La filial - Sergei Dovlatov

"La presència d’algú que porta les sabates estripades és depriment. T’obliga a pensar en els capricis del destí."

Dovlatov, Sergei. La Filial.
Barcelona: LaBreu Edicions, 2016

Filial. Traducció de Miquel Cabal.
Col·lecció La intrusa, 16



::: Què en diu la contraportada... 
Som a finals de la dècada de 1980. A la Unió Soviètica es parla de Perestroika però el règim encara mira d’evitar que els seus ciutadans escoltin “La Tercera Ona”, emissora de ràdio amb seu Nova York on treballa l’escriptor rus Dalmàtov, exiliat als Estats Units. No és un entusiasta del nou país i es resisteix a l’autoritat del director, que no li diu què ha de dir però sí què no ha de dir. I ara li toca anar a Califòrnia i fer un reportatge sobre el congrés “El futur de Rússia”.

A la convenció hi ha ponències d’alguns professors americans i d’una amalgama de russos exiliats d’orígens antagònics: liberals, nacionalistas eslavòfils, antics aristòcrates o l’escriptor Eduard Limónov. Tots ells formen “la filial”, la Rússia a l’exili. I molts d’ells es consideren la llavor d’una Rússia futura, cadascú a la seva manera, cosa que crea tensions delirants i intrigues en un grup estrambòtic a la recerca d’un destí amb final feliç. L’estada a Los Angeles es complica quan Dalmàtov rep una visita inesperada a l’habitació de l’hotel. La Tàssia, l’amor de joventut que el va plantar fa quinze anys, pretén enredar-li la vida, de nou, ara que ja pentina cabells blancs i és gat vell.

::: Com comença...
La mare diu que hi ha va haver un temps que em despertava amb un somriure als llavis. Haig de suposar que això devia ser cap al 1943. Imagineu-vos-ho: guerra pertot arreu, els bombarders, l’evacuacio, i jo alla ajagut amb un somriure...
Ara és molt diferent. Ja fa vint anys que em desperto amb una ganyota de fàstic en una cara descuidada.

::: Moments...
(Pàg. 10)
El nostre tema és Rússia i el seu futur. Del passat ja està tot ben clar. Del present, encara més: vivim a l’era dels dinosaures. Pel que fa al futur, en canvi, les opinions són diverses. N’hi ha molts que fins i tot consideren que el nostre futur, com el dels crancs, és anar enrere.

(Pàg. 22) 
Ja fa temps que me n’he adonat: quan a algú li demanen una idiotesa, sempre el tracten de professional.

(Pàg. 31)
Tenia quaranta-cinc anys. Els que eren normals ja feia temps que s’havien clavat un tret o que, almenys, s’havien tornat alcohòlics. Jo, en canvi, de poc que no deixo de fumar i tot.

(Pàg. 40)
En realitat, formalment, sóc un intel·lectual. Llavors, com és que tinc uns somnis tan miserables?

(Pàg. 42)
Si fa o no fa cap a les dotze ens trobàvem allà tots els dropos de la zona. Parlàvem de literatura i miràvem les noietes que passaven.
Teníem llibertat i joventut. I llibertat més joventut acostuma a ser el que es diu amor.

(Pàg. 57)
(...) vam parlar dels companys de la universitat. La Tàssia em va dir que n’hi havia molts que eren egoistes i envejosos. Sobretot els que escrivien poesia.

(Pàg. 60)
(...) es va tornar a fer el silenci. Jo callava perquè vinc de família pobra. O sigui, que haig de mostrar despreocupació i contenció. I, abans d’actuar, haig d’esbrinar per quant em sortirà la cosa.

(Pàg. 79)
Passa sovint que comences a parlar de segons què i al mateix moment perds la calma. Tots sabem el dolor que provoquen les paraules que no es diuen. Però les que es diuen, les que es pronuncien, no només poden ferir. També poden influir en el teu destí. A mi em passava que si li deia a algú el que en pensava de veritat, immediatament l’odiava per haver-l’hi dit.

(Pàg. 82)
En la lluita contra l’absurd cal actuar així. La reacció ha de ser igual d’absurda. L’ideal és una guilladura tranquil·la.

(Pàg. 92)
No són els diners el que atrau les dones. No són els cotxes ni les joies. No son els restaurants ni la roba cara. No és el poder, la riquesa ni l’elegància. Sinó el que ha fet que l’home sigui poderós, ric i elegant. La força que uns tenen i de la qual els altres estan totalment privats.

(Pàg. 123)
(...) es per això que no sóc un artista. Perquè quan experimentes sensacions tèrboles, és massa aviat per escriure.
I, quan ho has entès tot, l’única cosa que pots fer és callar.

(Pàg. 128)
Algunes cares em passaven pel davant, amb posat sever i indiferent, com els diaris del matí. M’hauria estranyat que cap d’aquells portés un segell de genialitat. Però tampoc no vaig veure signes per pensar que estiguessin condemnats pel destí.

(Pàg. 136) 
La presència d’algú que porta les sabates estripades és depriment. T’obliga a pensar en els capricis del destí. Et sacseja la consciència endormiscada. Et recorda la fragilitat de l’èxit de les persones...

(Pàg. 153)
Jo era ingenu, pur i ple d’idealisme. Ella era cruel, egocéntrica i poc atenta.
Vaig deixar la universitat per ella. Vaig anar a petar a l’exèrcit per ella.
Això era així. Llavors per què tenia aquell sentiment de culpa davant d’ella? Què li havia fet jo de dolent a aquella dona mentidera, despietada i infidel?

::: Altres n'han dit...
Amb èmfasi, Llegir en cas d'incendi, Els llibres del Senyor Dolent, Núvol (Teresa Costa-Gramunt), Cuchitril literario, Pep Grill.

::: Enllaços...
Sergei Dovlatov, inclassificable, llibre d'extrems, les claus de la seva escriptura, trames i estructura, temes, l'humor al servei de la tragèdia, l'autoficció com a defensa.