Un circo pasa - Patrick Modiano

 

 "(...) aquellas idas y venidas que pretendían reunir retazos dispersos de una vida."

 

Modiano, Patrick. Un circo pasa.
Barcelona: Cabaret Voltaire, 2013

Un cirque passe. Traducció d’Adoración Elvira.




::: Com comença...
Yo tenía dieciocho años y aquel hombre, cuyo rostro no recuerdo, escribía a máquina mis respuestas a medida que le declinaba mi estado civil, mi dirección y mi presunta calidad de estudiante. Me preguntó qué hacía en mi tiempo libre.

::: Moments...
(Pàg. 49)
(...) los detalles topográficos han causado siempre un curioso efecto sobre mí: en lugar de convertir la imagen del pasado en algo cercano y claro, me producen una sensación desgarradora de vínculos rotos, de vació.

(Pàg. 58)
Solo hacía veinticuatro horas que la conocía y lo ignoraba todo de ella. Hasta su nombre, lo supe por terceras personas. No paraba, siempre de un lado a otro, como huyendo de algún peligro.

(Pâg. 59)
Me estaba mintiendo; estuve a punto de hacerle preguntas concretas, pero me callé. Ya llegaría a acostumbrarse a mí, a confiar en mí y a contármelo todo.

(Pàg. 72)
Se volvió hacia mí y me saludó con la mano.
Me pregunté si no iba a desaparecer para siempre. El día anterior tenía un punto de referencia: la había visto entrar en un edificio; pero en esta ocasión ni siquiera me permitió acompañarla hasta el final. Con ella, nunca se sabía.

(Pàg. 74)
Hoy entiendo mejor aquellas idas y venidas que pretendían reunir retazos dispersos de una vida.

(Pàg. 75)
Me preguntaba si debía creerla. Sus explicaciones me parecían excesivas e incompletas a un tiempo, como si ocultar la verdad tras una profusión de detalles.

(Pàg. 83)
Me sentía dependiente de los adultos y a merced de su albedrío. Los seis años de internado y la amenaza cercana del cuartel me predisponían a pensar que robaba cada instante de libertad, que vivía de modo fraudulento.

(Pàg 156)
Me sentía seguro por primera vez en la vida. Mi timidez, mis dudas, mi tendencia a pedir perdón por cualquier nimiedad, a denígrame, a dar casi siempre la razón a los demás en contra mía, se habían desprendido de mí como una piel muerta. Estaba inmerso en uno de esos sueños en los que sufres los peligros y las congojas del presente pero puedes evitarlos porque, al conocer el futuro, te sabes invulnerable.

(Pàg. 159)
Fue más tarde, ya con treinta años, cuando sentí remordimientos por ciertos episodios del pasado, como el equilibrista es presa de vértigo retrospectivo una vez que ha cruzado un abismo en la cuerda floja.

::: Què en penso...
A Un circo pasa, Patrick Modiano torna a desplegar la seva poètica del record esmunyedís amb una precisió gairebé hipnòtica. La novel·la, aparentment lleugera, és en realitat una arquitectura subtil de temps, ombres i silencis. Modiano hi reprèn els seus temes essencials —la memòria fragmentada, la identitat en suspens, París com a espai emocional— però els filtra a través d’una mirada adolescent.

El temps és el veritable protagonista de la novel·la. Tot passa en un passat imprecís, recordat des d’un present que no s’explica. El narrador adult intenta reconstruir uns estius llunyans, però el record se li esmuny. Modiano converteix el temps en atmosfera: no avança, flota. És un temps que no és cronològic, sino púrament emocional.

Els personatges, com sempre en Modiano, són siluetes. No sabrem mai del cert qui són, quin objectius tenen. Són presències que apareixen i desapareixen, sense contorns definits, ni psicologia explícita, ni passat complet. Els enigmes que els envolten no es resolen mai. I no es resolen perquè la memòria tampoc resol: només conserva restes, gestos, noms que s’esborren.

París, lluny de ser un escenari recognoscible, esdevé una boira topogràfica. Carrers secundaris, hotels de pas, bulevards deserts: la ciutat és un espai difús, sempre a punt de desaparèixer. No és un París monumental, sinó un París emocional, un mapa de sensacions més que no pas de llocs. Igual que els personatges, Modiano escriu la ciutat com si fos un record que es va apagant.

La prosa, tècnicament minimalista, és una de les claus del llibre. Frases curtes, netes, plenes d’el·lipsis. El que no es diu pesa tant com el que es diu. Aquest minimalisme no simplifica: condensa. És una escriptura que ajuda a construir la fragilitat del record i que deixa espai perquè el lector hi projecti les seves pròpies ombres.

Ara bé, aquesta finor narrativa contrasta amb un final sorprenentment abrupte, gairebé estúpid segons hi arribis, doncs pot llegir-se com una frustració o com el col·lapse natural d’un record que ja no pot sostenir-se.

Un circo pasa és, en definitiva, una novel·la sobre allò que passa i no torna, sobre la persistència del que s’esvaeix. Modiano hi captura l’adolescència com un temps sense forma i París com una ciutat que només existeix en la memòria. Una obra breu, però d’una densitat emocional que perdura molt més enllà de les seves pàgines. Un grapat de preguntes i molt poques respostes.

::: Altres n'han dit...
Relibro (A. Doménech), Je dis ce que j'en sens, Miguel de Loyola, Devaneos, Javier Lacomba, Tony's reading list, Complete Review, Bits & Books, His futile preoccupations..., Reading Matters, The Modern Novel.

::: Enllaços:
Patrick Modiano, minimalisme narratiu.