dimecres, 3 de desembre de 2008

Tòquio blues - Haruki Murakami


Murakami, Haruki. Tòquio Blues
Barcelona: Empúries, 2005


Noruwei no mori
Traducció: Albert Nolla
Col.lecció: Narrativa, 247



>> Què en diu la contraportada...
Considerada el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa, i amb èxit aclaparador arreu del món, Tòquio Blues barra l'educació sentimental d'un jove estudiant al Tòquio dels anys seixanta. Introvertit, tímid i seriós, Toru Watanabe s'enamora perdudament de Naoko, una noia continguda i impenetrable, i pateix una crisi postadolescent que el porta a l'aïllament social i a la reclusió. Per sortir-ne, i davant les dificultats de la seva relació amb la Naoko, Toru es llança a un espiral de sexe esporàdic i un dia coneix la Midori, una noia vital, exuberant i plena de vida que revolucionarà el seu món ordenat i tranquil.

Tendra, escrita amb to melancòlic i sensual, i amb un ritme molt àgil, Tòquio Blues és un novel·la rodona i plena d'humor que beu de Salinger, Sylvia Plath i Harper Lee. Amb el Japó contemporani com a teló de fons, i ple d'influències occidentals, Haruki Murakami ens narra, amb una encertada i equilibrada mescla de malenconia i sentit de l'humor, les angoixes adolescents i el trànsit a l'edat adulta.

>> Com comença...
Tenia trenta-set anys i estava assegut en un Boeing 747. Aquell enorme avió baixava travessant els núvols espessos i es preparava per aterrar a l'aeroport d'Hamburg. La pluja fina de novembre mullava el terra i feia que tot tingués l'aspecte llòbrec d'un paisatge flamenc: el personal de terra amb impermeables, la bandera que coronava l'impersonal edifici de l'aeroport, el cartell amb l'anunci de BMW... Vaja, altre cop Alemanya, vaig pensar.
Quan l'avió va aterra, es van apagar els senyals de prohibit fumar i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música de fons. Era una ensucrada versió orquestral de "Norwegian Wood", dels Beatles. Com sempre, aquella melodia em va commoure. Bé.. diria que aquell cop em va trasvalsar com no ho havia fet mai.

>> Moments...
(Pàg. 33)
LA MORT EXISTEIX, NO PAS COM EL CONTRARI DE LA VIDA, SINÓ COM UNA PART DE LA VIDA.
Expressat amb paraules no és res de l'altre món, però en aquell moment no ho sentia pas com si fossin paraules, sinó com una massa d'aire que tenia a dins. La mort existia dins un petjapapers, dins les boles blanques i vermelles escampades damunt la taula de billar, i nosaltres vivíem aspirant-la cap als pulmons com si fos una pols fina.
Fins llavors m'havia imaginat la mort com una cosa que estava separada de la vida i que existia de manera independent. És a dir, sabia que la mort era inexorable, però em pensava que no ens afectava fins el dia que ens arribava. Era una manera de veure-ho absolutament lògica: la vida era en aquesta banda i la mort a l'altra. Jo era aquí i no pas allà.
Però a partir de la nit en què va morir en Kizuki ja no vaig poder pensar en la mort (ni en la vida) d'una manera tan senzilla. La mort ja no era el contrari de la vida, sinó que havia començat a existir, formava part de mi i, encara que ho volgués, em seria impossible ignorar-la.

(Pàg. 39)
- ¿Quins escriptors t'agraden? -li vaig preguntar.
- Balzac, Dante, Joseph Conrad, Dickens -em va respondre a l'instant
- No es pot dir que siguin l'últim crit.
- Per això els llegeixo. Si llegeixes el mateix que tothom, acabes tenint les mateixes idees que té tothom i acabes vivint en un món de pagerols i esnobs (...).

(Pàg. 62)
-¿T'agrada la soledat? -em va preguntar aguantant-se la barbeta amb la mà-. Viatges sol, menges sol, a classe sempre seus sol.
- A ningú no li agrada, la soledat. L'únic és que no m'agrada esforçar-me per fer amics. Si t'hi has d'esforçar, només en treus disgustos.

(Pàg. 127)
- ¿Li passa sovint, això, a la Naoko? -li vaig preguntar
- De tant en tant -va dir la Reiko, aquest cop mirant-se la mà esquerra-. A vegades s'emociona i es posa a plorar. Però no t'hi amoïnis. Així va traient els seus sentiments. El pitjor seria que no ho fes. Si no els treus, els sentiments se't van endurint a dins fins que el cos se't mor. Això sí que és fumut.

(Pàg. 190)
-(...) D'acord, ja sé que no sóc gaire llesta, que sóc de família humil, però si el món funciona és gràcies a la gent humil, que és la que està explotada. ¿De què serveix una revolució que es basa en paraules que la gent no entén? ¿Com poden dir que és una revolució social? (...)

(Pàg. 196)
- Em sembla que has vist massa pel·lis porno -li vaig dir amb una rialla.
- Potser sí -va fer la Midori-. Però és que m'encanten. ¿Vols que un dia n'anem a veure una?
- D'acord. Quan vulguis.
- ¿De debó? Quina emoció. Anem a veure'n una de sadomasoquisme. Una que peguin a la noia amb un fuet i l'obliguin a pixar davant de tothom. Això m'encanta.
- D'acord.
- ¿Saps què és el que m'agrada més de les sales X?
- No en tinc ni idea.
- Sentir com la gent empassa saliva quan comença una escena de sexe -va dir-. Aquest soroll és genial. És tan entendridor...

(Pàg. 214)
- ¿No hi ha res a la vida que et faci por? -li vaig preguntar.
- Ei, que no sóc tan imbecil -em va contestar-. És clar que hi ha coses que em fan por. Com a tothom. Però no deixaré que em condicionin: penso aprofitar al màxim les meves capacitats, i agafar el que vulgui i deixar el que no vulgui. Jo vull viure així, i si algun cop no me'n surto, ja m'aturaré i m'ho replantejaré. Si ho penses bé, una societat injusta també és una societat que et permet explotar les teves capacitats.
- Em sembla una mica egoista -vaig dir.
- Sí, però almenys no em quedo mirant al cel i esperant que em caigui la fruita. A la meva manera, també m'esforço. M'esforço deu vegades més que tu.
- Potser sí -vaig admetre.
- Per això hi ha vegades que miro al meu voltant i em desespero. ¿Per què la gent no fa res? ¿Com poden no fotre brot i a sobre queixar-se?
Me'l vaig quedar mirant.
- Tal com ho veig jo, la gent fa tot el que pot. Però potser és que no m'ho miro prou bé.
- El que vols dir no és esforç, sinó feina -va dir ell categòricament-. Jo em refereixo a un esforç més personal, amb més sentit.

(Pàg. 258)
"Ei, Kizuki", vaig pensar. "Jo no sóc com tu. Jo he decidit viure, i ho vull fer tan bé com pugui. Suposo que t'ho devies passar malament, però per mi tampoc ha estat gens fàcil. I tot perquè et vas matar i vas deixar la Naoko. Però jo no penso deixar-la. Primer, perquè m'agrada, i segon, perquè sóc més fort que ella. Cada cop seré més fort i més madur. Em faré gran. Això és el que he de fer. Fins ara sempre pensava que m'agradaria quedar-me als disset o divuit anys, però ara ho veig diferent. Ja no sóc un adolescent. He desenvolupat el sentit de la responsabilitat. Ei, Kizuki, ja no sóc el mateix que quan era amb tu. Ja tinc vint anys, i he de pagar el preu de continuar vivint.".

>> Altres han dit...
Els meus llibres, Llibròfags, Lo bloc

>> Enllaços
Haruki Murakami, Albert Nolla, Norwegian wood, fragments, estoicisme, sinceritat, mitomania, els condicionals en angles, Holden Caulfield, terratremol de Kanto, Blues


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada