dimecres, 19 de novembre de 2008

Kafka a la platja - Haruki Mukarami


Mukarami, Haruki.Kafka a la platja
Barcelona: Empúries, 2006


Umibe no kafuka.
Traducció Albert Nolla
Col·lecció Narrativa, 284





>> Què en diu la contraportada...
Després de l'èxit aclaparador de Tòquio blues, i amb un nombre de lectors cada dia més ampli, Haruki Murakami presenta una esplèndida nova novel.la que narra les desventures de dos carismàtics i extraordinaris personatges. Kafka Tamura és un estudiant solitari i disciplinat que un bon dia decideix fugir de casa empès per al convicció que si no ho fa tindrà el mateix destí tràgic d'Èdip. Agafa un autobús en direcció a Takamatsu, un poble escollit a l'atzar, i allà troba una peculiar biblioteca privada per passar les hores i completar la seva educació autodidacta. Paral.lelament, la plàcida vida del vell Nakata, un home que parla amb els gats i està marcat per un accident d'infància que el va deixar mutilat, canviarà de manera tràgica i irreversible.
Les odissees personals i sempre paral.leles d'aquests dos personatges convergeixen en una rica, suggeridora i magnífica tragicomèdia construïda amb el ritme àgil, la delicadesa poètica i la destresa narrativa pròpies de Murakami, que demostra, una vegada més, la seva capacitat per crear personatges anodins i alhora excepcionalment seductors i l'atractiva peculiaritat del seu univers literari.
"A Japó Murakami és un dels autors més importants i imitats de la seva generació. No m'estranyaria que les seves novel.les, amb la lleugeresa i accessibilitat de les grans cançons pop o de les pel.lícules de gènere, acabessin tenint una influència semblant a Occident. La literatura de Murakami és moderna i plena de reflexions addictives i fluïdes sobre l'estranyesa de la vida ordinària, i evoca de manera brillant la coexistència d'allò real i allò fantàstic" The Sunday Telegraph.

>> Com comença...
-Així, ja has solucionat això dels diners, oi? - pregunta el noi que es diu Corb, arrossegant una mica les paraules com fa sempre. És com si es despertés d'un són profund i encara no pogués moure bé els músculs de la boca. Però només ho fa veure. En realitat està ben despert. Com sempre.
Jo faig que sí amb el cap.
-¿Quant?
Torno a calcular les quantitats mentalment i li responc:
- Uns quatre-cents mil iens en metàl.lic, més uns quants estalvis que puc treure amb la targeta. No es pot dir que me'n sobrin, però de moment ja faré.
- No està malament -fa el noi que es diu Corb-. De moment, vull dir.
Jo assenteixo amb el cap.
- Però no deuen ser els diners que et va portar el Pare Noel per Nadal, ¿oi?- diu ell.
- No -li responc.
El noi que es diu Corb fa un gest irònic amb els llavis i llença una mirada al seu voltant.
- Els deus haver tret d'algun calaix de per aquí, ¿oi?
Jo no dic res. Sap perfectament quins diners són. No té cap necessitat de fer-me aquestes preguntes tan indirectes. L´'unic que vol és prendre'm el pèl.

>> Moments...
(Pàg. 47)
Sóc lliure, penso. Tanco els ulls i em quedo una estona pensant en la meva llibertat, però encara no acabo d'entendre què vol dir. L'únic que entenc és que estic ben sol. Estic ben sol en un lloc que no conec. Com un explorador solitari que ha perdut la bruíxola i el mapa. ¿Vol dir això, ser lliure? Tampoc ho sé. Val més que pensi en una altra cosa.

(Pàg. 103)
La majoria de coses les oblidem amb el temps. Fins i tot la guerra i la mort de tantes persones ara ens semblen coses que pertanyen a un passat llunyà. El dia a dia ens manté tan ocupats que la majoria de coses importants surten de l'òrbita dels nostres recors com si fossin estels apagats. Hem d'estar massa pendents de les qüestions quotidianes i d'aprendre coses noves: nous estils, nous coneixements, noves tècniques, noves paraules... I, tanmateix, hi ha fets que no s'obliden, per més que passi el temps, per més coses que succeeixin. Hi ha records que no es poden esborrar, coses que queden dins nostre com una dovella. I per mi, el que va passar aquell dia al bosc n'és una.

(Pàg. 145)
Tens por de la imaginació. I encara en tens més dels somnis. Tens por de la responsabilitat que emana dels somnis. Però no pots estar sense dormir, i si dorms segur que somies. Estant despert pots controlar la imaginació, però els somnis no els pots controlar de cap manera.

(Pàg. 189)
(...) Ara, el que em molesta més de tot és la gent que no té imaginació. L'home buit, que deia Eliot. La gent que va pel món omplint aquest buit i aquesta manca d'imaginació amb bocinets de palla i ni tan sols se n'adonen. La gent que organitza la seva ignorància en frases buides i intenta convèncer els altres. Com aquest parell que han vingut avui. -Deixa anar un sospir i fa rodar el llapis amb un dit-. Tant me fan els gais, les lesbianes, els heterosexuals, les feministes, els comunistes, els porcs feixistes o els Hare Krishna. M'és igual la bandera que porti la gent, però el que no suporto de cap manera són les persones buides.

(Pàg. 197)
-És igual. El que vull dir és que els homes establim relacions amb totes les coses, siguin quines siguin, i que així surt el sentit de les coses que ens envolten. El que és més important és si aquest sentit surt de manera natural o no. No té res a veure amb ser totxo o amb ser espavilat. El que compta és si et mires les coses amb els teus ulls o no.

(Pàg. 199)
-El món canvia cada dia, senyor Nakata. Cada dia es fa fosc, però el món no és mai igual que com era el dia abans. I vostè tampoc, senyor Nakata. ¿M'entén?
-Sí.
-I les relacions també canvien. Qui és el capitalista i qui el proletari. Qui és a la dreta i qui a l'esquerra. La revolució de la informació, la borsa, el flux de capitals, la nova estructura laboral, les multinacionals...¿Què és bo i què és dolent? Els límits entre les coses van desapareixent.

(Pàg. 207)
-Escolta, Oshima, últimament em passen moltes coses. Algunes les trio i algunes no, però ja no les sé distingir. Vull dir que fins i tot les coses que em penso que trio ja semblen decidides per endavant, i és com si jo em limités a seguir un camí que ja està traçat. Per molt que pensi o per molt que m'hi esforci, no serveix de res. Més aviat al contrari: com més m'hi esforço, més em sembla que deixo de ser jo. És com si me n'anès de l'òrbita de qui sóc, i això és molt dur. Potser tinc por. Només de pensar-hi, m'estremeixo de cap a peus.
(...)
-Escolta, Kafka, el que t'està passant és el motiu de moltes tragèdies guegues: no és l'home que tria el destí sinó que el destí tria l'home. És la visió del món en què es basa el teatre grec. I, segons Aristòtil, el sentit de la tragèdia no surt pas dels punts febles dels protagonistes sinó dels punts forts. La ironia és que la gent no es veu arrossegada a la tragèdia a causa de les seves febleses sinó a causa de les seves virtuts. Èdip rei, de Sòfocles, n'és un bon exemple. La tragèida d'Èdip no és provocada per al seva manda ni per la seva estupidesa sinó per la seva valentia i la seva honestetat. La ironia és inevitable.

(Pàg. 296)
- ¿Què és Déu?- li va preguntar finalment
En Hoshino es va quedar pensant, sense saber què respondre.
- ¿Quina cara fa? ¿A què es dedica? -va continuar el coronel Sanders.
- No ho sé, jo. Però Déu és Déu. És a tot arreu, mirant-nos i jutjant si el que fem està bé o malament. - ¿Com un àrbitre de futbol?
- Potser sí.
- Així, ¿Déu va amb calça curta, amb un xiulet a la boca i cronometrant el temps perdut?
- No em burxi tant -va dir en Hoshino.

(Pàg. 316)
-Senyor Hoshino,
-¿Què vol?
-En Nakata no és totxo, nomès. També està buit de dins. Ara me n'adono que sóc com una biblioteca sense llibres. Abans no era així. Abans tenia llibres a dins. He estat molt temps sense recordar-me'n, però ara sí que me'n recordo. Abans era normal, com tothom, però no sé què va passar que em vaig quedar com un recipient buit.
- Però, senyor Nakata, si s'ho mira així tots ho estem , una mica buits. Mengem, caguem, fem una feina de merda cobrant una misèria i de tant en tant podem fer un clauet. No hi ha res més. Però, per molt que diguem, a vegades també ens passen coses interesants, com ara mateix. El meu avi sempre deia que la vida és divertida perquè res no va com t'imagines.

(Pàg. 325)
- Aquesta motxilla és com un símbol de llibertat, ¿oi? -em diu.
- Potser sí.
- De fet, un objecte que simbolitza la llibertat pot fer més feliç que la llibertat mateixa.
- A vegades -dic.
- A vegades -repeteix ell-. Si fessin un concurs de les respostes més curtes del món, el guanyaries sense despentinar-te.
- Potser sí -dic.
- Potser sí - fa ell, cansat-. Kafka, pensa que potser la majoria de gent no vol ser lliure. Només s'ho pensen. Tenen la il-lusió que volen ser-ho, però si realment els donessin la llibertat no sabrien què fer-ne. Recorda-ho: en general, la gent s'estima més no ser lliure.

(Pàg. 338)
Només havia de viure i prou. Pel sol fet de ser viu, ja era alguna cosa. Les coses eren així de naturals, fins que un dia van deixar de ser-ho. La vida m'ha anat convertint en no-res. És estrany. La gent neix per viure, ¿no? Si és així, ¿com és que a mesura que he viscut he anat perdent el que m'omplia i m'he quedat buit? A aquest pas, potser com més visqui, més buit i més inútil em sentiré. Aquí falla alguna cosa. No vaig a l'hora. ¿Encara puc canviar de rumb?.

>> Altres han dit...
La biblioteca del Kraken, Paranoesquizofrenopatia, Malerudeveure't, Llibròfags

>> Enllaços
Haruki Murakami, Haydn, François Truffaut, transexualitat, Què és la filosofia?, Johnny Walker i el Coronel Sanders, Beethoven, profecies, paradoxes, purgatori.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada