Els nostres - Sergei Dovlatov

"El silenci és un poder enorme. L'haurien de prohibir, com les armes bacteriològiques."

Dovlatov, Sergei. Els nostres. 
Barcelona: LaBreu Edicions, 2014

Наши. Traducció de Miquel Cabal
Col.lecció La intrusa,13




► Què en diu la contraportada...
Els nostres és l'àlbum familiar de Serguei Dovlàtov, d'una nissaga que abraça tot el segle XX. Des de Vladivostok en temps dels tsars fins als emigrats russos a la Nova York de finals dels setanta. La seva parentela està farcida de personatges irrepetibles, que s'espavilen tan bé com poden, en un país caòtic i absurd. Dovlàtov recorda els avis malhumorats i feréstecs, els oncles contrabandistes, la mare sense pèls a la llengua, la tieta correctora que coneixia els secrets dels literats i les injustícies patides, el pare que admirava i defensava Stalin, la gossa Glaixa que es crià entre dissidents i per això bordava als uniformats (demostrant un esmolat sentit de la justícia). Dovlàtov rememora les estranyes circumstàncies en què va conèixer la seva dona i les converses amb la seva filla, quan ella li preguntava "I per què no pots publicar?" o bé "Papa, tu estimes Bréjnev?".
Cada capítol té un membre de la família com a protagonista, però al capdavall Dovlàtov s'explica "ell" i el seu país per mitjà d'un joc de miralls. Són històries tristes i colpidores d'un món absurd, servides amb mirada irònica, un finíssim instint pel ritme, diàlegs memorables i l'humor del mestre Dovlàtov.

► Com comença...
El besavi Moissei era un pagès del poble de Súkhovo. Val a dir que ser pagès i alhora jueu no és una combinació que es doni gaire. A l'Extrem Orient passaven coses d'aquestes.

► Moments...
(Pàg. 22)
Abans de la guerra el meu oncle ja havia decidit que aniria a la universitat i que es faria filòsof. Era un decisió del tot natural en un home que no tenia cap objectiu concret. Totes les persones amb un sentit de la vida confús i emboirat tenen el somni de dedicar-se a la filosofia.

(Pàg. 23) 
L'oncle Roman em menyspreava obertament. Jo no feia gimnàstica al matí. No em banyava en aigua gelada. En general, odiava els moviments bruscos. I si me'n feien alguna, mirava d'arribar a un acord.
De fet, no m'han ofès gaire. Tres cops a  la vida. Tots tres cops va ser el meu oncle.
- Intel·lectual!- cridava -. Neneta! Pallús! Mitja merda!

(Pàg. 25) 
Hi ha molts armenis (sobretot armenis de Geòrgia) que tenen poca simpatia pels jueus. Tot i que seria molt més lògic que tinguessin poca simpatia pels russos, els georgians o els turcs. Tampoc és que els jueus tinguin gaire bons sentiments pels armenis. Deu ser que els marginats no tenen tirada a estimar els altres proscrits. Prefereixen estimar els amos. O, encara pitjor, a ells mateixos...

(Pàg. 42) 
Vam fer una altra copa.
- No penso canviar el linòleum -va dir-. M'hi he repensat, el món està condemnat.
- Això és veritat -vaig fer.
- Els set àngels de les set trompetes ja estan a punt.
Van trucar a la porta.
- No obris - va dir en Reinhar- , és un cavall blanc. Amb el genet de duu el nom de la Mort.
Vam tornar a beure.
- Me n'haig d'anar -vaig dir-, que la mare pateix.
- Que vagi bé- va fer en Reinhard amb dificultat-, ciao. I visca el son! Perquè el són és la inactivitat. I la inactivitat és l'únic estat moral. Tota activitat vital és putrefacció... Ciao!

(Pàg. 45)
Un dia es va trobar en Mikhaïl Zósxenko pel carrer. A l'escriptor ja li havien arribat els temps difícils. En Zósxenko es va tombar i va passar de llarg, de pressa.
La tieta el va atrapar i li va preguntar:
- Com és que no m'ha saludat?
En Zósxenko va forçar un somriure i va dir:
- Perdoni'm, ajudo els amics a no saludar-me...

(Pàg. 56)
-(...) Serguei -va pronunciar l'oncle, molt fluix-, em moro...
Vaig callar.
- No em fa por la mort -va continuar.
Va fer una pausa i va tornar-hi:
- He viscut honestament perdut... He patit els meus errors com un torment... I vet aquí què he entès: les coses més sagrades, les que han marcat el signe de la meva vida, ha resultat que eren falses... He sofert una desfeta ideològica...
Va demanar aigua. Li vaig acostar la tassa als llavis.
- Serguei -va prosseguir-, t'he renyat molt. Et renyava per por. Tenia por que et detinguessin. No  et saps reprimir gens... Et criticava, però per dins estava d'acord amb tu. M'has de comprendre. Quaranta anys en aquest partit dels... (aquí l'oncle va deixar anar un renec molt fort). Seixanta anys en aquest país dels... (aquí el va repetir).
- Calma't -vaig fer.
-... m'han convertit en una puta- va concloure l'oncle.

(Pàg. 65) 
En general, cal evitar de triar oficis creatius. Si no és possible, llavors la qüestió és una altra. Llavors no tens cap altra sortida. Vol dir que no has estat tu qui ha triat l'ofici, sinó a la inversa...

(Pàg. 78)
De totes maneres, amb Stalin es vivia millor. Amb Stalin es publicaven llibres i després n'afusellaven els autors. Ara no afusellen escriptors. No es publiquen llibres. No tanquen els teatres jueus. Perquè ja no n'hi ha...
Els hereus de Stalin van decebre el pare. Els faltava grandesa, esplendor, teatralitat. El pare estava disposat a sotmetre's a una tirania, però havia de ser oriental, acolorida i ensalvatgida.
Estava convençut que no haurien d'haver enterrat Stalin. Que no se'l podia enterrar com a simple mortal. Que no s'havia d'escriure sobre la seva dolència, sobre l'hemorràgia cerebral. I encara publicar una anàlisi d'orina totalment fora de lloc.
Haurien d'haver anunciat que Stalin s'havia elevat al cel. O escriure simplement que s'havia esvaït. I tothom s'ho hauria cregut. I la gran llegenda hauria perdurat. ¿En què era pitjor Stalin que aquell noi de Natzaret?

(Pàg. 79)
La vida cada vegada era més pansida i monòtona. Fins i tot la maldat tenia un caràcter trist i quotidià. El bé havia degenerat en apatia. De la bona gent deien: "aquest no delata"...

(Pàg. 83)
La vida va convertir el meu cosí en un delinqüent. Em fa l'efecte que li va anar bé. Si no, segur que hauria acabat sent un alt funcionari del Partit.

(Pàg. 105)
Finalment vaig copsar el tret més important del caràcter del meu cosí. Era un existencialista espontani sense consciència de ser-ho. Només podia actuar en situacions extremes.  Fer carrera: només a la presó. Lluitar per la vida: només des del caire de l'abisme.

(Pàg. 119)
No pateixis, ens en sortirem.
I perdona que no porti cua. (A l'URSS en duia, i més d'una). Perdona'm les sabates, els cigarrets i els relats de Faulkner.
En la resta de coses ens assemblem. Som uns estrangers de certa edat, acomplexats i irritables... I robem junts l'embotit de la nevera...

(Pàg. 129)
(...) dos elements antagònics dominaven la meva vida. A l'esquerra s'enfuria l'oceà de l'inconformisme incipient.  A la dreta s'estenia la llisor impertorbable del benestar petitburgès.
I jo arrossegava els peus entre aquests dos oceans, ensopegant per l'estreta franja de terra.

(Pàg. 130)
Vivíem en la pobresa, discutíem sovint. Jo perdia els estreps, la meva dona callava.
El silenci és un poder enorme. L'haurien de prohibir, com les armes bacteriològiques.

►Altres n'han dit...
Els llibres del Senyor Dolent, Núvol, The New York Times.

►Enllaços:
Sergei Dovlatov, l'autor en context, sobre els perdedors, the heart of the best literary comedy is tragedy.

►Llegeix-lo:
Rus (txt)