dilluns, 7 de novembre de 2016

Els germans Tanner - Robert Walser





"(...) jo no he tingut mai res, no he estat mai res, i tot i les esperances dels meus pares no arribaré a ser mai res."





Walser, Robert. Els germans Tanner. 
Barcelona: Proa, 1999


Geschwister Tanner. Traducció de Ramon Monton
Col·lecció A tot vent, 369


 Què en diu la contraportada...
Amb un aire màgic que voreja la rondalla, Els germans Tanner (1907) narra les aventures i desventures del jove Simon i les relacions amb els seus germans i gent de tota mena que troba en el seu vagabundeig. Simon Tanner és un outsider, un escriptor vocacional, un somiador romàntic que se sent en deute amb la vida tot i no tenir res.

 Com comença...
Un matí, un jove d’aspecte acriaturat va entrar en una llibreria i va demanar que li presentessin el propietari. Van fer el que desitjava. El llibreter, un home gran d’aspecte molt venerable, va mirar penetrantment el personatge una mica tímid que tenia al davant i el va convidar a parlar.
- Vull ser llibreter –va dir el jove principiant (...).

 Moments...
(Pàg. 11)
Mai no menyspreava res i va perdre la joventut disposant i analitzant coses que no mereixien cap mena d’anàlisi, examen, amor ni consideració. Així es va fer gran, i com que no era un home mancat de sensibilitat ni fantasia, sovint es feia amargs retrets pel fet d’haver faltat al deure de ser una mica feliç amb ell mateix.

(Pàg. 16)
“(...) Mentre escrivim ens sentim arrossegats a dir imprudències. A les cartes, l’ànima sempre vol prendre la paraula i generalment fa el ridícul. Per tant, prefereixo no escriure.”

(Pàg.18)
- (...) Vull lluitar amb la vida ni que sigui fins a enfonsar-me, no vull tastar la llibertat ni la comoditat; odio la llibertat si me la tiren a la cara com qui li tira un os a un gos.

(Pàg. 23)
- (...) jo no he tingut mai res, no he estat mai res, i tot i les esperances dels meus pares no arribaré a ser mai res. Quina vista més bonica, des de les finestres, i quins mobles més esplèndids, i quines cortines més encantadores, que donen a la cambra un cert aire donzellívol. Aquí potser podria convertir-me en una persona bona i delicada, si és veritat que, com diuen, els ambients poden transformar les persones.
.
(Pàg. 32) 
Pot passar que a un li agafi un atac de feridura mentre escriu. De què li haurà servit aleshores haver “treballat” cinquanta anys a l’empresa? Durant cinquanta anys haurà entrat i sortit cada dia per la mateixa porta, haurà utilitzat centenars i milers de vegades el mateix modisme en les seves cartes comercials, s’haurà canviat de vestit unes quantes vegades i s’haurà sorprès sovint que les seves botes es gastessin tan poc al llarg de l’any. I ara? Podria dir-se que ha viscut? I no viuen milers de persones d’aquesta manera? Potser els seus fills són el contingut de la seva vida i la seva dona , l’alegria de la seva existència? Sí, potser sí.

(Pàg. 61)
- (...) Durant molt de temps he pensat que no series tan seriós com demostres.
En Simon li va contestar:
- No tinc costum de mostrar que sento respecte per moltes coses. Més aviat me’l guardo, perquè penso que de què serveix fer una cara seriosa si el destí ens ha determinat i fins i tot potser ens ha elegit per fer de bufons? Hi ha molts, molts destins, i m’hi vull sotmetre abans que res. No hi ha cap més remei.

(Pàg. 74) 
Un somrís és bonic quan es dibuixa sobre uns llavis que intuïm però no veiem.

(Pàg.79) 
- (...) És una qüestió de valor i de confiança. La vida és curta si es desconfia, però llarga si es confia. Què ens podem perdre?

(Pàg. 82)
Al bosc un resa involuntàriament, i també és l’únic lloc del món on Déu és a prop; Déu sembla que hagi creat els boscos perquè s’hi resi com en temples sagrats. L’un resa d’una manera i l’altre d’una altra, però tothom resa. Quan ens estirem sota un avet i llegim un llibre hi resem, si resar és el mateix que endinsar-se en els propis pensaments.

(Pàg. 86)
El fred per a mi és un foc ardent, indescriptible, inefable.

(Pàg. 107)
(...) això pot passar en una ciutat petita, on les persones es diuen tantes coses amb la mirada.

(Pàg. 113)
(...) Però què era un mort? Oh, una incitació a la vida. Res més. Un record deliciós que ens evoca el passat i alhora ens impulsa cap al futur incert i bell.

(Pàg. 119)
Un home no és vulnerable en sentir-se dominat pels sentiments, però sí que ho és un adolescent que vol ser més que un home amb sentiments sincers, que vol ser un gegant, que només vol ser fort i no, de tant en tant, també feble. Un adolescent posseeix qualitats cavalleresques, que l’home assenyat i d’idees madures sempre deixa de banda com a afegitons inútils en la festa de l’amor. Un adolescent és menys covard que un home perquè és menys madur, ja que la maduresa converteix fàcilment les persones en infames i egoistes.

(Pàg. 127)
L’afany de tenir casa pròpia té al camp unes arrels molt profundes, i arriba fins a Déu. Perquè aquí, sota el cel ampli i il·limitat, és un plaer tenir una casa bonica i espaiosa. A la ciutat no passa el mateix. Allà, el nou ric pot viure al costat del comte de la nissaga més antiga, i els diners poden enderrocar cases i edificis vells i sagrats sempre que vulguin. Qui voldria ser propietari d’una casa a la ciutat? Allà no és res més que un negoci, no un orgull ni una alegria. Les cases són habitades fins a dalt de tot per les persones més diverses, que passen les unes pel costat de les altres sense conèixer-se, sense manifestar el desig de poder-se conèixer. I això és una casa?

(Pàg. 135)
(...) els boscos, amb la seva verdor esplèndida, fresca i rica oferien un espectacle fascinant. Tota la natura s’oferia, s’estenia, s’eixamplava, serpentejava, s’alzinava, brunzia, bugonava i fressejava, perfumava l’aire i jeia silenciosa com un magnífic somni colorit.

(Pàg. 142)
Una mestra d’escola s’ha d’endinsar en les petites coses amb tot el seu amor, si no no podrà exercir cap mena d’autoritat, i sense autoritat no tindrà valor.

(Pàg. 152)
(...) Simón, per tu no plorarà ningú. Si te’n vas, te’n vas, i s’ha acabat. És que et penses que algú podria plorar per tu? Impossible. Ni t’ho pensis. Se sentirà que te n’has anat, es notarà, però i què més? Potser nostàlgia o alguna cosa per l’estil? D’una persona com tu ningú no sentiria nostàlgia. No en despertes. Mai no hi haurà un cor que tremoli per tu!

(Pàg. 158)
- Em dic Simon i fins ara no he fet res.
- Com és això?
En Simon va dir:
- Els meus pares em van deixar un petit patrimoni que acabo de consumir fins a l’últim cèntim. No vaig considerar necessari treballar. I d’estudiar alguna cosa, tampoc no en tenia ganes. Trobava que un dia era una cosa massa bonica per a tenir la insolència de profanar-la treballant. Ja sap tot el que es perd per culpa del treball quotidià. Em sentia incapaç d’aprendre una ciència a canvi de renunciar a veure la llum del sol i de la lluna al capvespre.

(Pàg. 159)
- (...) qui no té objectius propis viu en funció dels fins, els interessos i els propòsits d’altres.

(Pàg. 173)
Encara ets aquí? Dins teu hi deu haver una barreja de sensacions estranyes: vergonya, dolor, ràbia, enuig, serenitat, irritació, calma, sorpresa, sublimitat i tantes petites coses inefables que es colen de manera subreptícia que l’instant s’emporta abans no haguem pogut percebre-les del tot, coses com la punxada d’una agulla, un perfum o el parpelleig d’uns ulls (...)

(Pàg. 202)
- (...) sóc un d’aquests que han d’anar per la vida defensant-se amb dents i ungles per mantenir-se dret. Només em deixaré caure quan ja no pensi tornar-me a aixecar. Sí, potser llavors tindré temps de pensar en els desgraciats i de tenir compassió, quan jo mateix en sigui digne. Però encara no en sóc, i penso continuar rient i fent bromes pel que fa a la meva mort.

(Pàg. 203)
- (...) La desgràcia és l’amiga una mica malcarada, però molt més sincera, de la nostra vida. Ignorar-ho seria força desvergonyit i infame. En el primer moment mai no entenem la desgràcia, per això l’odiem en l’instant que es presenta.

(Pàg. 215)
- (...) no tinc el mínim desig de fer carrera. El que per als altres és el màxim, per a mi és el mínim. Així, doncs, fer carrera és una cosa que no puc respectar. M’agrada viure, però no perseguir una carrera, fet que es considera tan extraordinari. Però que té d’extraordinari? Esquenes prematurament encorbades d’estar dret davant de pupitres massa baixos, mans plenes d’arrugues, rostres pàl·lids, pantalons de treball gastats, cames tremoloses, panxes grosses, estómacs fets malbé, cranis pelats, ulls rancuniosos, sempre a punt de clavar un arrambatge, eixuts, descolorits, sense brillantor, fronts extenuats i la consciència d’haver-se convertit en un idiota complidor de les seves obligacions. No gràcies! Prefereixo continuar sent pobre però sa, renuncio a una casa luxosa canvi d’una habitació barata, encara que doni al carreró més fosc, prefereixo els problemes econòmics que la necessitat de decidir o vaig a l’estiu per refer la meva salut arruïnada; és veritat que només em respecta una persona, que sóc jo mateix, però és algú el respecte del qual valoro al màxim; sóc lliure i cada vegada que la necessitat ho exigeix puc vendre la meva llibertat durant un temps per poder tornar a ser lliure després. Val la pena ser pobre a canvi de la llibertat. EN tinc prou per a menjar, perquè posseeixo el talent d’atipar-me amb molt poc. M’indigno quan em ve algú amb la paraula “treball fix” i les exigències que comporta. Jo vull continuar sent una persona.

(Pàg. 223)
No sé, però em sembla que a la ciutat el pastor viu massa a prop de l’especulador d ela borsa i de l’artista incrèdul. A la ciutat, a la fe en Déu li falta la distància necessària. La religió té aquí massa poc cel i massa poca olor de terra.

(Pàg. 258)
(...) després van tenir una d’aquestes converses tranquil·les, més sentides que no pas parlades, que no es poden transcriure i no tenen cap més finalitat que l’afecte, que no volen dir res, i de les quals només resten inoblidables l’aroma, el to i la intenció.

(Pàg. 279) 
No sóc res més que algú que escolta i espera, i sóc un artista consumat fent aquesta tasca, perquè he après a somniar mentre m’espero. Les dues coses van juntes, i això està bé, perquè permeten continuar sent decent.

 Altres n'han dit...
 Enllaços:

 Llegeix-lo:
Alemany (multiformat)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada