La campana de vidre - Sylvia Plath

 

 

"(...) Un malson.

Per a la persona de la campana de vidre, deturada i buida com un nadó mort, el mateix món és un mal somni."

Plath, Sylvia. La campana de vidre.
Barcelona: Editorial Proa, 1999

The bell Jar.
Col·lecció A  tot vent, 368

::: Què en diu la contraportada…
L’any 1962, la poeta Sylvia Plath (1932-63), amb dos fills i a punt de separar-se, va escriure la seva única novel·la: La campana de vidre. “Esplèndida –en deia el New York Times-, tan amarga i mancada de remordiments com els seus darrers poemes.”L’obra, d’inspiració autobiogràfica, relata la vida d’una estudianta de Boston que entra a treballar en una revista femenina de Nova York. La seva vivència conflictiva de la sexualitat, l’engrescament de la gran metròpoli, una crisi nerviosa, l’estada en diferents centres psiquiàtrics i els records de l’ambient conservador del Boston de la seva infantesa ens són presentats amb tot el vigor d’una gran escriptora. Un mes després de la publicació de La campana de vidre, Sylvia Plath, casada amb el poeta Ted Hughes, es va suïcidar.

::: Com comença...
Va ser un estiu estrany, xafogós, l’estiu que van electrocutar les Rosenberg, i jo no sabia què feia a Nova York. Sóc estúpida pel que fa a això de les execucions. Pensar que et poden electrocutar em mareja, i no hi havia res més a llegir als diaris –titulars que em miraven amb ulls esbatanats des de cada cantonada i a les boques dels metros, amb pudor de cacauets rancis.

::: Moments...
(Pàg. 20)
M’agrada observar els altres en situacions crucials. Si podia contemplar un accident de trànsit o una baralla al carrer o un fetus en conserva en un a proveta de laboratori em parava a mira-ho de maner que no ho oblidés mai.

(Pàg. 23)
Hi ha alguna cosa de desmoralitzant en veure que dues persones es van trobant més i més atretes l’una per l’altra, especialment quan tu ets l’únic altre humà que hi ha a la mateixa cambra.

(Pàg. 25)
El silenci em deprimia. No era pas el silenci de silenci. Era el meu propi silenci.
Sabia perfectament bé que els cotxes feien soroll, i que la gent que hi anava i la que hi havia rere les finestres enceses dels edificis feien soroll, i que el riu feia soroll, però jo no sentia res. La ciutat penjava de la meva finestra, plana com un cartell, lluent i fent pampallugues, però, pel que em concernia, era com si no existís.

(Pàg. 37)
- (...) Què penses fer quan acabis la carrera?
El que jo sempre havia pensat que volia fer era treure una becota per a anar a una escola graduada o un ajut per a anar a estudiar a tot Europa, i després pensava que volia ser catedràtica i escriure llibres de poemes o escriure llibres de poemes i ser editora d’algun tipus. Normalment tenia aquests plans a la punta de la llengua.
- No n’estic segura –vaig sentir-me dir. I, en sentir-m’ho dir, em vaig trobar alarmada perquè, tot just en haver-ho dit, sabia que era veritat.

(Pàg. 49)
No hi ha res com vomitar amb algú per fer-vos amics per tota la vida.

(Pàg. 57)
Ja hi tornava a ser, construint-me un retrat atractiu d’un home que m’estimaria apassionadament només en conèixer-me, i tot bastit amb quatre prosaiques nimietats.

(Pàg. 61)
(...) estirada al llit, m’imaginava que en Buddy deia: “Saps què és un poema, Esther?”
- No, què? –diria jo.
- Un mica de pols.
I aleshores, tan bon punt ell somreia i començava a semblar tot ufanós, jo li diria: “Igual que els cadàvers que dissecciones. Igual que la gent que et penses que guareixes. Són pols com la pols com la pols. I em sembla que un poema dura un bon tros més que cent de les persones que tu cures”.

(Pàg. 64)
Si no esperes res d’algú no et podrà mai decebre.

(Pàg. 75)
Ara sabia que en Buddy no hauria parlat mai a la seva mare tan descaradament sobre mi, Sempre em deia que la seva mare li deia: “El que l’home vol és companyia i el que la dona vol és seguretat infinita”, i “Un home o és més que una fletxa que surt disparada al futur, i una dona no és més que l’arc que llança la fletxa”, fins que jo me n’afartava.

(Pàg. 78)
(...) que estrany que era que no se m’hagués ocorregut abans que només havia estat purament feliç fins als nou anys.

(Pàg. 85)
Quan jo tenia dinou anys la puresa era el gran què.
En comptes de dividir el món entre catòlics i protestants o entre republicans i demòcrates o entre blancs i negres i fins entre homes i dones, jo veia el món dividit entre gent que s’havia ficat al llit amb algú i gent que no ho havia fet, i aquesta em semblava l’única diferència significant entre una persona i una altra.

(Pàg. 88)
(...) jo sabia que, malgrat totes les roses i les besades i els sopars al restaurant amb què un home regalava una dona abans de casar-s’hi, el que realment volia en acabar la marxa nupcial és que ella esdevingués un drap per als seus peus com la catifa de la senyora Willard.

(Pàg. 97)
- (...) Si ésser neuròtica vol dir desitjar dues coses mútuament exclusives al mateix temps, aleshores sóc més neuròtica que el dimoni. Aniré volant constantment entre dues coses mútuament exclusives durant la resta de la meva vida.

(Pàg. 105) 
Quan em van preguntar a mi què volia ser vaig dir que no ho sabia.
- Però bé ho has de saber –va protestar el fotògraf.
- Vol saber-ho tot –va dir enginyosament la Jota Ce.
Vaig dir que volia ser poeta.

(Pàg. 131)
(...) El vaig odiar des del moment que vaig travessar la porta.
M’havia imaginat un home amable, lleig, intuïtiu que em miraria i diria “Ah!” amb un aire encoratjador, com si veie´s alguna cosa que jo no veia, i aleshores jo trobaria paraules per dir-li i contar-li la por que tenia, com si m’haguessin entaforat ben endins d’un sac negre, sense aire i sense sortida.

(Pàg. 149)
Feia vint-i-una nits que no dormia.
Em semblava que la millor cosa del món devia ser l’ombra, les mil formes i els mils carrerons de l’ombra. Hi havia ombra als calaixos dels despatxos i als armaris i a les maletes, i ombra sota les cases i els arbres i les pedres, i ombra darreres els ulls i els somriures de la gent, i ombra, milles i milles d’ombra, al cantó nocturn de la terra.
Vaig mirar les dues tiretes de color de carn que feien una creu sobre el turmell de la meva cama dreta.
Aquell matí havia començat.
M’havia tancat a la sala de bany, i havia omplert la banyera d’aigua tèbia, i havia agafat una fulla Gillette.

(Pàg. 186)
(...) fos on fos –a la coberta d’un transatlàntic o en un cafè de París o de Bangkok-, jo estaria sempre sota la mateixa campana de vidre, ofegant-me amb el meu propi aire amargant.

(Pàg. 203)
(...) es pensava que estava més boja que una cabra, perquè li vaig dir que creia en l’infern, i que algunes persones, com jo, havien de viure en l’infern abans de morir, per compensar que no podrien pas viure en l’infern després de mortes perquè no creien en la vida sempiterna, que el que passava després de la mort era el que cadascú creia.

(Pàg. 237)
La cara de la meva mare se m’apareixia, com una pàl·lida lluna plena de retrets, durant la seva darrera i primera visita a la clínica després del meu vintè aniversari. Una filla en un manicomi! Jo li ho havia fet, allò. De tota manera, era obvi que havia decidit de perdonar-me.
- Ens hi tornarem a posar allà on ho vam deixar, Esther –m’havia dit, amb la seva dolça rialleta de màrtir-. Farem veure que tot això ha estat un malson.
Un malson.
Per a la persona de la campana de vidre, deturada i buida com un nadó mort, el mateix món és un mal somni.
Un mal somni. Ho recordava tot.

(Pàg. 244)
HI hauria un forat negre, de dos metres de fondària, obert en la terra dura. Aquella ombra es casaria amb aquesta ombra,  i la peculiar terra groguenca de la nostra contrada segellaria la ferida enmig de la blancor, i una altra nevada aviat esborraria les traces de novetat de la tomba (...).


::: Què en penso...
Acabem l'octubre amb un darrer exponent de la literatura del jo: La campana de vidre de Sylvia Plath, una novel·la força incòmoda que narra en primera persona la fractura mental, la caiguda a l’abisme de l'auto-anul·lació d’una dona jove, intel·ligent amb tota una vida al seu abast. .

Alguns han escrit que la novel·la pot ser llegida com un roman à clef doncs, tant els personatges, com els escenaris i els fets són inspirats en la vida de la mateixa Plath. Però de fet, La campana de vidre no és un retrat encobert; ans una forma ficcional de confessió.

La novel·la ofereix dues parts ben diferenciades: la primera fa server els codis típics del bildungsroman: jove intel·ligent, exploració del món adult, descoberta de la ciutat, recerca de sentit, disbauxa, … La narració és lineal, polida, fins i tot costumista. La prosa és agradable, interessant i el lector passa les pàgines amb interès.

Tot d’una aquest aprenentatge s’interromp abruptament. En comptes de madurar, la protagonista (de fet, la Plath), s’enfonsa. La novel·la esdevé un martirologi sense cap mena de redempció i esdevé una anti-novel·la d’aprenentatge. De fet, una novel·la de reivindicació. Una novel·la que no proclama, però que sí denuncia les estructures patriarcals que anul·len les dones. Ho fa des del llenguatge i sobretot, des de la metàfora. .

I tot passa pel personatge de l’Esther Greenwood (la protagonista i narradora del relat). Aquest és un personatge ric, contradictori, a voltes lúcid però sobretot molt vulnerable. La seva veu narrativa oscil·la entre la ironia, la tristesa I la depressió. Arribada a la gran ciutat amb el desig de triomfar topa amb els rols estereotipats que la societat patriarcal de l’època conferia a la dona. És llavors quan l’Esther pren consciència d’aqueta gàbia transparent, d’aquesta campanya de vidre que l’engabia.

És també el moment en que sorgeix una consciència que pareix una narrativa angoixant i fracturada tant en la forma com en el tractament del temps. Aquest esdevé un temps psicològic, distorsionat. La cronologia, força lineal a la primera part, es trenca en mil bocins al mateix temps que l'Esther s'enfonsa a l'abisme. És llavors quan el relat passa d'una narració únicament vivencial a una alternança narrativa entre vivència i reflexió.

I què voleu que us digui sobre la prosa de la Plath que no s’hagi dit ja? Estem davant la veu d’una poetessa que va fer de la prosa un espai liric alternatiu, ple de ritme, silencis i imatges. De fet es serveix de la metàfora, de la repetició o de les pauses entre d'altres recursos per aconseguir que el relat respiri poesia. I si no, què me’n dieu de la pulsió rítmica del Jo soc, Jo soc, Jo soc, (I am , I am, I am…)? Tot un vers que batega. I de a metàfora de la figuera? Moments àlgids del relat, molt ben narrats I estructurats per la Plath poetessa.

Acabem. La campana de vidre és un llibre que s’ha de tenir ganes de llegir. Vull dir que no és amable. Es dur. Escruixidor en segons quines escenes. Es una novel·la que treballa com una taula de salvació de la pròpia autora. De fet, reflexa l’arquitectura del patiment mental i del dolor emocional. Per això és una proposta que, encara avui, enceta molts debats sobre el ser i sobre el viure. Sobre el jo, en definitiva.

::: Altres n'han dit...
Tinta xinesa, Llibres, i punt!, Enllaç (N. Fernández), Trapezi (P. Calonge), Montserrat Palau, Lletres minúscules, El paxaru verde, Beatriz Cabaleiro, Desde la ciudad sin cines, La hierba roja, El Generacional (C. Burné), Agus recomienda, Lo que leo lo cuento, Frappes and Fiction, Literary gitane, Pensiero secundario.

::: Enllaços:
Sylvia Plath, el context de l'autora i la seva novel·la, l'auto-retrat de la Plath, les similituds entre realitat i ficció, la vida i la mort des del punt de vista d'una suïcida, descens a l'infern, sobre la necessitat d'una identitat femenina pròpia i forta, és la societat, estúpid!.