L'església del diable. Contes escollits - Machado de Assis

"(...) és amb els sospirs d’una generació que s’alimenten les altres. Això és la vida."

De Assis, Machado. L’església del diable.
Editorial Comanegra, 2024

Traducció i selecció de Josep Domènech.
Col·lecció Portàtils, 16.






::: Què en diu la contraportada...
Un mestís fill d’esclau i bugadera tenia tots els números per acabar al clot abans d’hora, en una societat com aquella. El racisme sortia pels descosits. El que menys es podia pensar, en tot cas, és que d’allà en sortiria la gran patum de la literatura brasilera de tots els temps, i vet-ho aquí.

La ironia prodigiosa de J. M. Machado de Assis (1839-1908) li va permetre convertir-se en el fundador del realisme al seu país i alhora rifar-se’n amb una lucidesa que encara ens admira. L’emmirallament amb Borges és habitual. Les lloances de Philip Roth o Susan Sontag són simptomàtiques. Aquesta és la primera vegada que els seus contes es tradueixen al català, i de quina manera.

::: Com comença...
Segons un antic manuscrit benedictí, un dia el diable va tenir la idea de fundar una església. Encara que els seus guanys eren grans i continus, se sentia humiliat amb el paper solitari que exercia des de feia segles: sense organització, sense regles, sense cànons, sense rituals, sense res.
L’església del diable.

::: Moments...
(Pàg. 38)
Sembla que hi ha dues menes de vocació: les que tenen llengua i les que no en tenen. Les primeres es realitzen; les últimes representen una lluita constant i estèril entre l’impuls interior i l’absència d’una manera de comunicar-se amb les persones.
Cançó de prometatge.

(Pàg. 49)
La volia només per a ell. No pas com a home, sinó com a pare. La paternitat natural dona forces per al sacrifici de la separació. La seva paternitat, en canvi, era postissa i, potser per això, més egoista. No se li havia acudit mai que podia perdre-la.
Anècdota pecuniària.

(Pàg. 60)
(...) Era, però, d’aquella mena de dones que es mofen del sol i dels calendaris. Amb la pell blanca com un glop de llet, fresca, inalterable, deixava a les altres la tasca d’envellir. Ella només volia la d’existir.
Una senyora.

(Pàg. 103)
- (...) La vida, Janjao, és una loteria enorme: els premis són escassos, els malaguanyats són innombrables, i és amb els sospirs d’una generació que s’alimenten les altres. Això és la vida. No ens hem de plànyer, ni maleir, sinó acceptar les coses tal com venen, amb les seves obligacions i els seus contratemps, glòries i deshonres, i continuar endavant.
Teoria de la patum. Un diàleg.

(Pàg. 157)
(...) es feia un tip de riure quan ho explicava. No era un riure hipòcrita. La hipocresia és evasiva i astuta. La seva rialla era jovial i sincera.
La causa secreta.

(Pàg. 165)
Els últims dies, en presència dels turments suprems de la jove, el caràcter del marit va imposar-se a qualsevol altre sentiment. No va deixar-la sola ni un minut. Va fixar els seus ulls entelats i freds en aquella descomposició lenta i dolorosa de la vida, va beure’s un per un els patiments d’aquella formosa criatura. Amb un egoisme aspríssim, assedegat de sensacions, no li va perdonar un sol minut d’agonia, ni els va voler recompensar amb cap llàgrima, ja fos pública o íntima. Només quan ella va expirar, ell es va sentir atordit. Quan es va refer, es va adonar que s’havia quedat sol un altre cop.
La causa secreta.

(Pàg. 198)
No se li podia negar un bon cor i un esperit clar, però la seva imaginació li feia perdre el cap. Una imaginació ardent i fecunda, del tot insaciable, refractària a la realitat, que anteposava les seves idees a les coses de la vida. És per això que tenia una curiositat malaltissa.
La causa secreta.

(Pàg. 205)
(...) I és que les coses valen segons les idees que ens suggereixen.
La causa secreta.

(Pàg. 209)
- (...) És la teva condemna, ànima delerosa de perfecció. La teva condemna serà oscil·lar tota l’eternitat entre dos astres incomplets, al so d’aquesta vella sonata de l’absolut: la, la, la...
La causa secreta.

(Pàg. 211)
(...) tenia un temperament moderat, sense extremismes; ni grans llàgrimes, ni grans rialles. En el moment de què parlo semblava una musulmana: acceptaria un harem sempre que se salvessin les aparences. Que Déu em perdoni si la jutjo equivocadament. Era la serenor i la passivitat en persona. Tenia una cara normal, ni bonica ni lletja. Era el que s’anomena una persona simpàtica. No parlava malament de ningú, ho perdonava tot. No sabia odiar; potser no sabia estimar.
La missa del gall.

(Pàg. 224)
Quan era petit, i fins i tot de més gran, ell també era supersticiós. Tenia un arsenal sencer de supersticions, que la seva mare li havia fet creure i que als vint anys van desaparèixer. El dia que va deixar caure tota aquesta vegetació paràsita i es va quedar només amb el tronc de la religió, ell, com si hagués rebut de la seva mare tots dos ensenyaments, els va embolicar amb el mateix dubte i, tot seguit, en una única negació total.
La vident.

(Pàg. 228)
En Camilo va voler fugir tant sí com no, però no s’hi va veure en cor. La Rita, com una serp, s’hi va anar acostant, se li va entortolligar al voltant del cos, li va fer petar els ossos amb un espasme, i va inocular-li el verí a la boca. Ell va quedar atordit i subjugat. Vergonya, por, remordiments, desitjos. Va sentir tot això barrejat. Però la batalla va ser curta i la victòria, delirant. Adéu, escrúpols! La sabata no va trigar a ajustar-se al peu, i llavors tots dos van sortir al carrer, agafats de la mà, i van trepitjar sense manies herbes i pedregam, sense patir res més que un xic d’enyorança de quan eren lluny l’un de l’altre (...).
La vident.

(Pàg. 244)
(...) l’autor no mostrava cap interès ni en la polca ni en la noia, sinó en les velles obres clàssiques, interrogant el cel i la nit, pregant als àngels, i en última instància al dimoni. ¿Per què ell no podia compondre encara que fos una sola d’aquelles pàgines immortals?
Un home cèlebre.

(Pàg. 260)
La senyora Rita tenia quaranta anys al certificat de naixement i vint-i-set als ulls. Era apersonada, escotorida, xiroia i amiga de la broma, però quan convenia tenia mala jeia.
El cas de la vara.

::: Què en penso...
L’església del diable és un recull d’històries breus, brillants i inquietants escrites per Machado de Assis que semblen escrites ahir, però que van veure la llum el segle XIX.

En els seus contes Machado de Assis es converteix en un narrador que no només explica, sinó que conversa. Si em permeteu un símil amb el món teatral, l’autor trenca la quarta paret amb naturalitat, interpel·lant el lector, anticipant objeccions, ironitzant sobre el que ell mateix narra. Aquest joc metanarratiu no és només estilístic: és una manera de qüestionar la veritat, la moral i la lògica del relat. El lector no és un receptor passiu, sinó un còmplice unes vegades i un adversari les altres.

Els contes de Machado sovint comencen amb una situació plausible, quotidiana, gairebé anodina. Però el gir final —sovint sobtat, absurd o desconcertant— desmunta les expectatives del lector. No hi ha catarsi ni moral explícita: hi ha perplexitat. Aquesta forma de tancar els relats, sense explicació ni continuïtat, és una manera de subratllar la fragilitat de la lògica humana i la gairebé nul·la previsibilitat de la vida.

Els contes exploren les ombres de l’ànima humana: l’enveja, la vanitat, la hipocresia, la por, la mediocritat intel·lectual. Però ho fan amb una ironia fina, una lucidesa que no jutja sinó que exposa. Machado no moralitza: dissecciona. I ho fa amb una erudició que mai és pedant, sinó lúcida i provocadora. En pocs paràgrafs, pot retratar una vida sencera, amb les seves contradiccions i misèries.

La prosa de l’autor brasiler és elegant però no encarcarada. Té una musicalitat subtil, una precisió quirúrgica i una capacitat de síntesi admirable. Les descripcions són breus però evocadores, i sovint tenen una càrrega poètica que contrasta amb la cruesa del contingut.

És sorprenent com aquests contes, escrits al segle XIX, tenen una frescor i una modernitat que molts autors contemporanis envejarien. I continua interpel·lant-nos perquè parla de nosaltres, dels nostres dubtes, de les nostres contradiccions. Machado anticipa el realisme psicològic, la narrativa fragmentària, la ironia postmoderna, el joc amb el lector.

Si t’agraden els contes que et fan pensar, que et descol·loquen, que et fan somriure mentre et posen davant del mirall, L’església del diable és per a tu. No és un recull per llegir de passada: és per tornar-hi, per discutir-lo, per deixar que et remogui. Machado de Assis no només escriu contes: escriu diagnòstics de l’ànima humana.

::: Altres n'han dit...
Núvol (M. Costa).

::: Enllaços:
Joaquim Maria Machado de Assis.