Todo modo - Leonardo Sciascia
"(...) Només les coses que es paguen són veritables: que es paguen al preu de la intel·ligència i del dolor."
Sciascia, Leonardo. Todo modo.
Barcelona: Edicions 62, 1987
Todo modo. Traducció d’Assupta Camps.
Col.lecció El Balancí, 199
::: Que en diu l’editorial...
Entre els roures i els castanyers d'un lloc deliciós, s’obre, com una ferida escandalosa, una clariana amb un edifici de formigó. Un hotel, una ermita? Els jerarques de la política, de la indústria i de l’Església, tots personatges poderosos, s’hi han tancat durant uns dies per meditar a la manera d’aquells “exercicis espirituals” que sant Ignasi de Loiola definia com “El todo modo...”. La pau del lloc, però, es veu violentament interrompuda per una sèrie d’assassinats.
Leonardo Sicascia recorre a la novel·la policíaca per traçar una metàfora corrosiva del poder. En descriu com es compon i com es manifesta, i amb un relat ple de tensió i ironia situa el lector davant la crua veritat: que la convivència civil es corromp en l’experiència de la injustícia.
Escrita el 1974, Todo modo és una de les novel·les més emblemàtiques de Sciascia. Tota una reivindicació d’ètica política que ara, passats els anys, continua més vigent que mai.
::: Com comença...
“A semblança d’una cèlebre definició que fa de l’univers kantià una cadena de causalitats dependent d’un acte de llibertat, es podria resumir”, diu el més gran crític italià dels nostres temps, “l’univers pirandel·lià com un diüturn servatge en un món sense música, suspès d’una infinita possibilitat musical, de la intacta i autosatisfeta música de l’home sol”.
::: Moments...
(Pàg. 21)
- (...) miro massa sovint la televisió perquè em pugui creure completament immune a la lepra de la imbecil·litat... Massa sovint: i acabaré, si encara no ho he fet, contagiant-me’n... Perquè, ho confesso, la contemplació de la imbecil·litat és el meu vici, el meu pecat...
(Pàg. 34)
(...) em vaig abandonar a reflexions sobre l’Església, la seva història, el seu destí. És a dir, la seva passada esplendor, el seu escanyolit present, la seva inevitable fi.
(Pàg. 36)
(...) La veritat és que tantes coses en nosaltres, que creiem mortes, romanen com en una vall del son, ni amena ni ariostesca. I sobre el seu son, la raó cal que vigili sempre.
(Pàg. 36)
(...) Només les coses que es paguen són veritables: que es paguen al preu de la intel·ligència i del dolor.
(Pàg. 46)
- (...) Els papes –va dir don Gaetano- gaudeixen sempre de bona salut. Parlo, naturalment, de salut mental –tot adreçant-se a l’empresari-, perquè la seva pregunta, sens dubte sense malícia, feia al·lusió a això... Els altres mals, les altres xacres, no compten.
- És clar –vaig feir jo-, no s’ha donat mai el cas d’un papa que per l’edat, per l’arterioesclerosi, comencés a perdre el cap. Vull dir: no s’ha sabut mai.
- Això mateix, no s’ha donat mai –digué el cardenal.
- No s’ha sabut mai –vaig remarcar.
- Les coses que no se saben, no són –digué don Gaetano.
- Jo diria que certes coses poden no saber-se però són –vaig respondre.
(Pàg. 53)
- (...) imagini’s que l’home hagués dedicat a l’aigua, a la set, al beure (per un ordre divers de la creació i de l’evolució) tot el sentiment, la preocupació, els ritus, les legitimacions i les prohibicions que ha dedicat a l’amor: no hi hauria res tan extraordinari, tan prodigiós com beure quan es té set... I pel que fa a les prostitutes: consideri si les millors begudes que hem fet a la nostra vida no són aquelles en una fonteta a la cantonada del carrer, al pou a la vora del corriol...
(Pàg. 63)
- (...) digui’m, de seguida, de la manera més directa, més simple, què és l'Església?
- Doncs un capellà bo li contestaria que és la comunitat convocada per Déu: jo, que soc un capellà dolent, li dic: és un rai, el rai de La Medusa, si vostè vol; però un rai.
-Recordo el quadre de Géricault, però no recordo gaire bé què s’esdevingué en aquell rai, encara que fa força anys vaig llegir-ne tot un llibre. Alguna cosa terrible: proverbialment... Es va salvar ningú en aquell rai?
- Quinze de cent quaranta-nou: potser massa.... Oh no, no parlo pas del rai de La Medusa: vull dir el de l’Esglèsia. Deu és un percentatge més aviat alt.
- I tot el que van haver de fer aquests quinze per salvar-se?
- No m’interessa. És a dir, no m’interessa des del moment que el rai de La Medusa és metàfora, per a mi, d’allò que és l’Esglèsia.
- M’estimo més morir immediatament en el naufragi.
- No, vostè està nedant per arribar al rai, perquè el naufragi ja s’ha produït... –Somrigué quasi divertit?-. No se n’ha adonat?
(Pàg. 94)
Ministres, diputats, professors, artistes, financers, empresaris: allò que se sol anomenar la classe dirigent. I què dirigia en concret, al cap i a la fi? Una teranyina en el buit, la pròpia i làbil teranyina. Encara que fos de fils d’or.
(Pàg. 115)
- (...) Com va ser, la seva infantesa? Feliç? Infeliç? Espero pel seu bé que hagi estat infeliç, les infanteses felices fan germinar avorriment, tristesa, perversitat...
(Pàg. 130)
- (...) Pensi-hi: la ciència... Tant com l’hem combatuda! I, fet i fet, que examini la cèl·lula, l’àtom, el cel estrellat, que n’arrabassi alguns secrets, que divideixi, que faci explotar, que enviï l’home a passejar per la Lluna: què fa sinó multiplicar l’espant que Pascal sentia davant de l’univers?
::: Què en penso...
Todo modo de Leonardo Sciascia és una novel·la breu, ràpida i colpidora. Comença com un relat de misteri i acaba convertint-se en un laberint moral on la religió, la política i el poder econòmic es confonen fins a fer-se irreconeixibles. Sciascia no vol que el lector s’hi senti còmode; vol que s’hi senti interpel·lat, qüestionat, fins i tot expulsat. I és precisament en aquesta incomoditat on la novel·la troba la seva força.
La història es presenta com un relat que oscil·la entre el giallo i la filosofia, però sense voler pertànyer del tot a cap dels dos gèneres. Aquesta ambigüitat és deliberada: Sciascia construeix un espai narratiu que és una mena de “terra de ningú”, un territori on el misteri no es resol i on la reflexió moral no ofereix cap consol. El crim és només un símptoma, no un enigma; la filosofia és un instrument retòric, no una via de coneixement. El resultat és una novel·la que es mou en un equilibri inestable, i que justament per això revela la impossibilitat de trobar veritat en un sistema corromput.
A Todo modo la crítica al poder és frontal i sense matisos. En el recés espiritual on transcorre la història, polítics, empresaris i religiosos conviuen en un espai que hauria de ser de purificació, però que funciona com un mercat de consciències. Sciascia mostra com la religió esdevé control, com la política es disfressa de moralitat i com l’economia compra silencis i complicitats. Tot plegat configura un ecosistema tancat, gairebé asfixiant, on la confessió és una moneda i la culpa un recurs negociable.
En aquest context, els diàlegs són l’autèntic motor a Todo modo; vertebren el text i funcionen com un espai de confrontació ideològica entre raó i espiritualitat, entre moral i oportunisme, entre lucidesa i cinisme. Són converses que funcionen com combats: tensades, aspres, plenes de cultismes i d’ironia, amb una agressivitat intel·lectual que pot fascinar o exasperar. Sciascia no busca fer-los accessibles, són densos i cultes. I això explica també la sensació de desafecció que pot generar la novel·la quan el lector no domina els referents religiosos, filosòfics o artístics que els personatges utilitzen com a armes retòriques.
Sciascia escriu amb una economia narrativa extrema: frases curtes, ritme tallant i una sintaxi que no busca embellir sinó desvetllar. Aquesta austeritat és una marca de la seva escriptura, però a Todo modo adquireix un to gairebé quirúrgic, com si cada frase fos una incisió destinada a exposar la corrupció moral que dissecciona. Malgrat la densitat cultural —referents religiosos, filosòfics, artístics— Sciascia utilitza diversos recursos que faciliten la lectura. El primer és la claredat expositiva: tot i els cultismes, la frase és sempre neta, directa, sense barroquisme. El segon és la tensió narrativa: encara que el misteri no es resolgui, la presència del crim i l’ambient claustrofòbic mantenen el lector en un estat d’atenció constant. El tercer és la ironia, que actua com a respiració interna del text: una manera de distanciar-se del dogmatisme i de donar al lector una escletxa per entrar-hi.
Enmig d’aquest escenari, el narrador ocupa un lloc singular. És un outsider que es troba immers en un món que no comprèn del tot. La seva posició és incòmoda: veu, observa, registra, però no entén els codis del poder ni domina el llenguatge teològic i polític que els altres personatges utilitzen amb naturalitat. Tot plegat és un recurs deliberat: el lector comparteix la seva perplexitat, la seva sensació de ser un intrús en un espai on tot és opac i on res no es diu del tot.
A diferència del detectiu clàssic, a Todo modo el narrador no investiga, no dedueix, no reconstrueix els fets. És un anti-detectiu, un testimoni que no pot intervenir i que, a mesura que avança la novel·la, es veu cada vegada més atrapat en la mateixa xarxa de poder que observa. La seva mirada és crítica però vulnerable, irònica però insegura, i aquesta fragilitat el converteix en una figura tràgica: un home que veu la corrupció però que no té cap eina per escapar-ne. La seva impotència és, de fet, la impotència del lector davant un sistema que no ofereix cap escletxa de llum.
Todo modo és, en definitiva, una novel·la que incomoda perquè denúncia però no ofereix respostes ni consol. No resol el misteri, no redimeix els personatges, no salva el lector. El seu objectiu es presentar una dissecció implacable del poder. No busca agradar, sinó desvetllar. I és en aquesta incomoditat, en aquesta terra de ningú, on la novel·la troba la seva veritable potència.
::: Altres n'han dit...
La veu dels llibres (J. Segura), Un libro al día (C. Andía), Escritos de un ex-abstemio, La antigua Biblos, Letture.org (G. Dollo), Il Cappuccino delle cinque,
::: Enllaços:
Leonardo Sciascia, context social i literari, el giallo com a eina de crítica política i social, reflexos,
::: Llegeix-la:
Italià (pdf)
Todo modo. Traducció d’Assupta Camps.
Col.lecció El Balancí, 199
::: Que en diu l’editorial...
Entre els roures i els castanyers d'un lloc deliciós, s’obre, com una ferida escandalosa, una clariana amb un edifici de formigó. Un hotel, una ermita? Els jerarques de la política, de la indústria i de l’Església, tots personatges poderosos, s’hi han tancat durant uns dies per meditar a la manera d’aquells “exercicis espirituals” que sant Ignasi de Loiola definia com “El todo modo...”. La pau del lloc, però, es veu violentament interrompuda per una sèrie d’assassinats.
Leonardo Sicascia recorre a la novel·la policíaca per traçar una metàfora corrosiva del poder. En descriu com es compon i com es manifesta, i amb un relat ple de tensió i ironia situa el lector davant la crua veritat: que la convivència civil es corromp en l’experiència de la injustícia.
Escrita el 1974, Todo modo és una de les novel·les més emblemàtiques de Sciascia. Tota una reivindicació d’ètica política que ara, passats els anys, continua més vigent que mai.
::: Com comença...
“A semblança d’una cèlebre definició que fa de l’univers kantià una cadena de causalitats dependent d’un acte de llibertat, es podria resumir”, diu el més gran crític italià dels nostres temps, “l’univers pirandel·lià com un diüturn servatge en un món sense música, suspès d’una infinita possibilitat musical, de la intacta i autosatisfeta música de l’home sol”.
::: Moments...
(Pàg. 21)
- (...) miro massa sovint la televisió perquè em pugui creure completament immune a la lepra de la imbecil·litat... Massa sovint: i acabaré, si encara no ho he fet, contagiant-me’n... Perquè, ho confesso, la contemplació de la imbecil·litat és el meu vici, el meu pecat...
(Pàg. 34)
(...) em vaig abandonar a reflexions sobre l’Església, la seva història, el seu destí. És a dir, la seva passada esplendor, el seu escanyolit present, la seva inevitable fi.
(Pàg. 36)
(...) La veritat és que tantes coses en nosaltres, que creiem mortes, romanen com en una vall del son, ni amena ni ariostesca. I sobre el seu son, la raó cal que vigili sempre.
(Pàg. 36)
(...) Només les coses que es paguen són veritables: que es paguen al preu de la intel·ligència i del dolor.
(Pàg. 46)
- (...) Els papes –va dir don Gaetano- gaudeixen sempre de bona salut. Parlo, naturalment, de salut mental –tot adreçant-se a l’empresari-, perquè la seva pregunta, sens dubte sense malícia, feia al·lusió a això... Els altres mals, les altres xacres, no compten.
- És clar –vaig feir jo-, no s’ha donat mai el cas d’un papa que per l’edat, per l’arterioesclerosi, comencés a perdre el cap. Vull dir: no s’ha sabut mai.
- Això mateix, no s’ha donat mai –digué el cardenal.
- No s’ha sabut mai –vaig remarcar.
- Les coses que no se saben, no són –digué don Gaetano.
- Jo diria que certes coses poden no saber-se però són –vaig respondre.
(Pàg. 53)
- (...) imagini’s que l’home hagués dedicat a l’aigua, a la set, al beure (per un ordre divers de la creació i de l’evolució) tot el sentiment, la preocupació, els ritus, les legitimacions i les prohibicions que ha dedicat a l’amor: no hi hauria res tan extraordinari, tan prodigiós com beure quan es té set... I pel que fa a les prostitutes: consideri si les millors begudes que hem fet a la nostra vida no són aquelles en una fonteta a la cantonada del carrer, al pou a la vora del corriol...
(Pàg. 63)
- (...) digui’m, de seguida, de la manera més directa, més simple, què és l'Església?
- Doncs un capellà bo li contestaria que és la comunitat convocada per Déu: jo, que soc un capellà dolent, li dic: és un rai, el rai de La Medusa, si vostè vol; però un rai.
-Recordo el quadre de Géricault, però no recordo gaire bé què s’esdevingué en aquell rai, encara que fa força anys vaig llegir-ne tot un llibre. Alguna cosa terrible: proverbialment... Es va salvar ningú en aquell rai?
- Quinze de cent quaranta-nou: potser massa.... Oh no, no parlo pas del rai de La Medusa: vull dir el de l’Esglèsia. Deu és un percentatge més aviat alt.
- I tot el que van haver de fer aquests quinze per salvar-se?
- No m’interessa. És a dir, no m’interessa des del moment que el rai de La Medusa és metàfora, per a mi, d’allò que és l’Esglèsia.
- M’estimo més morir immediatament en el naufragi.
- No, vostè està nedant per arribar al rai, perquè el naufragi ja s’ha produït... –Somrigué quasi divertit?-. No se n’ha adonat?
(Pàg. 94)
Ministres, diputats, professors, artistes, financers, empresaris: allò que se sol anomenar la classe dirigent. I què dirigia en concret, al cap i a la fi? Una teranyina en el buit, la pròpia i làbil teranyina. Encara que fos de fils d’or.
(Pàg. 115)
- (...) Com va ser, la seva infantesa? Feliç? Infeliç? Espero pel seu bé que hagi estat infeliç, les infanteses felices fan germinar avorriment, tristesa, perversitat...
(Pàg. 130)
- (...) Pensi-hi: la ciència... Tant com l’hem combatuda! I, fet i fet, que examini la cèl·lula, l’àtom, el cel estrellat, que n’arrabassi alguns secrets, que divideixi, que faci explotar, que enviï l’home a passejar per la Lluna: què fa sinó multiplicar l’espant que Pascal sentia davant de l’univers?
::: Què en penso...
Todo modo de Leonardo Sciascia és una novel·la breu, ràpida i colpidora. Comença com un relat de misteri i acaba convertint-se en un laberint moral on la religió, la política i el poder econòmic es confonen fins a fer-se irreconeixibles. Sciascia no vol que el lector s’hi senti còmode; vol que s’hi senti interpel·lat, qüestionat, fins i tot expulsat. I és precisament en aquesta incomoditat on la novel·la troba la seva força.
La història es presenta com un relat que oscil·la entre el giallo i la filosofia, però sense voler pertànyer del tot a cap dels dos gèneres. Aquesta ambigüitat és deliberada: Sciascia construeix un espai narratiu que és una mena de “terra de ningú”, un territori on el misteri no es resol i on la reflexió moral no ofereix cap consol. El crim és només un símptoma, no un enigma; la filosofia és un instrument retòric, no una via de coneixement. El resultat és una novel·la que es mou en un equilibri inestable, i que justament per això revela la impossibilitat de trobar veritat en un sistema corromput.
A Todo modo la crítica al poder és frontal i sense matisos. En el recés espiritual on transcorre la història, polítics, empresaris i religiosos conviuen en un espai que hauria de ser de purificació, però que funciona com un mercat de consciències. Sciascia mostra com la religió esdevé control, com la política es disfressa de moralitat i com l’economia compra silencis i complicitats. Tot plegat configura un ecosistema tancat, gairebé asfixiant, on la confessió és una moneda i la culpa un recurs negociable.
En aquest context, els diàlegs són l’autèntic motor a Todo modo; vertebren el text i funcionen com un espai de confrontació ideològica entre raó i espiritualitat, entre moral i oportunisme, entre lucidesa i cinisme. Són converses que funcionen com combats: tensades, aspres, plenes de cultismes i d’ironia, amb una agressivitat intel·lectual que pot fascinar o exasperar. Sciascia no busca fer-los accessibles, són densos i cultes. I això explica també la sensació de desafecció que pot generar la novel·la quan el lector no domina els referents religiosos, filosòfics o artístics que els personatges utilitzen com a armes retòriques.
Sciascia escriu amb una economia narrativa extrema: frases curtes, ritme tallant i una sintaxi que no busca embellir sinó desvetllar. Aquesta austeritat és una marca de la seva escriptura, però a Todo modo adquireix un to gairebé quirúrgic, com si cada frase fos una incisió destinada a exposar la corrupció moral que dissecciona. Malgrat la densitat cultural —referents religiosos, filosòfics, artístics— Sciascia utilitza diversos recursos que faciliten la lectura. El primer és la claredat expositiva: tot i els cultismes, la frase és sempre neta, directa, sense barroquisme. El segon és la tensió narrativa: encara que el misteri no es resolgui, la presència del crim i l’ambient claustrofòbic mantenen el lector en un estat d’atenció constant. El tercer és la ironia, que actua com a respiració interna del text: una manera de distanciar-se del dogmatisme i de donar al lector una escletxa per entrar-hi.
Enmig d’aquest escenari, el narrador ocupa un lloc singular. És un outsider que es troba immers en un món que no comprèn del tot. La seva posició és incòmoda: veu, observa, registra, però no entén els codis del poder ni domina el llenguatge teològic i polític que els altres personatges utilitzen amb naturalitat. Tot plegat és un recurs deliberat: el lector comparteix la seva perplexitat, la seva sensació de ser un intrús en un espai on tot és opac i on res no es diu del tot.
A diferència del detectiu clàssic, a Todo modo el narrador no investiga, no dedueix, no reconstrueix els fets. És un anti-detectiu, un testimoni que no pot intervenir i que, a mesura que avança la novel·la, es veu cada vegada més atrapat en la mateixa xarxa de poder que observa. La seva mirada és crítica però vulnerable, irònica però insegura, i aquesta fragilitat el converteix en una figura tràgica: un home que veu la corrupció però que no té cap eina per escapar-ne. La seva impotència és, de fet, la impotència del lector davant un sistema que no ofereix cap escletxa de llum.
Todo modo és, en definitiva, una novel·la que incomoda perquè denúncia però no ofereix respostes ni consol. No resol el misteri, no redimeix els personatges, no salva el lector. El seu objectiu es presentar una dissecció implacable del poder. No busca agradar, sinó desvetllar. I és en aquesta incomoditat, en aquesta terra de ningú, on la novel·la troba la seva veritable potència.
::: Altres n'han dit...
La veu dels llibres (J. Segura), Un libro al día (C. Andía), Escritos de un ex-abstemio, La antigua Biblos, Letture.org (G. Dollo), Il Cappuccino delle cinque,
::: Enllaços:
Leonardo Sciascia, context social i literari, el giallo com a eina de crítica política i social, reflexos,
::: Llegeix-la:
Italià (pdf)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada