dissabte, 26 de novembre de 2016

L'alienista - Machado De Assis




"La raó és el perfecte equilibri de totes les facultats; fora d’això, follia, follia, només follia."
 

De Assis, Machado. L’alienista. 
Barcelona: Quaderns Crema, 1996


O Alienista. Traducció de Xavier Pàmies
Col·lecció Mínima de butxaca, 66


  Què en diu la contraportada... 
El doctor Simão Bacamarte, «el més gran dels metges de Brasil, de Portugal i de les Espanyes» decideix fundar a Itaguaí una institució sense precedents locals: una casa de bojos. L'entusiasme inicial de la gent d'Itaguaí deixa pas ben aviat a la sorpresa, quan el metge comença a tancar-hi persones sanes, i s'aixequen les primeres suspicàcies. A mesura que n'hi va tancant més, augmenta la indignació, i finalment esclata una revolta popular. L'alienista, un relat delirant que és al mateix temps una metàfora sobre els límits de la raó humana i una mirada irònica a la societat del seu temps, té un desenllaç, com reconeix el propi autor, «de tanta envergadura i tan inesperat, que es mereixeria almenys deu capítols; però m'acontento amb un, que serà el coronament de la narració i un dels més bells exemples de convicció científica i abnegació humana.»

 Com comença...
Les cròniques de la vila d’Itaguaí diuen que en temps remots va viure-hi un cert metge, el doctor Simao Bacamarte, fill de la noblesa local i el més gran dels metges del Brasil, de Portugal i de les Espanyes.

 Moments...
(Pàg. 23)
- Qui havia de dir mai que mitja dotzena de llunàtics...
No va acabar la frase; o, més aviat, la va acabar aixecant els ulls cap al sostre –els ulls, que eren el seu tret més insinuant-, negres, grossos, amarats d’una claror humida, com els de l’alba. Pel que fa al gest, era el mateix que havia fet servir el dia que Simao Bacamarte la va demanar en matrimoni. Les cròniques no diuen si la senyora Evarista va brandar aquella arma amb la perversa intenció de degollar la ciència d’una vegada, o, almenys, de tallar-li les mans; però la conjectura és versemblant. En tot cas, l’alienista no li va atribuir cap altra intenció. Però aquell gran home no es va irritar, ni tan sols va quedar consternat. El metall dels seus ulls no va deixar de ser el  metall de sempre, dur, llis, etern: ni la més petita arruga no li va talla la superfície del front, quiet com la badia de Botafogo. Potser un somriure li va descloure els llavis, per entre els quals va filtrar aquestes paraules, suaus com l’oli del Càntic:
- Et deixo que vagis uns dies a Rio de Janeiro.
La senyora Evarista va sentir com li faltava el terra sota els peus.

(Pàg. 27)
(...) la comitiva va partir. Crispim Soares, tornant cap casa, tenia els ulls entre les dues orelles de la bèstia ruana en què anava muntat; Simao Bacamarte estenia els seus horitzó enllà, deixant al cavall la responsabilitat de la tornada. Viva imatge del geni i del plebeu! L’un fita el present, amb totes les seves llàgrimes i la seva enyorança; l’altre escodrinya el futur amb totes les seves aurores.

(Pàg.33)
- (...) Si ens imaginem l’esperit humà com una enorme petxina, el meu propòsit, senyor Soares, és veure si en puc extreure la perla, que és la raó; en altres paraules, determinar definitivament els límits de la raó i la bogeria. La raó és el perfecte equilibri de totes les facultats; fora d’això, follia, follia, només follia.

(Pàg. 44)
(...) així que va notar que era objecte de la curiositat o de l’admiració de la primera figura d’Itaguaí, va canvia d’expressió, va donar un altre aire al seu posat... Desgraciat! No va fer més que condemnar-se; l’endemà el tancaven a la Casa Verda.
- La Casa Verda és una presó privada –var dir un metge sense clínica.
Mai una opinió ha agafat i s’ha escampat tan ràpidament. Una presó privada: vet aquí el que es repetia de nord a sud i d’est a oest d’Itaguaí (amb por, això sí, perquè durant la setmana següent a la captura del pobre Mateus van tancar a la Casa Verda “vint-i-tantes persones, dues o tres de consideració). L’alienista deia que només hi eren admesos els casos patològics, però poca gent se’l creia. Les versions populars se succeïen: venjança, cobejança de diners, un càstig de Déu, una monomania del mateix metge, un pla secret de Rio de Janeiro per tal de destruir a Itaguaí qualsevol germen de prosperitat que pogués brotar, desenvolupar-se i florir, amb perjudici i minva d’aquella ciutat; i mil explicacions més que no explicaven res; aquest era el producte diari de la imaginació pública.

(Pàg. 51) 
El terror es va accentuar. Ja no se sabia qui era sa ni qui era boig. Les dones, quan els marits se n’anaven, feien encendre una animeta a la Mare de Déu; i tampoc tots els marits eren valents, perquè alguns no sortien si no era amb un o dos guardaespatlles. El terror, innegablement. Qui podia, emigrava.

(Pàg. 53)
(...) li agradava la tertúlia, una bona tertúlia, assaborida a glops llargs, i per això no estava mai sol.

(Pàg. 66) 
La revolució triomfant no va perdre ni un minut; va deixar els ferits a les cases veïnes, i va enfilar cap al Consistoris. Poble i tropa fraternitzaven, victorejaven el rei, el virrei, Itaguaí, l’”il·lustre Porfírio”. Aquest anava al capdavant, empunyant l’espasa amb tanta traça com si només fos una navalla una mica més llarga que les altres. La victòria li cenyia el front amb un nimbe misteriós. La dignitat del govern començava a enfortir-li les anques.

(Pàg.85) 
(...) el terror també és el pare de la bogeria.

(Pàg. 112)
Alguns arriben al punt de conjecturar que a Itaguaí, tret d’ell, no hi ha hagut mai cap boig; però aquesta opinió, fundada en un rumor que va córrer un cop l’alienista va expirar, no té altra prova sinó el mateix rumor, i és un rumor dubtós, perquè l’atribueixen a mossèn Lopes, que amb tanta passió havia destacat les qualitats d’aquell gran home. Sigui com sigui, l’enterrament es va fer amb molta pompa i gran solemnitat.

 Altres n'han dit...

 Enllaços:
Joaquim Maria Machado de Assis, context de l'obra i l'autor, artefacte literari de precisió, interpretació político-sociològica, barreja d'estils i tècniques, bogeria o anormalitat?,

⇲ Llegeix-lo:
Portuguès (pdf)
Anglès (html)
Espanyol (html)

1 comentari:

  1. M'encanta aquesta novel·la! Desconeixia l'autor i l'obra, però una amiga brasilera me'l va deixar.
    I, coses de la vida, em va inspirar un relat circular que encara no he acabat.

    ResponElimina