dijous, 6 d’octubre de 2016

Vostè ja ho entendrà - Claudio Magris






"(...) parlar, de vegades, també és fer l’amor."




Magris, Claudio. Vostè ja ho entendrà. 
Barcelona: Edicions de 1984, 2007


Lei dunque capirà. Traducció d’Anna Casassas
Col·lecció Mirmanda, 47




 Què en diu la contraportada...
Vostè ja ho entendrà, amb aquest títol carregat de complicitat, Claudio Magris s’acosta al lector amb una història d’amor amb totes les seves cares: passió, renúncia, protecció, desesperació i esperança. Alhora alliberador i esclavitzant.

La seva lúcida mirada, plena d’afecte i solidaritat amb el gènere humà està especialment centrada en la feminitat, la saviesa i la claror que emana de la Dona en majúscula, a qui rendeix un amorós homenatge no exempt de crítica.

Una dona, que des de fa temps ha estat ingressada en una "Casa de Repòs", parla amb el president d’aquesta institució per agrair-li el permís que ha concedit al seu home per venir-la a buscar. A través d’aquest monòleg, va explicant com era la vida amb el seu home, un reconegut i prestigiós poeta.

Un llibre intens amb llenguatge senzill ple de poesia: resseguint el mite, Eurídice ens parla d’Orfeu.

 Com comença...
No, no he sortit, senyor president, com pot veure sóc aquí. Gràcies, un cop més, pel permís especial, realment excepcional, me n’adono perfectament, no cregui que no li estic agraïda; ell també estava molt emocionat, no s’hauria pensat mai que l’obtindria, quan la va demanar, aquesta llicència per entra a la Casa, per venir-me a buscar.

 Moments...
(Pàg. 12)
(...) el cor no escolta raons, deia, el cor es trenca, i si li dius que no es trenqui es trenca igualment, com el meu (...).

(Pàg. 14)
En el fons, quan estàvem junts era l’únic moment que se sentia tranquil i segur, fins i tot del que escrivia, després d’haver-m’ho llegit i d’haver vist als meus ulls –més ben dit, a la meva boca, deia, primer una mica emmurriada, però quan després se’t separen lleugerament els llavis, quasi com en un somriure, no, encara no, però...-. Jo, és clar, clavava estisorades a les seves paraules, perquè ell, exagerat i desmesurat i generós, com sempre ha estat, prodigava paraules a mans plenes i jo les pelava, en llençava la pell, el pinyol i també força carn, si calia.

(Pàg.19) 
És bonic que t’estimi un neuròtic, dóna seguretat. Saps que no li passarà, és una idea fixa que aguanta tots els cops de la vida.

(Pàg. 24)
Quina pena que em fa la gent que té por, que s’atabala per un granet de massa sota el pit o a la panxa, per un escarabat sota la taula o per un corrent d’aire; estan plens de tics, vol dir que no fan l’amor com cal, si no, no tindrien tantes manies, jo no vaig pas fer tanta comèdia (...).

(Pàg. 30) 
(...) ahir, avui, fa mil anys, aquí ens està prohibit tenir rellotges i calendaris, ens els confisquen a l’entrada, tot és ara i mai.

(Pàg. 33)
Tu sabies que la poesia no és mai només teva, igual que l’amor, sinó que és de tothom; no és el poeta qui crea la paraula, deies i declamaves, és la paraula que li cau al damunt i el fa poeta (...).

(Pàg. 40) 
(...) no fem por a ningú, tan malparats i macilents, un grapat de roba penjant d’un ganxo. Però som –ja em semblava que podia dir són- tants, incomptables, que una mica de por sí que podem fer, un eixam d’insectes que enfosqueix el cel.

(Pàg.48) 
Tornar a adormir-nos alhora, ell encara dins meu, encara sentia com s’estremia, cada cop menys, mentre lliscàvem cap al son, l’amor és aquest son en el qual continua i s’apaga dolçament sense acabar d’apagar-se mai del tot –si no, només és un desfici, un fregadís, un sacseig i després de seguida tens ganes d’aixecar-te, de vestir-te i d’anar-te’n per les teves.

(Pàg. 50) 
Però parlar, de vegades, també és fer l’amor i estava impacient per sentir-lo, per saber què havia fet i dit i escrit (...).

(Pàg. 52)
Cantar el secret de la vida i de la mort, deia, qui som d’on venim on anem, però la frontera és dura, la ploma es trenca contra les portes de bronze que amaguen el destí, de manera que et quedes a fora barrinant inútilment sobre el transcòrrer i el perdurar, sobre l’ahir sobre l’avui i sobre el demà, i la ploma només serveix per posar-te-la entre les dents, perquè únicament la Veritat gran i terrible és digna del cant  -si més no del seu, no ho deia però ho pensava- i aquesta Veritat només es coneix darrere les portes.

(Pàg. 54)
Suposem, tal com suposàvem, que hi ha algú que dirigeix tot el muntatge, però qui és i com és i quina pinta té... per què ho hauríem de saber? Les malalties i les xacres que ens van dur fins aquests corredors i aquestes valls fosques, els petits contratemps al cor o al cervell, el verí d’una serp o d’una aixeta del gas no ajuden a entendre millor aquest immens laberint de l’abans i del després, del mai i del sempre i del jo i del tu i del...
Som a l’altra banda del mirall (...).

 Altres n'han dit...

 Enllaços:

 Mira'l:
Italià (representació Casa Zerilli-Marimò, New York University - 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada