La platja - Cesare Pavese




"Començava a comprendre que no hi ha res de més inhabitable que un lloc on s’hi està feliç."






Pavese, Cesare. La platja. 
Barcelona: Columna Edicions, 1990

La spiaggia. Traducció d’Antoni Vicens



::: Què en diu la contraportada...
El matrimoni format pels joves Doro i Clelia rep a la casa d’estiueig de la Riviera la visita d’un vell amic que, observador i incisiu, es demana si hi ha alguna esquerda en l’aparent felicitat de la parella. En un ambient dominat per la frivolitat estiuenca i la sensibilitat a flor de pell, el lúcid personatge serà testimoni d’un seguit de confessions, estats d’ànim i insinuacions a partir dels quals haurà de corroborar les seves sospites.
Amb aquest deliciós relat, el fins aleshores poeta Cesare Pavese va confirmar-se com a novel·lista el 1942. Alguns dels motius més singulars de la seva narrativa ja hi prenen vida, en una síntesi magistral del seu món interior i la societat piemontesa.

::: Com comença...
Ja feia molt de temps que havíem quedat d’acord amb el meu amic Doro que passaria uns dies a casa seva. L’estimava molt, Doro, i , quan en casar-se se n’anà a viure a Gènova, ho vam passar molt malament tots dos.

::: Moments...
(Pàg. 22)
Parlaven a raig; aquell dialecte gruixut bastava per donar a Doro el sabor autèntic de la seva vida, del vi, de la carn, de la jocunditat en la qual havia nascut.

(Pàg. 33)
- (...) I jo també en sóc de sincera –prosseguí Clelia somrient. Féu una veu opaca-: L’amic Guido diu fins i tot que el meu defecte és de ser sincera amb tothom, de no donar a ningú la il·lusió de tenir un secret per a ell sol. Que macos! Però estic feta així. I és per això que em va agradar Doro...

(Pàg. 39)
Quasi preferia més les nits que agafàvem el cotxe  i corríem per la costa en cerca de frescor. De vegades, en algun mirador, mentre tothom ballava, jo podia xerra un moment amb Doro o amb Clelia, o dir ximpleries convingudes a alguna senyora. Només em calia un got i la brisa del mar per tornar-me a posar en situació.
De dia, a la platja, era una altra cosa. Hom parla amb una estranya precaució quan és mig nu: les paraules no sonen pas de la mateix amanera, de vegades hom calla i sembla que el silenci faci néixer paraules ambigües.

(Pàg. 41)
Guido observà, amb el seu to sorneguer, que ningú no hauria dit mai que sota l’escorça dura i dinàmica de l’home de món que era Doro, hi dormisquegés una ànima d’artista.

(Pàg. 43)
- (...) Treu-ho –li vaig dir-. Què has descobert?
- No he descobert res. ¿Però et recordes quantes paraules gastàvem de menuts? Es parlava per parlar. Sabíem molt bé que només eren paraules; així i tot, el gust, l’hem perdut. (...)

(Pàg. 44)
Em vaig aixecar amb la primera llum del sol i vaig arribar, pels carrers frescos i deserts, a la platja encara humida. Valia la pena d’aturar-me a espiar de quina manera l’or dels sol incendiava i retallava els arbres del cim de la muntanya (...)

(Pàg. 53) 
- (...) Per suportar els records d’infància d’un altre cal estar-ne enamorat.

(Pàg. 56) 
(...) era a la vora del mar, on els dies no compten.

(Pàg. 56)
(...) una platja està feta de dones, i a tot estirar de nens petits. Si falta un home, ningú se n’adona; si manca una Mara qualsevol, tot un cercle es descompon.
- Mira –deia Doro-, aquestes ombrel·les són com cases: hi fan mitja, mengen, es canvien de roba, van de visita. Els pocs marits que hi ha, s’estan allí on la dona els ha deixat. És una república de dones.

(Pàg. 67) 
A la nit, quan tornava a casa, em posava a la finestra a fumar. Hom s’enganya afavorint d’aquesta manera la meditació, i la veritat és que fumant es dispersen els pensaments com la boira, de la manera més fantasiosa, la qual cosa és ben diferent de pensar.

(Pàg. 81)
- Hi ha dies que el món, la vida, em sembla un gran prostíbul.

(Pàg. 94)
(...) explicava que també a ell li agradava la companyia de Clelia, però que el fum no és el rostit.
- I que seria el rostit?
Guido es posà a riure.
- Hi ha dones de carn –digué-, i dones d’aire. Una bocada després de dinar dóna bo. Però primer cal haver menjat.

(Pàg 99)
Començava a comprendre que no hi ha res de més inhabitable que un lloc on s’hi està feliç.

::: Altres n'han dit...
Los libreros recomiendan, Devoradora de libros, Generación Reader, Gaula, Miguel de LoyolaIl piacere di leggere, Il collezionista di letture, Pep Grill.

::: Enllaços:
Cesare Pavese, claus interpretatives de la novel·la, temes i context, autor misogin?.



Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli