa precisió l’estructura interna de l’home que la seva forma externa?(...)

(Pàg. 105)
“(...) Fer vot de pobresa és comprometre’s per jurament a ser gandul i lladre. Fer vot de castedat és prometre a Déu la infracció constant de la més sàvia i la més important de les seves lleis. Fer vot d’obediència és renunciar a la prerrogativa inalienable de l’home: la llibertat. Si hom observa aquests vots, és un criminal, Si no, és un perjur. La vida claustral és per a fanàtics o hipòcrites.”

(Pàg. 145) 
Heus ací l’efecte del retir. L’home ha nascut per a viure en societat. Aparteu-l’en, isoleu-lo, i els seus pensaments es desconjuntaran, se li torçarà el caràcter, el seu cor covarà mil afeccions ridícules, i en el seu enteniment germinaran idees extravagants com les bardisses en una terra salvatge. Deixeu un home al bosc, i es tornarà ferotge; deixeu-lo en un claustre, on la idea de necessitat s’uneix a la de servitud, i encara serà pitjor. Del bosc, se’n pot sortir; del claustre, no se’n surt mai més. Al bosc, hom és lliure; al claustre, serf. Cal potser encara més força d’esperit per a resistir la solitud que la misèria. La misèria envileix, el retir deprava. ¿Val més viure ne l’abjecció que en la follia? No gosaria pronunciar-me, però cal evitar tant l’una com l’altra.

(Pàg. 192)
(...) Enmig de les penitències, nosaltres ens condemnem gairebé amb tanta certesa com la gent del segle enmig dels plaers. Nosaltres ens privem, ells gaudeixen, i, després d’aquesta vida, ens esperem els mateixos suplicis. Que penosa que és la condició del monjo i de la monja sense vocació!

(Pàg. 196)
- (...) ¿És boja?
- Sí, ho és, i encara s’hi tornarà més.
- ¿I vós creieu que aquest és el destí que els espera, als que es troben compromisos amb un estat per al quan no tenen vocació?
- No, no pas tots. N’hi ha que es moren abans; n’hi ha que, gràcies al seu caràcter flexible, a la llarga s’adapten; i n’hi ha que, amb esperances vagues, aguanten un quant temps.
- ¿I quines esperances pot tenir una monja?
- ¿Que quines? Primer de tot, la de fer revocar els seus vots.
- ¿I quan aquesta esperança ja s’ha esvaït?
- La de pensar que un dia trobarà les portes obertes; que els homes abandonaran l’extravagància de sepultar de viu en viu joves criatures, i que s’aboliran els convents; que es calarà foc a l’edifici; que els murs de la clausura cauran, i que algú vindrà en el seu socor.

(Pàg. 204) 
“(...) Si tant sols aquest turment fos el darrer, però em queda l’eternitat! Una eternitat de foc!...”

::: Altres n'han dit...
Libros y más, La audacia de Aquiles, Lectora por el mundo, Alejandra de Argos (Maira Herrero), Pep Grill.

::: Enllaços:
Denis DiderotMarguerite Delamarreintenció,  personatges i espais, apunts sobre Suzanne Simoninnunsplotation.

::: Llegeix-lo:
Francès (multiformat / facsímil 1925 - Editor A. Lemerre / facsímil 1798 - chez Deroy, libraire)



Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

El feliz fracaso y otros relatos - Herman Melville

La veïna - Isabel-Clara Simó

Ya no te necesito - Arthur Miller

El día antes de la revolución - Ursula K. Le Guin