La gavina - Sándor Márai

"(...) al fons de la vida humana sempre hi ha un petó."

Sándor Márai. La gavina. 
Barcelona: Empúries/Salamandra, 2011

Sirály. Traducció de Jordi Giné i Imola Szabo
Col.lecció  Narrativa, 389
 


► Què en diu la contraportada...
La gavina narra la història d’Oscar, un funcionari de l’Estat la dona del qual es va suïcidar un parell d’anys enrere. Mentre escriu un comunicat de guerra, intenta imaginar el pes que tindrà el seu escrit en les vides de milers i milers de persones. Ell només és el missatger, però les seves paraules faran que les mares s’abracin desesperadament als seus fills i que els treballadors de les fàbriques deixin els seus llocs de feina i fugin esperitats. Quan, anys més tard, els preguntin què és el que més recorden de la guerra, molts citaran el seu comunicat. La gavina és una de les novel·les més excepcionals de Sándor Márai, publicada en uns anys de solitud i resignació en què l’escriptura se li feia difícil. D’una manera fragmentària, ens parla de la combinació entre temps històric i individual, de la intemporalitat i de la lluita de l’individu per sobreviure en un món dominat per les estadístiques i l’anonimat.

► Com comença...
Cargola el tap d’ebonita a la ploma estilogràfica a poc a poc i amb compte, si fa no fa com un cirurgià  que pren un instrument incisiu o com un químic que agafa la fiola que conté la vida i la mort, alguna substància curativa o un verí capaç de matar pobles sencers.

► Moments...
(Pàg. 12)
En el moment en què una cosa arriba a la fi, sempre es produeix un silenci estrany: al món sencer i al cor de les persones.

(Pàg. 35) 
Aquest local és un mercat obert i barbullent, el mercat desimbolt de la fira de l’amor. Són dones burgeses que abans de dinar i quan van a comprar passen per aquí i corresponen les llambregades interrogatives dels homes amb fredor i objectivitat. Són dones que ja no busquen cap passió ni cap aventura de gran ciutat, sinó senzillament un company fugaç, ocasional, en aquella fugida desesperada i neuròtica que és l’únic sentit i contingut de les seves vides: erren entre les perruqueries, els salons de bridge i les cafeteries, i malden per escapolir-se de l’avorriment de la civilització que els escorça l’epidermis de la vida, com una mena de lepra. El tedi. Per a aquestes dones la llar ja no és cap llar, sinó la cambra d’aflicció de l’ensopiment, la cita amorosa els fa un efecte semblant al d’una injecció de morfina per al malalt de càncer: per un instant hom deixa de sentir el suplici de l’avorriment, però després, havent-se escolat l’embriaguesa curta i cada volta més rutinària, cada volta més indiferent, el dolor truncat del tedi esdevé encara més penós. Aquest dolor les rosega en la part més baixa de les seves vides i ni aquestes injeccions, ni cap beguda, ni el safareig, ni les cartes, ni les aventures, i és clar, ni els narcòtics químics no poden neutralitzar la consciència d’aquest dolor ardent, llonze i pervers. ¿Qui són aquestes dones i aquest homes que comaregen i s’intercanvien ullades, mentre ells guaiten a qui triar?...

(Pàg. 36)
(...) pertanyen a la massa fins i tot quan estan sols. Les seves ànimes només són els àtoms de l’ànima de la massa: aquesta despersonalització creixent i proliferant que té “opinió” de tot i amb prou feines té veritables coneixements de res, i esverada voleteja, rutila i cerca alguna direcció per eixamenar-se, sense cap objectiu ni cap orientació...”¿Per què te’n sorprens?”. Aquesta massa és un repussall de la civilització (...)

(Pàg. 37) 
Pertot arreu hi ha aquesta aliança de sang disposada a tot, una aliança que intercanvia signes sexuals, mercantils o ideològics, amb llambregades i picades d’ull. Aquesta llordesa humana replanxada i perfumada té un cos, un sistema nerviós, la capacitat de parla, però li manca una ànima. ¿Què és l’ànima? És un òrgan sense matèria que pot respondre a l’Eros, el gran i el veritable Eros; és el transmissor d’electricitat entre el m ón i l’Eros, és una gràcia i una meravella.

(Pàg. 61) 
“La gent s’imagina que ha estat creada en un exemplar únic i un dia s’assabenta que és tan sols una còpia banal i vulgar: existeix en algun indret un patró que la natura reprodueix, que repeteix gairebé d’esma a través del temps, d’una manera indiferent i amb rigor científic.

(Pàg. 62) 
La similitud és un mot terrible, esborronador. Tot el destí pot encabir-se en aquest mot, en aquesta paraula infernal que il·lumina les profunditats, l’obrador esgarrifós on jeuen les formes ancestrals de l’existència humana, milions i milions de larves. Potser en aquest taller s’intercanvien una dotzena o deu dotzenes de models. No, el cos de l’ésser humà és impotent. Només les ànimes disputen amb Déu.

(Pàg.74) 
Sigui com sigui en aquest moment seuen aquí, al pati de butaques de l’òpera... És un bon quadre. Aquí hi ha totes les coses que s’han de menester en una cerimònia cultural: la música, l’arquitectura, les dones si els homes mudats amb roba de festa, un cert fervor i un cert encís, l’atmosfera del temple de la Cultura.

(Pàg. 83)
I mentre seia a la taula amb el gos, vaig notar als peus l’escalfor d’aquell cos gran i vell, i sabia que alguna cosa molt bona s’estava acabant... era la infantesa o la llar familiar, la calidesa que fins llavors havia penetrat la meva vida.

(Pàg. 90) 
(...) El petó ha ocorregut i podria ser qualsevol d’aquells petons que en un lapse màgic molts homes i dones han repetit miliars i miliars de vegades. Un petó, perquè al fons de la vida humana sempre hi ha un petó; un petó, perquè els cossos només saben expressar així el que cerquen durant tota la vida; un petó, perquè entre un home i una dona tota la resta són paraules sobreres.

(Pàg. 99) 
- (...) de sobte el món es torna petit, ¿saps?... Pots emprendre el viatge com els ocells, com les... Sí, com les gavines que hem vist aquesta tarda. Només que a nosaltres, als éssers humans, no ens és possible viatjar amb un equipatge tan minso –afirma seriosa-. Ens cal un raspall de dents, un vestit de nit... i també ens enduem els records. Per això no podem volar amb tanta facilitat. Els records a voltes ens estiren avall, i és una llàstima!

(Pàg. 116)
- (...)  jo també crec que l’amor no és més que una mena d’estat patològic agut que no vol “rebre” ni “donar”, tal com els amants es pensen... un estat nerviós que també pot arribar a ser tràgic, un atac de nervis que s’ha de superar.

(Pàg. 154)
- (...)El món és sospitós, hi competeixen forces que són temibles i que no només combaten als teatres d’operacions... I és com si la gent ja no es pertanyés a si mateixa, com si tothom realitzés algun  servei, i dia i nit vestís una mena d’uniforme invisible..., com si tothom formés part d’algun partit o d’alguna societat secreta, com si tothom portés insígnies estranyes i anés i vingués amb una missió misteriosa per entre pobles i països, per entre amics i classes socials, famílies i amants...

(Pàg. 157)
- (...) ¿Veus? Al final has trobat el camí cap a mi. ¿On vas?... ¿Què cerques? ¿I a qui?... Un dia em respondràs. Perquè els prodigis són possibles i ara ja ho saps, i les persones un dia es retroben.

► Altres n'han dit...
Nosaltres llegim, Ojos de papel, La biblioteca de Asterión, Pompas de papel, Rafael Narbona.

► Enllaços:
Sándor Marai, miratges, intensa i pausada. exercici del monòleg, claus, jocs enmig del caos de l'existència,