Res no s'oposa a la nit - Delphine de Vigan

"(...) ara sé que fràgil que és tot plegat i que és en aquest moment, amb aquesta força retrobada, que haig d’escriure i anar fins al final. Sempre serem a temps de plorar."

De Vigan, Delphine. Res no s’oposa a la nit.
Barcelona: Edicions 62, 2012

Rien ne s’oppose à la nuit. Traducció d’Oriol Sánchez.
Col.lecció El balancí, 680.



::: Què en diu la contraportada...
Un matí d'hivern, Delphine de Vigan va entrar a l'apartament de la seva mare, Lucile, i se la va trobar morta estirada al llit. Arran d'aquesta mort sobtada en circumstàncies poc clares, l'escriptora va decidir emprendre una recerca detectivesca per mirar de reconstruir el trencaclosques que havia estat la vida de Lucile Poirier. Una dona fascinant, d'una bellesa terriblement dolça i salvatge, seductora i bohèmia, però amb l'ànima marcada per un dolor profund i misteriós.

Els centenars de fotografies preses durant anys, la crònica del seu avi, enregistrada en diverses cassets, les vacances familiars filmades en super-8, les converses amb els seus oncles i germans, i la seva pròpia experiència com a filla d'una mare gens exemplar són els materials dels quals es nodreix la memòria dels Poirier. La memòria, i la crònica, sense embuts ni floritures, d'una família al París dels anys cinquanta, seixanta i setanta. Però també una lúcida reflexió sobre qui som, què transmetem i sobre la "veritat" de l'escriptura.

En el transcurs d'aquesta recerca, Delphine de Vigan descobrirà els secrets més foscos, tancarà algunes ferides antigues, però n'obrirà de noves en el seu entorn. El resultat: un magnífic relat, ambiciós, sensible, i colpidor, que ha merescut l'elogi unànime de la crítica i dels lectors francesos.

::: Com comença...
La meva mare estava blava, d’un blau pàl·lid barrejat de cendres, amb les mans estranyament més fosques que el rostre, quan la vaig trobar a casa seva, aquell matí de gener. Les mans semblaven tacades de tinta en el plec de les falanges.
La meva mare era morta des de feia dies.

::: Moments...
(Pàg. 27)
(...) la Lucile l’intrigava. Aquella manera que tenia d’aïllar-se, d’abstreure’s, de seure en una banda d ela cadira, com si esperés algú, d’utilitzar el llenguatge amb parsimònia, aquella manera, havia pensat ell de vegades, de no comprometre’s. Però la Lucile, ell ho sabia, no es perdia res, ni un so, ni una imatge. Ho captava tot. Ho absorbia tot.

(Pàg. 29)
La possibilitat de la mort (o més aviat la consciència que la mort podia sorgir en qualsevol moment) va entrar en la vida de la Lucile en el decurs de l’estiu del 1954, quan estava a punt de fer vuit anys. A partir d’aleshores, la idea de la mort va formar part de la Lucile, li va deixar una fissura, o més aviat una empremta, inesborrable (...).

(Pàg.39)
(...) M’havien ofert els seus records, el seu relat, la idea que es fan avui dia de la seva història, havien anat tan lluny com havien pogut, als límits del que els era suportable. Ara esperaven, segurament es preguntaven què en faria, de tot això, quina forma prendria, quina repercussió tindria.

(Pàg. 41)
Segurament havia esperat que, d’aquella estranya matèria, se’n desprendria una veritat. Però la veritat no existeix. Només tenia fragments dispersos i el fet mateix d’ordenar-los constituïa per si sol una ficció. Fos el que fos el que escrigués, em mouria en la faula. Com havia pogut imaginar, per un moment, que podia retre compte de la vida de la Lucile? Què cercava, en el fons, sinó atansar-me al dolor de la meva mare, explorar-ne els contorns, els racons secrets, l’ombra projectada?

(Pàg. 42)
Un matí em vaig llevar i vaig pensar que havia d’escriure, mal que fos lligada a la cadira, i havia de continuar cercant, fins i tot amb la certesa de no trobar mai cap resposta. El llibre, potser, no seria res més que això, el relat d’aquesta cerca, contindria en si mateix la seva pròpia gènesi, el vagareig erràtic de la seva narració, les seves temptatives inacabades. Però seria aquest impuls, de mi cap a ella, vacil·lant i sense fi.

(Pàg. 72)
(...) tenia necessitat d’escriure això? Sense cap vacil·lació, vaig respondre que no. Necessitava escriure i no podia escriure res més, res més que això. El matís era important!

(Pàg. 72)
Ara sé l’estat de tensió particular en què em submergeix aquesta escriptura, en quina mesura em qüestiona, em pertorba, m’esgota, en una paraula, em costa, en el sentit físic del terme. Segurament tenia ganes de retre homenatge a la Lucile, d’oferir-li un taüt de paper –que són els que considero més bonics de tots- i un destí de personatge. Però també sé que, a través de l’escriptura, cerco l’origen del seu patiment, com si hi hagués un moment precís en què el nucli de la seva persona hagués estat malmès d’una manera definitiva i irreparable, i no puc ignorar fins a quin punt aquesta cerca, a part de ser tant difícil, també és inútil (...).

(Pàg. 81)
(...) no tenia res a veure amb aquell simulacre de tendresa que volien que interpretés. Ja no podia més. A partir d’ara, deixava enrere alguna cosa que ja s’allunyava, que de mica en mica en mica oblidaria o només en conservaria uns fragments, alguna cosa que un dia segurament enyoraria, que pertanyia a la infantesa i que, amb aquesta, s’apagava.

(Pàg. 104)
La Lucille es passava hores somiejant, estirada al llit, inventant-se el futur, un futur que s’imaginava abans que res sense limitacions, sense res que pogués frenar-la o retenir-la. Quan pensava en les hores futures, la Lucile no anhelava un home ni un ofici. Cap príncep blau, cap èxit no omplia el seu somni, simplement el temps obert davant seu, del qual podia disposar al seu aire, un temps contemplatiu, del qual podia disposar al seu aire, un temps contemplatiu que la tindria a recer.

(Pàg. 131)
Noto cada dia que passa com m’és de difícil escriure la meva mare, resseguir-ne el contorn amb les paraules, fins a quin punt trobo a faltar la seva veu. La Lucile ens va parlar molt poc de la seva infantesa. No n’explicava res. Avui em dic que era la seva manera de defugir la mitologia, de refusar la part de fabulació i de reconstrucció narrativa que totes les famílies tenen.

(Pàg. 145)
(...) Fins aquell vespre, mai no havia sabut imaginar-se el seu futur, atribuir-li una forma, un color. No havia sabut mai projectar-se en una altra vida, inventar nous paisatges. De vegades havia arribat a la conclusió que els seus somnis eren tan grans, tan desmesurats, que ni li cabien al cap.

(Pàg. 148) 
La Lucile es va convertir en aquella dona fràgil, de bellesa singular, estranya, silenciosa, sovint subversiva, que durant molt de temps va romandre al caire de l’abisme, sense aixecar-ne mai la mirada, aquella dona admirada, desitjada, que va suscitar passions, aquella dona ferida, masegada, humiliada, que ho va perdre tot en un dia i que va fer diverses estades en un hospital psiquiàtric, aquella dona inconsolable, culpable a perpetuïtat, reclosa en la seva solitud.

(Pàg. 176)
(...) continuo desplegant la història de la meva mare, barrejo la mirada de la nena amb la de l’adulta que soc, m’aferro a aquest projecte o bé aquest s’aferra a mi, no sé quin els dos és més feixuc. M’agradaria poder narrar la Manon, incloure-la més en el meu relat, però em sembla que és impossible sense arriscar-me a trair-la. L’escriptura no dona accés a res.

(Pàg. 197)
(...) Vull saber-ho. Soc una sàdica, vet aquí, una vampiressa àvida de detalls, burxo en la ferida i em sadollo amb el soroll humit de les entranyes, em delecto grapejant, “flaix, flaix”, furgo ben endins (...).

(Pàg. 217)
I si, en el decurs d’aquella nit, no hagués passat res? I només hagués existit la por, aquella por immensa, i la inconsciència posterior?

(Pàg. 236)
(...) Soc una dona guapa, però tinc les dents fetes malbé, cosa que en certa manera m’agrada i de vegades em fa riure i tot. He volgut que la mort latent se sàpida.

(Pàg. 243)
Mai no m’han interessat prou la psico-genealogia ni els fenòmens de repetició transmesos d’una generació a una altra que apassionen molts del meus amics. Ignoro com aquestes coses (l’incest, els fills morts, el suïcidi, la follia) es transmeten.

(Pàg. 247)
Al cap d’unes quantes setmanes el deliri va acabar per remetre. El va seguir la vergonya, una vergonya enganxosa i culpable que no l’abandonaria mai.
La Lucile obria els ulls davant de la seva vida devastada.

(Pàg. 250)
Tenia la mirada fixa, entelada, semblava que s’hi hagués enganxat una pel·lícula fangosa. Rere els ulls, es podien entreveure les comprimits presos a unes hores determinades, les gotes dissoltes en gots d’aigua, el temps immòbil i sense relleu. Era una mirada que no es deixava captar, que es fixava a terra o una mica més amunt, just per sota de la línia de l’horitzó.

(Pàg. 255)
Desconec en el fons quin és el sentit d’aquesta recerca, què quedarà d’aquestes hores passades regirant les caixes, escoltant cassets alentides pel temps, rellegint cartes administratives informes policials o medico-psicològics, textos saturats de dolor, contrastant les fonts, els discursos, les fotografies.
Desconec “a què es deu”.
Però, com més avanço, més tinc l’íntima convicció que ho havia de fer, no pas per rehabilitar, honrar, provar, restablir, revelar o reparar el que fos, simplement per acostar-me.

(Pàg. 255)
Escric aquest llibre perquè ara tinc la força d’aturar-me en allò que em travessa i de vegades m’envaeix, perquè vull saber què transmeto, perquè vull deixar de tenir por que ens passi alguna cosa, com si visquéssim sota la influència d’una maledicció, poder aprofitar la meva sort, la meva energia, la meva joia, sense pensar que alguna terrible ens anorrearà i que el dolor, sempre, ens esperarà a l’ombra.

(Pàg. 256) 
(...) ara sé que fràgil que és tot plegat i que és en aquest moment, amb aquesta força retrobada, que haig d’escriure i anar fins al final.
Sempre serem a temps de plorar.

(Pàg. 300)
A mesura que avanço, percebo l’impacte de l’escriptura ( i de les recerques que comporta), no puc ignorar l’alt grau de pertorbació que me representa. L’escriptura em despulla, em destrueix d’una en una les barreres de protecció, desfà en silenci el meu propi perímetre de seguretat.

(Pàg. 365)
Prop del crematori, vam acollir la gent que arribava d’arreu i de totes les èpoques del passat, sols o per grupets (...).

(Pàg. 368)
Sé que us farà pena, però és ineluctable a la llarga o a la curta, i m’estimo més morir viva.

::: Què en penso...
La lectura de Res no s’oposa a la nit em va impactar profundament. Va ser una experiència marcada per la fascinació i el rebuig a parts iguals, i potser per això he trigat tres anys a escriure’n una ressenya. Permeteu-m'he que us ho expliqui. 

 Aquesta novel·la no és només el relat del suïcidi de la mare de l’autora, sinó una exploració radical del límit entre el dret a narrar i el dret a preservar la intimitat. Delphine de Vigan construeix un relat que es mou entre la reconstrucció documental, la ficció emocional i la catarsi personal, tot qüestionant el pacte de lectura i la funció de la literatura del jo.

La diferència clau rau en la gestió de la veritat: mentre la literatura del jo busca la fidelitat testimonial, l’autoficció accepta la invenció com a forma d’accés a una veritat emocional. De Vigan alterna la primera persona —reflexiva, dubitativa, fraccionada i complexa, basada en el record personal— amb la tercera persona —narrativa, lineal, ben estructurada, basada en la reconstrucció fictícia—, creant una veu desdoblada que no pretén oferir una veritat absoluta, sinó una versió possible, parcial i literària de la vida de Lucile.

L’estructura no és lineal ni cronològica: la vida de Lucile es presenta com un trencaclosques, amb salts temporals, buits i contradiccions. Com la memòria mateixa. De Vigan té una estratègia narrativa molt clara: comença amb una reconstrucció literària de la infantesa i joventut de Lucile -amb una prosa neta i clara, fins i tot sobria, descriptiva, literària en definitiva-. Més endavant, el relat es fractura: emergeix el “jo” narrador, la metanarració, els dubtes ètics, i el record personal s’intercala amb la ficció. L’alternança de registres i la tensió narrativa creixent condueixen a una part final marcada per la catarsi. La prosa es torna lírica, fragmentària, amb frases breus, descontextualitzades i interrogants, i el relat adquireix un tint personal evident. Tot plegat permet a l’autora mostrar el seu talent presentant una evolució no només formal, sinó també ètica i emocional.

Un dels grans temes de la novel·la és la responsabilitat de narrar el dolor aliè. Quan la frontera entre el dret a expressar-se i el dret a la intimitat es torna difusa. De Vigan fa explícit aquest dilema: parla del pes de la veritat, de les reaccions familiars, de la por de trair.

D'aquesta manera l'autora no només narra una història, sinó que interroga el fet de narrar-la. Aquest és l’altre tema capital en la proposta de De Vigan: l’acte d’escriure. L’autora exposa els seus dubtes, les seves vacil·lacions, la por al paper en blanc, la por a les reaccions, la por a equivocar-se en el to, en les fonts, en les interpretacions. 
El lector no només coneix Lucile, sinó que acompanya l’autora en el seu dubte constant: fins on es pot explicar la intimitat? Què és legítim revelar? On acaba la memòria i comença la invenció? Quan, i amb permís de qui, l’autora ens converteix —els lectors— en vouyeurs?

Com Annie Ernaux, De Vigan no amaga res: ni el dolor, ni la incertesa, ni la incomoditat de mirar de cara allò que fa mal. Però mentre Ernaux narra des d’un punt de vista polític i sociològic, De Vigan ho fa amb plantejament autoficcional i un enfocament més literari.

La veu de Delphine De Vigan es desdobla: és filla, narradora, investigadora i escriptora alhora. Des d'aquest punt de vista Res no s’oposa a la nit també pot ser llegida com una novel·la que desmunta la pròpia arquitectura narrativa. Comença com una novel·la, es transforma en un dietari, i acaba com una carta oberta. Aquesta metamorfosi és el cor de l’autoficció, i també el seu gest més honest. La novel·la no busca una veritat objectiva, sinó una veritat emocional compartida, que interpel·la el lector i el convida a reflexionar sobre el seu propi pacte amb la memòria. 

Tot i que Delphine de Vigan parteix de fets reals, ella mateixa reconeix que la reconstrucció de la vida de la seva mare implica invenció, interpretació i dubte, i que no tot el que posa negre sobre blanc és verificable. Aquesta és una escriptura d'autoficció que parteix de l’experiència per arribar a una veritat literària.

Siguem indulgents i convinguem que, en el context de l’obra, ficcionar no és sinònim de falsejar, sinó d'intentar comprendre. Quan la memòria falla, quan les fonts són contradictòries, quan el dolor distorsiona, l’escriptura esdevé una forma de reconstrucció. I en aquest sentit, Res no s’oposa a la nit no és una biografia fidel, sinó una veritat literària.

En resum, Delphine de Vigan s’endinsa en un territori delicat: escriure sobre la pròpia mare, sobre la seva família, sobre el dolor que travessa generacions. Res no s’oposa a la nit és, en aparença, una narració familiar. Però és molt més que això. És també una crònica del procés d’escriptura, una reflexió sobre la intimitat, la veracitat, la por i les contradiccions que genera l’acte d’escriure sobre allò més íntim. És literatura que es mou entre la ficció, el record i la responsabilitat narrativa. T’agradarà si busques literatura que sacseja, incomoda i fa bullir la sang.

::: Altres n'han dit...
L'escriba (A. Montoya), Viu i llegeix, La bellesa, Llegir.cat (J.Costa), Núvol (F. Fernández), Leer es vivir dos veces, Literatura en la ciudad, A librería (M.Beizana), Literatura +1, Crónica de lecturas, Algo que contar, Leodisfrutoescribo, Letras Libres (E. Navarro), Un libro al día (B.Garza), Lecturas GDC, Todo Literatura (A. Silvelo),El quinto libro (M. Belmar), La Critiquante, Benzine (J.P. Géraud), The Guardian (U. LeGuin), Book arround a corner, Tony's Book World, Mangialibri.

::: Enllaços:
Delphine de Vigan, Què explicar, què callar, què censurar..., autoficcionant, família model, escriure per comprendre (per pair).