Por - Stefan Zweig

"(...) i sabé que no hi hauria mai més una sola hora del seu destí que no tingués un preu."

Zweig, Stefan. Por.
Barcelona: Quaderns Crema, 2018

Angst. Traducció de Joan Fontcuberta.
Col·lecció Minima minor, 105



::: Què en diu la contraportada...
La Irene Wagner du una vida acomodada i sense preocupacions amb el marit i les seves dues filles. Tanmateix, després de vuit anys de matrimoni, els balls, el teatre, l’òpera i altres activitats socials li semblen banals i anodines. Així, més per fantasia novel·lesca que per autèntic desig, comença una relació amb un jove pianista. De sobte, però, una dona la descobreix quan surt del pis del seu amant i la Irene es veu obligada a cedir a un terrible xantatge. El terror que el seu marit l’enxampi i la possibilitat de perdre tot el que posseeix i que, com descobreix ara, s’estima i necessita tant, la sumirà en un malson esgarrifós. Escrita el 1913 i publicada per primer cop gairebé una dècada més tard, Por és una de les novel·les curtes més esglaiadores de Stefan Zweig, amb un final tan sorprenent per a la protagonista com per al lector.

::: Com comença...
Quan la senyora Irene baixà les escales del pis del seu amant, de sobte es tornà a sentir presa d’aquella por irracional.  De cop, un remoli negre començà a brunzir davant els seus ulls, els genolls se li glaçaren i hagué de córrer a aferrar-se a la barana per no caure bruscament endavant.

::: Moments...
(Pàg. 17)
Havia conegut el jove, un pianista que començava a gaudir d’un cert renom en cercles restringits, en una vetllada en què van mantenir una conversa casual. Sense voler i quasi sense fer-se’n ben be càrrec, es convertí en la seva amant.

(Pàg. 18) 
(...) la vida segura i sense perills que menava li desvetllà la curiositat de l’aventura. Res en la seva vida no li oposava resistència. Arreu trobava blanor, arreu se li oferia seguretat, tendresa, calidesa i respecte a casa. I sense sospitar que aquesta moderació no depenia de coses externes, sinó que sempre era tan sols el reflex d’una profunda manca de relació amb el món, en certa manera sentia que aquest benestar li estafava la veritable vida.

(Pàg. 20)
El primer sentiment de la Irene fou d’esglai davant aquest viratge inesperat cap a la sensualitat, l’estremiment misteriós que envoltava la seva relació com un hàlit es trencà de cop, i el sentiment de culpabilitat per aquest adulteri no volgut s’apaivagà en part pel formigueig que li produïa la vanitat de renegar per primera vegada i per decisió pròpia, segons que creia, del món burgès en el qual vivia.

(Pàg. 26)
Es contemplà tota ella resplendent, jove i lleugera, una boca voluptuosa mig oberta li somreia de satisfacció i, quan reprengué el pas, se sentí com si portés ales; un desig de desencadenar el cos, de ballar o de sentir vertigen frenà el ritme habitual i regular del seus passos i, davant de l’església de Sant Miquel, li desplagué sentir tocar l’hora que la cridava a casa, al seu món estret i ordenat.

(Pàg. 38)
Quan una persona es troba sola i depenent de si mateixa, després d’una vida social tan ociosa, perd el plom; els sentits, sense la dosi habitual de sensacions fútils, però tanmateix indispensables, es rebel·len, i la solitud degenera ràpidament en una hostilitat nerviosa contra si mateixa. Sentia damunt seu el pes infinit del temps, i les hores, sense res amb què omplir-les, perdien també tot sentit.

(Pàg. 52)
Ella romania ajaguda, sense moure’s, com hipnotitzada per aquella mirada greu i velada. Tot es podria arreglar ara, pensava, només li calia dir una paraula, només una paraula: perdó, i ell no li preguntaria per què.

(Pàg. 53)
(...) ell va apagar el llum. Ella va veure una obra blanca que desapareixia per la porta, silenciosa, pàl·lida, un fantasma nocturn, i quan la porta es va tancar ella tingué la impressió que es tancava un taüt. El món sencer li semblà mort i buit, tan sols dins el seu cos enrigidit el cor li batia amb força i desbocat contra el pit, cada batec li feia mal, mal.

(Pàg. 65)
(...) s’enfonsà en la riuada de gent sense mirar enrere. Ell restà palplantat, amb la mà encara estesa en actitud suplicant, perplex i tremolós, fins que l’empenta del carrer l’atrapà i l’arrossegà com el corrent s’enduu una fulla caiguda que vacil·la, giravolta i es resisteix fins que, impotent, es deixa portar.

(Pàg. 70) 
De cop s’adonà de tota la riquesa de la vida i sabé que no hi hauria mai més una sola hora del seu destí que no tingués un preu i, justament ara que tot anava cap a la fi, entreveia un començament.

(Pàg. 80)
La por és pitjor que el càstig, perquè aquest està determinat, més que no pas la terrible indeterminació, l’espantosa eternitat de l’espera. Tan bon punt ha sabut el càstig, s’ha sentit alleujada. Que no t’enganyin les seves llàgrimes, és ara que ragen, abans les tenia acumulades dintre. I a dintre fan més mal que a fora.

(Pàg. 82)
- (...) La veritat és que encara no entenc que es pugui cometre un acte essent conscient del perill i després no tenir el coratge de confessar-ho. Trobo més deplorable aquesta por de parlar que no pas qualsevol crim.
- ¿Creus que... que només es la port.. allò que els impedeix de fer-ho? ¿No podria ser... no podria ser la vergonya..., la vergonya de pronunciar-se, de despullar-se davant tothom?

(Pàg. 97)
El pensament de la mort, que ella havia copsat el dia abans al vol i no havia deixat anar de la seva m`’a tremolosa, adquirí de sobte unes proporcions monstruoses que escapaven a la seva comprensió. ¿Era possible, doncs, que un mot d’una marfanta qualsevol pogués destruir tot això, les cases de façanes lluminoses, els cotxes veloços, la gent riallera i l’embriaguesa de la sant a les seves venes? ¿Podia un sol mot apagar la flama infinita que revifava el cor bategant del món sencer?

(Pàg. 112)
(...) l’apotecari ja comptava les gotes clares que abocava d’un atuell ventrut dins un flascó blau. Mirava embadocada com la mort passava del recipient gros al petit, del qual aviat s’escolaria a les seves venes, i una sensació de fred li recorregués tots els membres.

(Pàg. 114)
(...) esperava l’esclat de la seva còlera i s’enrigidí pressentint que la mà l’aferraria amb força. El cor de la Irene deixà de bategar, tan sols els seus nervis vibraven com cordes tensades al màxim; tota ella esperava el càstig i gairebé esperava la seva fúria. Però ell romania en silenci, i amb una sorpresa infinita ella notà molta dolçor en la seva manera d’apropar-se.
- Irene- va dir, i la seva veu sonà singularment tendra-, ¿quant de temps més en hem de martiritzar?

(Pàg. 120)
Romangué ajaguda amb els ulls clucs per assaborir més profundament tot això que era la seva viuda i també la seva felicitat. Alguna cosa dintre seu encara li feia una mica de mal, però era un dolor ple de promeses, candent i alhora suau, com les ferides que cremen abans de cicatritzar-se per sempre.

::: Altres n'han dit...
Quadern vermell, El racó de la paraula, Els llibres del celler, Llegir en cas d'incendi, Taradell (Núria Martínez), Tumateix llibres, Trotalibros, Lecturápolis, Un libro al día, La antigua Biblos, Libres de lectura, En el rincón de una cantina, La librería de Javier, Apuntes de un mundo paralelo, Los libreros de Benedetti, Leggolibri, Il mondo di Athena, Pep Grill.

::: Enllaços:
Stefan Zweig, el punt de vista, el detonant, orfebreria semàntica, claus, trama cinematogràfica, el marit: aquella trampa...