diumenge, 13 de novembre de 2016

El carrer de les camèlies - Mercè Rodoreda





"(...) com si l’anell de casat fos un mal lleig en el dit del cor dels homes."







Rodoreda, Mercè. El carrer de les camèlies.
Barcelona: Club Editor, 1988


Col·lecció El club dels novel·listes, 37




 Com comença...
Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Els senyors d’aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se’m o donar-me a les monges.

 Moments...
(Pàg. 17)
Caminava molt a poc a poc però la sorra cruixia i el reixat va grinyolar quan el vaig obrir. Elles enraonaven a la cuina. Vaig pensar que el grinyol les avisaria i que me les trobaria a sobre i em tancarien perquè no em pogués tornar a escapar, i que em moriria tancada encara que piqués amb els punys i amb els peus. I que morta i plana mai més no podria anar a buscar el meu pare. L’havia sortit a buscar perquè la nit abans, encara desperta, havia vist caure del sostre una pluja d’estrelles de tots colors i entre tantes estrelles, molt esborrada, havia vist la seva cara.

(Pàg. 50)
(...) el que vaig sentir no es pot explicar amb paraules: que jo no era com els altres, que era diferent, perquè sola, voltada de tovalloles i d’olor de sabons, a fora del mirall era el que enamora i a dintre del mirall era l’enamorat.

(Pàg. 71)
(...) A l’últim em vaig quedar sola amb el guixaire, xopa de cap a peus, i quan va fer aquell llampec tan espantós, vaig veure que ens miràvem, que ens havíem estat mirant molta estona dintre de la foscor. Va venir el tro i semblava que el món s’enfonsés. Aleshores ell em va acostar la cara i em va dir baixet que m’estimava molt.

(Pàg. 110)
Em va preguntar, com si li costés de preguntar-m’ho, si era veritat allò que havia dit durant les baralles, que jo no havia conegut els meus pares. Li vaig dir que sí. I va ser quan em va dir que ell no havia conegut la seva mare perquè l’havia matada naixent.

(Pàg. 131) 
Vaig haver de córrer al lavabo i quan va venir en Marc li vaig dir que ja érem tres. No em va contestar. Va tornar l’endemà, es va treure la cartera i em va donar diners per fer-m’ho perdre. No va caldre perquè vaig avortar aviat, abans que es pogués saber què havia tingut. Entre en Marc i jo, millor dit entre jo i ell, es va esquinçar no sé què; i vaig sentir l’esquinç. Com si una mà molt avesada esquincés la seda d’un vestit. Rac.

(Pàg. 152)
La mirava sense treure-li els ulls de sobre i pensava, que n’ets de lletja, perquè jo només vivia pel vestit rosa, pel collaret rosa i per agradar al senyor bonir del cafè de les falgueres que no m’havia mirat mai. I em vaig comprar una ampolla de perfum de vampir.

(Pàg. 161) 
(...) Aquella aliança em feia molta nosa i no l’hauria volguda veure mai, com si l’anell de casat fos un mal lleig en el dit del cor dels homes.

(Pàg.201) 
Em vaig tornar a mirar. Amb la mà oberta vaig tapar-me el baix de la cara i el pes de tristesa que tenia en el ulls feia esgarrifar.

(Pàg. 206)
(...) amb ell sempre em va passar el mateix, no el vaig acabar de tenir mai, o potser sí i no m’ho semblava (...).

(Pàg. 208)
No va sortir el sol perquè va ploure tot el dia i aquell dia va ser un daltabaix d’amor. Me’n recordo com si fos ahir. I de la manera que va acabar.

(Pàg. 250)
M’agradaria, vaig pensar, que en el nínxol després m’hi fiquessin a mi, amb els seus ossos arraconats perquè hi cabessin els meus, i potser a la nit seríem una flama i faríem el boig pels caminets del cementiri i per tota d’aquells pensaments de llauna pintada de groc i de morat, o bé estaríem tancats i quiets a dintre del record d’una persona.

 Altres n'han dit...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada