L'esdeveniment - Annie Ernaux

"(...) que el meu cos, les meves sensacions i els meus pensaments esdevinguin escriptura."

Ernaux, Annie. L’esdeveniment.
Barcelona: 2022, Angle Editorial

L’évènement. Traducció de Valèria Gaillard.
Col·lecció Narratives, 147.




::: Què en diu la contraportada…
Quan Annie Ernaux va quedar-se embarassada als 23 anys va tenir clar que no era el que volia i que a França desfer-se’n era il·legal. En aquest relat, rememora una de les experiències més trasbalsadores i controvertides que pot viure una dona, un esdeveniment que transcendeix el seu cos: l’avortament en una societat que el castigava, ja que era alhora tabú, estigma i delicte.

Amb la seva prosa lúcida Ernaux explora els sentiments de soledat i por que van tenyir aquell episodi: com va haver d’ocultar el seu estat als pares, buscar sola les solucions davant la indolència dels seus companys, suposadament progressistes, i esquivar la hipocresia social i el dolor de sentir-se jutjada per tothom, incloent-hi els metges.

Un testimoni minuciós i estremidor narrat amb sinceritat, concisió i honestedat sobre com la societat pot negar la capacitat de decidir d’una dona i la violència física i emocional que això comporta.

::: Com comença...
Vaig baixar a Barbès. Com la darrera vegada, hi havia homes esperant, agrupats al peu del metro aeri. La gent avançava per la vorera amb les bosses roses de Tati. He agafat el bulevard de Magenta, i he recorregut la botiga Billy, amb anoracs penjats a l’exterior.

::: Moments...
(Pàg. 12)
La meva vida, doncs, se situa entre el mètode Ogino i el preservatiu a un franc als distribuïdors automàtics. És una bona manera de mesurar-la, més segura que les altres i tot.

(Pàg. 19)
Una nit vaig somniar que tenia entre les mans un llibre que havia escrit sobre el meu avortament, però no es podia trobar enlloc a les llibreries ni tampoc sortia mencionat en cap catàleg. A la part inferior de la coberta, en lletres grans, hi posava ESGOTAT. No sabia si el somni significava que havia d’escriure el llibre o si era inútil fer-ho.

(Pàg. 19)
Em vull tornar a submergir en aquest període de la meva vida, saber què hi vaig trobar. Aquesta exploració s’inscriurà en la trama d’un relat, l’únic capaç de dur un esdeveniment que només ha estat temps a l’interior i a l’exterior de mi mateixa.

(Pàg. 23)
Ja no estava al mateix món. HI havia les altres noies, amb els ventres buits, i jo.

(Pàg. 24) 
(...) ni el batxillerat ni la llicenciatura en Lletres havien aconseguit apartar la fatalitat de la transmissió d’una pobresa de la qual la filla embarassada n’era, al mateix nivell que l’alcohòlica, l’emblema. M’havien enganxat pel sexe i el que creixia dins meu era, en certa manera, el fracàs social.

(Pàg. 35)
(...) era impossible determinar si l’avortament estava prohibit perquè era dolent, o si era dolent perquè estava prohibit. Es jutjava en relació amb la llei, no es jutjava la llei.

(Pàg. 36)
(Noto que el relat m’arrossega i imposa, sense adonar-me’n, un sentit, el de la desgràcia que avança ineluctablement. M’obligo a resistir al desig de saltar-me els dies i les setmanes, intentant conservar per tots els mitjans –la recerca i l’anotació dels detalls, l’ús de l’imperfecte, l’anàlisi dels fets –la interminable lentitud d’un temps que s’espesseïa sense avançar, com el dels somnis.)

(Pàg. 37)
(A l’agenda: “Ja no escric, ja no treballo. Com sortir-me’n?”) Havia deixat de ser “intel·lectual”. No sé si aquest sentiment està estès. Causa un patiment terrible.

(Pàg. 43)
(Podia ser que un relat així provoqués malestar, o repulsió, que fos titllat de tenir mal gust. Haver viscut una cosa, sigui quina sigui, dona el dret imprescriptible d’escriure-la. No hi ha veritats inferiors. I, si no vaig fins al fons d’aquesta experiència, estic contribuint a enfosquir la realitat de les dones i em poso al costat de la dominació masculina del món.).

(Pàg. 52)
Records d’escenes seguides de baralles i llàgrimes, mai de paraules. No puc determinar què era P. Per a mi en aquells moments, què volia ell. Potser obligar-lo a reconèixer com un sacrifici, fins i tot una “prova d’amor”, aquell avortament que tanmateix jo havia decidit en funció del meu desig i els meus interessos.

(Pàg. 55)
((...) Encara no sé quines paraules em vindran al cap. No sé què farà aparèixer l’escriptura. M’agradaria retardar aquest moment, allargar l’espera. Por, potser, que l’escriptura dissolgui aquestes imatges, com les del desig sexual , que s’esborren instantàniament després de l’orgasme.)

(Pàg. 58)
Sense familiaritat –no em tutejava- i discreta –no feia preguntes-, anava al gra, data de la darrera regla, preu, tècnica utilitzada. Aquesta materialitat pura era estranya i alhora reconfortant. Ni sentiments ni ,oral. Per experiència, la senyora P.-R . sabia certament que un discurs limitat als detalls tàctics evitava les llàgrimes i les escenes que fan perdre temps o canviar d’opinió.

(Pàg. 59)
Dir que estava espantada m’alleujava: durant un segon, podia creure que en comptes d’una cuina i d’una vella cuidadora m’esperaven una sala d’operacions impecable i un cirurgià amb guants de cautxú.

(Pàg. 69)
(Escrivint, de vegades he de resistir el lirisme de la còlera o del dolor. No vull fer en aquest text el que no vaig fer en la vida en aquell moment, o tan poc, és a dir, cridar o plorar (...)).

(Pàg. 76)
(Sento que passarà el mateix quan aquest llibre s’acabi. La meva determinació, els meus esforços, tot aquest treball secret, clandestí fins i tot, en la mesura en què ningú s’imagina que estic escrivint sobre això, s’esvairan d’un sol cop. Ja no tindré més poder sobre el meu text, que serà exposat com el meu cos ho va estar a l’Hôtel-Dieu.)

(Pàg. 85)
Sentia orgull. Segurament el mateix que les navegants solitaris, els drogats i els lladres, el d’haver anat allà on els altres no es plantejarien mai d’anar. Sens dubte és alguna cosa relacionada amb aquest orgull el que em fa escriure aquest relat.

(Pàg. 89) 
He acabat posant en paraules el que em sembla una experiència humana total, de la vida i de la mort, del temps, de la moral i d’allò prohibit, de la llei, una experiència viscuda d’un extrem a l’altre a través del cos.
He esborrat, així, l’única culpabilitat que hagi pogut sentit a propòsit d’aquests esdeveniment que m’hagués passat i que no n’hagués fet res. Com un do rebut i malgastat (...) I l’autèntic objectiu de la meva vida tal vegada és aquest: que el meu cos, les meves sensacions i els meus pensaments esdevinguin escriptura, és a dir, una cosa intel·ligible i general, la meva existència completament dissolta en la ment i la vida dels altres.

::: Què en penso...
L'altra dia us parlava de l'Annie Ernaux tot comparant la seva literatura del jo amb la Delphine De Vigan. Us deia que l'Ernaux explora una opció molt diferent. La seva és més militant, més reivindicadora, més directe i radical. Ella en diu, més "transpersonal", al·ludint al sentiment solidari femení.

L’esdeveniment ens ho demostra. És una novel·la breu que no busca emocionar, sinó sacsejar. Ernaux escriu des de la veritat, des de la urgència, des de la consciència del límit. És una literatura que a partir del record, de les reflexions i de les descripcions incomoda, sacseja i exigeix un posicionament al lector. Què voleu més polític que això? 

Annie Ernaux (de)mostra al lector com a la França dels anys 60 del segle passat, el cos femení era regulat, silenciat, sotmès i castigat per una societat patriarcal. A partir d'aquí, l’avortament transcendeix el fet biogràfic per esdevenir una ferida social. Així, L'esdeveniment  es una eina per denunciar la hipocresia de la societat francesa de l’època, la violència institucional, la por, la solitud.

Però és que L'esdeveniment té un peu al passat i un altre al present. Ernaux, amb el seu fet d'escriure sobre l'avortament, amb la seva dissecció del dolor íntim, ens interroga a tots encara avui i confereix a la seva novel·la caràcter de resistència, de protesta, de reivindicació femenina i, sobretot, de transcendència del fet propi al sentiment comú.

Els paràgrafs curts, secs i tallants, caracteritzen la prosa de L'esdeveniment. Una semàntica despullada, sense ornament -més propera a l'eina que a l'art- transmet descripcions, situacions i diàlegs clínics, secs i breus, encara que carregats de significació (i dolor). És d'aquesta manera com l'Ernaux despersonalitza la seva experiència, el seu dolor (que no es dramatitza, s'exposa), per convertir-lo en denúncia pública, universal.

L'alternança de temps verbals estructura el ball de la narració entre present i passat, i confereix al relat una agilitat que, d'altra banda, també es recolza en determinants moments metanarratius que introdueixen un segon tema de fons (comú amb el que vàrem veure amb la De Vigan): el procés d'escriptura del record. 

En definitiva, L’esdeveniment és una obra breu però colpidora, escrita des de la necessitat de posar negre sobre blanc una experiència íntima i socialment silenciada: l’avortament. Des del primer paràgraf, l’Annie Ernaux és franca amb el lector i li explicita els motius que la porten a escriure: no busca commoure ni agradar, sinó relatar amb radicalitat allò que ha estat exclòs del discurs públic.

Una lectura, com la resta d'obra de l'autora, molt recomanable. 

::: Altres n'han dit...
Setembre (M. El Mouhadab), Ramiro.cat, L'escriba (A. Montoya), Llegir.cat (V. Bargiela), Núvol (C. Rubio), Llibres i amics, Crítica de libros (A. Rossell), The New Barcelona Post (B. Dedéu), Exulire, Notre jardin des livres, Tu vas t'abîmer les yeux, Complete Review, University of Exeter (H. Vassallo), This Reading Life, Smithereens, Exibart (L. Pacchiarini), La Balena Bianca (M.Rutilensi), Critica Letteraria (L. Bruno), Cultura al Femminile (S.Corti), Un libro al día (Santi), Sucede leyendo, Oriol Villar-Pool, Algunos libros buenos.

::: Enllaços:
Annie Ernaux, perfil, què en diu l'autora?, el fet transpersonal en la seva literatura, exercici de excavació, i per què cal llegir-lo, el paper del "jo històric".