L'art de callar - Joseph Antoine Dinouart

"Potser tota la vida hem escollit les lectures a l’atzar, sense triar bé. Per això hi ha tants esperits xacrosos, amb caps fets malbé a causa del mal que han produït per haver llegit moltes coses, totes inútils."

Dinouart, Joseph Antoine. L’art de callar
Barcelona: Edicions de la ela geminada, 2016

L’art de se taire, principalement en matière de religion. Traducció de Maria Dasca
Col.lecció Quadrivium, 13.




::: Què en diu la contraportada...
 Llegir L’art de callar és potser més necessari ara que en cap altre moment dels darrers dos-cents anys, perquè ara mateix la ximpleria i la violència verbal amenacen d’esfondrar la convivència humana. Molt possiblement, s’han perdut massa paraules per haver-les mirat amb massa intensitat, i ens cal revisar la relació entre el llenguatge i la veritat. Allò que Dinouart anomenava «la filosofia falsa i corrompuda» (les Llums) ha vençut, però ha deixat un rastre de paraules buides. Resta la possibilitat d’explorar els múltiples matisos del silenci

::: Com comença...
Tenim regles per a l’estudi de les ciències i per als exercicis del cos. La república literària està plena d’Arts de pensar, d’Arts d’eloqüència, d’Introduccions a la geografia, a la geometria, etc. ¿Per què, doncs, no s’ensenya l’Art de callar, tan important però tan desconegut?

::: Moments...
(Pàg. 28)
El primer grau de saviesa és saber callar; el segon, saber parlar poc i moderar-se en el discurs; el tercer, saber parlar molt sense parlar malament ni parlar massa.

(Pàg. 30)
Hi ha maneres de callar sense tancar el cor, de ser discret sense ser obscur i taciturn, d’amagar algunes veritats sense cobrir-les amb mentides.

(Pàg. 31)
Hi ha un silenci prudent i un silenci artificiós. Un silenci complaent i un silenci burlesc. Un silenci espiritual i un silenci estúpid.
Un silenci d’aprovació i un silenci de menyspreu. Un silenci polític.
Un silenci d’humor i de caprici.

(Pàg. 34)
Les diferents maneres de callar neixen de la varietat del temperament i de l’esperit dels homes.

(Pàg. 36)
(...) de la mateixa manera que hi ha dues maneres d’explicar-se, amb la paraula i amb els escrits i els llibres, hi ha també dues maneres de callar: retenint la llengua i retenint la ploma.

(Pàg. 43)
El silenci és la decisió més fàcil, i els convé, segons el primer principi: cal callar si no es te res a dir que sigui més valuós que el silenci.

(Pàg. 45)
Les paraules dolentes són les més properes a la porta, s’escapen entre les bones. Cal que la prudència en guardi la clau i la tanqui tan sovint com sigui necessari. Un dels nostres defectes més habituals és parlar sense consideració i massa ràpidament; una de les nostres desgràcies és desdir-nos quan hem parlat malament expressament; i un dels nostres pecats més punibles és no retractar-nos.

(Pàg. 50) 
Les persones grans han d’evitar, en general, parlar massa i cansar els qui les escolten.

(Pàg. 56)
Condemneu-vos a un silenci etern en lloc d’emprar la vostra llengua per escarnir tot el que té relació amb la Llei divina, amb els usos de la religió i els seus misteris imprescindibles.

(Pàg. 59)
(...) de vegades passa que, malgrat totes les precaucions i els bons o mal exemples dels grans, el poble segueix un impuls propi.

(Pàg. 66)
(...) molts autors haurien de guardar silenci, o bé  perquè escriuen malament o bé perquè  escriuen massa (...)

(Pàg. 69)
Entre els escriptors podem trobar-hi, per tant, el mal, ja sigui perquè aquest desordre neix dels mateixos temes que tracten, ja sigui perquè ve de la corrupció dels esperits viciats, que ho enverinen tot a través de la seva influència; ja sigui perquè tant l’un com l’altre, l’autor i el tema, contribueixen a fer que una obra sigui dolenta del tot.

(Pàg. 71)
Hi ha homes que escriuen per escriure, com n’hi ha que parlen per parlar. No hi ha gens d’enginy ni una orientació clara, ni en el discurs dels uns, ni en els llibres dels altres; els llegim i no hi entenem res, no hi aprenem res. Aquests autors no s’escolten ni tan sols a si mateixos. ¿Per què escriuen, doncs? És així que, triant malament el tema o escrivint d’una manera que no duu enlloc, el món s’omple de llibres estèrils i infructuosos.

(Pàg. 71)
Són autors, direu: han fet un llibre. Digueu més aviat que han malgastat el paper després d’haver perdut el temps creient que feien un llibre. No són res més, al capdavall, que el que eren, per no dir res de més crític. I aquesta és la condició dels qui escriuen novel·les, anècdotes, contes, poesies jocoses, o més aviat llicencioses, etc.

(Pàg. 73) 
L’estranya malaltia d’escriure o de llegir el que s’escriu, que ens turmenta des de fa temps, augmenta cada dia. Els llibres semblen omplir una necessitat de l’ànima; n’hi ha d’haver per a tots els temperaments de l’esperit, per a tots els graus d’intel·ligència; han de ser tan variats de qualitat i de substància com els aliments que prenem. Des d’aquest punt de vista els considerem bons, mediocres, febles, insípids, etc., i no hi ha cap llibre que no trobi el lector que li correspon.  Com que aquí el que digereix és el cap, el que és important és triar be les lectures que ens escauen. Potser tota la vida hem escollit les lectures a l’atzar, sense triar bé. Per això hi ha tants esperits xacrosos, amb caps fets malbé a causa del mal que han produït per haver llegit moltes coses, totes inútils.

(Pàg. 75)
Si tothom escriu i es converteix en autor, ¿què farem de tot aquest enginy i de tots aquests llibres, que ens superen, ens inunden i ens submergeixen en la superabundància?

(Pàg. 78)
Un home que parla o que escriu més del que toca sempre avorreix; la paciència s’esgota i s’abandona l’orador a la trona, o l’autor a la taula, de la mateixa manera que ens desfem dels empipadors que trobem per atzar.

(Pag. 84)
Hi ha dos grans agents en el comportament dels homes que intervenen en seus judicis: la fantasia i la raó. La raó, que només consisteix en un punt, és el coneixement veritable de les coses tal com són, la qual fa que jutgem de manera sana i que les estimem o les odiem, les aprovem o les condemnem, segons correspongui. La fantasia és la falsa impressió que ens fem de les coses, concebent-les diferents de com són, o més grans, o més petites, més avantatjoses o molestes, més justes o menys equitatives del que són en realitat; i això ens porta a jutjar malament o a tenir afectacions irracionals amb relació a les mateixes coses.

(Pàg. 91)
El silenci es, per tant, la solució que convé als esperits llibertins i corromputs. Si no l’escullen, convé que la religió i la política sana els redueixin amb mitjans eficaços.

(Pàg. 98)
L’atenció ha de ser extrema, no es pot escriure res que no s’hagi meditat sàviament. Es controla el pensament; no es controlen els pensaments escrits i abandonats al lector.

(Pàg. 100)
La reputació d’un home de talent mediocre és més còmoda, no s’espera res de la seva intel·ligència; per poc que doni, se li esta agraït; si no dóna res, no se li fa cap retret; no se n’espera res.

(Pàg. 107)
Qualsevol que comença llegint un mal llibre no s’adona de fins  a quin punt la seducció l’arrossega. D’entrada nomes vol admirar-ne l’estil, o situar-se en la posició de jutjar una obrar que passa per les mans de tothom, i que és considerada pel públic com la novetat del dia; però ben aviat l’esperit es conforma amb les paradoxes de l’autor, sacseja el jou de l’obediència i de la fe, i el llança mes enllà dels mateixos límits establerts pel Totpoderós.

(Pàg. 112)
EL món és tan superficial, tan incapaç, a causa de les passions i dels sentits que el dominen, de discernir la veritat de l’error, i de mantenir amb força uns principis sòlids i lluminosos, que segueix el torrent de les opinions, i l’escriptor menys profund i més inconseqüent li sembla un oracle.

:::  Altres n'han dit...
La serp blanca, Oriol Ponsatí, Mujer en tierra firme, Iván de la Nuez, Pensieri Fuoricorso, Pep Grill.

:::  Enllaços:
Joseph Antoine Dinouart, context, sobre el silenci, vigència de les tesis de Dinouart, taxonomies i principis, ars retorica, cercant un espai dins l'ars retorica,

::: Llegeix-lo:
Espanyol (facsímil 1831)
Francès (facsímils: 1771)