Sense alè - Josefa Contijoch
"(...) Narro i, tot narrant, m’identifico, em construeixo."
Contijoch, Josefa. Sense alè.
Barcelona: Edicions de 1984, 2012
Col·lecció Mirmanda,96
::: Què en diu la contraportada...
De vegades un sotrac emocional pot enfonsar-te. Altres vegades pot generar l’energia necessària per fer balanç d’una vida. És el que li passa a l’autora amb el fet de la mort violenta de l’amiga. La commoció és tan forta que necessita buscar, indagar, restituir, fer justícia. Però no té cap instrument per fer-ho. Ella només sap escriure.
Sense alè constata que la imaginació és lliure i dubtós el funcionament de la memòria; no obstant això, la traïció, de ser-hi, és involuntària i, en qualsevol cas, projectiva. La traïció —o la contradicció— no és pas el contrari de l’amor: és el mateix amor.
Sense alè és un llibre fronterer, en el fons i en la forma. Es confonen els límits entre prosa i poesia, i no se li pot dir novel·la perquè la ficció desapareix per donar entrada a determinats records d’un temps i d’un país que ja sembla remot.
La independència de les dones té un preu massa alt. L’honestedat de pensament també. I una generació sencera pot quedar atrapada per la covardia dels que l’han precedit. L’autora aboca apassionadament sentiments, fets, història com un patac d’aigua. Efectivament, sense alè.
::: Com comença...
Els fets i les persones que senyoregen aquest text són certament reals. Però ja sabem que la realitat conté molta ficció, que la realitat no deixa de ser pura coincidència amb la ficció il·lusòria.
::: Moments...
(Pàg. 17)
De l’amor n’hauríem de parlar en passat, perquè sempre acaba en passat, encara que el seu record faci tremolar la terra que trepitgem avui.
(Pàg. 22)
És difícil identificar quan es desenvolupa, quan creix, quan s’imposa la noció de soledat, aquest estat que bascula entre la por i la mística.
(Pàg. 27)
¿Necessita ser narrada la realitat per esdevenir real? Confonem vida i somni, sí, sovint. Narro i, tot narrant, m’identifico, em construeixo.
(Pàg. 29)
Hi ha fotografies que, a part de la seva representació, et contenen. Contenen la teva emoció, no saps per què.
(Pàg. 35)
Escriure m’era fàcil. Devia ser la vomitada necessària després de tanta ingesta. Escrivim perquè llegim.
(Pàg. 38)
Recordar és l’única forma d’eternitat que conec.
(Pàg. 42)
El temps és essencial per a les nostres vides calmes, per a les nostres vides esperitades, perquè som fruita del temps. Hi ha temps d’estar amb i temps d’estar sense. Temps de riure i temps de plorar (…)
(Pàg. 47)
Mai no se m’havia acudit que amb poemes hagués de fer país, o poesia social, com un encàrrec, com un mandat. Jo escrivia des de dintre. El camí ocult de les ideologies, vaig decidir, devia passar per la militància i pel carnet. La llibertat deu resultat sospitosa. I això em va acabar de convertir en més escèptica i més refractària al poder.
(Pàg. 48)
En aquest món, mantenir-se independent és una victòria, encara que sigui una victòria pírrica. Ser independent significa no ser respectat i ser menystingut.
(Pàg. 79)
(…) ai las!, les persones no som un procés científic, sinó imprecises metàfores a vaivé dels sentiments.
(Pàg. 92)
Delirants i a raig fet, vivíem. La vida ens arrossegava mar enllà devers alguna riba, tal vegada, sí, la riba del cor. La resta no ens interessava.
(Pàg. 123)
Dependència és antònim d’independència. No hi ha cosa més drogodependent que la pulsió del desig. La pulsió, tant si la tens com si l’evites com si n’has desertat com si l’has perdut, és el gran vent i tu la pols arrossegada.
(Pàg. 127)
¿És decisiva la primera frase que ens diem amb una persona que acabem de conèixer? (Sembla un excés, dir “que acabem de conèixer”, o sigui que rectifico: que acabem de trobar, que ens és presentada, etc.) ¿Conté el germen de tot el que ens direm? També el poema comença, quasi sempre, amb una sola paraula que descabdella el poema, amb el ritme i el contingut quasi precís (…).
(Pàg. 131)
Quan es va morir en Franco, ens prometíem un espai incommensurable de llum. A poc a poc es van anar apagant les llànties i ara la fosca és fosca: Catalunya, el país, la llengua, conceptes traïts repetidament per uns i altres. Personatges alts regeixen, coordinen i organitzen, entre el menyspreu i la incompetència, tant la política pura i dura com la política cultural. Els vip van de vip i la resta va d’escrivent o de mer corrector d’estil. ¿On ha quedat aquell núvol d’exigència intel·lectual i moral? ¿Era una utopia? ¿Era un sender innecessari? Ara tenim un país ideològicament desarmat, políticament lliurat, captiu; intel·lectualment curt de gambals.
(Pàg. 140)
(…) tornàvem a plorar amb la mateixa intensitat. Això vol dir que el cinema, la lectura, l’obra d’art, actua sempre en present i no s’acumula com un déja-vu.
(Pàg. 146)
Qualsevol vida, doncs, una melodia encadenada, una música cardiorespiratòria, un continu d’interferències i d’exigències, un deure i un haver.
(Pàg. 155)
Temps verbal imperatiu: fabula’t, imagina’t, narra’t, fes ficció, explica somnis, dóna’t i crema’t i fon-te. Perquè l’escriptura (la creació) demana la vida. Sinó, no vol saber res de tu.
(Pàg. 160)
(…) de la vida, per molt que aprofundeixis, només en trauràs autobiografia, és a dir, la teva existència.
(Pàg. 172)
No parlem d’èxits de venda, ni d’academicismes repel·lents, ni de fullaraca espúria. Parlem d’obres que fereixen l’ànima, que fan plorar, que fan avançar el món, gràcies a les quals neixen flors de tota mena; fins i tot flors aberrants de plàstic per omplir festes literàries. Val la pena saber llegar per poder llegir-los (…).
(Pàg. 179)
I mentrestant, jo, ¿què puc fer amb les paraules? Canviar-les, treure’n la saó i la vida. Buscar en els llibres i en els diccionaris l’estol i la varietat que contenen. Posar-hi l’ànima i olorar el roserar. Les paraules ens permeten conèixer paisatges, persones, fets, circumstàncies, que mai no hem vist ni veurem.
::: Què en penso...
És Sense alè de Josefa Contijoch una novel·la? La pregunta no és retòrica, sinó essencial. La proposta de l'autora osonenca s’escapa de les convencions del gènere: no hi ha trama lineal, ni personatges construïts segons la ficció clàssica, ni una arquitectura narrativa que busqui la versemblança. El que hi trobem és una veu que pensa, recorda, escriu i es posiciona. Des d’aquest punt de vista, potser caldria titllar Sense alè de relat memorialístic, diari fragmentari, escriptura del jo, o fins i tot autoficció crítica.
La Contijoch recolza la seva proposta en un ús de la primera persona més proper a la reivindicació que no pas a la confessió. Escriu com qui respira a batzegades: de forma intensa, canviant, a vegades críptica, a vegades poètica. De fet, la fragmentació del discurs és el reflex de la discontinuïtat de la memòria, i d’aquesta manera el text es construeix com un mosaic de reflexions, cites, evocacions i posicionaments.
Sense alè és una lectura exigent. Cal capbussar-s’hi per trobar la riquesa emocional i intel·lectual que proposa. No busca agradar - tot i que no ho aconsegueix-, només busca dir, deixar constància, recordar i reivindicar.
Sense alè és això: una immersió radical en la memòria, en l’amor, en les absències, en el jo que s’escriu per existir. Josefa Contijoch no fa literatura de saló. Fa literatura de vida. Cada pàgina és un acte de resistència, una reivindicació íntima i col·lectiva. Escriure, per ella, no és només terapèutic: és vital. És posicionar-se. És no callar.
Estem davant una proposta valenta també a nivell temàtic. Josefa Contijoch denuncia el silenci, la repressió i la por de la dictadura espanyola. Ho fa entrellaçant memòria personal amb memòria històrica, sense pamflets ni estirabots. Amb elegància i amb el testimoni de les seves vivències.
A més de la queixa política, també hi ha queixa cultural doncs presenta els seus retrets contra la literatura espanyola oficialista: contra els cànons imposats, contra els autors intocables. Contijoch en reivindica una lectura crítica des de la perifèria cultural.
I aquest és un punt important. Contijoch no només escriu en català: escriu des del català. La llengua no és un vehicle, sinó una postura. La novel·la és plena de referències a la poesia catalana, als autors silenciats, a la necessitat de preservar una cultura que ha estat sistemàticament marginada. Aquesta reivindicació no és folklòrica ni frívola, sinó del tot militant.
Sense alè és una obra que incomoda, que exigeix, que no s’acomoda a cap etiqueta. És una lectura que demana complicitat, però també posicionament. Contijoch no escriu per entretenir: escriu per resistir, per recordar, per pensar. Una autora que no s’amaga: pensa, dubta, s’exposa.
::: Altres n'han dit...
Temps de metàfores, Josep Maria Quintana, Núvol (R. Miravet), El Punt Avui, citat a Núvol (A. Susanna),
::: Enllaços:
Josefa Contijoch, l'autora ens parla de la seva literatura, l'itinerari de Sense Alè, la importància de la ètica,
Col·lecció Mirmanda,96
::: Què en diu la contraportada...
De vegades un sotrac emocional pot enfonsar-te. Altres vegades pot generar l’energia necessària per fer balanç d’una vida. És el que li passa a l’autora amb el fet de la mort violenta de l’amiga. La commoció és tan forta que necessita buscar, indagar, restituir, fer justícia. Però no té cap instrument per fer-ho. Ella només sap escriure.
Sense alè constata que la imaginació és lliure i dubtós el funcionament de la memòria; no obstant això, la traïció, de ser-hi, és involuntària i, en qualsevol cas, projectiva. La traïció —o la contradicció— no és pas el contrari de l’amor: és el mateix amor.
Sense alè és un llibre fronterer, en el fons i en la forma. Es confonen els límits entre prosa i poesia, i no se li pot dir novel·la perquè la ficció desapareix per donar entrada a determinats records d’un temps i d’un país que ja sembla remot.
La independència de les dones té un preu massa alt. L’honestedat de pensament també. I una generació sencera pot quedar atrapada per la covardia dels que l’han precedit. L’autora aboca apassionadament sentiments, fets, història com un patac d’aigua. Efectivament, sense alè.
::: Com comença...
Els fets i les persones que senyoregen aquest text són certament reals. Però ja sabem que la realitat conté molta ficció, que la realitat no deixa de ser pura coincidència amb la ficció il·lusòria.
::: Moments...
(Pàg. 17)
De l’amor n’hauríem de parlar en passat, perquè sempre acaba en passat, encara que el seu record faci tremolar la terra que trepitgem avui.
(Pàg. 22)
És difícil identificar quan es desenvolupa, quan creix, quan s’imposa la noció de soledat, aquest estat que bascula entre la por i la mística.
(Pàg. 27)
¿Necessita ser narrada la realitat per esdevenir real? Confonem vida i somni, sí, sovint. Narro i, tot narrant, m’identifico, em construeixo.
(Pàg. 29)
Hi ha fotografies que, a part de la seva representació, et contenen. Contenen la teva emoció, no saps per què.
(Pàg. 35)
Escriure m’era fàcil. Devia ser la vomitada necessària després de tanta ingesta. Escrivim perquè llegim.
(Pàg. 38)
Recordar és l’única forma d’eternitat que conec.
(Pàg. 42)
El temps és essencial per a les nostres vides calmes, per a les nostres vides esperitades, perquè som fruita del temps. Hi ha temps d’estar amb i temps d’estar sense. Temps de riure i temps de plorar (…)
(Pàg. 47)
Mai no se m’havia acudit que amb poemes hagués de fer país, o poesia social, com un encàrrec, com un mandat. Jo escrivia des de dintre. El camí ocult de les ideologies, vaig decidir, devia passar per la militància i pel carnet. La llibertat deu resultat sospitosa. I això em va acabar de convertir en més escèptica i més refractària al poder.
(Pàg. 48)
En aquest món, mantenir-se independent és una victòria, encara que sigui una victòria pírrica. Ser independent significa no ser respectat i ser menystingut.
(Pàg. 79)
(…) ai las!, les persones no som un procés científic, sinó imprecises metàfores a vaivé dels sentiments.
(Pàg. 92)
Delirants i a raig fet, vivíem. La vida ens arrossegava mar enllà devers alguna riba, tal vegada, sí, la riba del cor. La resta no ens interessava.
(Pàg. 123)
Dependència és antònim d’independència. No hi ha cosa més drogodependent que la pulsió del desig. La pulsió, tant si la tens com si l’evites com si n’has desertat com si l’has perdut, és el gran vent i tu la pols arrossegada.
(Pàg. 127)
¿És decisiva la primera frase que ens diem amb una persona que acabem de conèixer? (Sembla un excés, dir “que acabem de conèixer”, o sigui que rectifico: que acabem de trobar, que ens és presentada, etc.) ¿Conté el germen de tot el que ens direm? També el poema comença, quasi sempre, amb una sola paraula que descabdella el poema, amb el ritme i el contingut quasi precís (…).
(Pàg. 131)
Quan es va morir en Franco, ens prometíem un espai incommensurable de llum. A poc a poc es van anar apagant les llànties i ara la fosca és fosca: Catalunya, el país, la llengua, conceptes traïts repetidament per uns i altres. Personatges alts regeixen, coordinen i organitzen, entre el menyspreu i la incompetència, tant la política pura i dura com la política cultural. Els vip van de vip i la resta va d’escrivent o de mer corrector d’estil. ¿On ha quedat aquell núvol d’exigència intel·lectual i moral? ¿Era una utopia? ¿Era un sender innecessari? Ara tenim un país ideològicament desarmat, políticament lliurat, captiu; intel·lectualment curt de gambals.
(Pàg. 140)
(…) tornàvem a plorar amb la mateixa intensitat. Això vol dir que el cinema, la lectura, l’obra d’art, actua sempre en present i no s’acumula com un déja-vu.
(Pàg. 146)
Qualsevol vida, doncs, una melodia encadenada, una música cardiorespiratòria, un continu d’interferències i d’exigències, un deure i un haver.
(Pàg. 155)
Temps verbal imperatiu: fabula’t, imagina’t, narra’t, fes ficció, explica somnis, dóna’t i crema’t i fon-te. Perquè l’escriptura (la creació) demana la vida. Sinó, no vol saber res de tu.
(Pàg. 160)
(…) de la vida, per molt que aprofundeixis, només en trauràs autobiografia, és a dir, la teva existència.
(Pàg. 172)
No parlem d’èxits de venda, ni d’academicismes repel·lents, ni de fullaraca espúria. Parlem d’obres que fereixen l’ànima, que fan plorar, que fan avançar el món, gràcies a les quals neixen flors de tota mena; fins i tot flors aberrants de plàstic per omplir festes literàries. Val la pena saber llegar per poder llegir-los (…).
(Pàg. 179)
I mentrestant, jo, ¿què puc fer amb les paraules? Canviar-les, treure’n la saó i la vida. Buscar en els llibres i en els diccionaris l’estol i la varietat que contenen. Posar-hi l’ànima i olorar el roserar. Les paraules ens permeten conèixer paisatges, persones, fets, circumstàncies, que mai no hem vist ni veurem.
::: Què en penso...
És Sense alè de Josefa Contijoch una novel·la? La pregunta no és retòrica, sinó essencial. La proposta de l'autora osonenca s’escapa de les convencions del gènere: no hi ha trama lineal, ni personatges construïts segons la ficció clàssica, ni una arquitectura narrativa que busqui la versemblança. El que hi trobem és una veu que pensa, recorda, escriu i es posiciona. Des d’aquest punt de vista, potser caldria titllar Sense alè de relat memorialístic, diari fragmentari, escriptura del jo, o fins i tot autoficció crítica.
La Contijoch recolza la seva proposta en un ús de la primera persona més proper a la reivindicació que no pas a la confessió. Escriu com qui respira a batzegades: de forma intensa, canviant, a vegades críptica, a vegades poètica. De fet, la fragmentació del discurs és el reflex de la discontinuïtat de la memòria, i d’aquesta manera el text es construeix com un mosaic de reflexions, cites, evocacions i posicionaments.
Sense alè és una lectura exigent. Cal capbussar-s’hi per trobar la riquesa emocional i intel·lectual que proposa. No busca agradar - tot i que no ho aconsegueix-, només busca dir, deixar constància, recordar i reivindicar.
Sense alè és això: una immersió radical en la memòria, en l’amor, en les absències, en el jo que s’escriu per existir. Josefa Contijoch no fa literatura de saló. Fa literatura de vida. Cada pàgina és un acte de resistència, una reivindicació íntima i col·lectiva. Escriure, per ella, no és només terapèutic: és vital. És posicionar-se. És no callar.
Estem davant una proposta valenta també a nivell temàtic. Josefa Contijoch denuncia el silenci, la repressió i la por de la dictadura espanyola. Ho fa entrellaçant memòria personal amb memòria històrica, sense pamflets ni estirabots. Amb elegància i amb el testimoni de les seves vivències.
A més de la queixa política, també hi ha queixa cultural doncs presenta els seus retrets contra la literatura espanyola oficialista: contra els cànons imposats, contra els autors intocables. Contijoch en reivindica una lectura crítica des de la perifèria cultural.
I aquest és un punt important. Contijoch no només escriu en català: escriu des del català. La llengua no és un vehicle, sinó una postura. La novel·la és plena de referències a la poesia catalana, als autors silenciats, a la necessitat de preservar una cultura que ha estat sistemàticament marginada. Aquesta reivindicació no és folklòrica ni frívola, sinó del tot militant.
Sense alè és una obra que incomoda, que exigeix, que no s’acomoda a cap etiqueta. És una lectura que demana complicitat, però també posicionament. Contijoch no escriu per entretenir: escriu per resistir, per recordar, per pensar. Una autora que no s’amaga: pensa, dubta, s’exposa.
::: Altres n'han dit...
Temps de metàfores, Josep Maria Quintana, Núvol (R. Miravet), El Punt Avui, citat a Núvol (A. Susanna),
::: Enllaços:
Josefa Contijoch, l'autora ens parla de la seva literatura, l'itinerari de Sense Alè, la importància de la ètica,
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada