dimarts, 16 de desembre de 2008

Estimadíssim amor meu - Françoise Giroud


Giroud, Françoise. Estimadíssim amor meu
Barcelona: Edicions La Campana, 1995




Mon très cher amour
Traducció: Lourdes Bigorra
Col·lecció Toc de ficció, 9



>> Què en diu la contraportada...
Ella és un dona divorciada, d'ulls bonics, amb allò que els francesos en diuen charme. Té una bona situació professional i algunes aventures. És una dona lliure.
Ell, més joves, és un noi angoixat, sense gaire diners, una mica insolent però divertit. Li pronostiquen un brillant futur com a advocat, i el vol aconseguir amb impaciència.
Són feliços, junts, fins al punt que un amor pot ser feliç. Però una sospita insidiosa llisca entre tots dos... Ella haurà de pujar tots els graons de la gelosia. L'estimadíssim amor pot ser també dolorós.
Françoise Giroud, la gran escriptora tan reconeguda per la crítica com pels lectors, ha escrit amb un estil lluminós i ple de vida una novel·la breu i intensa, com la passió que uneix la parella.

>> Com comença...
Sota la insolència de la mirada de vegades creuava els seus ulls grisos la lluentor d’un esglai.
Més endavant en vaig saber la causa.
Pel que fa a la resta, quan uns amics em van presentar Jerzy s’assemblava a un gos gran i feliç amb ganes de saltar-vos al coll. Cosa que va fer.
-Saps que el teu vestit transparenta?
Jo ho sabia.
-I no et fa sentir incòmoda?
No em feia sentir incòmoda.
-Les dones són increïbles.
Li vaig girar l’esquena i em vaig introduir en tota la gentada aplegada als salons de l’editor que aquell dia donava una recepció.
No m’havia de deixar alliçonar per aquell picaplets. D’altra banda, què hi feia, aquí? La selecció dels convidats no era tan estricta com abans.
Vaig estrènyer algunes mans, vaig quedar per sopar, vaig esquivar un emprenyador, vaig saludar l’amo de la casa envoltat per la seva cort quan una onada em va portar cap al bufet.
-Xampany o suc de taronja?
Jerzy era allí, allargant el braç per servir-me.

>> Moments...
(Pàg. 14)
En aquella època vivia en una casa antiga del districte sisè, un pis de dues habitacions heretat de la meva mare, amb totes les comoditats possibles que exercien una atracció immediata sobre els visitants. Volums harmoniosos, il·luminació afavoridora, comoditat flonja, colors apagats contrastats per algunes taques vives, en entrar-hi semblava una capsa màgica. Cap home no hi havia viscut amb mi. El desordre era el meu desordre, el perfum el meu perfum, els sorolls del carrer, filtrats per uns vidres gruixuts, romanien incopsables, amb la presència justa per estalviar l’angoixa del silenci absolut, m’hi trobava com un gat dins la seva cistella.

(Pàg. 16)
Però i què! Jo ja era lliure. Lliure, és la paraula que es fa servir per als homes. De les dones que han trencat les seves relacions o el seu matrimoni es diu que estan soles.

(Pàg. 23)
Així va ser la meva primera nit amb Jerzy. Una nit poblada de carícies dolces, inventives, en què va saber ensinistrar el cos feixuc de cansament que li vaig lliurar. No era tan senzill. Jo necessitava molta atenció per arribar al plaer i per compartir-lo. Les primeres abraçades sempre són una mica fallides. L’un es llança damunt de l’altre, a les palpentes; empès per un excés de pressa no prens el temps necessari per conèixer una pell, una olor, un sexe estranys; en estat d’agitació íntima avances gestos bruscos, paraules maldestres...
Hom es retroba glaçat...

(Pàg. 35)
Albert em va agradar de seguida. Era un fracassat, i sento una gran tendresa pels fracassats. En la meva feina me’n trobo sovint. Homes i dones que tenen "alguna cosa" i que no aconsegueixen concretar-la, i tanmateix és aquí, molt a prop, i no hi és, no hi és prou per aflorar. Són els orfes de l’èxit.

(Pàg. 40)
No m'agrada fer l'amor al matí. Però aquell matí vaig pensar que fins llavors havia estat equivocada i que hi ha un amor de matí, entre dos cossos encara tebis de la nit, que té un regust de panet calent.
(Pàg. 122)
No havia sentit mai tanta humiliació. Ni tan menyspreu per mi mateixa. Ni tanta autodenigració. Vaig conduir per París, sense destí, empassant-me els semàfors vermells, esperant vagament que un camió m’envestiria i em reduiria a cendres. Vaig considerar totes les modalitats de suïcidi. La vergonya em cremava. Era pitjor que si hagués disparat contra Jerzy a boca de canó. Havia estat ximple, havia estat mesquina, havia estat obsessiva, i no hi havia cap tribunal al qual demanar la meva absolució.

>> Enllaços

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada