dimecres, 12 de novembre de 2008

De teves a meves - Pere Calders


Calders, Pere. De teves a meves. 32 contes que acaben més o menys bé.
Barcelona: Laia, 1989
Col·lecció: El Mirall i el Temps




>> Què en diu la contraportada...
Fantasia, humor, cordialitat, to líric i, per damunt de tot, un coneixement exhaustiu dels mecanismes del cor i de la intel·ligència: aquestes serien algunes de les característiques dels contes de Pere Calders, surrealista i hiperrealista, bruixot dels recursos impensables, inventor de paraules. Els contes de Calders, com ha escrit Josep Faulí, sempre corren per aquests espais indefinits, entre la realitat i la irrealitat: "de la realitat a la irrealitat, Calders va i ve sense esforç, amb naturalitat. Tot es u. No hi ha diferència per a ell, ja que no es detura a la superfície". Doncs bé: heus aquí amb una mostra inèdita fins ara, nova de trinca, dels nous contes de Calders. Amb títols que segur que no suggereixen el desenllaç insòlit de situacions massa quotidianes: "De teves a meves", "Mort a data fixa", "Amb l’ajut de la informàtica", "Cicle de terror"... fins a trenta-dos contes que acaben més o menys bé.

>> Com comença...
"Resulta que acabo d'entrar en una crisi profunda", digué a l'amic. "M'he plantejat el problema del sentit de la vida i no en puc treure l'entrellat".
L'amic, que en aquells moments afrontava un conflicte de lletres vençudes i d'un amor contrariat (tot alhora), se’l va mirar interrogativament.
-I doncs? Què hi podríem fer?
-No ho sé. Per això t'he vingut a veure, perquè tu tens unes mans de plata i sempre has estat traçut de mena.
-Què et passa?
-Em pregunto per que he vingut en aquest món, què hi faig i on anem...
-I et convé molt de saber-ho?
-M’ajudaria. He de prendre una decisió important...
El visitant es va alçar de la butaca i va donar un parell de voltes per l’habitació. "Si no sabem per què hi som", digué, "costa de saber què hi fem."
-Mira- va respondre-li l'amic-; jo trobo que hi ha coses que val més no remenar-les. Ets catòlic, tu?
-Diria que són un creient sense església determinada...
-Però creus en una altra vida eterna?
-Home, per compte que em té, sí. És un gran consol per parar el cop...
-Doncs aferra’t a la idea. Imagina't si en tindràs de temps per rumiar això que ara et pot semblar questió d'hores o de minuts!
(De teves a meves)

>> Moments...
(Pàg. 8)
-(...) Et van prometre alguna cosa a tu, en el moment de néixer?
-Que jo recordi, no. Després sí, m'han omplert el cap de teories.
-Aquí ho tens. Tota la resta t'ha vingut de propina. Desenganya’t, en aquest món no donen res més...
-Però i el que et prenen? Què me'n dius del que et prenen?
-Per què? Que duies alguna cosa, quan vas venir?
-No ho sé. Aquest és el meu problema. Voldria saber-ho ben bé abans de prendre un determini.
-Ningú no et donarà detalls en ferm i, si ho fessin, tampoc no et serviran de res, perquè jo crec que ens deixen anar i, del que es tracta, és d’espavilar-se i campar-se-les per compte propi.
(De teves a meves)

(Pàg. 61)
La dificultat de trobar pis eternitzava el nostre festeig. El dia dels Difunts, l'Elisa i jo ens vam tornar a barallar. Havíem anat al cementiri a portar flors a una tia d'ella.
L'Elisa es va estar una bona estona amb els ulls clavats a la làpida i jo, incautament, em vaig pensar que resava. Però es veu que no. Devia cultivar un sarcasme interior, fins que va semblar-li que ja el tenia a punt, perquè quant jo estava més tranqui en procura d'una gran pietat pels morts, va assenyalar el nínxol i digué:
-Un pis com aquest el tinc segur. Quan a tu ja t'hagi enredat tothom i jo ja sigui vella i encara per merèixer, em portaran aquí. De tota la meva vida, en podré tirar un bon tros a l'olla!.
(Promoció de vendes)

(Pàg. 93)
El metge m’acabava de dir que tenia vida per a un any i això (perquè es vegi com són les coses) em donava una gran força. Per tal de parar una mica el cop -dic jo- el doctor em va fer una carícia a l'esquena al moment de cobrar.
-Ara: nosaltres també ens equivoquem,...-digué.
(Va riure com una hiena i va afegir):
-Ja sabeu les històries d’anàlisis i de radiografies canviades per infermeres distretes. Aneu fent i no us hi amoïneu gaire. Us sorprendrà comprovar la quantitat de gent que de morir en el transcurs d'aquest any de terme que teniu. Gent tranquil·la i desprevinguda, que no sospita res. Vós, almenys...
(Mort a data fixa)

(Pàg. 94)
Se m’acudí de sobte que si com a just ja no tenia temps d'arribar a cap de brot, potser com a pecador se m’oferien bones perspectives. El pecat es pot improvisar i, des del punt de vista publicitari, és més agraït; a més, així com d'una bona persona se'n fa un cabal discret i per a arribar a sant s'ha d’ésser un veritable geni, es pot arribar a pecador notable sense que calgui una inspiració excessiva. I el pecador (això va tàcitament comprès en el fons de moltes doctrines) és necessari, perquè sense ell no seria possible la redempció, que és una de les coses més sublims que es poden fer amb pocs diners.
(Mort a data fixa)

(Pàg. 132)
Sembla que el progrés camina millor damunt la blanesa de la carn morta (...)
(Les relacions entre el bé i el mal)

(Pàg. 149)
Llàstima de les presses i del temps que fuig, perquè, en realitat, la història hauria de començar aquí. Els dotze mesos següents foren per a en Comtal i Masferrer d'una agitació memorable, i, al final, el seu pare el va desheretar degut a la senyoreta Amàlia. Gran escàndol a Reus i tot de vides canviades!En els moments més crítics, quan el jove Comtal sotmetia els esdeveniments a revista, es feia creus de les primes parets del destí; amb dos consells d'amics en cartera, havia dubtat entre el doctor Emili Mirapeix i el doctor Antoni Galceran.
"Si en lloc de l’un hagués triat l'altre, quina diferencia!", rumiava.
No podia saber -i sort hi ha del secret d'aquestes coses!- que si hagués escollit el doctor Mirapeix, un prodigiós encadenament d'atzars i de circumstàncies l’haurien dut a la República de Costa Rica, pera morir prematurament, assassinat en una batalla per qüestions d’interessos.
(El jurament hipocràtic)

(Pàg. 153)
Per necessitats d'espai que devia enfrontar un arquitecte que ja descansa en pau, el rebedor de casa té forma de triangle. No hauria pensat mai en les Bermudes, de no ésser que en qüestió de pocs dies el rebedor va endrapar-se la tia Margarida i un cobrador de la mútua que era una bellíssima persona. No és pas per la molèstia, perquè ja se sap que les grans ciutats són incòmodes, però estic una mica nerviós. Ara, quan surto de casa, vaig d’esquitllentes, perquè el triangle em fa basarda.
(Contes breus - Altres dimensions)

(Pàg. 156)
Fa temps, van pagar-me amb un taló sense fons d'un Banc de Boira. Gràcies a no haver-lo pogut cobrar, he gaudit sempre de clarianes.
(Contes breus - Meteorologia aplicada)

(Pàg. 157)
Li va sortir una rima preciosa, d'aquelles que poden salvar un poema. Però havia nascut vídua, abandonada de parella que la justifiqués, i es va quedar sola a final de ratlla, sense que cap llei mètrica acudís al seu socors. Si no s'hi troba remei, coses així ens amargaran la vida.
(Contes breus - Ars poètica)


>> Altres han dit...
A la vora del foc

>> Enllaços
Pere Calders, fantasia, trobar pis, el sentit de la vida, inventor de paraules, lliure arbitri 1, lliure arbitri 2, esperança de vida, Tempus fugit, el Desti, el destí de cada dia?, Triangle de les Bermudes, Contes breus, micro-relats


4 comentaris:

  1. sol falte el resum d kada capitol k es lo k busco io!!

    ResponElimina
  2. Pere Calders genial, com sempre. Per cert, va morir el 1994, i no recorde jo que li feren cap homenatge, ni que en parlessen gaire.

    Tot el contrari que Baltasar Porcel, per exemple.

    ResponElimina
  3. això q és? pensava q aquest és un resum.....

    ResponElimina
  4. Anònim(s),
    caldria que llegissiu més...

    ResponElimina