Permagel - Eva Baltasar

"Mentir és una manera de resistir."

Baltasar, Eva. Permagel. 
Barcelona: Club Editor, 2018





⇲ Que en diu la portada...
Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix l'heroïna d'aquest llibre. Una manera de preservar la part tovíssima que hi ha dins d'una persona en formació. El món exterior amenaça, cal atrevir-se a sortir de la cel·la familiar, desactivar la mare obsessa de la salut, la germana obsessa de la felicitat, negar.se a pagar el deute del que han invertit en tu: no hi ha res a esperar d’una lesbiana suïcida. Després, reunir forces: no fer res més que follar i llegir. Trobar un lloc on la mentida no sigui necessària, on el glaç s'esquerdi. I començar.

⇲ Com comença...
S’hi està bé, aquí. Finalment. Les alçades ja ho tenen, això: cent metres de vidre verticals. L’aire és aire en un estat superior de puresa i per això, també, sembla més dur, en alguns moments gairebé compacte.

⇲ Moments...
(Pàg 16)
Al cap d’un temps acabes descobrint que el límit es deixa viure, vertical com mai, a frec del no-res, i que no només és possible habitar-hi sinó que també s’hi pot créixer de maneres diferents. Si del que es tracta és de sobreviure, la resistència pot ser que sigui l’única forma de viure intensament.

(Pàg. 19)
Morir en un racó estaria bé, hauria de ser possible llogar racons on ben morir, sense interferències, sense bombones d’oxigen autopropulsades despenjant-se per sorpresa a sobre teu just al darrer moment, on les mesures de seguretat et garantissin, t’asseguressin, una mort com cal.

(Pàg. 21)
La força de la por és la suma de cada petit somni reduït a pols.

(Pàg. 31)
No hi ha res pitjor que sentir-te exclusivitat d’altri, haver d’escoltar que ets decisiva en la felicitat o infelicitat d’altri, reduïda a peça de Lego.

(Pàg. 35)
Als vint-i-tres creus que ja és tard per a tot. No és fins als quaranta que t’adones que encara ets a temps, si no de tot, almenys del que importa.

(Pàg. 49)
(...) estic sola, no sóc res més que cinquanta-dos quilos de soledat i laments, tot un tresor.

(Pàg. 55)
“(...) a casa, el primer sempre han estat els fills, ¿oi que sí, cuca?” ¿Oi que penses en navalles quan la mama parla així?

(Pàg. 83)
Una estocada a l’amor propi fa una ferida fonda però no mortal, un forat negre capaç de digerir fragments de mort, en el record.

(Pàg 85) 
Viure des del cor es un error si es fa creient en la llibertat pròpia, perquè la llibertat és el domini de la mentida, vet-ho aquí. Mentir és una manera de resistir (...).

(Pàg 138)
(...) no acostumo a estar més de dos o tres mesos sense una amant. El sexe m’allunya de la mort. Tanmateix, no m’atansa a la vida.

(Pàg 142)
(...) sóc una filla desobedient de mi mateixa, odiosa fins a invocar l’avortament.

(Pàg. 161)
Els interrogatoris de la mama són de sociòpata, suaus i diabòlics, i em fan sentir culpable. Sap com obrir la porta interior que dóna al buit existencial i els seus insults de mama, encara que insignificants, són suficients per empènyer-t’hi i fer-t’hi caure.

(Pàg. 179)
Alguns desitjos tenen un fonament intolerable, són tan bruts com una carretada d’adob però tan nutritius, també.

(Pàg. 187)
Les famílies es tanquen sobre si mateixes com vil·les assetjades. Però és la vida, la salvatge que ens cerca i ens assetja.

⇲ Altres n'han dit...
Bloguejat, Els llibres del Senyor Dolent, Lletra de resistència, Llibres, i punt!, Els orfes del Senyor Boix, Bibarnabloc.cat, Annab612, Paranoia 68, Entre lletres, Llegir per viure altres vides, Lletraferits, Antoni Veciana, El blog d'en Josep Arenas, Un libro al día, Pep Grill.

⇲ Enllaços:
Eva Baltasar, l'autora sobre l'escriptura i la poesia, què en diu l'autora, claus creatives, literatura vaginal?!#, transfons, forma i temàtiques.