dimecres, 3 d’agost de 2016

Abandonar-se a la passió - Hiromi Kawakami




"(...) en realitat les coses no s’acaben. Sempre continuen. Continuen fins que et mors, potser."




Kawakami, Hiromi. Abandonar-se a la passió. 
Barcelona: Quaderns Crema, 2011

Oboreru. Traducció de Marina Bornas
Col·lecció Biblioteca mínima, 187



 Què en diu la contraportada...
Totes les protagonistas d’aquest singular llibre de relats viuen històries d’amor. Tot i que del tot diferents, es diría que están enllaçades, com si formessin part d’un conjunt, de vegades harmònic, de vegades no tan amable. Subtik, de finíssima i delicada factura, per moments amb mans de fada o amb un to que no esquiva quan cal l’obscuritat i l’esquinçament que tan sovint envolten els sentiments, Kawakami torna a indagar, amb veu singular, en l’amor i la passió.

 Com comença...
- Et portaré a menjar unes galeres boníssimes –em va dir en Mezaki.
Jo em pensava que la galera era un simple crustaci de color fosc, entre una gamba i un insecte, però al restaurant on em va portar les feien delicioses.
Pluja

 Moments...
(Pàg. 21)
Ja fa temps que fugo.
No estic sola, fugim tots dos. Jo no ho volia, i de seguida m’oblido de per què fujo, però com que ja he començat, continuo fugint.
Abandonar-se a la passió

(Pàg. 29)
- Això de fugir és esgotador –va dir en Mori.
- No n’hi ha per tant –vaig respondre.
- Potser tens raó. Més que fugir, el que cansa és pensar en totes les coses que hem deixat enrere –va replicar ell.
Abandonar-se a la passió

(Pàg. 35) 
Em sembla que fa uns anys que me’n vaig anar a viure amb en Yukio, però no n’estic del tot segura.
Hi ha moltes coses que no tinc gaire clares. L’altre dia, en Yukio em va dir: “Vull que ens separem”, però no recordo ben bé com va anar tot plegat.
El cant de la tortuga

(Pàg. 51)
Sempre és ell, el que em veu primer. Jo el veig en el moment en què ell em troba. És com si em tibés amb un fil. Tinc el coll lligat a l’altre extrem, i quan en Nakazawa tiba el fil, em giro cap a ell.
Pobreta

(Pàg. 55) 
No hi ha res impossible en aquest món corromput. Només volem convèncer-nos a nosaltres mateixos que hi ha coses que no podem fer.
Pobreta

(Pàg. 68)
- No ploris
- Vull plorar.
- Les llàgrimes no et fan gens atractiva.
- Però si tu no m’has trobat mai atractiva.
- No és veritat, en certa manera ho ets molt.
- ¿Què vol dir, en certa manera?
- Doncs això, en certa manera.
- Una dona de quaranta anys no té gaires oportunitats de sentir-se a dir que és atractiva, explica’t més be.
- No són els quaranta anys el que et redueix les oportunitats, sino la teva manera de ser –va somriure ell. Així és com s’escapolia sempre.
El gall dindi

(Pàg. 74) 
Odiar és molt fàcil. L’odi en té prou amb si mateix. La seva aparició bloqueja alguna cosa dins meu. Podia plorar, odiar o riure, i tot s’hauria acabat. Però en realitat les coses no s’acaben. Sempre continuen. Continuen fins que et mors, potser.
El gall dindi

(Pàg.96) 
Al principi, estava convençuda que la nostra relació només era física. Però aleshores, vaig deixar escapar un “t’estimo” com un caramel que em va sortir rodolant de la boca. Se m’havia escapat sense ser-ne conscient, just abans d’acabar.
L'insecte Déu

 Altres n'han dit...

 Enllaços:

2 comentaris:

  1. Acabo de descobrir la teva web i m'he enamorat! M'agrada molt com fas les ressenyes dels llibres, felicitats! Jo en tinc una que es diu Daniel Miralles Overblog, per si vols donar-hi un cop d'ull :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvingut Robert.
      Gràcies pels comentaris. Ets a casa teva. Passa-t'ho bé fent tastets de literatura. No dubtis que passaré pel teu bloc. Fins aviat!

      Elimina