Caigut fora del temps - David Grossman

"(...) vam aprendre a viure el negatiu de la vida."

Grossman, David. Caigut fora del temps.
Barcelona: Edicions 62, 2012

נופל מחוץ לזמן Traducció de Roser Lluch
Col·lecció El balancí, 676



⇲ Què en diu la contraportada...
Un home i una dona han perdut el seu fill. Ara, cinc anys després, ell emprèn un viatge més enllà del temps per intentar connectar amb aquest noi que ja no parla, que ja no somriu... que ja no és. En el camí lacompanya una llarga comitiva daltres homes i dones que també han perdut un fill. Després danys de silenci, tots estan decidits a desafiar la mort i a donar veu al seu dolor, un dolor universal que queda «fora del temps».
Fent servir les paraules per no caure en la follia, a Caigut fora del temps David Grossman tanca una història que va començar a Tota una vida. I amb aquest descens literari al món de la mort ens permet recórrer camins desconeguts que només estan a l'abast del geni d'un gran escriptor

⇲ Com comença...
El cronista de la ciutat: Mentre estan asseguts a taula sopant, de sobte la cara de l’home es transforma. Amb un moviment sec aparta el plat que té la davant. Dringadissa de ganivets i forquilles. S’aixeca de taula, com si no sabés on és.

⇲ Moments...
(Pàg. 12)
Dona:
El silencia era terrible.
Al voltant es consumia un foc
fred. Vaig dir:
ho sabia, aquesta nit
vindreu. Pensava:
vine, caos.

(Pàg. 17) 
Home:
I just
vam néixer
a l’altra banda,
sense
paraules, sense
colors, i vam aprendre
a viure
el negatiu
de la vida.

(Pàg. 46)
Llevadora:
I només -
la petita agulla dels
s-s-segons
segueix aletejant
fent s-s-saltirons tot el temps
tot el temps que
q-q-queda, tot el temps
que p-pot
s-s-saltar i aturar-se
cap enrere
no c-c-cedeix,
escomet
i lluita
per passar
per p-partir
o només per
s-s-
s-s-
ser
(...)

(Pàg. 55)
(...)
érem com una cançó
infantil,
com un reguitzell de fets
prodigiosos-

Fins que de nou
molt lleument
un vent
una bufada
un aleteig
un oreig
una lleugera brisa
entre les fulles-

I va decretar:
tu
Aquí
ell
allà -
signat i rubricat
i fet
miques.

(Pàg. 58)
L’home que camina:
Pel que sembla només
puc comprendre les coses
que estan en el temps. Persones,
per exemple, o pensaments, o dolor
o joia, cavalls, gossos,
paraules, amor. Coses
que envelleixen, que es renoven,
que canvien. També les meves enyorances de tu
estan empresonades en el temps. El dol
es farà més antic
amb els anys, hi ha dies que és nou,
frec.
Com la ràbia per tot el que t’han arrabassat. Però tu
ja no ets.
La teva essència ja
no és. Tu estàs
fora del temps.
Com explicar-t’ho,
ja que també l’explicació
està comprimida dintre del temps. Una vegada
em va dir un home d’un país
llunyà que en la seva llengua
anomenen “caigut” aquell qui
ha mort en una guerra.
Així ets tu: fora
del temps vas caure, el temps
en el qual jo habito
passa
per davant teu: una figura
solitària
al moll
en una nit
la negror de la qual
es filtra de dins seu
tota ella.
Et veig
però no et toco.
No et sento
amb les meves
antenes del temps.

(Pàg. 60)
(...) Oi que el dolor de segona mà és preferible al de primera? Que es més fàcil d’utilitzar, i també més “artístic”, en el sentit sublim, és a dir, en el distorsionat de la paraula? (...)

(Pàg. 61)
(...)
que tot home és una
illa,
és impossible
que un altre home
el conegui
per dins-.

(Pàg. 65)
(...)
Certament d’aquell fet no en sé
res.
Però és aquí.
És un fet. Que
carrega
el seu pes
damunt dels meus dies. I em
xucla
la vida.(...)

(Pàg. 71)
El cronista de la ciutat: Unes grans gotes de suor li rodolen pels costats del nas. Té la cara com una tempesta vermella. Escric com enfebrat i hipnotitzat per ell sense mirar la pàgina i la mà corre tota sola.

(Pàg. 72)
(...)
També vull crear personatges, ho necessito, ho haig de fer, sempre em passa el mateix, que flueixin de mi a una història, com un devessall, que airegin una mica el meu calabós, que ens sorprenguin, a ell i a mi, evidentment, que em traeixin, que el traeixin, el fill de les mil putes, que l’ataquin del dret i del revés, per tots costats, de baix a dalt i fent cabrioles, per mi que li donin pel cul, tan sols cal que el moguin un mil·límetre, més no cal, que almenys sobre la meva pàgina es bellugui una mica, que s’estremeixi, però
que no sigui
tan
tan
absolutament

res.

(Pàg. 106)
(...) Vine, no dubtis,
sigues,
ara jo no sóc aquí,
la casa és teva
i està moblada amb tots els òrgans,
flueix al seu interior i decanta-t’hi,
ara la sang és la teva i els músculs
els teus, vine
fes-te present,
estira els braços
d’un costat a l’altre del món (...)

(Pàg. 113)
(...) per favor perdona’m si la meva pregunta
és poca-solta i una mica insulsa, però
te l’haig de fer
perquè  ja fa cinc anys que
em consumeix per dins
com una malaltia:
Què és la mort, fill?
Què
és
la mort?

(Pàg. 116)
L’home que camina:
Aquest pou,
l’absència
que només la mort
és capaç de generar -
Que no és en absolut
desaparició
ni destrucció
ni inexistència.
Que en ell també hi ha un
darrer lloc,
una mena de finestra
amb prou feines oberta, en el qual encara respira
l’absència, esmicolada,
agitada, un lloc en el qual encara es pot
tocar l’aquí
i a més percebre, gairebé,
la calidesa de la mà que toca
l’allà -
Aquest és el llindar, la línia
última que comparteixen l’allà
i l’aquí, una línia fins la qual,
no més enllà, el que viu
hi pot arribar viu
i allà, potser, sentir
el darrer límit
una insinuació més, la resplendor
de la brasa
del mort
que s’extingeix
i es va apagant.

(Pàg. 122)
(...) Creieu que ells ho saben?
Que saben què? Que
són morts.

(Pàg. 142)
(...) la poesia
es la llengua
del meu dol.
(...)

(Pàg. 152)
(...) Ha estat meravellós
saber-ho, recordar-ho:
el molt
que he
existit,
el
molt
que no
existiré.

(Pàg. 155)
(...) Vull aprendre a separar
el record
del dolor. Almenys parcialment,
el que es pugui, de manera que no tot el passat
estigui tan amarat de dolor.
Així també et podré recordar més,
ho entens, oi? No tindré por cada vegada
de la cremada del record (...).

(Pàg. 164)
El cronista de la ciutat:
És la nostàlgia, no en tinc cap dubte, és
la nostàlgia la que també em fa perdre
el seny, escolteu-me,
escolteu –només
la nostàlgia cisella
els estimats éssers vius
que pampalluguegen, sí, allà,
mireu, allà! Als relleus
de la pedra.

(Pàg. 170)
(...)
en aquestes
paraules hi ha
una veritat. És mort,
ell
és mort. Però
la seva mort,

la seva mort
no ha mort.

⇲ Altres n'han dit...
Ara (Damià Alou), Todo literatura, Jewish Book Council, Lectures & CO, Pep Grill.

⇲ Enllaços:
David Grossman, obra, circumstàncies i context, l'autor parla del llibre, atenció! efectes secundaris, què és i què no és, creació híbrida, sobre el fons i la forma, de la traducció, de la literatura i la mort dels fills.