dimecres, 12 d’octubre de 2016

L'home que va vendre la lluna - Robert A. Heinlein



"Si la criatura vol la lluna, el seu pare li la durà. Però no et distreguis dels descomptes i les comissions. Dels diners."







Heinlein, Robert A. L’home que va vendre la lluna.
Barcelona: Laia, 1986

The man who sold the moon. Traducció d’Helena Valentí
Col·lecció El nus, 62



 Què en diu la contraportada...
Aquell home , el que un dia va vendre la lluna, era un veritable exemplar-mostra de l’establishment. Un dels poderosíssims magnats que es va atrevir a: 1) eliminar un descobriment científic capaç de fer avançar molts anys llum el futur del món; 2) construir les il·limitades autopistes que rodaven mòbils al voltant de la terra destruint inexorablement la vida amb el seu rodolar laberíntic; 3) proposar a les grans patums de la terra la colonització de la lluna. I així va començar tot. Ells esdevingueren els senyors feudals de la lluna, els primers imperialistes i terratinents galàctics sense cap altre dogma que la seva fe inexhaurible en el poder dels diners. Tots ells, però, foren traïts per L’home que va vendre la lluna.

 Com comença...
- ¡Hi heu de tenir fe!
En George Strong va replicar amb to mofeta:
- Delos, ¿per què no ho deixes córrer? ¡Que en fa d’anys que et sento aquesta cançó! Potser sí que un dia els homes arribaran a la lluna, però jo ho dubto. En tot cas, ni tu ni jo ho veurem. La pèrdua del satèl·lit d’energia significa el retard de tota una generació.
En D.D. Harriman va dir amb veu rogallosa:
- Veure, mai no veurem res si no movem el cul de la cadira. Però, si volem ho podem aconseguir.
- La primera pregunta és: “¿com?”. La segona: “¿per què?”
- ¿Per què? (...)

 Moments...
(Pàg. 49)
- (...) Els béns intangibles són els articles de venda més honrada. Tenen sempre el valor que hom vulgui pagar i no es gasten. Te’ls pots endur a la tomba sense ni una taca.

(Pàg. 68)
- (...) Miri, jo li vaig donar la feina fiant-me del parer d’en Ferguson, que creia que vostè era la persona que podria construir una nau que anés fins a la lluna. No tinc motius per canviar de parer. Però portar una administració no té res a veure amb enginyeria i, si no li fa res, permeti’m que l’ensinistri amb unes quantes argúcies. No el critico –va afegir després d’una curta pausa-. Manar és com  l’acte sexual, fins que no es fa no se sap què és (...).

(Pàg.103) 
- ¿(...) Quan fa que el coneixes?
- Doncs deixa’m comptar, va entrar a treballar per a mi...
- ¿Ha treballat per a tu?
- Uns mesos. Després vam associar-nos per muntar la primera empresa.- L’Strong va quedar un instant pensarós-. Suposo que pateix d’un complex de poder.
- No –va dir deliberadament en Dixon-. Pateix d’un complex de Messies.
L’Entenza va mirar enlaire.
- És un poca-vergonya, senzillament –va dir (...).

(Pàg. 109)
No era un soroll... era un bramul blanc, una fragor feta de totes les freqüències, sòniques, supersòniques, tan increïblement carregada d’energia que li va colpejar el pit. La va sentir amb les dent i amb els ossos, i encara amb l’oïda. Es va agenollar, tractant d’aturar el cop.
Encalçant la fragor, va arribar l’espetec, en espiral, com un huracà. Se li va enganxar a la roba, la va estripar. Li va arrencar l’alè dels llavis. Va recular, cec, amb intenció de ficar-se dins l’edifici dels controls, però va caure.
Es va aixecar estossegant, mig escanyat, i aleshores va voler mirar el cel. A dalt de tot, en línia recta, brillava un estel. Tot seguit es va esvair.
Va ficar-se dins l’edifici.
A l’interior hi havia un enrenou de tensions, de confusió volguda. En Harriman va sentir, tot i que les orelles encara li xiulaven, un altaveu bramant:
- ¡Control! ¡Control! Fase cinc despresa com estava previst. Llums separats de la nau i de la fase... –i tot seguit la veu enutjada d’en Coster-:  ¡Comuniqui amb la Pista U! ¿Han localitzat ja la fase cinc?  ¿La segueixen?
Del fons arribava la veu del locutor que cridava:
- ¡Quin dia, amics! ¡Quin dia més gran per a tothom! ¡El magnífic Pioneer s’ha enlairat com un àngel cap al regne del Senyor, amb la flamejant espasa a la mà, a trobar-se amb el nostre planeta germà! La majoria de vosaltres heu vist a les vostres pantalles com pujava; si l’haguéssiu vist com jo, arquejant-se cap enlaire pel cel del vespre, carregat de... (...)

(Pàg. 122) 
- ¿(...) Quina pinta té la terra vista des d’allí dalt?
- Doncs... Sembla... –En LeCroix va callar-. Miri, no puc explicar-li-ho. És meravellós, això sí. El cel és negre i, miri, esperi a veure les fotografies que he fet. O més ben dit; ja ho veurà quan hi vagi.
En Harriman va assentir:
- Però és dur esperar.

(Pàg. 124)
- (...) Hem fet negocis durs, però mai no s’havia pogut dir que l’empresa Harriman & Strong havia fet cap estafa.
- Mira, George, hagués esta capaç d’estafar, robar, mentir, demanar, subornar, de qualsevl cosa per aconseguir el que hem aconseguit. –En Harriman es va aixecar i començà a passejar per l’estança-. Necessitàvem els diners; sense aquests diners la nau no s’hauria envolat mai. No ens queda ni un ral. Tu ho saps, ¿oi?
L’Strong va assentir:
- Però els sobre haurien d’haver anat a la lluna. Aquest va ser el contracte, tal com el vam signar.
- Escolta, me’n vaig oblidar del tot. I després fou massa tard; els càlculs del pes ja estaven fets. Però no hi ha res. Vaig pensar que si el viatge no reeixia, o escaltava la nau en l’aire, ningí no es preocuparia d’on havien anat a parar els sobres. Els recuperaré, pagant jo. T’ho prometo. –L’Strong continuava sense moure’s. En Harriman es va aturar davant seu-. Permet-me una pregunta, George: ¿Val la pena engegar en orris una aventura de l’envergadura de la nostra per un principi merament teòric? (...).

(Pàg. 130)
- (...) Dan, si de debò entenguessis el que faig, et deixaria el control. Però no ho entens. Per tu no és més que una manera d’aconseguir diners i poder. Estic disposat que els voltors, és a dir, vosaltres, u feu rics, però el control el tinc jo. Vull veure com tot això creix, es desenvolupa, no com ho munyiu vosaltres. La raça humana està a punt d’arribar a les estrelles, i és una aventura que implicarà nous problemes, problemes molt més grossos que els de l’energia atòmica. La humanitat hi està tan poc preparada com una verge a cardar. Si no es maneja amb molt de compte, serà un desastre. Tu ho convertiràs en un desastre, Dan , si tens el vot decisius, perquè no ho has entès.

(Pàg. 137) 
- (...) Delos, tu no hi vas...
En Harriman, tot d’una, no va saber què dir. Després va arreplegar prou forces per replicar:
- No em vinguis amb romanços, Dan. Tu no ets ningú per impedir-m’ho. Ni tu, ni ningú.
En Dixon va sacsejar el cap:
- No t’ho puc permetre, Delos. Hi he posat massa diners. Si hi vas i et passa alguna cosa, ho perdré tot.
- Quina bestiesa; continueu tu i en George, com si res.
- Pregunta-ho a en George. –L’Strong no va dir res. Semblava que no volia ensopegar amb els ulls d’en Harriman. En Dixon va continuar dient-: No et vull enganyar  Delos. Tota l’aventura depèn de ti i de ningú més. Si tu mors, l’empresa ha de plegar. No dic que s’acabin els viatges espacials; amb l’empenta que hi has donat tu, qualsevol xitxarel•lo pot continuar. Pe`ro pel que fa a la nostra empresa, serà el fina. En George i ho haurem de liquidar la venda dels drets de les patents a mig centau de dòlar. La resta no valdrà res.
- Nosaltres venem intangibles, ja ho saps.
- Aquí l’intangible ets tu, Delos. Tu ets la gallina que pon els ous d’or. Si és que estàs disposat a romandre-hi fins a pondre’ls com cal. No pots arriscar la teva vida fent viatges a l’espai fins que tot això no hagi començat a ser rendible, de manera que un administrador competent, com en Geroge o com jo mateix, pugui continuar fent-lo rutllar. Ho dic molt seriosament, Delos. Hi jugo massa calers per permetre que facis bogeries.
En Harriman es va aixecar i va pressionar els dits de les dues mans contra el cantell de la taula. Respirava amb dificultat:
- No m’ho pots impedir. –Ho va dir lentament i amb força-. Tu sabies des del començament que ho hi anava. I ara no m’ho pots impedir. Ni totes les forces del cel ni les de l’infern aplegades, no m’ho poden impedir.
En Dixon va replicar amb calma.
- Em sap molt de greu, Delos. Però t’ho puc impedir i t’ho impediré (...).

(Pàg.152) 
- (...) Sóc molt més gran que vostès dos, almenys cinquanta anys més. Quan jo era nen, gairebé ningí no creia que fos possible anar a la lluna. Vostès, en canvi, han vist coets tota la vida, i el primer hi va arribar quan encara eren nanos. Quan ho era nano, la idea encara feia riure.
Però jo hi creia, hi creia de debò. Llegia Verne, Wells i Smith, i estava convençut que es podia fer, que ho faríem. Em vaig proposar ser un dels personatges que ho farien, que es passejarien per la lluna, que li veurien l’altra cara, i que veurien la terra des de dalt, penjada al mig del cel.
Moltes vegades no dinava i destinava els diners a pagar la quota de la Societat Americana de Coets, convençut que així ajudava a avançar el dia que arribaríem a la lluna. Quan va arribar aquest dia, ja era una persona d’edat. He viscut més anys dels que em tocaven, però és que no vull morir sense... ¡No, no senyor! Sense haver estat a la lluna.

(Pàg. 154) 
- “(...) Llegeixes massa revistes dolentrs. L’altra dia vaig enxampar el meu nen llegint-ne una, i el vaig ben renyar. Espero que hagi escarmentat. Els teus pares haurien d’haver fet el mateix amb tu”. En Harriman redreçà aquell pit d’home madur, i va dir: “-Aniran a la lluna, ja ho veuràs”. El seu soci es posà a riure. “-Pensa el que vulguis. Si la criatura vol la lluna, el seu pare li la durà. Però no et distreguis dels descomptes i les comissions. Dels diners.”

(Pàg. 161)
- (...) No és que  ens delíssim per ser herois milionaris; senzillament volíem construir naus espacials. I alguns ho aconseguiren.
- Caram, avi, en parla com si de debò hagués estat emocionant.
- D’emocionant ho fou molt, Charlie. Ha estat un segle meravellós, molt romàntic, tot i els seus punts negres. I a mesura que passen els anys, l’aventura és més engrescadora. No; jo dels diners me’n fumia. Jo només en delia per viure molts anys i veure com els homes arribaven a la lluna, a les estrelles i, si Déu em feia aquest favor, anar-hi jo personalment. No em puc queixar de la meva vida –va dir posant la cendra amb molta cura dins el cendrer.

 Altres n'han dit...

 Enllaços:
Robert A. Heinlein, llums i ombresself made man, ciència ficció realistael moment oportúquan la realitat supera la (ciència) ficció, el preuat objecte del desig, la Lluna com a suport publicitari.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada