Llibre de cavalleries - Joan Perucho

 

 

 

 "(...) És una història estranya i no del tot intel·ligible. A vegades penso que pot començar en qualsevol moment"

 

Perucho, Joan. Llibre de cavalleries.
Barcelona: Edicions 62, 1996

Col·lecció MOLC, 116



::: Què en diu la contraportada...
Llibre de cavalleries és un dels llibres més bells de l’autor i un dels més imaginatius i divertits, una mescla desconcertant de somni i realitat, servida per una tècnica narrativa plena d’originalitat i de qualitat literària. Un viatge per la ruta de les espècies, des de la Gran Tartària fins a l’extrem oriental de la Grècia catalana i Armènia, dirigit pel misteriós monsieur Dupont, en un escenari mediterrani, entranyable sota l’ensenya de la casa reial de Barcelona.

::: Com comença...
Avançava per passadissos d’ombra, cap a l’extrem oriental del mur, on hi havia una esquerda de claror. De sobte, escoltà el crit de les gavines, i veié la mar estesa als seus peus. El vent batia contra les ruïnes, contra aquells silenci mineral, i se sentia una aroma de farigola i d’alga, d’humitat i de garriga cremada.

::: Moments...
(Pàg. 20)
- (...) És una història estranya i no del tot intel·ligible. A vegades penso que pot començar en qualsevol moment.

(Pàg. 25)
(...) Ha vist, és cert, cares delicades, dolçament exaltades per la joia, però també la mort i la ruïna darrera cada cosa. Sap que res no és immutable i que l’eternitat és com un gran riu que passa indiferent. ¿Quin sentit te, doncs, la vida, i quin sentit té la mort? Vida i mort potser són una mateixa cosa i llur identificació destriable en una altra realitat. Això pensa el cavaller, gairebé en el termini ja del seu viatge, i és com una ombra que li passés per la faç.

(Pàg. 47)
Rodolava un ample udol sota una volta de segles, i hi havia un impuls rapidíssim en la sang devers camins desconeguts i estranys.
Tomàs s’inclinava sota la flama vacil·lant, sota el misteri i l’aventura.

(Pàg. 54)
Tomàs considerava la seva aventura com una meravellosa experiència i vivia uns moments d’exaltació a res equiparables, i pensava, moltes vegades, si no pertanyia al món dels mortals o travessava un període de febre o d’al·lucinació.

(Pàg. 69)
Mai com ara aquells homes no sabien què significava i què valia el món de l’aventura i de la faula. Les muntanyes s’anaven tornat blaves al fons, amb un halo de meravella, esdevenien ingràvides i irreals, a mesura que les cavalcadures s’internaven en aquell mar de pedra.
Es dispararen com uns focs d’artifici, tènues i delicats amb lentes evolucions, giraven i giraven en l’espai, es dilataven en espiral capriciosa i morien per recomençar tot seguit. Al principi era quelcom d’intermitent, que no obeïa cap llei o precepte concret, pura fantasia dels sentits que es desbocava i defallia exhausta. Però, més tard, el fenomen es feu regular, amb simetria i cadència, i els tons cobraven matisos fugisser i d’encanteri.

(Pàg. 72)
A l’entrada d’Òsnia, que era una ciutat construïda en marbre rosa, s’adonaren, per primera vegada, que els gossos i els gats i en general els animals domèstics de la Triple Virtut eren uns artefactes mecànics que es movien, però, àgilment.

(Pàg. 88) 
Muzein-Said contemplà greument Tomàs i digué:
- Mantinc, des de fa molts anys, contínues i cordials relacions amb el món dels cristians i sé que, malgrat tot, no hi ha res que perduri, que sigui immutable. ¿Per què, la veritat, és immutable? Jo només sé que, en el millor dels casos, els homes, tant els musulmans com els cristians, persegueixen un vet de quimera, quelcom que, en el fons justifiqui la seva desconcertant existència. El que importa no és tant arribar a aconseguir el que es proposen com la fe que les anima. Aquest homes són els campions (...).

(Pàg. 94)
Les velles pedres estaven recobertes per la pàtina del temps, daurada i medieval.

(Pàg. 103)
Tant com els genovesos, o més i tot, la tripulació catalana romania estupefacta. Els homes havien emmudit i contemplaven per primera vegada, l’efecte de l’aigua de foc. S’havien allunyat una mica per evitar les flames, i veien un navili infernal que navegava cap a l’abisme.

(Pàg. 114)
La cara del dèspota resplendia d’orgullosa fatuïtat. Travessava l’espai i el temps i quedava dispersa i fragmentada en els llavis de pedra d’una gàrgola, en la galta, ulls i front d’una figura de capitell.

(Pàg. 140)
(...) Tomàs romangué immòbil i els ulls se li humitejaren. Alçà també el braç, acomiadant monsieur Dupont. Sabia que no el tronaria a veure mai més la vella figura dissolent-se en el temps i en l’espai. Monsieur Dupont, la galera. A on retornaven? A què retornaven? La figura boirosa del misteriós gerent, l’inversemblant i decrèpit monsieur Dupont, s’empetitia cada vegada més, a mesura que s’empetitia la galera. A dalt, en el pals, tremolava l’ensenya del Casal d’Aragó. Tremolava, ufana i alegre.

::: Què en penso...
Alguna cosa no estem fent bé com a lectors quan propostes com Llibre de cavalleries de Joan Perucho s’obliden mentre celebrem cada any un grapat de novel·les menors que ni de lluny ofereixen una proposta tant gratificant.

Segurament com a lectors ens hem acostumat a valorar més la novetat que la qualitat. Preferim més estar al dia (encara que sigui avorrit) que ser curiosos, sobretot amb el passat. Sigui com sigui, aquest oblit diu més de nosaltres que no pas dels llibres i autors relegats del nostre imaginari lector.

I és que, si t’agrada la literatura, el joc intel·ligent amb la història, la fantasia i certs tocs d’humor intel·ligent, Llibre de cavalleries és un viatge que val la pena emprendre. Joan Perucho, una de les veus més singulars de la literatura catalana del segle XX, hi desplega una imaginació desbordant i una habilitat única per fusionar gèneres, èpoques i registres.

Publicada en un moment en què la literatura catalana buscava renovar-se i explorar noves formes d’expressió, aquesta novel·la funciona com un homenatge irònic i alhora reverencial als antics llibres de cavalleries. Perucho recupera l’esperit medieval, però el filtra a través d’una mirada moderna i lúcida que qüestiona la idea mateixa d’heroisme, aventura i tradició.

Un dels aspectes més fascinants del llibre és la seva estructura en dues línies temporals que conviuen i s’autoalimenten: el temps medieval, lineal i heroic, on transcorren les aventures cavalleresques; i el temps modern, que apareix a través de notes, comentaris i digressions del narrador contemporani.

Aquest desdoblament ens el trobem ja d’inici, de manera que les primeres pàgines poden generar desconcert, però a mesura que el lector accepta el joc proposat per Perucho, la dualitat esdevé natural. El relat medieval avança mentre es recolza amb la veu moderna, creant un efecte de doble consciència: llegim una aventura i, alhora, llegim la lectura d’aquesta aventura.

Aquesta arquitectura fa que els dos mons funcionin com paral·lels simbòlics: els personatges d’una època semblen les ombres de l’altra, i el manuscrit medieval es converteix en el reflex literari del llibre que el lector té a les mans.

Els símbols medievals es transformen en peces d’una narrativa postmoderna, on la frontera entre passat i present, entre realitat i fantasia, es difumina. La novel·la convida així a una lectura oberta i múltiple.

Un dels valors de la novel·la és l'erudició. Perucho coneix la tradició medieval, però lluny de reproduir-la prefereix crear una atmosfera medievalitzant a partir d’un lèxic arcaïc però fluid, ajudat de cadències que evoquen la lírica trovadoresca. 

Conjuntament amb referències històriques i culturals ben tríades i l'ús d'un humor erudit que evita la pedanteria, tot plegat fa possible una historia que ens és explicada amb un to i un estil literari viu que recrea el passat sense fossilitzar-lo.

Llibre de cavalleries, marca perfectament el que serà la trajectòria de Perucho: la intertextualitat, el joc literari i la fusió d’erudició i fantasia. Potser perquè és una primera novel·la, la podem considerar un laboratori narratiu on l'autor assaja amb tots aquests mecanismes. Potser per això i tot i els seus encerts, Llibre de cavalleries presenta una debilitat en la seva narrativa. Perucho resol batalles, viatges i episodis amb una rapidesa sorprenent. En poc més d’un centenar de pàgines liquida dos anys d’aventures. Això té un preu: els personatges no s’aprofundeixen psicològicament, les escenes passen amb una certa planor i, potser –i més bàsic-, la novel·la brilla com a artefacte literari, però no com a relat emocional.

Tria conscient? Pecat de joventut? Vet aquí el dubte pel lector.

En resum, Llibre de cavalleries és una lectura que fa somriure, pensar i gaudir de la literatura com un espai on tot és possible. Combina aventura, ironia, erudició i un joc temporal que desafia les convencions. No és una novel·la psicològica ni un relat profundament emocional, però sí un text brillant en la seva concepció i en la seva capacitat de reinventar la tradició.

El problema és que nosaltres ens hem oblidat de llegir amb la mateixa curiositat que Perucho escrivia.

::: Altres n'han dit...
llunÀtic,El biblionauta, Enciclopèdia.cat, Centro Virtual Cervantes.

::: Enllaços:
Joan Perucho, perfil de l'autor, la trilogia oriental, les claus estilístiques i temàtiques del cànon peruchià, la llarga ombra del mestre Calvino.