dimecres, 10 de desembre de 2008

El desert dels Tàrtars - Dino Buzzati


Buzzati, Dino. El desert dels Tàrtars
Barcelona: Empúries, 1985



Il deserto dei Tartari
Traducció Rosa M. Pujol i M. Mercè Senabre
Col.lecció: Tros de paper, 4


>> Com comença...
En Joan Drogo, un cop nomenat oficial, va marxar de la ciutat un matí de setembre per arribar a la Fortalesa Bastiani, la seva primera destinació.
Es va fer despertar que encara era de nit i es posà per primera vegada l'uniforme de tinent. Quan acabà, es va mirar el mirall a la claror d'un llum de petroli sense trobar-hi, però, el goig que n'esperava. A la casa hi havia un gran silenci, se sentien només petites remors en una cambra veïna: la seva mare es llevava per acomiadar-lo.
Feia anys que esperava aquell dia, l'inici de la seva vida autèntica. Pensava en les grises jornades de l'Academia Militar i recordà les tardes amargues d'estudi -quan sentia passar pel carrer la gent lliure i presumiblement feliç- i els despertars d'hivern a les grans cambres glaçades en les quals planava el malson dels càstics. Recordà la tristesa de comptar els dies un a un, que semblava que no s'acabaven mai.

>> Moments...
(Pàg. 21)
Se sentí sobtadament sol, la seva gosadia de soldat tan desimbolta fins aleshores, fins que havia durat l'experiència plàcida de la vida a la guarnició -amb una casa còmoda, els amics alegres sempre al costat, les petites aventures als jardins nocturns-, tota la seguretat en ell li havia desaparegut de cop. La Fortalesa li semblava un d'aquells mons desconeguts als quals no havia pensat mai seriosament de poder pertànyer, no perquè li semblessin odiosos sinó perquè eren infinitament llunyans de la seva vida quotidiana.

(Pàg. 23)
Les parets nues i humides, el silenci, la mísera claror dels llums... allà dintre sembla que tots havien oblidat que en algun lloc del món hi havia flors, dones rialleres, cases alegres i hospitalàries. Allà dins tot era una renúncia, ¿però per a qui? A canvi de quin bé misteriós?

(Pàg. 47)
Així continues fent camí, esperant confiadament, les jornades són llargues i tranquil·les, el sol resplendeix ben alt i sembla que no tingui mai ganes de pondre's.
Però hi ha un moment que, quasi per instint, et gires enrere i veus que a l'esquena ens han barrat una reixa que clou la via del retorn. Aleshores sents que hi ha alguna cosa que ha canviat, el sol ja no sembla pas immòbil sinó que es desplaça ràpidament. Déu meu!, no hem tingut temps ni de fitar-lo que ja es precipita cap a la ratlla de l'horitzó, ens adonem que els núvols ja no estan estancats als golfs blaus del cel, sinó que fugen entortolligant-se l'un amb l'altre de tan adelerats com van; t'adones que el temps passa i que el camí algun dia bé s'haurà d'acabar.

(Pàg. 54)
Del desert del nord havia d'arribar la sort de tots, l'aventura, l'hora miraculosa que, almenys una vegada, toca a cadascú. Per aquesta remota possibilitat que semblava que esdevenia cada vegada més incerta a mesura que el temps avançava, homes madurs consumien allà dalt la millor època de la seva vida.

(Pàg. 63)
-Em sembla que era ahir que vaig arribar a la Fortalesa- deia en Drogo, i era ben bé així.
Semblava que fos ahir i malgrat tot el temps s'havia escolat igualment amb el seu ritme constant idèntic per a tots els homes, ni més lent per a qui és feliç ni més ràpid per als desventurats. Ni a poc a poc ni de pressa, havien passat tres mesos més.

(Pàg. 70)
Costum el grinyol de la porta en època de pluja, el punt on batia el raig de lluna que entrava per la finestra i el seu desplaçament parsimoniós a mesura que passaven les hores, el brogit de la cambra de sota, cada nit, a dos quarts en punt de dues, quan l'antiga ferida de la cama dreta del coronel Nicolosi es desvetllava misteriosament i li trencava el son.
Ara totes aquestes coses s'havien fet ja seves i deixar-les li hauria sabut greu. En Drogo, però, no ho sabia, no sospitava que la partença li hauria costat tant d'esforç i que la vida a la Fortalesa engoliria els dies l'un darrera l'altre, tots semblants, a una velocitat de vertigen. Ahir i abans d'ahir eren idèntics, ell no hauria estat capaç de distingir-los, un fet de tres dies abans o de vint acabava per semblar-li igualment llunyà: així s'acomplia, sense que ho sabés, la fugida del temps.

(Pàg. 179)
De mica en mica, la confiança s'afeblia. És difícil de creure en alguna cosa quan estàs sol i no en pots parlar amb ningú. Just en aquesta època en Drogo s'adonà com el homes, per molt que estiguin l'un de l'altre, resten sempre allunyats; que si n'hi ha un que pateix, el dolor és seu i de ningú més, ningú no se'n pot carregar gens ni mica; que si n'hi ha un que pateix, als altres no els fa mal, per gran que sigui l'amor, i és això el que provoca la solitud de la vida.

>> Altres han dit...
Paraules i mots, Una finestra a l'horitzó, Changing,again, Món de llibres

>> Enllaços
Dino Buzzati, Solitud, el pas del temps, Tàrtars, és Joan Drogo un heroi?, escalafó militar, una fortalesa per a qué?, cel·luloide, perversió literaria


2 comentaris:

  1. Són realment colpidors aquest moments seleccionats.
    Com va dir John Lennon: "La vida és allò que passa mentre estem ocupats fent altres plans".

    Salut!

    ResponElimina
  2. Sí, tens tota la raó. És un llibre sobre el buit total, sobre l'oblit de tot,...i perquè no, sobre la ceguera (simbólicament parlant). Em va costar decidir-me a llegir-lo, però al final n'estic molt satisfet d'haver-ho fet i ho recomano a tothom.

    Per cert, bala perduda, si te'n vols llegir un altre de colpidor... Les Cròniques Marcianes de Ray Bradbury. També el tinc a Lleixes. Aquest te l'hauràs de llegir diverses vegades per colpir-ne tota la seva poètica mala llet.

    Salutacions.

    ResponElimina